Cinc cadàvers. Deu cadàvers. Quinze cadàvers. Vint, quaranta, seixanta. Setanta cadàvers. Vuitanta; vuitanta-cinc. Algú ha dit vuitanta-cinc cadàvers? Adjudicat! En els mitjans de comunicació d'avui dia, una catàstrofe ferroviària és una gojosa subhasta. A l'hora de redactar aquest article, la xifra de morts en l'accident de Galícia s'havia aturat en els vuitanta-cinc que acabo d'esmentar, però res no impedeix que no pugui arribar a la desitjada i rodona xifra de cent cossos inermes. En vista de l'estat d'algun dels ferits, no és un desideràtum impossible. Per favor, cent morts, i per poc que sigui possible que siguin cent, no noranta ni cent deu. Cent morts rodons, per poder convertir la nit de Sant Jaume del 2013 en una nit tan lúgubre com ho va ser la de Sant Joan del 2010, a Castelldefels. Festa i mort, eros i tànatos. Cap combinació no podia ser més fructífera.
Hi ha una altra qüestió crucial en les informacions (especialment televisives) sobre aquesta mena d'accidents: l'estat en el qual han quedat les víctimes. I els esments de cossos irreconeixibles, així com les entrevistes a testimonis d'escenaris invariablement dantescos (això vol dir, plens de carnisseria), per no esmentar les imprescindibles referències al cos de psicòlegs que s'han desplaçat fins al lloc de la desgràcia (en el cas de Santiago, es veu que eren mig centenar) sense que ningú acabi d'aclarir què han anat a fer allà, com no sigui distribuir botelletes d'aigua mineral entre els familiars dels damnificats, tot això forma part del show business .
Perquè al final tot consisteix en mer entreteniment: es tracta de veure quanta gent mor, en quines penoses condicions, en quin moment insospitat i en quin lloc més inadequat i remot, per tal de fer florir la llavor de la morbositat i del sensacionalisme estiuencs. No van faltar les veus que, en poques hores, van comparar el desastre de Santiago amb la matança de l'11-M, més que res perquè els dos desastres van succeir a bord d'un tren. També hi va haver un munt de morts a l'accident de Spanair, però com que es tractava d'un avió, i no d'un tren, la comparació no resultava procedent.
Els morts són morts, ens hi posem com ens hi posem. A tots ens causa llàstima la interrupció brusca i brutal del temps de vida d'un o una congènere, bàsicament perquè ens hi reconeixem i sabem que aquellfiambre podria haver estat el de qualsevol dels nostres éssers estimats, per no esmentar-nos a nosaltres mateixos. Es tracta d'una pena diferida, per fer servir el curiós vocabulari de Dolores de Cospedal en referència a l'acomiadament de Bárcenas. Ens podríem morir lícitament de pena, si volguéssim, però preferim arraconar-la en benefici d'un sentiment més satisfactori: aquell que proporciona el recompte de morts, quan entre ells no hi figurem nosaltres ni ningú que realment ens importi. Aleshores és quan ens agafa per construir proporcions inversemblants entre un accident de trens i un atemptat terrorista. I és aleshores quan perdem tota la mesura de les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada