(Sebastià Taltavull - La Vanguardia) Un problema global demana una solució global, tot i que ens implica a tots perquè exigeix actituds personals. Tanmateix, l'angoixa i la impotència en què viuen moltes famílies i individus fa que s'arribi al punt de la desesperació perquè el remei no arriba allà on ha d'arribar.
Ho constatem a Càritas i en tants altres organismes dedicats a afrontar una crisi que cada dia genera més pobres. La cobdícia, l'avarícia, l'abús de consum i l'acaparament injust enverinen les relacions humanes i impedeixen solucions dignes. Per això, cal adoptar un estil de vida més senzill, juntament amb més voluntat de compartir i una irrenunciable acció caritativa i solidària.
Ara, ja no sols és la hipoteca, sinó allò més bàsic, com la llum i l'aigua. A més de l'ajut quotidià que aporti recursos de primera necessitat, hi ha l'urgència d'atenció psicològica i espiritual; el fet és que tots estem en situació de risc, perquè en qualsevol moment podem quedar totalment desprotegits. D'aquí, els programes de prevenció.
D'altra banda, ens anima veure com està augmentant el voluntariat social i la generositat dels qui han entès que l'Evangeli de Jesús ens convida a tenir les mateixes preferències i sentiments que ell.
Entre nosaltres, és freqüent haver de repartir i compartir, de forma totalment gratuïta, els propis béns, salaris, habitatge, treball, transport, salut, temps, habilitats, coneixements i preparació professional! I, també, quantes veus provinents de instàncies eclesials, humanitàries, familiars, educatives i de mitjans de comunicació estant demanant honestedat i més responsabilitat social! Això són fets positius dignes de reconèixer, lloar i agrair. Són moltes les persones de bon cor i molta la llavor d'Evangeli escampada.
A més de financera i econòmica, social, ecològica i de sentit, es constata que la crisi també afecta les estructures democràtiques quan amb tanta facilitat es decanten drets i valors fonamentals o es margina tota referència transcendent. Per tant, també hi ha una crisi de fe que crea desconfiança i afebleix expectatives de futur. Les noves pobreses han obert un escenari al que no estàvem acostumats i, per això, és bo que cadascú observi com s'hi situa i de quina manera viu i promou els valors de la dignitat de la persona humana i del bé comú, elements claus per a una regeneració personal i social.
En aquests moments, l'exhortació apostòlica del papa Francesc Evangelii gaudium -l'alegria de l'Evangeli- ens és un excel·lent referent i una providencial ajuda.
Responent als desafiaments actuals, Francesc diu "no a una economia de l'exclusió i de la desigualtat", ja que és una economia que mata. "No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià que mor al carrer i que sí ho sigui una caiguda de dos punts de la borsa" (EG 53).
Per això, el Papa diu "no a una cultura del descartament", on els exclosos són sobrants, com també diu "no a la nova idolatria del diner" (EG 55-56), i "no a un diner que governa en lloc de servir" (EG 57-58).
Deixa molt clar que la font d'on partim i la renovació que oferim és l'Evangeli, ja que en el seu mateix cor hi ha la vida comunitària i el compromís amb els altres. Ens està proposant una "Església en sortida", de portes obertes i que s'encarna, acull i treballa amb tothom des de la misericòrdia i la tendresa, com Jesús, amb una proximitat real i cordial.
Des del primer dia, desitjant una Església dels pobres i per als pobres, ens ha impressionat la sensibilitat evangèlica i social del papa Francesc. Un Papa que prega i que, abans de donar lliçons a ningú, parla d'una impostergable renovació eclesial, tot proposant un retorn a l'Evangeli i una sincera conversió pastoral (cf. EG 27 i 32). Prega al Senyor "que ens regali més polítics que pateixin de debò per la societat, pel poble, per la vida dels pobres!", perquè -diu- "és imperiós que els governants i els poders financers aixequin la mirada i ampliïn les seves perspectives, que procurin que hi hagi treball digne, educació i cura de la salut per a tots els ciutadans". Llavors, ens interpel·la així: "I perquè no acudir a Déu a fi que inspiri els seus plans? Estic convençut -diu- que a partir d'una obertura a la transcendència podria formar-se una nova mentalitat política i econòmica que ajudaria a superar la dicotomia absoluta entre l'economia i el bé comú social" (EG 205). Abans ha dit que "la desigualtat és l'arrel dels mals socials".
Recentment, la referència que ha fet a uns "altres exiliats" a qui ha anomenat "exiliats amagats", com són els infants i els ancians, m'ha fet observar que també els joves estan patint el seu exili, quan més del 53% d'ells no gaudeixen d'estabilitat social perquè no troben feina ni disposen del més necessari per formar i mantenir una família.
Els joves, de fet, són el revulsiu que la societat necessita per a transformar-se i per a créixer, però esperen com molts, en la mateixa sala d'urgències, que se'ls atengui. Ells són part d'aquests nous pobres que també demanen ser inclosos i tenir un lloc digne que els retorni la il·lusió de viure honradament, rendir al màxim en bé de tots i mantenint viva l'esperança.
La inclusió social dels pobres és avui un repte per a tots. La resposta està en un compromís social ben assumit i que ens impulsi a tots a noves accions transformadores, obres i gestos de la vida quotidiana. Sabem, com diu el papa Francesc, que "de la nostra fe en Crist fet pobre, i sempre proper als pobres i exclosos, brota la preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la societat" (EG 186).
Aquest és el repte que tenim. I, des de la solidaritat, aquest és el canvi que se'ns demana i en el que tots, pensant que tota legítima diferència ens enriqueix, ens hi podem i ens hi hem de trobar treballant colze a colze, en un esforç compartit sense afany de protagonisme i amb la única intenció de servir i incloure els més pobres.
Sebastià Taltavull. Bisbe auxiliar de Barcelona i president de la Comissió Episcopal de Pastoral Social de la Conferència Episcopal Espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada