La sort i la desgràcia de no tenir rival, Carles Capdevila (ARA.CAT)

L'INDEPENDENTISME té un gran avantatge: no té alternativa. Aquest és també el seu principal inconvenient, perquè si no tens rival no has de ser millor que ningú per avançar. És fàcil confiar-se. Els contraris a la independència, incapaços de construir cap oferta, s'apoderen del discurs de la por amb una cantarella d'amenaces econòmiques, risc de trencament social, expulsió de la Unió Europea, fugues d'inversors i altres plagues. Impotents perquè no saben com seduir, s'erigeixen en defensors de la cohesió social i exigeixen propostes inclusives. A vegades és només una manera desesperada de dilatar el procés, de frenar-lo. El drama és que el sobiranisme no se'ls pren seriosament a ells -lògic- però menysté a més a més els seus arguments. I això és un error gravíssim. S'acaben negant els riscos econòmics o socials reals. El missatger pot ser interessat i manipulador però el missatge potser té base. S'acaba ridiculitzant la idea del diàleg (imprescindible també per marxar) perquè s'associa als que se n'omplen la boca per mantenir el negoci de tota la vida. Regalar els conceptes de cohesió i d'inclusivitat als antiindependentistes seria un error ideològic i tàctic. Sense projectes alternatius, l'independentisme es té només a ell mateix de rival. Si per culpa de crítiques mal intencionades s'oblida de fer autocrítica, si celebra la victòria anticipadament, si no es concentra i apuja el llistó, si es distreu o banalitza i cau al nivell baixíssim dels seus opositors actuals, corre el risc de fer el ridícul si mai se li presenta un rival de veritat.