Simultàniament i inesperada s’ha produït el cessament d’en Carlos Osoro com arquebisbe de València i el nomenament del seu successor, n’Antonio Cañizares, seguint el costum “secretista” vaticà. Aquesta forma d’actuar impossibilita la participació de tot el Poble de Déu i contradiu la doctrina del Concili Vaticà II. No podem deixar de pronunciar-nos davant aquest fet tan rellevant en la nostra Església particular. Així doncs, exposem els nostres desigs i les nostres exigències atenent a la particular situació del Poble Valencià i al disseny pastoral del papaFrancesc.
Hem de manifestar-nos clarament com “l’Església de Jesús”. Per això necessitem que el bisbe done testimoniatge de solidaritat i compromís amb la gent que més pateix les conseqüències de la crisi i les dificultats econòmiques i ens anime a fer-ho nosaltres també, tot alçant la nostra veu en la defensa dels drets humans amb actituds clares de proximitat, senzillesa, solidaritat, valentia i decisió. Cal que el bisbe promoga el tarannà acollidor i servicial, obert i dialogant, misericordiós i auster que el papa Francesc manifesta i demana.
La missió alliberadora i humanitzadora de l’Església al servei del món exigeix que el nostre bisbe evite tota mena de coalició amb el poder econòmic, polític o mediàtic i de posicionament ideològic i partidista des d’opcions polítiques determinades (com ara, la unitat d’Espanya o la independència d’alguna part). És important revisar les relacions entre Arquebisbat i Generalitat i els privilegis fiscals de l’Església des d’una perspectiva democràtica i laica. El bisbe ha de promoure, amb decisió, el respecte i la valoració de les diverses iniciatives i organitzacions que busquen la solidaritat eficaç amb els grups socials exclosos i els pobles del Sud. És fonamental que anime al compromís profètic i ferm per la justícia, que denuncie sense tebiesa les corrupcions i els fraus, i que manifeste una opció clara per la gent més empobrida i per “les perifèries” i una sensibilitat especial davant tot sofriment humà.
Això s’ha de traduir en gests significatius, com ara denunciar el tractament inhumà a les persones immigrants en les fronteres o les platges i demanar el tancament dels CIEs i també una sanitat, un ensenyament i uns serveis socials públics i de qualitat per a tothom.
L’Església de València, com Església particular, s’ha d’encarnar al nostre Poble Valencià. El bisbe diocesà ha de fer, doncs, un esforç real d’encarnació en la llengua i la cultura pròpies del nostre Poble. Això s’ha de concretar en conéixer i fer servir el valencià, afavorir l’ús de la nostra llengua en tota la vida eclesial, especialment en la celebració comunitària de la fe, i publicar, amb caràcter d’urgència, els llibres litúrgics oficials en valencià i segons la normativa filològica universal i oficialment vigent en el nostre País. Cal declarar obligatòria l’ensenyança del valencià al seminari i enviar a les parròquies de parla valenciana capellans que s’expressen en valencià.
Enfortir la consciència comunitària, sinodal i collegial de la nostra Església diocesana exigeix que el bisbe, seguint la pràctica del papa Francesc, impulse una organització diocesana que siga el més sinodal possible i que assegure la participació real de tothom des de la riquesa del pluralisme existent. Això implica escoltar respectant les diferents sensibilitats, promoure les diverses opcions cristianes acceptant i valorant la crítica i la dissensió, i fer palesa en tota activitat diocesana la igual dignitat de les dones i dels homes. És necessari garantir la presència de dones amb responsabilitats de decisió en els diferents àmbits de la vida diocesana i tenir cura del llenguatge per tal d’evitar que siga discriminatori de cap persona. És urgent renovar l’organització parroquial des dels reptes del món d’avui i promoure la co-responsabilitat eclesial, afavorint el protagonisme seglar, en tot el funcionament diocesà (fins i tot pel que fa al nomenament de bisbes auxiliars).
Com a comunitat eclesial hem d’estar presents en tots els àmbits que preocupen la ciutadania. Per tant, el nostre bisbe ha d’impulsar el diàleg i la trobada amb els homes i les dones del nostre temps, qualsevol que siga el seu pensament, la seua condició, tradició cristiana o religió. També, com fa el papa Francesc, ha d’afavorir la collaboració inter-religiosa per la pau, la justícia i la defensa de la naturalesa i, especialment, promoure i donar suport a les experiències de diàleg ecumènic i de celebració entre creients de diferents confessions cristianes, per tal d’anar fent camí vers la unitat volguda pel nostre Senyor. Cal que promoga en les institucions docents de l’Església, també als seminaris, el diàleg sincer amb el món secularitzat i científic, la cohesió social i la igualtat real d’oportunitats, restant al servei de la gent més empobrida. És important revisar la funció social de la Universitat Catòlica per possibilitar-hi l’accés a persones que, per manca de recursos, no poden estudiar a la pública.
En la tasca de renovació de la nostra Església diocesana amb aquests trets, el nou arquebisbe trobarà tot el nostre suport i la nostra collaboració.
Grup de seglars i rectors del dissabte (València, novembre de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada