El fet que els negociadors de la Unió Europea i Xipre hagin arribat a una solució de compromís pràcticament en el temps afegit no ens ha de sorprendre: Europa sempre ha resolt les seves crisis així. La solució imposada per la Unió implica la reestructuració –amb tancament inclòs– del sistema financer i l'obligatorietat dels accionistes, bonistes i dipositants de més de 100.000 euros a participar en el rescat. L'anterior rescat financer, el de l'Estat espanyol, es va fer a càrrec de tots els contribuents, tinguessin o no dipòsits als bancs afectats. Però a Xipre, com queda dit, s'opta per una altra via.
Encara és d'hora per saber si aquest canvi de tarannà és una excepció per posar fi a un paradís fiscal o si es tracta d'un canvi de rumb de la Unió en l'estratègia per resoldre els problemes financers, tot i les explicacions i retractacions d'última hora. És cert que limitant l'impacte als dipòsits d'estalvis per sobre dels 100.000 euros es confia evitar l'aparició del pànic. Però el canvi de rumb, si es concreta en operacions futures, podria indicar que la UE està explorant noves vies.
El que està fora de tot dubte és que aquestes crisis puntuals, que poden ser l'avançada d'altres de semblants al sud d'Europa, fan que cada cop més gent es pregunti quina utilitat té pertànyer a un club que es desentén dels seus socis quan hi ha dificultats. Però fora del paraigua de la Unió Europea les conseqüències de la crisi encara serien molt pitjors. Si alguna lliçó ensenya aquesta crisi és que el paper del Banc Central Europeu ha de canviar, que l'austeritat a qualsevol preu no és la solució, i que cal anar cap a la unitat fiscal i de polítiques econòmiques com més aviat millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada