Com cada any, el 24 de març se celebrà el Dia Internacional de la Veritat, per recordar el testimoni del bisbe Òscar Romero. La memòria d’aquells que com el bisbe Romero van fer de la seua vida un compromís per promoure i protegir els Drets Humans, ens mou a lluitar de manera pacífica, contra la pobresa i contra qualsevol forma de violència.
Óscar Arnulfo Romero va nàixer a San Miguel (El Salvador) el 15 d’agost de 1917 i va ser arquebisbe de San Salvador, fins que el 24 de març de 1980 va ser assassinat mentre celebrava l’Eucaristia.
Els Esquadrons de la Mort van assassinar al bisbe de San Salvador, degut a l’actitud valenta de Romero, que denunciava l’opressió i la pobresa del seu poble.
Defensor de la dignitat de la vida, el bisbe Romero deia: “No hi ha res tan important com la vida humana. Sobretot la de les persones pobres i oprimides”.
En les seues homilies, el bisbe Romero parlava amb la llibertat de l’Evangeli, en vore el seu poble oprimit, del qual aprenia constantment: “Entre vostès i jo fem esta homilia” (16 setembre 1979)
Com a integrant de la Teologia de l’Alliberament, sempre va respectar la gent senzilla i va portar al seu poble consol i esperança, denunciant la violència dels paramilitars: “En el nom de Déu i en el nom d’este poble que pateix, els laments dels quals pugen al cel, els demane, els suplique, els ordene en nom de Déu que s’acabe la repressió ” (23 març 1980)
La seua manera de proclamar la veritat el va portar a ser capdavanter d’allò que ara s’anomena la Memòria Històrica. Com Jesús de Natzaret,el bisbe Romero va parlar com aquell que té autoritat, no com els mestres de la Llei. Per això la gent quedava meravellada de les seues paraules. L’autoritat del bisbe Romero li venia de la seua autenticitat, que s’expressava en l’honestedat de vida i en la coherencia entre allò que deia i allò que feia: “Jo denuncie l’absolutització de la riquesa, que és el gran mal d’El Salvador”.
Les seues denúncies eren contra la mort injusta i cruel: “No em cansaré de denunciar l’arbitrarietat dels empresonaments, les desaparicions, les tortures” (24 juny 1979) I encara deia: “La violència, l’assassinat, la tortura és l’imperi de l’infern” (1 juliol 1979)
També denunciava les mentides dels mitjans de comunicació del govern d’El Salvador i els discursos oficials del Règim: “No hi ha veritat en el nostre ambient” (12 abril 1979) i per això va denunciar també aquells que “tenien la seua paraula venuda” (18 febrer 1979)
Romero va proclamar la veritat escandalitzat pel sofriment del seu poble: “Li demane al Senyor que, mentre escolte el dolor de tants crims, em done la paraula oportuna per a consolar, per a denunciar, per a cridar a l’arrepentiment” (23 març 1980)
Fidel al seu poble, i davant la repressió militar, va obrir les portes del seminari per acollir als llauradors que fugien de Chalatennago. L’objectiu del bisbe Romero era que, a El Salvador, triomfara la veritat i la justícia. Al bisbe Romero el van matar perquè, la seua paraula evangèlica, defenent a les víctimes, molestava als militars. Si s’haguera limitat a ajudar als pobres, ja estaria canonitzat. Però no només els va ajudar. Els va defendre amb valentia i per això encara el Vaticà no la canonitzat!
Les Assemblees de Medellín (1968) i de Puebla (1979) van fer que l’Església Llatinoamericana es posara al costat dels pobres i que denunciara la “pobresa massiva produïda per la injustícia”. De Medellín va eixir l’expressió “Església dels pobres” i tot i que el papa Pau VI va recolzar eixa línia, ben prompte els alts càrrecs de la cúria del Vaticà la van desqualificar, dissenyant (com ha dit recentment el teòleg Jon Sobrino) una Església “més devocional, intimista, submisa a la jerarquia”.
Uns dies abans que el mataren mentre celebrava l’Eucaristia a la capella de l’hospital de la Divina Providència de San Salvador, deia: “Des d’ara perdone i estime als qui volen assassinar-me” .
L’actitud i el compromís a favor de la justícia del bisbe Romero, van nàixer de la Teologia de l’Alliberament, un moviment de renovació que, a la llum del Vaticà II, es produí a l’Amèrica Llatina els anys posteriors al Concili. Així, les Esglésies llatinoamericanes van assumir una missió social en països oprimits per les dictadures, la pobresa i el despotisme. El bisbe brasiler Hélder Câmara, o el bisbe equatorià Leonidas Proaño (que va lluitar per una societat més justa i més solidària al Equador) o el mateix bisbe Romero, van ser els qui defensaren una Església compromesa amb els pobres i en lluita contra la pobresa. I amb ells, el sacerdot valencià Antoni Llidó, o Ignacio Ellacuría i els altres màrtirs de la Universitat Centro Americana, són testimonis de la lluita pel Regne.
Amb Joan XXIII i el Concili, l’Església europea va iniciar (després de molts anys) el diàleg amb el món modern. Per la seua part, l’Amèrica Llatina va començar el diàleg amb el “món dels pobres”. Van ser els bisbes llatinoamericans, els qui al final del Vaticà II van fer una opció a favor dels pobres, en la Conferència General de l’Episcopat de Medellín, el 1968. A partir d’aquell moment, varen prendre molta força les Comunitats Eclesials de Base, amb la lectura popular de la Bíblia i el compromís cristià contra les estructures injustes. És veritat que no tots els bisbes eren com Hélder Cámara, Óscar Romero o Pere Casaldàliga i tampoc la Teologia de l’Alliberament s’ensenyava a tots els seminaris. De fet, va ser un moviment significatiu, però minoritària, com ha dit el jesuïta Víctor Codina, professor emèrit de la Universitat Catòlica Bolivariana de Cochabamba.
Fins l’elecció del papa Francesc, ara fa un any, els cristians vivíem en l’anomenat “hivern eclesial”, tot i que els bisbes reunits en Aparecida el 2007 varen fer una opció pels pobres i per la renovació bíblica, litúrgica i pastoral. Com digué Víctor Codina, hi havia “un intent de tornar a una Església anterior al Vaticà II”. Afortunadament, el papa Francesc ha obert un nou temps de primavera!!
Que la memòria del bisbe Romero i de tots els qui van lluitar per una Església compromesa amb la justícia i la veritat, desterre del nostre món la violència i la pobresa.
Óscar Arnulfo Romero va nàixer a San Miguel (El Salvador) el 15 d’agost de 1917 i va ser arquebisbe de San Salvador, fins que el 24 de març de 1980 va ser assassinat mentre celebrava l’Eucaristia.
Els Esquadrons de la Mort van assassinar al bisbe de San Salvador, degut a l’actitud valenta de Romero, que denunciava l’opressió i la pobresa del seu poble.
Defensor de la dignitat de la vida, el bisbe Romero deia: “No hi ha res tan important com la vida humana. Sobretot la de les persones pobres i oprimides”.
En les seues homilies, el bisbe Romero parlava amb la llibertat de l’Evangeli, en vore el seu poble oprimit, del qual aprenia constantment: “Entre vostès i jo fem esta homilia” (16 setembre 1979)
Com a integrant de la Teologia de l’Alliberament, sempre va respectar la gent senzilla i va portar al seu poble consol i esperança, denunciant la violència dels paramilitars: “En el nom de Déu i en el nom d’este poble que pateix, els laments dels quals pugen al cel, els demane, els suplique, els ordene en nom de Déu que s’acabe la repressió ” (23 març 1980)
La seua manera de proclamar la veritat el va portar a ser capdavanter d’allò que ara s’anomena la Memòria Històrica. Com Jesús de Natzaret,el bisbe Romero va parlar com aquell que té autoritat, no com els mestres de la Llei. Per això la gent quedava meravellada de les seues paraules. L’autoritat del bisbe Romero li venia de la seua autenticitat, que s’expressava en l’honestedat de vida i en la coherencia entre allò que deia i allò que feia: “Jo denuncie l’absolutització de la riquesa, que és el gran mal d’El Salvador”.
Les seues denúncies eren contra la mort injusta i cruel: “No em cansaré de denunciar l’arbitrarietat dels empresonaments, les desaparicions, les tortures” (24 juny 1979) I encara deia: “La violència, l’assassinat, la tortura és l’imperi de l’infern” (1 juliol 1979)
També denunciava les mentides dels mitjans de comunicació del govern d’El Salvador i els discursos oficials del Règim: “No hi ha veritat en el nostre ambient” (12 abril 1979) i per això va denunciar també aquells que “tenien la seua paraula venuda” (18 febrer 1979)
Romero va proclamar la veritat escandalitzat pel sofriment del seu poble: “Li demane al Senyor que, mentre escolte el dolor de tants crims, em done la paraula oportuna per a consolar, per a denunciar, per a cridar a l’arrepentiment” (23 març 1980)
Fidel al seu poble, i davant la repressió militar, va obrir les portes del seminari per acollir als llauradors que fugien de Chalatennago. L’objectiu del bisbe Romero era que, a El Salvador, triomfara la veritat i la justícia. Al bisbe Romero el van matar perquè, la seua paraula evangèlica, defenent a les víctimes, molestava als militars. Si s’haguera limitat a ajudar als pobres, ja estaria canonitzat. Però no només els va ajudar. Els va defendre amb valentia i per això encara el Vaticà no la canonitzat!
Les Assemblees de Medellín (1968) i de Puebla (1979) van fer que l’Església Llatinoamericana es posara al costat dels pobres i que denunciara la “pobresa massiva produïda per la injustícia”. De Medellín va eixir l’expressió “Església dels pobres” i tot i que el papa Pau VI va recolzar eixa línia, ben prompte els alts càrrecs de la cúria del Vaticà la van desqualificar, dissenyant (com ha dit recentment el teòleg Jon Sobrino) una Església “més devocional, intimista, submisa a la jerarquia”.
Uns dies abans que el mataren mentre celebrava l’Eucaristia a la capella de l’hospital de la Divina Providència de San Salvador, deia: “Des d’ara perdone i estime als qui volen assassinar-me” .
L’actitud i el compromís a favor de la justícia del bisbe Romero, van nàixer de la Teologia de l’Alliberament, un moviment de renovació que, a la llum del Vaticà II, es produí a l’Amèrica Llatina els anys posteriors al Concili. Així, les Esglésies llatinoamericanes van assumir una missió social en països oprimits per les dictadures, la pobresa i el despotisme. El bisbe brasiler Hélder Câmara, o el bisbe equatorià Leonidas Proaño (que va lluitar per una societat més justa i més solidària al Equador) o el mateix bisbe Romero, van ser els qui defensaren una Església compromesa amb els pobres i en lluita contra la pobresa. I amb ells, el sacerdot valencià Antoni Llidó, o Ignacio Ellacuría i els altres màrtirs de la Universitat Centro Americana, són testimonis de la lluita pel Regne.
Amb Joan XXIII i el Concili, l’Església europea va iniciar (després de molts anys) el diàleg amb el món modern. Per la seua part, l’Amèrica Llatina va començar el diàleg amb el “món dels pobres”. Van ser els bisbes llatinoamericans, els qui al final del Vaticà II van fer una opció a favor dels pobres, en la Conferència General de l’Episcopat de Medellín, el 1968. A partir d’aquell moment, varen prendre molta força les Comunitats Eclesials de Base, amb la lectura popular de la Bíblia i el compromís cristià contra les estructures injustes. És veritat que no tots els bisbes eren com Hélder Cámara, Óscar Romero o Pere Casaldàliga i tampoc la Teologia de l’Alliberament s’ensenyava a tots els seminaris. De fet, va ser un moviment significatiu, però minoritària, com ha dit el jesuïta Víctor Codina, professor emèrit de la Universitat Catòlica Bolivariana de Cochabamba.
Fins l’elecció del papa Francesc, ara fa un any, els cristians vivíem en l’anomenat “hivern eclesial”, tot i que els bisbes reunits en Aparecida el 2007 varen fer una opció pels pobres i per la renovació bíblica, litúrgica i pastoral. Com digué Víctor Codina, hi havia “un intent de tornar a una Església anterior al Vaticà II”. Afortunadament, el papa Francesc ha obert un nou temps de primavera!!
Que la memòria del bisbe Romero i de tots els qui van lluitar per una Església compromesa amb la justícia i la veritat, desterre del nostre món la violència i la pobresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada