Quan estudiàvem el Catecisme de xiquets ens deien que hi havia «pecats per acció i per omissió». Canvien els arquebisbes, i com han de fer mèrits en la seua carrera cap a la meta funcionarial, que és Madrid „perque ja se sap, que «de Madrid al cielo»„ no convé fer coses que ens puguen destorbar, i serien demèrits en l´ascens funcionarial, com per exemple fer alguna cosa per la llengua dels valencians. És suficient aprendre algunes paraules, per eixir del pas i no molestar als que realment manen. Vull explicar primerament el perquè em crec autoritzat a opinar sobre això. La meua estima per la nostra llengua comença amb els meus pares. Era la meua llengua familiar. Mai he patit de diglòssia, aquella malaltia molt comuna a molts valencians, que pensant que la seua llengua és inferior, creuen que han d´ensenyar els seus fills en castellà per què així prosperaran en la vida. En 1960, a l´antiga universitat del carrer de la Nau de València, quan em matriculava, vaig veure baixar per l´escala del rectorat a Joan Reglà, a Tarradell i al meu mestre Miquel Dolç parlant català. Si aquells hòmens tan "sabuts" parlaven la llengua que jo parlava amb els meus pares, és que era una llengua tan digna com qualsevol altra, de les romàniques, nascudes del llatí, i en aquell moment vaig deixar de patir diglòssia.
Acabada la carrera de Filologia Clàssica, en Madrid per cert, un estiu de 1966 amb un parell d´amics vam organitzar al Casino Mercantil de Xàtiva, un curset de valencià, sota la vigilància de la policia governativa. Estant a Terol, de catedràtic de llatí d´Institut per oposició pota negra, quan anàvem a Alcanyís a fer els exàmens de llengua als alumnes de la franja de Vallderroures, sempre posava una pregunta dins l´examen, titulada Lenguas de España, i em contestaven: «Castellano, vasco, gallego, catalán, valenciano y el "chapurriau", que hablamos aquí». Mal anem. Allò em feia reflexionar molt, mancava molt per fer i explicar.
En 1973 començarem a fer estades per la llengua, primer a Castelló i després a Alacant, dins del Secretariat de l´Idioma. En aquell curs un servidor començava a fer classes voluntàries a l´Institut Femení, d´Alacant, avui Miguel Hernandez, com permetia la llei d´aleshores amb «las lenguas vernàculas», que com saben els llatinistes és un adjectiu que ve de verna= esclau, o siga les llengües dels esclaus. El 20 de novembre de 1975, al diari Información d´Alacant, en pàgines interiors, ja que en primera pàgina apareixia una altra cosa, una periodista becària, novament vinguda de Madrid, em feia una entrevista respecte a les classes que feiem per a professors en Alacant i Elx, jo mateix, Lluís Alpera i alguns altres. En estiu de 1984 en l´Institut Penyagolosa de Castelló i en estiu de 1985 en l´Institut Sorolla de València es van fer les primeres oposicions per a càtedra i agregadoria d´Ensenyament Mitjà. Un servidor estava en el tribunal com a funcionari del ram. Durant 15 anys, des de 1993 fins a 2008 vaig ser president de la Junta Qualificadora de la nostra llengua a Xàtiva. Tot açò em dona opció a parlar del tema. I dic que en tot aquest temps l´Església catòlica valentina no ha fet res per la llengua. I anem al gra.
El franciscà mallorquí Pere Riutort va publicar el 1975 el Llibre del Poble de Déu per a la litúrgia catòlica, què és l´únic que utilitzen alguns capellans; molt poquets no us cregueu. El pobre home ha estat criticat, atacat i finalment oblidat. Com la majoria dels capellans no ho fan si no hi ha un text "oficial" aprovat pel Vaticà, ja fa molts anys l´Acadèmia Valenciana de la Llengua va preparar l´adaptació dels textos litúrgics, sols a l´espera de que els bisbes de l´arxidiocesi valentina els presenten a l´aprovació de la Santa Seu. I cada vegada les esglésies més buides.
El meu col.lega Ramón Haro, cronista d´Agullent, fa un temps va redactar una carta documentadíssima sobre el tema dirigida al nou arquebisbe don Carlos Osoro, que ara se n´ha anat a Madrid amb un pecat d´omissió. Ramón em va dir: «tu signaries esta carta?». I li vaig contestar que amb els ulls tancats, perquè amb el que tu hages posat allí estic completament d´acord, vaif afegir.
I arribà el dissabte 4 de setembre de 2010. Vaig anar a Agullent a visitar a Ramón. No sabia que hi era l´arquebisbe. Quan es va acabar la missa en l´ermita de Sant Vicent, li vaig dir:
„¿Vols que anem a parlar amb ell, per a que veja que els qui hem signat la carta, no tenim banyes ni cua com el dimoni? No passa res, no crec que cap arquebisbe s´haja menjat ningú, per presentar-se.
Anem els dos a la sagristia. I el secretari ens diu:
„El señor arzobispo tendrá mucho gusto en hablar con ustedes, después de desvestirse de los ornamentos, pues le gusta relacionarse con todos.
La sagristia estava plena de capellans de la Vall d´Albaida, parlant amb la magnífica llengua que allí es parla. En eixir l´arquebisbe, la majoria se´n passaren al castellà, perquè ja saben vostés que el valencià és de mala educació amb els nouvinguts que ens envia el Vaticà sense que els valencians es queixen de res. Amb els bascs o els catalans no s´atreveixen. «Tenemos a los valencianos por mas muelles», que deia el comte duc De Olivares.
„Mire usted, nosotros y algunos más le hemos enviado una carta extensa [que acabaria a la paperera, potser] sobre la aprobación de los textos litúrgicos valencianos que ha hecho la Academia. Hemos querido hablar con usted para que viese quiénes somos personalmente.
„¿Y por qué tendria que hacer, lo que no han hecho anteriores arzobispos?, digué Osoro.
„Pues porque no podemos estar esperando otros 300 años. Ya sabe que la aprobación de los textos, no obliga a que todos los sacerdotes los utilicen, sino que puedan utilizarlos en las zonas valencianoparlantes, según su criterio. Pero existe un trabajo ya hecho y deberia estar aprobado por el Vaticano. Lo tienen los gallegos, los vascos, los catalanes. Los valencianos ¿no tenemos los mismos derechos?, li replicàrem.
No sé si reflecteix la conversació total, que fou prou cordial, però més llarga, utilitzant tots els arguments que ens venien al cap, quan hom ha estat tants anys dedicats a l´estudi i difusió de la nostra llengua. Ha passat el temps i estem igual. Se li haurà d´explicar també açò al nou arquebisbe, Cañizares, que és d´Utiel i castellano-parlant però que té una majoria dels seus feligresos valenciano-parlants. Ell sembla que no ha tingut temps d´aprendre valencià en els anys, que va estar en Alcoi i ara vol que li´l ensenyem.
Tornant al cas d´Osoro, posteriorment a tot açò li vaig demanar audiència per regalar-li un llibre meu recent sobre el procés de la catedralitat de Xàtiva, per què coneguera millor la diòcesi. Es van prendre nota de les meues dades i el telèfon i em van dir: «Ya le llamaràn». Encara estic esperant.
Tot açò és una autèntica burla per als valencians i no vull furgar en la ferida. Però per acabar vull narrar un succeït real que li va passar al meu gran amic Josep Lluis Bausset, natural de Paiporta i veí de l´Alcúdia, que va morir als 102 anys. Home de ciències, molt culte, apassionat de la música, soci fundador de la Filarmònica i columnista fins la seua mort de Levante-EMV, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir claustre en l´Institut d´Alzira i acompanyar-lo tots els dilluns a la tertúlia i al concert del Palau de la Música. El sargent de la Guardia Civil de l´Alcúdia, que no era valencià, li va dir un dia:
„Don José, ¿Cómo és que usted, que tiene tres carreras, habla siempre en valenciano, como los paletos?
Bausset que tenia sempre una resposta preparada per a tot, li va contestar:
„Y en su pueblo, los paletos ¿Cómo hablan?
El sargent es va rascar el tricornio i va admetre: «Pues es verdad».
Els valencians estariem millor amb mitja dotzena de persones com Bausset. Aquesta és la millor medicina contra la diglòssia tan corrent pels carrers del País Valencià. I aquests jerarques de l´Església millor anirien si no es deixaren aconsellar per un entorn de valencians, que estan en contra de la llengua, i que si s´hagueren de presentar sobre el tema, en un tribunal, on jo estiguera actuant, tindrien el suspens assegurat. Fa uns dies a Camp de Mirra, després de la representació de l´obra del Tractat d´Almirra, i davant del monument al rei en Jaume I, dos senyores de la Generalitat que ens des-governa, directores generals de no se què, tingueren la santa barra de fer el seu discurs en castellà. El comentari més suau entre els assistents era: «Quina vergonya!».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada