Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la
vida social d’un país. Buscant informació en mitjans espanyols -és a
dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten
dos països diferents.
Els mitjans espanyols estan molt preocupats per
Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment i, pel que fa al més proper,
per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la
monarquia, inqüestionable com el fred a l’hivern. Als mitjans catalans,
particularment els que són en català, el tema principal és l’estat del
conflicte polític entre la Generalitat i l’Estat. Per al futur, si es
vol acceptar la realitat, cal partir d’aquesta evidència que retraten i
construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos
països diferents i amb interessos enfrontats.
Precisament, els mitjans són part d’aquest
enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de
comunicació madrilenys de “Brunete mediàtica” per referir-se al seu
caràcter d’armes polítiques partidàries, i això han sigut i són en
aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit
agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i
guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.
Tancant-se a informar sobre les diferents versions
en aquest conflicte, no permetent que s’expressi el punt de vista
majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament
de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i
instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui
Espanya en el futur, no té veritables mitjans de comunicació; els que
mostren l’altra cara d’aquesta realitat impostada són minoritaris.
Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida
per la dreta espanyola -el PP-, però a la qual va junyit el Partit
Socialista a causa de la seva crisi històrica, d’interessos particulars
dels seus dirigents actuals i, també, de la mateixa ideologia
espanyolista. A més de l’ocultació de les raons i arguments del
Parlament català, aquesta estratègia educa la població espanyola en
l’estigmatització d’aquesta ciutadania catalana mobilitzada.
Diàriament escamotegen que milions de persones
demanen decidir el seu futur com a nació i ho transformen en un plet
d’uns polítics catalans contra l’Estat. El següent pas és participar en
una guerra bruta per desacreditar aquests polítics. De les clavegueres
de l’Estat apareix un compte a Suïssa d’un alcalde, i si no ja
apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I,
el més greu: participar a desacreditar les institucions catalanes. Per a
això s’al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s’ha
difamat prèviament i als quals se’ls nega reconeixement. Això fa el
president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells
d’aquesta estratègia, quan parla de “recuperar les institucions
catalanes”. Es refereix a substituir els actuals representants escollits
per la ciutadania que les governen per altres de submisos a la seva
estratègia.
Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat
cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern
existia abans de la sagrada Constitució vigent, i que no se’n
deriva. Aquesta ocultació permet reduir l’autogovern català a una mera
descentralització de l’administració de l’Estat i, com a conseqüència,
fa creure a la ciutadania que és legítim que el govern espanyol, servit
per un Tribunal Constitucional modelat ad hoc, pugui suspendre l’autonomia.
Naturalment, com en tot conflicte, es combat dins i
fora, i a l’estratègia de descrèdit de la Generalitat hi contribueixen
les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d’esquerres que
són partidàries de l’ statu quo a Espanya. Les institucions de
l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament,
mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder, ja que l’Estat
existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat
catalans sí que són explícitament amenaçats en la seva existència cada
dia.
No obstant això, ja res no serà igual i en
aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l’Estat
concerneix tota la seva població, per això l’Estat centralista, amb els
seus poders, actua per enfrontar l’opinió espanyola contra la catalana,
degradant-nos a tots, i per això és realment preocupant i trista la
resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic.
Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o
bé calla o bé subscriu la postura de l’Estat. La convenient invocació a
Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà
complicitat quan l’Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat
espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és
que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia
a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l’estigmatització de la
majoria dels catalans sota l’argument infamant que “volen separar-se per
viure millor”, com raonava fa uns dies un polític socialista
espanyol. Tant és que l’autogovern català no doni per pagar la renovació
de mobiliari a les famílies d’aquesta comunitat o comprar un ordinador a
tot el seu alumnat.
Des del punt de vista democràtic, tant en el pla
dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut
Catalunya, només pot sotmetre-la per la força. No sé com es
desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una
societat anèmica d’energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des
de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina
forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur ni quina serà la
seva relació amb aquest Estat, dins o fora. Però el que és evident és
que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere.
El Regne d’Espanya podrà creure que pot seguir sent
el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va
emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i
que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una
nació. I això sí que ho sé segur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada