Quan un fill suspèn, què és el que en realitat està suspenent? (familiaforum.net)

Que un fill suspengui alguna matèria preocupa, però l'alarma comença quan ho va suspenent tot. Aquí, si els pares no s'adonen que el veritable problema és més de fons i que els suspensos en són el símptoma, solen entrar en una etapa de veritable patiment.

Resposta de l'expert/a Carme Vilaginés Ortet 

En una família, quan un dels fills que sempre havia anat més o menys bé comença a suspendre-ho tot, ens trobem davant d'un símptoma que cal investigar. Però són pocs els pares que ho entenen així. La majoria no s'adonen queels suspensos poden estar expressant un sofriment intern i ho atribueixen a l'aparició d'una ganduleria sobtada. N'hi ha que, conseqüentment amb això, passen a titllar-lo directament de gandul, de despistat, de "passota" i, fins i tot, arriben a pensar que és poc intel·ligent i que no serveix per estudiar. Hi ha pares que ho viuen com un atac personal contra ells, que precisament fan tants sacrificis per pujar els fills.

I comença el ball de neguits: els discursos, els retrets, les discussions, els intents d'ensinistrament a base de premis i càstigs, els disgustos i, en definitiva, un fort malestar general. L'únic que s'aconsegueix, amb tots aquests intents, és que el fill se senti cada vegada pitjor, més incomprès i poc estimat. La pèrdua de la motivació per aprendre coses noves pot indicar que hi ha un fons depressiu. Si la resposta no és la comprensió, aquest fons s'aguditza i acaba paralitzant del tot les possibilitats de l'afectat. 

Si en parlen amb els mestres, massa sovint, encara avui, tot se centra en les "tècniques d'estudi" i els pares obtenen la resposta que han d'aconseguir que el fill faci els deures cada dia. També els diuen que han d'estar per ell ajudant-lo a fer-los. Els empenyen a fer de mestres a casa i els pares, pel seu compte i com a conseqüència del malestar que inevitablement anirà in crescendo, acaben fent de mestre rondinaire i de policia en comptes de poder fer de pares. I la relació familiar es deteriora cada vegada més. 

Mestres i pares entren en una espiral centrada en els deures, els estudis i les notes. Ningú no s'adona que el pitjor de tot no és suspendre unes quantes matèries o un curs sencer, que el que està passant és que el fill es veu abocat a suspendre l'assignatura de la vida, de la seva vida, i que, si se'l pogués ajudar en aquest terreny, la resta s'aniria resolent sense histèries ni esforços inútils.

Ben poques vegades se'ls diu que, com a pares, han de posar-se a pensar, tots dos o amb l'ajut d'un expert, en què li pot estar succeint al fill, amb quin conflicte està topant i no se'n pot sortir. Per què no se'ls diu, a aquests pares lògicament preocupats pel futur del fill, que han de parlar també amb ell, amb ganes de comprendre'l i d' ajudar-lo a comprendre's, en comptes de fer-li sermons, perseguir-lo i aplicar-li càstigs?