El dur testimoni d'una filla que va veure agonitzar el seu pare en una sala d'Urgències i que ‘deia a tothom que era de dretes però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure'
“Veure morir un ésser estimat és molt trist, però més trist és veure’l agonitzar en un ‘box’ des de les quatre del matí fins a les cinc de la vesprada, que va ser quan vam tenir dret a un llit digne” o “ja va sent hora que siguem capaços de pegar-los una bona potada en el cul als qui porten tants anys venent fum” són els pensaments plasmats per una valenciana que va haver de patir veure com agonitzava son pare en un centre sanitari 'al limit' del País Valencià.
Hospital General de Castelló.
Notícies relacionades
Etiquetes
Hospital General Castelló,María Isabel Tàrrega Toribio,Sanitat
RedactaVeu / València
“Mon pare era dels qui deia a tothom que era de dretes, però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure. Va renunciar a escoltar les notícies, no volia saber, era conscient que massa arribista havia inundat les files d'un partit al qual ell tenia com a ideal”.
Aquestes són les paraules d’una carta escrita per María Isabel Tàrrega Toribio i publicada en el digital Castellón Confidencial. En la mateixa nota, critica la situació de la sanitat pública en la seua comunitat a partir de la duríssima experiència que va viure amb el seu pare el 29 de desembre passat, en l'Hospital General de Castelló amb un personal sanitari “al límit”.
Aquest és el text íntegre de la carta, redactada en castellà:
“El dia 29 de desembre arribem a urgències de l'hospital general amb el meu pare de 85 anys malalt de gravetat. La sala d'espera estava saturada de malalts, el personal sanitari al límit, es desvivien per atendre l'impossible. És indignant que l'administració es permeta tan poca consideració amb els seus assalariats. No vull pensar què ens ocorreria als petits empresaris si tinguérem als nostres col•laboradors en tals circumstàncies. A inspeccions ens cruixirien. En aquest país els assalariats i els xicotets els que mantenim el país, som els que hem de complir les normes.
“Pel meu cap van passar moltes coses, entre elles Camps i Barberà passejant en un descapotable”
Veure morir un ésser estimat és molt trist, però més trist és veure’l agonitzar en un ‘box’ des de les quatre del matí fins a les cinc de la vesprada, que va ser quan vam tenir dret a un llit digne. Pel meu cap van passar moltes coses, entre elles el Sr Camps i la Sra Barberá passejant en un descapotable pel circuit de la Fórmula 1. El meu pare era dels qui deia a tothom que era de dretes, però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure. Va renunciar a escoltar les notícies, no volia saber, era conscient que massa arribista havia inundat les files d'un partit al qual ell tenia com a ideal. Ja va sent hora que pobres o rics pensem en el benestar de les persones, que és el propi dels països pròspers, i siguem capaços de pegar-los una bona potada en el cul als qui porten tants anys venent fum, amb tal de conservar les seues butaques.
Hem de donar l'oportunitat a uns altres, per veure si són capaces de regenerar la política en les nostres institucions. No consentim l'absolutisme de les majories. És imprescindible retallar tot el superflu, començant per uns sous d'escàndol. Sous que, més d'un, no compta amb la capacitat racional, ni intel•lectual per a cobrar-los. És hora d'invertir en llocs de treball: en la sanitat perquè els malalts puguen ser tractats amb dignitat, en serveis socials, que els dependents siguen atesos amb el respecte i la humanitat que es mereixen i en l’educació pensant que els nostres joves es formen un criteri honest i no es deixen manipular per cretins. I a tots els que han tingut tants anys d'oportunitats per a demostrar-nos que els interessen més els edificis faraònics i les fanfarronades de nous rics , que tornen a les seues cases i que ens deixen als valencians viure en pau”.
“Mon pare era dels qui deia a tothom que era de dretes, però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure. Va renunciar a escoltar les notícies, no volia saber, era conscient que massa arribista havia inundat les files d'un partit al qual ell tenia com a ideal”.
Aquestes són les paraules d’una carta escrita per María Isabel Tàrrega Toribio i publicada en el digital Castellón Confidencial. En la mateixa nota, critica la situació de la sanitat pública en la seua comunitat a partir de la duríssima experiència que va viure amb el seu pare el 29 de desembre passat, en l'Hospital General de Castelló amb un personal sanitari “al límit”.
Aquest és el text íntegre de la carta, redactada en castellà:
“El dia 29 de desembre arribem a urgències de l'hospital general amb el meu pare de 85 anys malalt de gravetat. La sala d'espera estava saturada de malalts, el personal sanitari al límit, es desvivien per atendre l'impossible. És indignant que l'administració es permeta tan poca consideració amb els seus assalariats. No vull pensar què ens ocorreria als petits empresaris si tinguérem als nostres col•laboradors en tals circumstàncies. A inspeccions ens cruixirien. En aquest país els assalariats i els xicotets els que mantenim el país, som els que hem de complir les normes.
“Pel meu cap van passar moltes coses, entre elles Camps i Barberà passejant en un descapotable”
Veure morir un ésser estimat és molt trist, però més trist és veure’l agonitzar en un ‘box’ des de les quatre del matí fins a les cinc de la vesprada, que va ser quan vam tenir dret a un llit digne. Pel meu cap van passar moltes coses, entre elles el Sr Camps i la Sra Barberá passejant en un descapotable pel circuit de la Fórmula 1. El meu pare era dels qui deia a tothom que era de dretes, però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure. Va renunciar a escoltar les notícies, no volia saber, era conscient que massa arribista havia inundat les files d'un partit al qual ell tenia com a ideal. Ja va sent hora que pobres o rics pensem en el benestar de les persones, que és el propi dels països pròspers, i siguem capaços de pegar-los una bona potada en el cul als qui porten tants anys venent fum, amb tal de conservar les seues butaques.
Hem de donar l'oportunitat a uns altres, per veure si són capaces de regenerar la política en les nostres institucions. No consentim l'absolutisme de les majories. És imprescindible retallar tot el superflu, començant per uns sous d'escàndol. Sous que, més d'un, no compta amb la capacitat racional, ni intel•lectual per a cobrar-los. És hora d'invertir en llocs de treball: en la sanitat perquè els malalts puguen ser tractats amb dignitat, en serveis socials, que els dependents siguen atesos amb el respecte i la humanitat que es mereixen i en l’educació pensant que els nostres joves es formen un criteri honest i no es deixen manipular per cretins. I a tots els que han tingut tants anys d'oportunitats per a demostrar-nos que els interessen més els edificis faraònics i les fanfarronades de nous rics , que tornen a les seues cases i que ens deixen als valencians viure en pau”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada