El passat 9 d’octubre, quan vaig
tornar a casa després de la baixada de la senyera de l’ajuntament i la provessó
cívica que la va seguir, vaig connectar l’aparell de televisió per saber com
tractaven el tema els principals canals. Vaig posar els informatius ara d’un,
ara d’un altre. Res no hi vaig trobar. Tampoc dels actes de la Generalitat. La
celebració política i cívica més representativa dels valencians, va ser
irrellevant per als mitjans de comunicació més importants. D’aquest fet tan
negatiu, només se’n pot deduir un aspecte positiu: la festa va transcórrer amb
normalitat, perquè si s’hagueren produït fets indesitjats sí que hi haurien
sigut notícia.
I
d’aquesta normalitat, que va ser relativa, també en volia parlar. Entre els
moltíssims assistents s’evidenciava algun grupet que hauria volgut produir
aldarulls, la qual cosa va ser evitada. Més nombrós era el grup de gent que
manifestava la seua oposició amb crits de “Ribó dimissió” i algun altre,
apagats de vegades amb els crits d’”alcalde, alcalde” o amb aplaudiments. Sí,
la confrontació entre dos maneres d’entendre el ser valencians era present
durant aquell acte de trasllat de la senyera, però allò rellevant és que, majoritàriament,
aquesta confrontació no es va manifestar ni amb tensions ni amb
agressivitat. Res a veure amb el record vergonyós
que tenim d’altres anys.
I
més coses: no puc deixar de constatar l’encert de separar els actes cívics dels
religiosos, obviant el Te Déum, com a part de la celebració. Al Cèsar el que és
del Cèsar, malgrat que el bisbe Cañizares convertisca, tal com està fent, les
seues pregàries en opcions polítiques
Des
d’un altre angle, tampoc no puc deixar de constatar l’encert en el nomenament
de fills predilectes de la ciutat a Alejandra
Soler i Carles Dolç. La primera,
amb 102 anys i amb una llarga història de lluita per la justícia, va ser mestra
de xiquets espanyols refugiats en la URSS, als quals, a més d’educar, va salvar
la vida en la batalla de Stalingrad. Per la seua part, Carles Dolç representa
la lluita per un model de ciutat habitable. Una lluita tenaç que ha unit l’àmbit
professional, propugnant una arquitectura humanista, i l’àmbit cívic,
reclamant-la també des dels moviments socials. Projectes importants de València
com el llit del riu, la no prolongació de l’avinguda de l’Oest o el jardí
Botànic, tenen molt del seu saber fer. I molts valencians i valencianes es
reconéixen en ell.
I
ara no tinc més remei que tornar a parlar d’invisibilitat dels valencians
perquè, quina televisió explicarà qui són i quins mèrits tenen aquestes dos
persones, i d’altres, filles predilectes de la ciutat? Es evident. Aquest 9 d’Octubre ens ha dit
també que necessitem amb urgència una RTVV i que aquesta siga espill de la
nostra societat.
PD: Segons em diu l'autora, vol que aquest text siga una felicitació Carles Dolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada