1.31.2014

INSTEM AL SÍNDIC DE GREUGES QUE ACTUE D’OFICI EN ELS CASOS DE VULNERACIÓ DELS DRETS LINGÜÍSTICS DELS VALENCIANOPARLANTS (ESCOLA VALENCIANA)

El Síndic de Greuges explicita que la institució tramita constantment resolucions dirigides a l’Administració pública valenciana sobre queixes de valencians que veuen vulnerats els seus drets lingüístics.

INSTEM AL SÍNDIC DE GREUGES QUE ACTUE D’OFICI EN ELS CASOS DE VULNERACIÓ DELS DRETS LINGÜÍSTICS DELS VALENCIANOPARLANTS


Les entitats ACPV, ACV Tirant, ACICOM, Escola Valenciana, Castelló per la Llengua, Ca Revolta, Confederació Gonzalo Anaya, FAPA-València i Societat Coral El Micalet;  els sindicats A Contracorrent, BEA, CCOOPV, COS, Intersindical Valenciana i UGTPV; i els partits polítics PSPV-PSOE, EUPV, Compromís, ERPV, Els Verds del País Valencià i PSAN  van crear la Plataforma pels Drets Lingüístics al País Valencià (PDL-PV) i van triar el 4 de desembre com a data per a celebrar el Dia dels Drets lingüístics al País Valencià i visualitzar les múltiples vulneracions d’aquests drets que sofreixen els ciutadans valencianoparlants.

Els representants d’aquesta plataforma van presentar un escrit a la Delegació del Govern en el País Valencià explicitant la vulneració dels drets lingüístics dels valencianoparlants. Encara no s’ha rebut cap contestació per part d’aquest estament. El mateix escrit es va enviar a altres institucions i fa poc s’ha rebut la contestació per part del Síndic de Greuges.

L’últim informe que el Síndic de Greuges va enviar a les Corts Valencianes és el de l’any 2012 i es fa un repàs exhaustiu a les queixes presentades per la ciutadania en referència a la discriminació de la nostra llengua pel que fa pàgines web oficials, retolació viària i de serveis públics, exclusió de la nostra llengua en fullets i publicitat institucional i el dret a triar la nostra llengua en tots els procediments i comunicacions de l’Administració valenciana.

El Síndic de Greuges, José Cholbi, explicita en la seua contestació: “Li agraïm la confiança que ha depositat en esta institució i el felicitem per la seua iniciativa de defensar el dret dels valencians i les valencianes a usar, tan el l’àmbit oficial com en el socilal, les dues llengües oficials de la nostra Comunitat autònoma, sense que puga haver-hi discriminació en cap cas”.
La Plataforma pels Drets Lingüístics al País Valencià insta que aquest compromís verbal es traduesca en una actuació efectiva davant les administracions i que, per tant, actue d'ofici en els casos de vulneració de drets lingüístics al País Valencià.
Els integrants de la Plataforma pels Drets Lingüístics al País Valencià s’han compromés a elaborar un informe anual amb els casos de valencians i valencianes que denuncien agressions per motius lingüístics i el presentaran cada 4 de desembre a les màximes instàncies autonòmiques, estatals i europees.

A continuació detallem el protocol elaborat per aquesta plataforma.








PROTOCOL:
QUÈ CAL FER DAVANT D’UNA AGRESSIÓ LINGÜÍSTICA


Els nostres drets lingüístics

Cal deixar ben clar un fet inqüestionable: tenim tot el dret a viure en valencià al nostre país. La nostra llengua no sols hi és oficial sinó que és reconeguda com la pròpia.

Que una llengua siga oficial vol dir que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles o d’elles amb els ciutadans.

L’oficialitat del català comporta, doncs, que, com a ciutadans, podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit.

Com a ciutadans individuals, l’oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se’ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se’ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori del País Valencià.

Finalment, cal dir que no existeix cap deure constitucional d’usar el castellà. De vegades, algú ha invocat la Constitució espanyola amb l’argument –radicalment fals– que aquesta imposa el deure d’usar el castellà. Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer –no pas d’usar– el castellà. Per tant, en cap cas, ningú no ens pot obligar a parlar en castellà.



Àmbit privat
Quan entrem a una botiga o comerç per comprar qualsevol cosa, quan posem combustible al nostre vehicle, quan fem una transferència al banc, quan anem a un concert o al teatre, estem actuant com a clients d’aquella empresa i, per tant, tenim uns drets i mereixem un respecte.
Al País Valencià les empreses privades no tenen obligacions legals específiques respecte l’ús del català. Amb tot, podem fer moltes coses per viure en la nostra llengua si utilitzem la força que, individualment i conjunta, tenim com a clients i sobretot si actuem d’una manera ferma i determinada amb aquest objectiu.

Com hem d’actuar?

En principi, adreça’t en valencià a la persona que t’atenga.

Si no el parla, no passa res. Si t’ha contestat, vol dir que t’entén i tu pots seguir en valencià.

Si et diu que no parla valencià, no vol dir que no l’entenga ni que tu no l’hages de parlar.

Si et diu que no t’entén, pots repetir la frase en català més a poc a poc i en un to més clar.

Si encara continua dient que no t'entén, pots demanar que t'atenga una altra persona més capacitada.

Evita absolutament entrar en discussions per motius lingüístics o donar cap explicació de per què parles en valencià. Tu parles com parles perquè vols −i més encara al teu país i en la llengua oficial i pròpia.

Si no t’atenen a la teua satisfacció, valora la possibilitat d’anar-te’n a un altre comerç i fes-ho saber, si pot ser, a la direcció de l’establiment en què et trobes.

Si t’has sentit maltractat, pots demanar els fulls de reclamacions i fer-hi constar que no t’han tractat amb respecte i educació. Fonamentalment no t’han atès bé com a client i això és el que ha de constar com a motiu principal de la queixa, sobretot si no s’han comportat amb respecte.

A l’establiment també li has de deixar clar que perden un client per culpa de la seua incompetència lingüística i que ho faràs saber als teus coneguts.

I en el cas greu que hi haja hagut violència, bé verbal, bé física, sempre es pot denunciar davant la policia o el jutjat de guàrdia. Abans, però, si vols, pots demanar ajuda a qualsevol de les entitats que promouen aquest protocol.



Àmbit públic

Quan ens relacionem amb les administracions públiques, tenim uns drets com a ciutadans i com a contribuents. Les administracions hi són per a atendre les nostres necessitats i les mantenim amb els nostres imposts. Entre aquests drets, hi ha el de ser atès en la nostra llengua, com a oficial i pròpia del País Valencià.

I de la mateixa manera que l’oficialitat d’una llengua implica el dret actiu individual de relacionar-s’hi amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l’administració.

Si en la nostra relació amb l’administració algun funcionari ens demana la traducció d’algun document o intervenció oral en valencià, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantisca el nostre dret d’usar la llengua pròpia i oficial del nostre país.

Quines són les administracions públiques amb què ens relacionem habitualment?

a) La Generalitat Valenciana. Comprèn, a banda de les conselleries, els centres d'ensenyament públic (escoles, instituts, etc.), els centres de salut i hospitals que en depenen, etc.

b) L’administració local: ajuntaments (inclou la policia local), diputacions, consells comarcals i mancomunitats.

c) Administració de l'Estat: l'Agència Tributària, delegacions ministerials, el Cadastre, la Seguretat Social i tots els cossos policials, incloent-hi la policia nacional i la guàrdia civil.

d) Administració de justícia: jutjats i tribunals.

En totes elles, podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.

Com hem d’actuar?

En general, adreça’t sempre en valencià a qui t'atenga i demana ser atès en valencià.

Totes les administracions públiques radicades al País Valencià, incloent-hi les de l'Estat i de justícia, tenen l'obligació d'atendre't en valencià.

Si algú no t'atén en català pots optar per demanar per alguna persona que estiga capacitada per a expressar-se en la llengua pròpia o bé podeu mantenir una conversa bilingüe.

Ningú no té dret a demanar-te que parles en castellà. Si això ocorre, informa l'interlocutor que, segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (article 3), l'ús del valencià té plens efectes jurídics i no se't pot demanar cap traducció ni pot derivar-se'n cap discriminació ni endarreriment; i que, a més, legalment això és una falta molt greu per a un funcionari.

A qualsevol funcionari o funcionària, pots demanar-li el nom i el número d’empleat públic i pots sol·licitar parlar amb el seu superior jeràrquic. A aquest, exposa-li que no t'ha atès amb correcció, que ha vulnerat els teus drets com a ciutadà i que discriminar-te per raons de l'ús de la llengua pròpia i oficial és una falta molt greu.

Si no atén les teues peticions, redacta un escrit adreçat a l'administració corresponent exposant-hi els fets i insta, si cal, l'obertura d'un expedient.

També pots fer la queixa a la Sindicatura de Greuges: www.elsindic.com

I en el cas greu que hi haja hagut violència, bé verbal, bé física, sempre es pot denunciar davant la policia o el jutjat de guàrdia. Abans, però, si vols, pots demanar ajuda a qualsevol de les entitats que promouen aquest protocol.

En el cas que la vulneració dels drets lingüístics la faça un funcionari de l’anomenada policia nacional, guàrdia civil o policia local, convé que li demanes el número de placa. En aquest cas, es pot denunciar davant el jutjat de guàrdia. Abans, però, si vols, pots demanar ajuda a qualsevol de les entitats que han promogut aquest protocol.


Contactes per a fer denúncies: ACPV, Escola Valenciana, CCOOPV, UGTPV, Intersindical Valenciana.


Escola Valenciana – Oficina de Drets Lingüístics

·         C/e: drets@fev.org

  • Telèfon: 96 347 27 83

  • Adreça: C/ José Grollo, 91- Baix. València





Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

·         C/e: info@acpv.cat

·         Telèfon: 96 315 77 99

  • Adreça: Edifici Octubre. C/ Sant Ferran, 12. València


Intersindical Valenciana


  • Telèfon: 96 391 91 47

  • Adreça: C/Juan de Mena, 18-Baix. València



CCOOPV - Oficina Drets Lingüístics
Secretaria Confederal de Política Lingüística, Institucional, Comunicació i Cultura
Confederació Sindical de CCOO PV


  • Telèfon: 659835706

  • Adreça: Plaça de Nàpols i Sicília, 5 (3ª planta) - València



UGTPV
Secretaria de Relacions Institucionals i Cultura

C/e: fete.spublica@pv.ugt.org / rinstitucional@pv.ugt.org

·         Telèfon: 96 388 40 72

·         Adreça: C/ Arquitecte Mora, 7 - València





1.28.2014

Dividir, per ISABEL-CLARA SIMÓ (28/01/2014)

He llegit un magnífic article de Rosanna Cantavella, catedràtica de filologia catalana a la Universitat de València, publicat a Vilaweb i que m'ha arribat, amb el seu habitual entusiasme, a través del monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset. L'article es titula L'error d'ignorar el factor valencià. Parla sobre la realitat manipulada que arriba, des de València, fins als ciutadans del Principat; la quantitat de tòpics és tal que les generacions més joves no volen saber-ne res, del País Valencià, perquè, diuen, “està contra Catalunya”. Cantavella desmunta aquest i altres tòpics, que faríem bé de tenir presents. Perquè rere la manipulació de les Falles, la paella i l'ínfima minoria de blavers que queden, hi batega un país molt treballador, que sempre s'ha decantat cap a l'esquerra

i amb un tossut amor a la pròpia llengua, com ho demostra l'obra espectacular d'Escola Valenciana o d'Acció Cultural, i l'esclat de protestes arran de la desaparició de Canal 9, que aquí dalt no s'esperava ningú.
Ara han perpetrat un altre atac a la llengua i la cultura del País Valencià: el tancament de Catalunya Ràdio. Tancada TV3, “españolizar a los niños valencianos” sembla més fàcil. I es correspon amb la tasca fanàtica i destructiva de Bauzá a les Illes. La intenció del govern Rajoy és transparent: “Dividámoslos, no sea que el independentismo se extienda.”
Cantavella, en l'esmentat article, conta una anècdota curiosa: quan el seu germà feia la mili, un dia el capità, en sentir-lo parlar amb accent valencià, li va etzibar: “¡Coño, ese acento! ¡Eres polaco!”.“Checo (valencià), mi capitán”. “¡Bah! Checos y polacos todos sois lo mismo.” I és que ho tenen molt més clar els espanyols que nosaltres, sempre tan prudents que no reaccionem ni tan sols quan els espanyols tanquen Catalunya Ràdio. Ja la sagrada Constitució incideix en el fet que les comunitats no puguin pactar entre elles, un article que està dedicat als Països Catalans. Espavilem-nos, no?

1.27.2014

Les homilies del papa Francesc "No als cristians tancats, cal arribar a tothom" (Catalunya Religió. cat)

La missió de Jesús – ha explicat el Papa comentant l’Evangeli d’aquest diumenge – “no surt de Jerusalem”, és a dir del centre religiós, social i polític, sinó de Galilea, “una zona perifèrica, una zona mensypreada pels jueus més ortodoxos, pel fet d’haver-hi, en aquella regió, Galilea moltes poblacions estrangeres” i per això definida per profeta Isaïes com ‘Galilea dels gentils’. “És una terra de frontera, una zona de trànsit on es troben persones de diferent raça, cultura, necessitat de confrontació i necessitat de trobada”.

“Nosaltres també estem immersos cada dia en una ‘Galilea dels gentils’, i en aquest tipus de context podem espantar-nos i cedir a la temptació de construir recintes per estar més segurs, més protegits. Però Jesús ens ensenya la Bona Nova, que Ell porta, no està reservada a una part de la humanitat, s’ha de comunicar a tothom. És un anunci joiós destinat als qui l’esperen, però també als qui potser no esperen res més i no tenen tampoc la força de buscar i de demanar. Sortint de Galilea, Jesús ens imposa que ningú està exclòs de la salvació de Déu, ans al contrari, que Déu prefereix sortir de la perifèria, dels últims, per arribar a tothom”.
Jesús ens ensenya el mètode de la misericòrdia, convidant-nos a arribar a totes les perifèries que tenen necessitat no només d’un lloc descentrat, sinó també d’homes” que diríem “de baix perfil”.
“Per escollir els seus primers deixebles i futurs apòstols, no s’adreça a les escoles dels escribes i dels doctors de la Llei, sinó a les persones humils i a les persones senzilles, que es preparen amb compromís a la vinguda del Regne de Déu. Jesús va a cridar-los allà on treballen, a la riba del llac: són pescadors. Els crida, i ells el segueixen, de seguida. Deixen les xarxes i van amb Ell: la seva vida esdevindrà una aventura extraordinària i fascinant”.

“Estimats amics i amigues, el Senyor ens crida també avui! Passa pels carrers de la nostra vida quotidiana. També avui, en aquest moment, aquí el Senyor passa per la plaça. Ens crida a anar amb Ell, a treballar amb Ell per al Regne de Déu, en les ‘Galilees’ dels nostres temps”.
“Cadascú de vosaltres, penseu, el Senyor passa avui; el Senyor em mira, m’està mirant! Què em diu el Senyor; el Senyor em mira, m’està mirant! Què em diu el Senyor? I si algú de vosaltres sent que el Senyor li diu ‘Segueix-me’, que sigui valent, que vagi amb el Senyor. El Senyor no decep mai. Sentiu en el vostre cor si el Senyor us convida a seguir-lo”. 

Traducció: Marta Nin

1.26.2014

CATECISMO CIVIL DE ESPAÑA (2)

¿Cuáles son sus atributos?
La ambición, el despotismo, y el engaño.

¿Con qué idea ha hecho entrar sus tropas en ESpaña?
Con la de quitarnos toda la familia Real, acabar con la casa de Borbón, y entregar el Reino á su hrmano Josef Napoleón.

¿Debemos oponernos á sus intentos?
Debemos hacerlo hasta derramar la última gota de sangre, haciendo saber á la Europa y al Mundo, el vil proceder de este infame aliado, que ha saqueado nuestros pueblos , robado los Vasos sagrados de nuestras Iglesias, profanado los Misterios de nuestra santa Religión, ultrajado á nuestros Sacerdotes, y quitado la vida a innumerables inocentes.

¿Quienes son los Franceses?
Los antiguos Cristianos, y los Ateistas modernos.

¿Quién los ha conducido á este precipio?
La falsa filosofía, y el desenfreno de las costumbres. 

1.25.2014

CATECISMO CIVIL DE ESPAÑA

en preguntas y respuestas, mandado imprimir por la Junta Suprema. SEvilla: Por la viuda de Hidalgo Supremo.

¿Qué sois? 
Español por la misericordia de Dios.

¿Qué quiere decir español?
Hombre nacido en España.

¿Cuáles son sus obligaciones?
Ser Cristiano Católico, obediente à su Rey, y amante de su patria, dando por ella la vida si fuese necesario.

¿Quién es ahora Rey de España?
FERNANDO VII. acreedor á nuestro respeto por sus virtudes y desgracias.



¿Quién es el enemigo de España?
El pérfido Emperador de los franceses.

PD: Amb paciència i una canya (i a poc a poc) us l'aniré passant. Es conserva a la Biblioteca Nacional de España.

1.24.2014

L'Abat de Montserrat avala el dret a decidir (EL PUNT-AVUI, 23/01/2014)

El pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, s'ha refermat aquest dijous en el seu suport a un referèndum. “Si Catalunya és una nació, tota nació té dret a decidir sobre el seu futur”. Segons Soler, el posicionament dels bisbes catalans sobre el futur no és qüestió política ni partidista, sinó una “qüestió d'ètica”.
Així ho ha defensat durant la tercera conferència-col·loqui del cicle Moment Zero, organitzat per El Punt Avui i l'entitat que porta el mateix nom, i que s'ha celebrat aquest migdia al Born Centre Cultural, ple a vessar amb prop de dues-centes persones.
L'Abat ha defensat que “la realitat nacional de Catalunya” és “prèvia a la formació de l'actual Estat espanyol”. “La història crec que ho diu així”, ha reblat.
En aquest context, ha opinat que si “Catalunya es una nació, tota nació té dret a decidir sobre el seu futur”. Soler ha recordat que el 1985 els bisbes ja reconeixien la nació catalana.
També ha explicat que l'Església catalana ha explicat la situació al papa Francesc i ha assenyalat que una eventual Catalunya independent seria reconeguda pel Vaticà. En aquest context, ha apuntat que la veu de l'Església en una nou estat català seria la de la l'episcopal tarraconense.
El cap de la comunitat monacal ha remarcat la necessitat d'estendre “ponts de diàleg i comprensió” amb l'Estat. En aquest context, ha apostat per abordar la qüestió “amb mentalitat oberta i democràticament dialogant”.
Per Soler, la societat catalana “és prou madura” per afrontar els reptes que s'ha plantejat.

           L'Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, durant la seva intervenció a Moment Zero Foto: ANDREU PUIG.

1.22.2014

LA REVOLTA DE GAMONAL I ALTRES, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 21/01/2014)

La que semblava tranquil·la ciutat de Burgos ens va sorprendre fa uns dies amb l’oposició contundent de tot un barri contra un projecte d’urbanització que en principi, als qui no som d’aquella ciutat, ens podia semblar atractiu:  creació d’un bulevar amb zona verda i carril bici en el qua ara és carrer Vitoria, sorollós i transitat i, construcció d’un aparcament que allunyaria els cotxes de la zona. Ens sorprenia encara més si ho comparàvem amb altres revoltes produïdes precisament pel contrari perquè defensar zones verdes i qüestionar la cultura del cotxe és adherir-se a una causa que procura fer millor la vida de les ciutats. Per què en Gamonal no?

         A mesura que anàvem coneixent la situació que va motivar els fets, anàvem entenent les causes d’aquell conflicte que ha provocat la ràbia de la gent. Perquè Gamonal a penes té aparcaments i per les nits els veïns fa temps que han pactat aparcar en doble filera sense el fre de mà posat, adaptant-se als horaris de cadascú. A canvi d’això, els nous aparcaments suposarien pagar vora 20.000 euros per plaça i per un lloguer de 40 anys.


         Gamonal és el barri on més atur hi ha de tot Burgos, i on els serveis socials escassegen. En aquesta situació als veïns els sembla un despropòsit que l’ajuntament vulga gastar 8 milions d’euros en el seu projecte, mentre està desatenent la guarderia del barri. Però l’indignació augmenta quan es coneix el personatge promotor del projecte, una tal Migul Méndez Pozo, un constructor qua manejà durant molts anys les llistes dels partits de dreta a les eleccions municipals i les requalificacions de terrenys, fent que a Burgos el preu de l’habitatge fóra dels més cars d’Espanya. Però no només és la rejola la seua activitat sinó que controla diversos mitjans de comunicació entre els quals “El diario de Burgos”, el de major influència en aquella ciutat. Amb tot això la corrupció ha caminat lliurement per Burgos com per tantes altres ciutats.

         Pels anys 90 aquest senyor va ser condemnat a més de 7 anys de presó dels quals només va complir 9 mesos. I l’alcalde d’aquell moment, condemnat per prevaricació a dotze anys d’inahabilitació per a càrrecs públics, va ser indultat pel seu amic José Maria Aznar. Una història com tantes altres que ens repugna, la qual unida a la incertesa pel futur i a la situació d’empobriment de gran part de la societat mentre els rics s’enriqueixen més, provoca ràbia. Gamonal ha sigut la gota que ha vessat el got. A Madrid, a Alacant a València i altres ciutats, la solidaritat amb Gamonal ha sigut també una manera de fer eixir la ràbia. Per molt que el ministre d’Interior s’enteste a afirmar que hi ha antisistemes organitzats que van provocant aldarulls ací i enllà, el ben cert és que molta gent està indignada i enrabiada i farta. I d’una manera o altra diu “prou”


 

1.20.2014

DIUMENGE SEGON DURANT L’ANY (A) Homilia del P. Damià Roure, monjo de Montserrat 19 de gener de 2014 Is49,3-6 / 1C 1-3 / Mc1,29-34 (ABADIA DE MONTSERRAT)

En aquesta setmana de pregàries per la unitat dels cristians, les lectures d’avui ens ajuden a retrobar les fonts que alimenten la nostra fe i són font d’unitat. El profeta Isaïes, l’apòstol Pau i el testimoni de Joan Baptista en l’evangeli de Joan ens animen a ser receptius als dons de Déu i a compartir-los generosament. 

El profeta Isaïes –en primer lloc-- ens parla d'aquell Servent que ha rebut de part de Déu un encàrrec múltiple: no sols ha rebut la missió d’aplegar «el poble de Jacob», sinò la de ser «llum» per a tothom, per tal que la «salvació» de Déu arribi d’un cap a l’altre de la terra. Ens trobem en el cor mateix del misteri de la llibertat humana i de la voluntat salvadora de Déu. 

A la segona lectura, és l’apòstol Pau qui ens diu que ha estat «cridat» per «voler de Déu» a ser «apóstol de Jesucrist» i a compartir amb les diverses comunitats, la mateixa crida, que ell ha rebut. També nosaltres podem compartir l’experiència viscuda per l’apòstol Pau, aquesta bona notícia que té un abast universal: Jesucrist ens allibera dels límits que ens imposa la mort i, amb la seva resurrecció, ens obre camins d’eternitat. 

En l’evangeli que acabem d’escoltar, Joan Baptista, tot predicant a la vora del Jordá, anunciava que «Jesús és l’Anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món». Cal tenir en compte que per a la primera comunitat cristiana aquesta expressió «Anyell de Déu» estava plena de ressonàncies bíbliques, que feien referència a l’anyell sacrificat per la Pasqua. Per als cristians, és la creu de Jesucrist que ha esdevingut el sacrifici definitiu que lleva el pecat del món i ens ofereix una llibertat llargament preparada, que és portadora de 
comunió, de llum i de coratge. Fent-se germà de tots, Jesús prenia damunt seu el pecat del món. Iniciava així per a nosaltres un camí nou, ja que tot lligam és trencat i, seguint les pistes que Jesús ens dóna, podem esdevenir cada cop més Iliures, ja que, com diu l’evangeli de Joan, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò (Jn 8,36). 

Tots aquests testimonis de fe i d’amor –els profetes, Joan Baptista, Jesús mateix-- ens encoratgen a fer camí amb un cor obert a Déu, amb una actitud de comunió amb Jesucrist, i amb una relació fraterna entre nosaltres. També pensem avui amb tots els cristians amb qui compartim allò que és més essencial de la nostra fe i amb qui desitgem continuar dialogant i treballant per la unitat. Que aquesta celebració festiva ens ajudi a viure amb esperança i amb alegria, a saber ajudar-nos els uns als altres i a donar sempre gràcies a Déu per Jesucrist. 

1.18.2014

“Fa 50 anys i encara estem igual” diu Aureli Argemí (CATALUNYA RELIGIÓ.CAT)

