4.10.2009

D'ABDENNUR Prado*

Els moriscos de Catalunya

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar
• Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català

MIQUEL ZUERAS
ABDENNUR Prado*
El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".
Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.
Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de la Ribera). Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema. Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació... Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.
El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió. Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

FINALMENT,l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal.lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.
El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació. Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

AQUESTSexpulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam. L'historiador andalusí Al- Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

* President de la Junta Islàmica Catalana.

4.02.2009

de Vent de Cabyla (publicat també a pagina26.com

DIMARTS, 31 DE MARÇ DE 2009 10:08


VICENT BAYDAL


Em desdejune amb certa informació proporcionada per una agència de notícies: la Conselleria valenciana d’Educació ha iniciat contactes amb l’ambaixada de la Xina per tal de contractar professors que ensenyen xinés als estudiants valencians de Secundària i Batxillerat que així ho desitgen. En principi cap retret. Com més oferta acadèmica i com més opcions al coneixement tinguen, millor que millor.
El problema ve després, quan compare eixa notícia amb les dades aportades pels diversos observatoris de l’ensenyança valenciana: més de 90.000 xiquets no poden estudiar en valencià, malgrat la voluntat dels seus pares, per la senzilla raó que la mateixa Conselleria que remou cel i terra per implantar el xinés a l’educació no és capaç d’oferir-los línies en llengua valenciana, les quals, d’altra banda, presenten mancances importants perquè més del 30% dels professors no estan capacitats per a fer classe en una de les dos llengües oficialment reconegudes per l’estatut valencià.

I del problema teòric passe a la tristesa quan contraste eixa voluntat política manifestada pels nostres governants amb la pròpia realitat que m’envolta: visc a Barcelona des de fa 5 anys i dec haver conegut, sense buscar-ho ni forçar-ho, més de 100 valencians que estan exercint com a professors a l’ensenyament públic gestionat per la Generalitat de Catalunya. En desconec les estadístiques –si és que n'hi ha–, però només cal agafar l’Euromed del dilluns a primera hora per observar l’elevat nombre de valencians que han de pujar cap a Tarragona o Barcelona per tal de desenvolupar la seua activitat professional en classes de Primària, Secundària o Batxillerat, impartint sobretot la matèria de llengua catalana.

És, vulguem o no, un exili. Un exili en tota regla segons les dos definicions bàsiques proporcionades pel diccionari: l’allunyament voluntari o forçós d’un territori especialment per motius polítics, i l’obligació de viure fora d’un lloc que s’enyora. De fet, l’origen etimològic de la paraula llatina «exilium» combina la partícula «ex» (fora), i l’arrel «al» (caminar), és a dir, que prové de la pena que s’imposava a aquells que eren expulsats de la pàtria, obligant-los a vagar fora d’ella. En el cas dels professors valencians que són abocats a impartir classes a Catalunya no hi ha una ordre directa d’expulsió, però les circumstàncies manen i si la Generalitat Valenciana actua per omissió, alentint el desenrotllament de l’educació pública, molts dels nostres professionals han d’anar-se’n fora, allà on poden, a guanyar-se les garrofes.

I eixe alentiment i entorpiment de la quantitat i la qualitat de l’ensenyament públic i en valencià són els que contrasten amb les propostes de la Conselleria valenciana, ara imposant l’anglés en l’Educació per la Ciutadania, ara tractant d’oferir cursos de xinés mentre les Escoles Oficials d’Idiomes estan saturades. Al mateix temps que molts dels nostres professors són forçats a un exili afortunadament proper, s’inicien contactes per portar-ne de fora, que siguen capaços d’ensenyar la llengua xinesa. No hauria de ser prioritari l’establiment d’una estructura educativa ampla i ferma? Una estructura que garantira l’ensenyança en valencià a tots aquells alumnes que volgueren rebre-la? Una estructura que donara eixida professional als mestres de casa nostra? No n’hi hauria prou d'ampliar l’oferta de xinés a les Escoles Oficials d’Idiomes? No seria millor tractar de cobrir abans les deficiències del sistema educatiu valencià, que ens han situat en la segona taxa autonòmica de fracàs escolar –el 40%– només per davall de Ceuta? No, pareix que no. Sembla que les propostes cridaneres i grandiloqüents, en compte de les silencioses i productives, són les més volgudes pel nostre conseller. L’educació valenciana s’ha convertit en un joguet en les seues mans, un joguet que segurament no és d’Ibi ni d’Onil sinó «made in China».

Vicent Baydal és historiador al CSIC de Barcelona. Més articles d'aquest autor ací