La Diada de la Moreneta, d'Hilari Raguer OSB (EL PAÍS, 27/04/2017)

L'entronització va començar d’una manera típicament eclesiàstica: com una col·lecta. Però ben aviat, desbordant les intencions i les expectatives inicials, es va convertir en una mobilització popular, no sols religiosa, sinó també nacional, perquè va esdevenir una crida a la reconciliació dels catalans, després de la guerra incivil.
El P. Adalbert Franquesa, sagristà major o rector el santuari, era testimoni dels inconvenients pràctics de l’accés dels fidels per venerar la imatge de la Mare de Déu en el tron antic. Volia dedicar-li un tron nou, més digne, més preciós i sobretot més funcional. L’antic estava bastant atrotinat, amb una sola escaleta per pujar i baixar, com encara es pot veure en un quadre exposat a la pinacoteca de Montserrat. El P. Adalbert va proposar el projecte a l’abat Aureli M. Escarré, però aleshores aquest estava molt engrescat en les costoses obres de la façana, i en el primer moment va rebutjar la idea per manca de recursos. El P. Adalbert li va assegurar que la devoció popular seria prou generosa per sufragar totes les despeses. Amb el permís del P. Abat per fer un primer tempteig amb alguns rectors i altres persones significatives, i la resposta va ser tan entusiasta que el projecte es va posar en marxa. A mesura que es posava de manifest la reacció del poble, el mateix P. Abat Escarré se’l va fer seu. Va descobrir què era el poble per a Montserrat, i què havia de ser Montserrat per al poble: un gran gresol. Els catalans ens movem, com en un pèndol, entre l’associació (enlloc de l’Estat hi ha tantes associacions com a Catalunya) i la divisió (ens barallem en els moments en què més caldria la unitat).
En aquella primera postguerra, la situació de Catalunya era molt penosa. A Espanya, uns havien guanyat la guerra i uns altres l’havien perduda, però a Catalunya tots l’havíem perduda. A Espanya, l’Església se sentia triomfant, però a Catalunya fins l’Església era vençuda. L’Església catalana havia sigut perseguida el 1936 per ser Església, i el 1939 ho era per ser catalana. El cardenal Vidal i Barraquer, mort feia quatre anys a l’exili, n’era el símbol. Els fejocistes (membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya), que havien tingut tants morts en la persecució a Catalunya i també molts lluitant al Terç de Montserrat, van ser prohibits. Per increïble que sembli avui, el diari falangista Solidaridad Nacional (els dies 7, 8, 9 i 12 de juliol de 1939) havia arribat a denunciar els sacerdots que casaven o confessaven en català: “No es pecado, no señor, confesar y anunciar en catalán los desposorios, en las tablillas de las iglesias; es… algo peor. Durante todo lo que va de siglo, el separatismo catalán ha tenido feudos casi invulnerables en la Iglesia y en la Escuela. Jamás propaganda política ni discurso demagógico alguno hizo más daño a España que esta labor constante e inteligente que desde la Escuela y desde la Iglesia se hizo[…]. ¡Cuidado que se filtran! Se filtran y se sitúan y hablan y chillan… ¡Y obran! ¡Habrá, pues, que obrar también!”. Ara, aquella Església catalana que semblava morta rebrotava i faria de gresol.
Els santuaris solen ser llocs on es practica la pietat individual i els fidels preguen per les seves necessitats personals o familiars. A Montserrat també es dona aquesta pràctica individual, però, a més, és un lloc de trobades. Anys enrere hi havia, en el replà de la pujada al Cambril de la Mare de Déu, tota una gran paret coberta de banderins que havien ofert grups que havien pujat a Montserrat i volien deixar-hi un record. En un cert moment es van retirar, per raons higièniques, tots aquells banderins, però la corrua de grups que pugen a Montserrat no ha parat. I no es tracta únicament d’entitats religioses, sinó també d’esportives, culturals, empresarials, corals, esbarts, excursionistes, etc. Sobretot els diumenges, en què la ràdio i la televisió retransmeten la missa conventual solemne, uns representants de les associacions presents agafen el micròfon i expliquen a tot Catalunya qui són i per què han pujat a Montserrat. El més col·lectiu de tots aquests actes va ser l’Entronització de la Mare de Déu, el 27 d’abril del 1947. No va ser un acte merament religiós, sinó que aquella invocació religiosa va convocar una mobilització de tot el país. La quantitat de joies de família que es van oferir per al tron i per a les obres que caldria emprendre va ser extraordinària. Al valor material s’hi afegia el sentimental, molt superior. El motiu inicialment explicitat era recollir fons per a un tron de la Mare de Déu, però ben aviat va emergir una altra motivació: la represa de consciència de la identitat del poble català i la reconciliació nacional.

Una imatge presa per Brangulí dels actes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat. arxiu nacional de catalunya

Per a la preparació de la festa es va crear un organisme que en van dir la Comissió Abat Oliba. Es va haver de demanar permís a les autoritats, que el van concedir sense imaginar-se el tsunami que els cauria a sobre. Presidia la Comissió Abat Oliba el Sr. Fèlix Escalas, home ben vist del règim (havia estat president de la Generalitat després del 6 d’octubre de 1934). N’era el secretari Fèlix Millet i Maristany, l’antic president dels fejocistes, que aleshores feia de mecenes d’una colla de projectes culturals. Però hi va haver algú que va tenir la idea genial d’excitar la tendència associacionista dels catalans i convertir aquella recapta en una mobilització popular. Aquest home va ser Josep Benet i Morell, secretari particular de Fèlix Millet; per tant, el secretari del secretari de la Comissió Abat Oliba. Estava molt vinculat amb Montserrat: les pàgines en què parla dels anys que va ser a l’escolania són sens dubte les més sentides de les seves memòries.
De vegades, algú confereix un gran contingut a un càrrec que sobre el paper era insignificant. Pensem en Prat de la Riba i la Mancomunitat. Salvant les diferències, des d’aquell racó de l’organigrama (secretari del secretari), Benet, amb un grup de joves entusiastes, va crear una xarxa de delegacions de la Comissió Abat Oliba que eren com el que ara, a l’Assemblea Nacional Catalana, en diuen sectorials. A cada parròquia procurava que el rector escollís una persona ben considerada i alhora ben catalana i agrupés tothom qui s’hi volgués afegir per a la delegació parroquial. Però van sorgir, a més, delegacions comarcals, municipals i de molts altres àmbits, religiosos o no, com ara els catalans de Veneçuela o de l’Argentina, els empleats del metro, els cecs de Catalunya o esbarts diversos. Jo, per exemple, treballava a la delegació universitària, que coordinava Josep M. Ainaud de Lasarte. Les llànties votives que omplen la basílica de Montserrat han volgut perpetuar la presència d’aquelles delegacions. A Montserrat, als peus de la Mare de Déu, s’havien de trobar tots els catalans, creients i no creients, vencedors o vençuts de la Guerra Civil. Va ser la primera vegada, després de la terrible guerra fratricida, que podien coincidir multitudinàriament. Josep Benet va organitzar hàbilment la propaganda. La Comissió Abat Oliba es va instal·lar en un local a Barcelona (corre la llegenda que la policia va anar-hi i volia endur-se’n detingut l’Abat Oliba; la llegenda no és històrica, però és històric que la fèiem córrer). Des d’allí s’anaven enviant circulars informatives a les delegacions escampades per tot el país, i mantenien el caliu entusiasta i l’atiaven a mesura que s’acostava la gran festa. S’havia demanat permís per fer propaganda, i es va demanar poder-ne fer una mica en català. El governador Barba Hernández (fundador i director de la Unión Militar Española; havia substituït Correa Véglisson, i per això es deia que el nou uniforme de la Falange era “sin correa y con barba”) explica a les seves memòries que l’abat de Montserrat volia posar-lo en la situació impopular de negar l’autorització, però ell, astutament, havia donat el permís. La Comissió Abat Oliba va fer alguna coseta en castellà, per justificar el permís, però la gran campanya va ser tota en català. Havien prohibit tota propaganda per ràdio en català, i també es va impedir la publicació d’una revista o butlletí, que hauria reprès el nom històric de La Veu del Montserrat, però la prohibició es va obviar amb circulars, sense periodicitat i enviades com cartes particulars. Aquella manifestació de catalanitat va ser tan sonada que Barba Hernández va ser destituït quinze dies després de l’entronització. El va substituir Baeza Alegría, que va ser destituït després de la vaga de tramvies del 1951. Després vindria aquella gran bestiassa que es deia Acedo Colunga, que també van acomiadar després de l’afer Galinsoga del 1959 i els fets del Palau de la Música del 1960. Franco nomenava els governadors civils, però Catalunya els tombava.
Per a la propaganda de l’entronització es van distribuir milions d’unes estampetes senzilles i barates, amb uns simpàtics dibuixos de Lola Anglada. Per a una d’elles, Josep Benet va redactar aquest text, que era una crida a la unitat catalana i a la reconciliació: “La construcció del nou Tron de la Moreneta, en la qual hi ha contribuït tothom: grans i petits, rics i pobres, ha demostrat que el nostre poble encara creu i estima, i que davant d’un gran ideal encara és capaç dels més bells i grans sacrificis. Sota la mirada amorosa de la Mare de Déu de Montserrat ens sentim tots germans, i solament a la falda de la nostra Mare comú podem ofegar aquell individualisme i egoisme que és el gran pecat del nostre poble i que tan grans i prometedores esperances ha frustrat. És per això que tots hem de maldar perquè la festa de la inauguració del nou tron, el dia 27 d’abril del 1947, sigui la festa de germanor i unió de la gran família catalana i de tots els devots de la Moreneta. Aquell dia tots ens hi hem de trobar en la gran casa de la Mare per a oferir-li el símbol de la devoció i amor del nostre poble en el seu ric Tron. Ningú no n’ha d’ésser exclòs d’aquesta festa de família, pensi com pensi, a menys que ell mateix se n’exclogués per odi als seus germans o per desamor a la seva Mare”.

Les estampetes senzilles i barates —amb uns originals dibuixos de Lola Anglada— de les quals se’n van distribuir milers entre la ciutadania com a propaganda de l’entronització.

En aquells moments tan difícils per al nostre país, i en aquells anys tan foscos del primer i més dur franquisme, l’entronització, ben transversal, va ser precursora de les Diades d’aquests últims anys. També s’hi va assemblar per la perfecció de l’organització, amb el lema “A Montserrat tot està previst”. Eren quasi estructures d’Estat: informació, transports amb trens i autocars especials, coordinació del trànsit, atenció sanitària, servei d’ordre (en curiosa col·laboració amb les forces d’ordre públic; el dia de l’entronització, la policia armada repartia estampetes de la Lola Anglada).
El P. Maur M. Boix parlaria més tard de la cara i la creu de l’entronització, el contrast diametral entre la vetlla d’aquella nit del 26 d’abril, devota, popular i ben catalana, i l’encarcarament nacionalcatòlic de la celebració del dia 27. Presidí l’acte el cardenal Arce Ochotorena, arquebisbe de Tarragona, que Pius XII havia nomenat legat apostòlic, però el Ya, diari oficiós de l’Església espanyola, encapçalava el 28 la crònica de l’acte amb aquest titular: “En nombre del Caudillo, el Ministro de Asuntos Exteriores preside los actos celebrados en honor de Nuestra Señora de Montserrat”. Després, durant el franquisme, la cara i la creu es repetia cada any per la festa de la Mare de Déu. La nit de la Vetlla, entre llargues pregàries, cants i sermons de catalanitat abrandada, els representants de les delegacions locals o institucionals de l’antiga Comissió Abat Oliba feien l’ofrena simbòlica de “l’oli de la llàntia”, les llànties que es van multiplicar després del 1947 i que encara ornen la basílica. De dia, en canvi, venien totes les autoritats: capità general, governadors civils i militars, rector de la universitat, cap superior de policia, etc. Assistien a la missa solemne i després prenien part en la processó de la imatge per les places. Dinaven amb els monjos al refetor del monestir i a les postres apareixia l’escolania, que els cantava algunes cançonetes, i se n’anaven contents i satisfets. En una d’aquelles ocasions, essent jo novici, em va tocar servir a dinar l’inspector Vicente Juan Creix, que quan jo encara era seglar m’havia sotmès a durs interrogatoris. Venia en representació del cap superior de policia, i per tant ocupava un lloc preferent. Diu la regla de sant Benet que els hostes han de ser rebuts com Crist mateix. Vaig fer el que vaig poder. Havent dinat, el va prendre el secretari del P. Abat, P. Maur M. Boix, i el va acompanyar a visitar el monestir. Va ser aleshores que Creix, endut d’un arravatament místic, va pronunciar aquella frase immortal: “Lo que más me cuesta entender de nuestra religión es que la Virgen del Pilar y la de Montserrat sean la misma”. I va afegir encara: “¡Qué grandes son los misterios de la Redención!”
No tot va ser nacionalcatòlic, el dia 27. A la roca dita el Gorro Frigi va aparèixer una gran senyera, perfectament visible des de les places i que en tot el dia no van poder retirar. En contrast amb el pesat discurs del cardenal Arce Ochotorena, de tres quarts d’hora ben bons, sense compassió de la multitud que l’escoltava a ple sol, Fèlix Millet, que era molt bon orador i declamava meravellosament, va dirigir com un àngel el res de la Visita Espiritual a la Mar de Déu de Montserrat, de Torras i Bages, en català, amb aquella cinquena deprecació que diu: “Feu que no es desfaci mai aquest poble català que Vós, espiritualment, engendràreu”.

Una imatge actual de la Moreneta. Arxiu de l’abadia de Montserrat

Un epíleg important. El grup dels Quaderns de l’exili, amb Joan Sales i Raimon Galí, des de Mèxic, construïen un cos de doctrina nacionalista, a partir d’una visió nova de la nostra història recent. Com la majoria dels exiliats, creien que s’havien endut la pàtria amb ells a l’exili, però amb les notícies de l’entronització que els arriben descobreixen que Catalunya encara és a Catalunya, i que, malgrat tot, s’hi pot fer bona feina. Abracen aquella incerta glòria, preparen un darrer número dels seus Quaderns dedicat tot ell a l’entronització i retornen.
Hilari Raguer és monjo de Montserrat i historiador.