Armand de Fluvià, advocat, heraldista i fundador del Moviment Gai a l’Estat espanyol HEROIS DE L'ANTIFRANQUISME: La lluita pels drets dels homosexuals (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

Àngel Sanromà / Barcelona
 

És l’any 1971. Dos homes de trenta-i-pocs es troben d’amagat a la fàbrica d’indústries gràfiques Huecograbados Francino, a Rubí, municipi del Vallès Occidental. Un d’ells és l’hereu de la família de propietaris. “T’adones que a partir d’ara ja som delinqüents?”. Són Armand de Fluvià i Francesc Francino. Estan editant clandestinament el primer magazine de temàtica homosexual de l’Estat espanyol: Aghois, que, tot i que intencionadament sone com una paraula grega, significa Agrupación Homófila para la Intergración Social. A tots dos els tremolen les mans i les cames mentre fan girar la maneta de la impremta. Amics, socis i companys de guerra amb pseudònims inclosos: Roger de Gaimon (Fluvià) i Mir Bellgai (Francino). Sobre les seves petjades s’ha construït l’acceptació legal del col·lectiu gai al nostre país.
 

Quatre dècades i quatre anys més tard, Armand de Fluvià s’amaga darrere les portes del seu castell: un segon pis a la cantonada entre el carrer Provença i la Rambla de Catalunya. L’ascensor, propi de la burgesia catalana de finals del XIX, condueix directament a la porta d’entrada. Passadissos llargs, mobles foscos, sostres alts i parets repletes de quadres, retrats monàrquics i títols nobiliaris. Una làmpada de peu és l’única llum entre la foscor. Dues poltrones color carmí estan llestes per a la conversa. De Fluvià, ara de 84 anys, va néixer en el si d’una família de músics i escriptors. Seu amb les cames encreuades i un somriure paternal. A la superfície, s’observa l’advocat, heraldista, genealogista i nobiliari expert en assumptes de la Monarquia espanyola. Cal profunditzar breument per destapar Roger de Gaimon: l’incansable lluitador per l’acceptació dels homosexuals.

– Jo vaig estar engarjolat dues vegades, una a la presó Model el desembre de 1956 i l’altra durant la protesta estudiantil, al Paranimf, el 1957. I no per maricón, sinó per polític! Coses de la vida...
 

De Fluvià, mentre estudiava Dret, era defensor d’una monarquia constitucional democràtica parlamentària, postura que ha anat matisant al llarg del temps. Va aparèixer diverses vegades als mitjans de comunicació catalans, com a consultor expert, després de l’abdicació del rei Joan Carles I, el 2014.

La lluita pels drets dels homosexuals comença el 1969, quan es va presentar a les Corts franquistes l’avantprojecte de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, redactada pel jutge català Antonio Sabater i Tomàs. Al BOE (Boletín Oficial del Estado), es publicà el 6 d’agost de 1970. L’escrit es basava en el supòsit que l’atracció per persones del mateix gènere era una malaltia i situava que els homosexuals “pel simple fet de ser-ho, eren un perill per a la societat”. Assabentats de les primeres manifestacions a favor dels gais a Stonewall, Nova York (1969), i la participació de col·lectius gais i lesbians al Maig del 68 a París, Armand de Fluvià i Francesc Francino van ser els primers en reaccionar contra aquesta llei. Varen formar, primer, el MELH (Movimiento Español de Liberación Homosexual) i, després, la revista Aghois. “Entre en Francesc i jo, vam aconseguir reunir unes vint persones” –recorda– “ara els considere uns herois.” Dins aquest conjunt, van organitzar quatre grups que es reunien setmanalment i a cases diferents. “Entràvem i sortíem d’un en un –per no alçar les sospites del sereno– i parlàvem de l’homosexualitat al treball, a la família, a l’Església...”.

Del magazine es van publicar 18 números fins la mort de Franco, el 1975. Però el procés d’edició, impressió i enviament era complex i perillós. Després de redactar les edicions a les golfes de les cases d’alguns membres del MELH, segons narra de Fluvià, “anàvem amb cada número fins a una oficina de Correus de Perpinyà, amb el perill que la Policia o la Guàrdia Civil ens enxampés.” Per poder enviar les edicions, André Baudry, president de la revista Arcadie, publicació francesa també de temàtica gai, s’encarregava d’enviar l’Aghoisals valents que van voler subscriure-s’hi, aquells que no temien la societat. Problemes posteriors amb el ministre d’afers exteriors de Franco, Laureano López-Rodó, un “homosexual de l’Opus Dei a l’armari”, segons el defineix Armand de Fluvià, van provocar que Baudry deixés d’enviar la revista als subscriptors. Per sort, un suec filantròpic, anomenat Michael Holm, va seguir realitzant la mateixa tasca des del seu país natal.

Els editorials, reportatges i crítiques culturals de l’Aghois eren la resposta a un panorama ideològic, polític i social desolador. L’homofòbia es trobava a tot arreu. Qualsevol institució, estructura o grup social formava part de l’odi i la discriminació contra els gais. Tal i com rememora Armand de Fluvià “el 1970, els homosexuals, des del punt de vista de l’Estat, érem un perill per la societat, uns corruptors de menors per definició de diccionari i sempre apareixíem associats a la droga. Des del punt de vista de la religió, érem els pitjors dels pecadors, aquells que anàvem contra-natura i que no es podien ni anomenar”. La definició de diccionari de la qual parla l’activista es va mantenir fins ben entrada la Transició espanyola: “homosexualidad, inversión, sodomía, pederastia”. A més a més, de Fluvià afegeix dues institucions més: “Des del punt de vista de la medicina, érem uns malalts mentals amb l’instint invertit. I, des del punt de vista de la societat, érem l’escòria, el rebuig: homes que havien abdicat de la seva condició de mascles per esdevenir donetes.”

Els insults, les denúncies, els assetjaments... tot plegat tenia conseqüències catastròfiques en els homes i dones que descobrien la seva vertadera orientació sexual. “Doble vida, clandestinitat... El que estava més atemorit es casava o, en molts casos, aquells que no podien aguantar la pressió, es suïcidaven”, assegura Armand de Fluvià, ja que, segons la seua opinió, “la base de l’homofòbia, en qualsevol societat, és la religió.”

Una altra institució social enemiga del col·lectiu gai era la policia. El règim franquista, recolzat amb la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, permetia deportar els homosexuals a dos camps de concentració de l’Estat: un a Huelva i l’altre a Badajoz. El primer era pels homosexuals de naixement o passius i l’altre pels que ho eren per vici o actius. Allà, es sotmetia els reclusos a teràpies aversives, principalment descàrregues elèctriques, i a realitzar treballs manuals. A banda dels internaments, un altre mecanisme de violència dels cossos policials eren les batudes a locals d’ambient. Una situació que Armand de Fluvià recorda perfectament, però que mai va arribar a patir en primera persona. “A Barcelona hi havia alguns bars gai. Anar-hi significava viure amb la por al cos per si entrava la policia. Si no duies el carnet d’identitat, se t’emportaven a la comissaria, feien una rotllana al teu voltant mentre t’estomacaven i ficaven porres pel cul. I, si tenies la mala sort de portar una agenda al damunt, telefonaven a casa teua o a la feina per dir que t’havien trobat a un bar de maricons.”
 

Mort de Franco i Transició espanyola

El MELH va haver de dissoldre’s parcialment després d’un incident amb un comandant de la Policia de Barcelona. Vicente Juan-Creix, conegut per la seva crueltat, va trucar a Armand de Fluvià fingint voler subscriure’s a Aghois. “Just després” –explica– “vaig dir a tothom que havíem de suprimir els grups. Només vam mantenir l’agrupació que feia la revista.”

El 20 de novembre de 1975, la mort de Franco va suposar un altre gran canvi de rumb per l’associacionisme homosexual. Com la majoria de partits polítics i sindicats, les agrupacions gais van decidir sortir de la clandestinitat. Els pocs integrants que havien mantingut el MELH van decidir desmuntar-lo, aplegar més gent i fundar el FAGC (Front d’Alliberament Homosexual de Catalunya). El 1977,  van redactar el ‘Manifest del FAGC’ que, encara avui en dia, continua vigent pel gran component radical i el nombre de temes que abraça. Armand de Fluvià afirma que un dels grans èxits del FAGC, respecte la seva acceptació, va ser el gran nombre d’ideologies que agrupaven les seves fileres. “Des d’anarquistes, trotskistes, maoistes, estalinistes, independentistes, socialistes, liberals-demòcrates... Tots hi figuraven!”. Algunes de les principals fites del nou Front foren la celebració de la primera manifestació a l’Estat espanyol a favor dels drets dels homosexuals (1977) o l’abolició de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social (1979).

Actualment, tot i que el FAGC continua existint, és el Casal Lambda, una associació apolítica amb membres del FAGC i d’altres agrupacions, qui s’encarrega d’incidir en els mitjans de transmissió de la ideologia –l’ensenyament i els mitjans de comunicació– per canviar la mentalitat de la gent i aconseguir eradicar l’homofòbia. Un objectiu prou difícil d’aconseguir, ja que, tal i com conclou Armand de Fluvià, “queda molt de camí per recórrer a nivell individual, familiar i social.”

Herois amb camins diferents

Ara, tornem quatre dècades i quatre anys endarrere, a la fàbrica de la família Francino. Dos socis, dos amics, dos herois estan a punt de fer història per a les futures generacions. Però, recorregueren tot el camí que els quedava per fer junts? La resposta, desgraciadament, és negativa. Armand de Fluvià relata que “quan mor Franco, se’ns crea un problema: sortir o no sortir de l’armari. Tot el que envoltava el moviment era clandestí i després no sabíem què fer. Jo vaig estar pensant i dubtant. Al final, vaig decidir tirar endavant i declarar públicament la meua homosexualitat. Mentre que el Francesc, no.” De Fluvià va manifestar la seua condició sexual al programa Vostè Pregunta de TV3 el 1978. Mentre que Francino, a causa del conservadorisme de la seva família, es va mantenir a l’armari fins que va morir de SIDA el 1994, a l’edat de 50 anys.

De vegades, la societat guanya la lluita a l’individu, però una derrota no significa perdre la batalla.

Fotos: Marina Bou.