(Josep Miquel Bausset) La campanya “Volem bisbes catalans”, promoguda per un grup de cristians progressistes catalans, va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses pintades, i en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga, Marcelo González com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953, permetia a Franco tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de Pau VI) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats.
El 22 de febrer de 1966, aquest dilluns fa 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià el nomenament del bisbe Marcelo González Martín com a arquebisbe-coadjutor del bisbeGregorio Modrego, titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.
Abans de la dictadura franquista, i durant el segle XX, els bisbes de Barcelona van ser catalans, mallorquins o valencians, a excepció del bisbe navarrès Manuel Irurita(1930-1936). Així, de 1899 a 1901, Barcelona va tindre com a bisbe, el català Josep Morgades. De 1901 a 1908, el també català Salvador Casañas. Del 1909 al 1913, el valencià Joan Laguarda. De 1914 a 1920, el també valencià Joaquim Reig. Del 1920 al 1926, l’olotí Ramon Guillamet, del 1926 al 1930 el mallorquí Josep Miralles i del 1930 al 1936, com he dit abans, el navarrès Manuel Irurita.
Va ser després de la guerra civil, i amb Franco al poder, que el primer bisbe de Barcelona del nacionalcatolicisme va ser el navarrès Miguel de los Santos Díaz de Gómara (1939-1942), seguit de l’aragonès Gregorio Modrego (1942-1967).
La campanya “Volem bisbes catalans”, impulsada per Josep Benet i Jordi Pujol, i que va comptar amb centenars de cristians antifranquistes, va nàixer en un context sociopolític i eclesial marcat pel nacionalcatolicisme. Marcelo González era el primer bisbe de Catalunya nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció diferent. Immediatament començà una ofensiva en múltiples fronts, per tal d’evitar un fet consumat.
La campanya “Volem bisbes catalans”, impulsada per Josep Benet i Jordi Pujol, i que va comptar amb centenars de cristians antifranquistes, va nàixer en un context sociopolític i eclesial marcat pel nacionalcatolicisme. Marcelo González era el primer bisbe de Catalunya nomenat després del Vaticà II, i els cristians catalans esperaven una elecció diferent. Immediatament començà una ofensiva en múltiples fronts, per tal d’evitar un fet consumat.
El 4 de març, Josep Benet va fer unes declaracions a Le Monde, on lamentava que a Catalunya no es reconeguera un dret “que es reconeix a les Esglésies afroasiàtiques”. Benet deia que la gent no entenia com es refusava als catalans, un dret acceptat i seguit a d’altres llocs. A més, afegia que aquest nomenament havia “destruït les grans esperances que els catalans havien posat en el Concili”. Uns dies abans, el 27 de febrer, vint-i-tres intel·lectuals catòlics signaren una carta demanant la renúncia de l’arquebisbe-coadjutor González Martín, amb l’argument que “un bisbe que desconeix la història, la llengua i la cultura d’aquesta terra”, no pot servir com calia la diòcesi de Barcelona. A més, aquesta carta recordava la necessitat de la defensa de les minories nacionals, una idea present a l’encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII. Malgrat aquests intents, amb les pintades famoses de “Volem bisbes catalans”, el nomenament va ser ferm i no hi hagué la demanava la renúncia del bisbe González Martín.
Sembla ser que després que Pau VI enviara el bisbe González a Barcelona, el papa Montini deuria fer cas del consell de l’Abat Gabriel M. Brasó, que li va fer vore la conveniència que un bisbe sintonitze amb la terra que l’acull, perquè faça seua la llengua i la cultura del poble que ha de servir. Per això, Pau VI el 1971 nomenà nou bisbe de Barcelona, Narcís Jubany (1971-1990). Posteriorment, i també a Barcelona, Joan Pau II nomenà el bisbe valencià Ricard M. Carles (1990- 2004) i el català Lluís Martínez Sistach (2004-2015), succeït ara per l’aragonès catalanoparlant, Joan Josep Omella.
En el fons, la campanya “Volem bisbes catalans”, més que demanar bisbes nascuts a Catalunya, el que volia era pastors incardinats a la terra que els acollia. No estranys a la cultura del poble que havien de servir, sinó bisbes que feren seua la llengua del poble. Els cristians catalans només volien allò que els bisbes catalans han fet quan han estat enviats a les diòcesis espanyoles. Si el bisbe català Ramon Buxarrais es va fer andalús a Màlaga, o el valencià Josep Vilaplana també s’ha fet andalús a Huelva, ¿per què al País Valencià, els bisbes que vénen d’Espanya no es fan també valencians? ¿Per què no fan seua la llengua del poble que els acull i continuen tractant els valencians com una colònia?
En els últims cinquanta anys, al País Valencià, només el bisbat de Tortosa ha tingut sempre bisbes valencians o catalans, que han utilitzat la nostra llengua. El valenciàRicard M. Carles (1969-1990), el barceloní Lluís Martínez Sistach (1990-1997), el valencià Xavier Salinas (1998-2103) i en l’actualitat el valldalbaidí de Quatretoda,Enrique Benavent.
La diòcesi de Sogorb-Castelló va tindre dos il·lustres i estimats bisbes catalans,Josep Pont i Gol (1951-1970) i Josep M. Cases (1971-1996) que, amb naturalitat, van introduir la nostra llengua a la litúrgia. Però posteriorment hi ha hagut un clar retrocés, primer amb el valencià Juan Antonio Reig, de Cocentaina (1996-2005) i des del 2005, amb el castellà, Casimiro López.
La diòcesi de Sogorb-Castelló va tindre dos il·lustres i estimats bisbes catalans,Josep Pont i Gol (1951-1970) i Josep M. Cases (1971-1996) que, amb naturalitat, van introduir la nostra llengua a la litúrgia. Però posteriorment hi ha hagut un clar retrocés, primer amb el valencià Juan Antonio Reig, de Cocentaina (1996-2005) i des del 2005, amb el castellà, Casimiro López.
Pel que fa al bisbat d’Oriola-Alacant, el valencià de Xèrica Pablo Barrachina fou bisbe d’aquesta diòcesi (1954-1989) seguit de l’asturià Francisco Álvarez (1989-1995), l’aragonès Victorio Oliver (1996-2005), el castellà Rafael Palmero (2006-2012) i el valencià Jesús Murgui, des del 2012, cap dels quals ha afavorit el valencià en aquesta Església diocesana.
Finalment, pel que fa al bisbat de València, les coses tampoc han anat bé, ja que durant vint anys va ser bisbe diocesà el basc Marcelino Olaechea (1946-1966) totalment contrari a la nostra llengua, seguit del navarrès José M. Garcia Lahiguera(1969-1978), el mallorquí Miguel Roca (1978-1992), el manxec Agustí García Gasco (1992-2008), el càntabre Carlos Osoro (2008-2014) i en l’actualitat el valencià de Sinarques, Antonio Cañizares.
L’Església Valenciana hauria d’aprendre del papa Francesc que en el seu viatge apostòlic a Chiapas, ha presidit una Eucaristia amb presència de les llengües indígenes, i on ell mateix va encapçalar l’homilia amb unes paraules en un d’aquestes llegües. A més, en aquesta celebració, el papa va demanar perdó als indígenes pel maltractament de les seues cultures i reconegué el legítim anhel dels pobles indígenes (també el valencià?) a viure en llibertat.
Els valencians tot i tindre actualment tres bisbes valencians a les diòcesis del País Valencià (l’únic no valencià és el de Sogorb-Castelló), Antoni Cañizares a València, Jesús Murgui a Oriola-Alacant i Enrique Benavent a Tortosa, només aquest últim aposta i defensa una Església Valenciana fidel a la cultura del nostre País. ¿No serà hora que allò que el papa ha defensat a Chiapas (en presència del bisbe Antonio Cañizares que l’acompanyava) siga també defensat per l’Església del País Valencià? ¿No serà hora que els bisbes valencians reconeguen, com el papa ha denunciat a Chiapas, el menyspreu i el maltractament que l’Església ha fet de les cultures minoritàries com la valenciana? El papa Francesc recomanava als bisbes mexicans que tingueren una “singular delicadesa amb els pobles indígenes i amb les seues fascinats, i no poques vegades cultures massacrades”. Com la valenciana!
Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada