Resulta
difícil de creure la sentència que una jutge de Tenerife ha dictat respecte la
custòdia d’una xiqueta de quatre anys. Si el fet és tal com els mitjans de
comunicació han explicat, ens trobem davant d’un cas de manca d’intel·ligència,
d’ignorància o de mala fe part de la magistrada en qüestió. El fet ocorregut és
el següent: en un procés de separació d’una parella, la custòdia de la filla és
atorgada a la mare. Aquesta dona troba treball a Ripollet i es trasllada amb la
filla a aquesta població. Suposadament
el pare recorre la primera sentència i una jutgessa en dicta una altra: la
custòdia de la xiqueta ha de passar al pare perquè “no está acreditado que el
catalán no suponga un escollo para su adaptación”. Increïble, no? Un altre
argument de la sentència és que el pare està en l’atur i té més temps per atendre
la filla.
Jo pensava que les persones professionals
de la judicatura, independentment de la seua ideologia, de la seua bondat o
maldat i de la poca o molta dedicació al seu treball, eren persones sabudes i
intel·ligents. Això pensava fins llegir la notícia que ens ocupa i les
argumentacions de la sentència. En quin cap cap que una persona que no té
treball, justament per eixe motiu, és millor pare o mare? Suposa la jutgessa
que la situació d’atur serà per in secula seculòrum? I si el pare troba feina,
li retirarà la custòdia?
I després està el tema del català.
La jutgessa diu que no s’ha acreditat l’adaptació de la xiqueta a aquesta llengua.
Segurament amb el “no acreditat” vol dir que no està confirmat. Doncs
lògicament cal deduir que la inadaptació tampoc no està acreditada. I una altra
cosa greu és l’absoluta ignorància per part de la jutgessa sobre el procés
d’aprenentatge de llengües per part dels xiquets i xiquetes. Qualsevol persona que mitjanament haja llegit sobre aquest tema,
sap que les criatures aprenen perfectament i sense cap dificultat, dues
llengües –o més- si estan en contacte amb aquestes i això no és mai motiu
d’inadaptació. Però a més, si la jutgessa volia “acreditar” la no adaptació,
que haguera demanat informes a professionals fiables que conéixen bé el comportament
i el procés d’aprenentatge de llengües dels xiquets de quatre anys i en poden
dictaminar. De moment, el centre escolar ha informat que aquesta alumna està
adaptada.
No, la llengua no és un obstacle.
Si, suposadament, la xiqueta no acabara d’adaptar-se al seu entorn, segur que
és per altres motius diferents al lingüístic i escolar. Si la jutgessa volia
concedir la custòdia al pare, que haguera buscat altres arguments, si és que
n’hi ha, però no el prejudici que mostra, respecte a Catalunya i el seu sistema
lingüístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada