Després de llegir l’article de Víctor Maceda, “Ni Déu no parla valencià”, publicat el passat dia 4 a La Veu del País Valencià, he rellegit una carta que Vicent Miquel i Diego li escrivia al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, el 10 de gener de 1965, i que desgraciadament, no ha perdut actualitat.
En aquesta carta, el Sr. Miquel i Diego es lamentava de la situació de l’Església valenciana, perquè “ens ha estafat”. En la carta adreçada al P. Gregori Estrada, Vicent Miquel relatava els fets ocorreguts a propòsit de la nostra llengua a la litúrgia. La carta feia referència a la comissió de laics valencians, que sol·licitava el valencià a l’Església en una campanya de recollida de firmes, i la maniobra que començà “des de la Col·legiata de Xàtiva i des del Seminari i la Cúria, contra la llengua”. Vicent Miquel escrivia en aquesta carta: “En Xàtiva col·labora la primera línia de FET i JONS, diguent que és una maniobra del valencianismo y comunismo”.
El Sr. Miquel i Diego descrivia magistralment l’actitud negativa de l’arquebisbe Olaechea respecte a la llengua vernacla: “abans de començar la III sessió del Concili, l’arquebisbe reuneix als arxiprests i els diu: “Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Catalunya, por lo que no hace falta introducir el valenciano... y en caso de reformas, se introducirá muy poco el castellano. Mi diocesis será la más lenta”.
I és que l’arquebisbe Olaechea pretenia bandejar el valencià, perquè segons ell, “el lloc d’emprar la llengua valenciana no és l’Església”.
Malgrat tot, escrivia Vicent Miquel: “2 arxiprestats,s’adhereixen al valencià, Catarroja i Alcoi, i en d’altres, uns 35 o 40 % dels sacerdots estan a favor nostre”.
El 22 de desembre de 1964 (continuava la carta) “entreguem 20000 firmes sol·licitant la introducció de la nostra llengua, al Sr. Arquebisbe”. Entre els 20000 signants que “seguint les directrius del Concili Vaticà II”, demanaven “l’ús de la llengua als actes religiosos”, hi havia Robert Moròder, Joaquim Maldonado, Martí Domínguez, Vicent Ventura, Vicent Peset Llorca, Raimon, Joaquim Rodrigo, Felip Mateu i Llopis, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Joan Segura de Lago, Francesc Soriano Bueso, Francesc Burguera, Jordi Valor, Joan Valls, Enric Valor, Joaquim Michavila, Josep Iborra, Santiago Bru i Vidal, Josep Lluís Bausset, Josep Ernest Martínez Ferrando, Lluís Guarner, Emili Beüt, Maria Beneyto, Josep Ferrer Camarena, Vicent Aguilera Cerni, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, Vicent Garcés Queralt, Agustí Escardino, Amand Garcia, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner i també l’Ateneu Mercantil de València, l’Ateneu del Grau, l’Associació els Lluïsos de Vila-real, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites Descalços d’Onda o els Franciscans de Cocentaina.
Però malgrat els més de 20000 valencians que demanaven la llengua a l’Església, l’arquebisbe, no fent cas d’aquesta campanya a favor del valencià a la litúrgia, ni de la recomanació del Concili, digué als arxiprests en una reunió: “Eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí?. Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes”. Per això l’arquebisbe “no presentà el missal valencià de Mn Sorribes”, amb la qual cosa, al no conèixer-lo la Comissió Episcopal, no va ser autoritzat.
El mes de gener següent es van publicar les disposicions referents a la litúrgia i els missals que s’utilitzarien: cap d’ells en valencià desgraciadament, tal i com escrivia Vicent Miquel i Diego, “s’admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l’Epístola i l’Evangeli”. I l’arquebisbe acabà la reunió “amb una amenaça per aquells que “por su celo se exceda en sus funciones”.
El mateix gener se li presentà a l’arquebisbe un escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilíngües, i a les zones monolíngües valencianes, el valencià, sense excloure el castellà.
Vicent Miquel i Diego amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta popular a favor de la nostra llengua a la litúrgia, “tot és inútil, se’ns estafa impunement”. I afegia en aquesta carta: “Els anticlericals, fruit espontani del País, se’ns riuen dient: No us ho dèiem? deixeu-se de sotanes”.
Vicent Miquel i Diego, amb tristesa, relatava la situació que vivia l’Església valenciana: “el novembre, quasi expulsaren a un seminarista del meu poble del Seminari per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or. Així estan les coses”.
48 anys després d’aquesta carta les coses no han canviat massa! Els bisbes dels bisbats valencians, desgraciadament, continuen marginant la nostra llengua!! No volen entendre que per raons pastorals, cal que l’Església del País Valencià, si és que vol ser realment Església Valenciana, ha de fer del valencià la llengua de la litúrgia i de la catequesi, de l’ensenyament als seminaris i als llibres de baptismes, com fa l’Església de Salamanca i de Madrid amb el castellà. Només així es farà realitat el Pentecostès a les nostres comunitats cristianes. És per això, que va treballar sempre Vicent Miquel i Diego, i també capellans exemplars com Alexandre Alapont, Vicent Sorribes, els escolapis Francesc Mulet i Enric Ferrer, Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Emili Marín, Vicent Sarrió, Llorenç Gimeno, Manuel Martín Nebot, Jesús Corbí, els germans Ruix Contelles, Vicent Micó, Pere Riutort o els amics de les revistes Cresol, Saó o l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana.
L’Església Valenciana, en ple segle XXI, pot apostar amb valentia per introduir la nostra llengua a la litúrgia, o bé, vergonyosament, continuar (com fins ara) menyspreant el valencià, aplicant el consell de l’arquebisbe Olaechea: “no hace falta introducir el valenciano”.
Vull creure que amb el bisbe Enric Benavent, nou pastor de Tortosa, les coses puguen canviar i que la seua aposta per la llengua, faça que els altres bisbes del País Valencià comencen a introduir la nostra llengua a l’Església. Dic això, perquè en l’entrevista que el programa Signes dels temps, de TV3, va fer al bisbe Enric, aquest deia: “Si vaig a un lloc que tenen una cultura i una llengua pròpia, jo he d’estimar aquesta cultura, he de fer meua aquesta cultura, he de fer meua aquesta llengua, he d’integrar-me plenament en el lloc on he estat enviat”. I el bisbe Benavent encara afirmava en relació al català: “És la llengua de casa, és la llengua del meu poble, és la llengua que jo estime com a meua”. Desgraciadament, el bisbe Enric no va poder dir en aquesta entrevista: “És la llengua de l’Església Valenciana”!!!! I no ho va poder dir, perquè l’Església Valenciana té per llengua oficial el castellà!!!
Espere que en les reunions dels bisbes de la Província Valentina, el bisbe Enric puga fer entendre als bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant, la necessitat que l’Església del País Valencià incorpore la nostra llengua a la litúrgia, a la catequesi i als seminaris.
Monjo de Montserrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada