L'últim informe presentat per la Plataforma per la Llengua posa en evidència un element més de l'absurditat que representa per als catalans pertànyer a un estat que es dedica a lluitar contra els que considera els propis ciutadans però que, en la pràctica, tracta com a ciutadans en propietat i de segona categoria. El català és una llengua que socialment avança, encara que d'una manera tímida, esforçada i amb el handicap de la seva dimensió reduïda en un món globalitzat en què la quantitat dels parlants té també un valor de mercat. És simptomàtic que l'idioma propi de Catalunya sigui la setena llengua més apresa de la Unió Europea per aquells que no la tenen com a llengua materna. Resulta encoratjador que en els espais de més llibertat d'elecció com és internet, o en els indicadors de qualitat cultural com són les estadístiques de traduccions literàries, el català tingui una salut de ferro. Tot això és doblement meritori perquè està passant amb la força de tot un estat en contra. Curiosament aquest estat és aquell que ara per ara no només és el propi sinó que es resisteix a deixar de ser-ho. Les accions d'Espanya contra el català són objectivament i estadísticament computables.
Resulta aparentment inexplicable que una administració maltracti els seus propis administrats, però això passa a l'Estat espanyol, que ataca sense pietat el català des de fa segles, amb democràcia o sense, amb el clar objectiu de convertir en residual un patrimoni que vol com a propietat però que, com demostra en la pràctica, no reconeix com a propi. Els catalanoparlants no poden sentir-se altra cosa que estrangers en aquell estat que no només no els deixa decidir si volen marxar sinó que els castiga per no marxar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada