No cal fer
cap enquesta per afirmar que una immensa majoria de gent hem quedat ben farts
de l’episodi polític que acabem de viure i que ha conduït a la convocatòria de
noves eleccions. I no és que repetir eleccions siga un drama. És simplement un
mecanisme legal que existeix per replantejar situacions i arribar a noves
majories, noves aliances o el que s’esdevinga segons els resultats. Però el que
és preocupant és com arriben a eixes eleccions els partits anomenats del canvi.
Perquè l’episodi negociador que acabem de viure ha sigut lleig, per dir-ho
d’alguna manera. Lletja la incapacitat per iniciar converses sobre continguts
polítics. Lletja la supèrbia d’alguns. Lletjos els insults viscerals i lletja
la teatralització realitzada. La conseqüència és que s’ha creat un clima que fa
difícil l’enteniment futur, bàsicament entre PSOE i Podemos que són dos actors
principals. Són moltes les ferides obertes i les barreres alçades. Només serà
possible revertir la situació si es fa una autocrítica profunda, si s’abandona
el desig de culpabilitzar l’altre i si, tant en campanya electoral com en
hipotètiques futures negociacions, es canvia totalment de formes i de tàctica.
Jo espere que, vist en perspectiva, els de Pablo
Iglesias s’adonen de com va ser de ridícula, ofensiva, inapropiada i
tancadora de portes, aquella posada en escena on aquest, amb prepotència, s’atribuïa
la vicepresidència en el mateix moment que Pedro
Sànchez estava parlant amb el rei. De la mateixa manera que, també l’escenificació
solemne de la firma del pacte dels socialistes amb Ciudadanos, va ser ridícula
i constituí un element més de distanciació. Entre altres errors, uns i altres
han caigut en el defecte de la política-espectacle.
El fet és
que l’esquerra està obligada a entendre’s, tant si ha de governar com si ha de
fer oposició. Si algun grup no vol pactar, hi està en el seu dret, però no en
el dret a podrir la situació. I si es vol pactar, és obvi que cal obrir camins
i facilitar l’entesa amb fets, no només amb paraules. Iglesia fa poc ha dit
“Rajoy es mi adversario y Pedro Sánchez mi aliado”. Doncs cal que actue en
conseqüència. I que no passe el que vaig comentar en l’article del passat 22 de
gener, on referia que Pablo tractava a Pedro no ja com adversari sinó com
enemic, mentre suposadament el volia com aliat. Si es vol arribar a pactes, cal
no oblidar que són importants l’empatia i les habilitats socials dels implicats.
També és important deixar aparcades les confrontacions internes dels partits. I
en aquest sentit, els barons i ex presidents del PSOE, faran bé en ser humils i
no tancar portes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada