10.14.2015

Carme Miquel 9 D’OCTUBRE A VALÈNCIA CIUTAT (LEVANTE-EMV)

El passat 9 d’octubre, quan vaig tornar a casa després de la baixada de la senyera de l’ajuntament i la provessó cívica que la va seguir, vaig connectar l’aparell de televisió per saber com tractaven el tema els principals canals. Vaig posar els informatius ara d’un, ara d’un altre. Res no hi vaig trobar. Tampoc dels actes de la Generalitat. La celebració política i cívica més representativa dels valencians, va ser irrellevant per als mitjans de comunicació més importants. D’aquest fet tan negatiu, només se’n pot deduir un aspecte positiu: la festa va transcórrer amb normalitat, perquè si s’hagueren produït fets indesitjats sí que hi haurien sigut notícia.

            I d’aquesta normalitat, que va ser relativa, també en volia parlar. Entre els moltíssims assistents s’evidenciava algun grupet que hauria volgut produir aldarulls, la qual cosa va ser evitada. Més nombrós era el grup de gent que manifestava la seua oposició amb crits de “Ribó dimissió” i algun altre, apagats de vegades amb els crits d’”alcalde, alcalde” o amb aplaudiments. Sí, la confrontació entre dos maneres d’entendre el ser valencians era present durant aquell acte de trasllat de la senyera, però allò rellevant és que, majoritàriament, aquesta confrontació no es va manifestar ni amb tensions ni amb agressivitat.  Res a veure amb el record vergonyós que tenim d’altres anys.

            I més coses: no puc deixar de constatar l’encert de separar els actes cívics dels religiosos, obviant el Te Déum, com a part de la celebració. Al Cèsar el que és del Cèsar, malgrat que el bisbe Cañizares convertisca, tal com està fent, les seues pregàries en opcions polítiques

            Des d’un altre angle, tampoc no puc deixar de constatar l’encert en el nomenament de fills predilectes de la ciutat a Alejandra Soler i Carles Dolç. La primera, amb 102 anys i amb una llarga història de lluita per la justícia, va ser mestra de xiquets espanyols refugiats en la URSS, als quals, a més d’educar, va salvar la vida en la batalla de Stalingrad. Per la seua part, Carles Dolç representa la lluita per un model de ciutat habitable. Una lluita tenaç que ha unit l’àmbit professional, propugnant una arquitectura humanista, i l’àmbit cívic, reclamant-la també des dels moviments socials. Projectes importants de València com el llit del riu, la no prolongació de l’avinguda de l’Oest o el jardí Botànic, tenen molt del seu saber fer. I molts valencians i valencianes es reconéixen en ell.


            I ara no tinc més remei que tornar a parlar d’invisibilitat dels valencians perquè, quina televisió explicarà qui són i quins mèrits tenen aquestes dos persones, i d’altres, filles predilectes de la ciutat?  Es evident. Aquest 9 d’Octubre ens ha dit també que necessitem amb urgència una RTVV i que aquesta siga espill de la nostra societat.

PD: Segons em diu l'autora, vol que aquest text siga una felicitació Carles Dolç.