Aureli Argemí, que va ser el secretari de l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré fins que va morir, recordava ahir, en la inauguració al Palau Robert de Barcelona de l'exposició Premsa i dictadura: l'abat Escarré a ‘Le Monde', que malauradament, i després de 50 anys, “encara estem igual”. “Però ara –comentava en petit comitè– a diferència d'abans, les coses es poden dir.” Es poden dir, sí, però tota la gent que va assistir a la conferència se sentia commoguda (molt identificada?) amb la lluita dels antifranquistes catalans que van preparar el terreny perquè Escarré fes sentir la veu d'un poble trepitjat i silenciat, i per tornar-ho a dir.
“El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme”, va denunciar Escarré a Le Monde el 14 de novembre del 1963, quan el règim feia veure que celebrava 25 anys de pau (de la fi de la Guerra Civil) però, al contrari, “va quedar retratat als ulls del món com a totalitari i unionista” i es va evidenciar que “no havia fet res per a la reconciliació i que tractava els vençuts com a enemics obligant-los a viure en la clandestinitat”.
Argemí, fundador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), explicava que l'abat, parlant sempre com l'home religiós que era, es convertiria a l'exili “en una esperança enmig del desert” i faria d'intermediari a favor del poble i les llibertats. “Va rebre tothom– va explicar ahir–, fins i tot comunistes i anarquistes.” I va acabar recordant, perquè ell hi era, que Frederica Montseny li va dir: “És el primer cop que dono la mà a un eclesiàstic sense sentir odi.”

1.17.2014

Vives des de Gaza: "Hem pogut veure llavors d'esperança" (Catalunya Religió.Cat)

(Bisbat d'Urgell) L'arquebisbe d'Urgell, Joan-Enric Vives, ha visitat Gaza, Tel Aviv i Betlem durant la trobada organitzada per la Coordinadora de les Conferències Episcopals per a l'Església a Terra Santa i per l'Assemblea de Bisbes Catòlics de Terra Santa, "Holy Land Co-ordination" (HLC).
La trobada es va iniciar el dissabte dia 11 a Jerusalem, tot i que les sessions de treball s'han desenvolupat aquests dies a Gaza, Tel Aviv i Betlem on s'han trobat amb diversos col·lectius de la societat civil. Diumenge van visitar la Parròquia catòlica llatina de la Sagrada Família, l'Església cristiana ortodoxa, i escoles, centres formació i hospitals cristians on van expressar el seu suport als mestres i al personal mèdic.
Vives ha informat des de Gaza que "la gent continua la seva vida i tenen coratge, perquè realment, en tenen. Hem pogut veure llavors d'esperança: hi ha quatre escoles catòliques i cristianes que donen un gran suport a les famílies i als infants, i que estan fent una tasca molt important. Hem visitat un taller ocupacional per a joves sordmuts, dirigit per cristians que esta fent un treball molt ferm, i hem conegut el treball que fan pels nens abandonats, orfes i pobres que fan les Germanes de Santa Teresa de Calcuta, les Religioses del Rosari i del Verb Encarnat, aquestes darreres a la parròquia de Gaza".
A Gaza, hi viu una població de 1.600.000 persones, de les que unes 1.200 són cristianes: "aquí els cristians són una petita minoria", explica l'arquebisbe Vives, que afegeix que " a Gaza, la situació és insostenible, molt dramàtica, perquè hi ha moltíssima gent vivint tancada com si fos una presó; per què l'embargament és molt dur... en aquest moment estan tallats els túnels que venien des d'Egipte i que portaven avituallament i béns i també permeten entrar i sortir a les poques persones que poden".
Dilluns, dia 13, a Tel Aviv, es va dur a terme una reunió i un dinar amb els Ambaixadors davant l'Estat d'Israel dels diferents països que participen en aquesta Trobada. Els bisbes es van reunir amb membres de la societat civil que participen de la "Sadaka Reut Gemmini", que porta a terme un projecte per educar els joves palestins i jueus a favor de la pau. Alhora, una delegació visitarà "Our Lady, Woman of Valor" un projecte pastoral a Tel Aviv dedicat a la migració, que promou el jesuïta David Neuhaus, Vicari Patriarcal per als Catòlics de Llengua Hebrea. Al final de la jornada van tornar a Betlem.
Sobre aquestes trobades Vives va explicar que "aquests dies estem trobant esperança en el món diplomàtic. Ens han parlat i hem pogut parlar d'aquests Acords per la Pau que estant fent camí amb la tenacitat que mostra John Kerry, Secretari d'Estat nord-americà, i que avancen de manera molt sigil·losa però que sembla que poden donar fruit. Aquí tothom té molta esperança, es molt positiu, sobretot en les delegacions polítiques de països europeus, amb les que hem pogut contactar. Tant de bo aquestes temes s'obrin camí".
Al llarg del dimarts 14 de gener, la visita a continuat a Ramal·lah per reunir-se amb el "Fatah Central Commitee". S'ha programat també una trobada amb "Negotatiation Support Unit Ramallah and Bethlehem", de l'OAP. De retorn a Betlem, dialogaran amb els estudiants i professors de la Universitat Catòlica de Betlem regida per La Salle. L'arquebisbe Vives hi assisteix en representació de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE).


Audio del bisbat d'Urgell amb declaracions de l'arquebisbe Joan-Enric Vives:

1.16.2014

Els monestirs del Cister freguen els 200.000 visitants aquest 2013 (DIARI DE TARRAGONA)

La Ruta del Cister ha tancat el 2013 amb un total de 199.779 visitants, el que representa un lleuger augment -del 3%- del volum de visites als tres monestirs cistercens. Els monestirs de Santes Creus -amb 64.000 visites- i Poblet -més de 110.000- han augmentat visitants en un 2% i un 7% respectivament. El de Vallbona de les Monges -amb 19.000 visites- ha disminuït un 15%, una caiguda que l'ens gestor de la Ruta del Cister atribueix a la reducció de l'horari de visites i destaca que són dades positives que reafirmen la Ruta com una marca turística "potent i consolidada". Amb tot, contrasta l'entrada conjunta als tres monuments, que ha caigut un 22%, després que el 2012 experimentés un fort augment.

A l'Alt Camp destaca l'augment de visites al Celler de Nulles amb 5.000 visites -un increment del 56%. Aquest recurs ja havia registrat un augment molt important l'any 2012 -del 66%- i aquest any segueix in crescendo. També han augmentat els visitants al Santuari de Montferri registrant un total de 8.730 visites -un augment del 7% de visites. El Museu d'Alcover ha rebut 4.776 visites, un 6% menys.

A la Conca de Barberà hi ha diversos establiments turístics que han mantingut les visites. Les Coves de l'Espluga han rebut aquest any 47.620 visitants. D'altra banda, disminueixen les visites al Paratge Natural d'Interès Nacional de Poblet en un 4% arribant a les 48.000 persones segons dades registrades als diferents punts d'informació del Parc. Aquesta disminució es pot relacionar directament amb què aquest any, la temporada de la recollida de bolets no ha estat gens bona.

També disminueixen les visites al castell de Milmanda (-12%) i al Museu de l'Alabastre de Sarral (-58%), mentre el Museu del Vidre de Vimbodí ha registrat dades positives augmentant en un 9% el nombre de visitants, assolint les 3.700 persones.

L'Urgell, també ha tingut un bon any, ja que a la majoria de museus i espais visitables augmenten el nombre de visitants. L'Espai Guinovart d'Agramunt ha rebut 5.130 visites (+21%), el Museu Comarcal de l'Urgell ha registrat 6.324 visites (+25%), les visites al Mausoleu de Ramon Folch de Cardona de Bellpuig han rebut 940 persones (+57%), i el Convent de St. Bartomeu de Bellpuig ha augmentat també els turistes amb 3.026 persones (+20%).

Les consultes a les oficines repartides pel territori de la Ruta del Cister han mantingut, en general, les mateixes xifres que l'any anterior, a excepció de la d'Alcover (Alt Camp), que ha descendit en prop del 60% el volum de consultes ateses.


51.500 visitants al web de la Ruta del Cister

En els últims dos anys el nombre de visites a la web es manté força similar. Rep al voltant d'uns 51.500 visitants anuals. Destaca que el 76% d'usuaris que han entrat a la pàgina web són usuaris nous, és a dir que no havien visitat mai el portal, i el 24,1% han estat usuaris fidels al web i que hi ha accedit més d'una vegada a l'any.

A nivell de procedència dels internautes, val a dir que el 70% dels visitants han estat catalans, i amb subprocedència principal de Barcelona i demarcació (41%), tot i que també es detecten usuaris de Tarragona i en menys quantitat de Girona i Lleida. D'altra banda, un 28% són espanyols, i com a subprocedència concreta apareixen indrets com Madrid, València, Saragossa o el País Basc. Destaca també que el 2% dels usuaris ha estat el visitant francès i l'1% restant s'hi detecten destins com Alemanya, Gran Bretanya, Estats Units, Bèlgica, Rússia i Itàlia, entre d'altres.


1.15.2014

FRED I CANVI CLIMÀTIC, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 14/01/2014)

“És important no ser alarmista però és molt important estar
alarmat”, deia fa uns deu anys David Mubad, Ministre
d’exteriors de Gran Bretanya referint-se als perills del canvi
climàtic. Doncs bé. Si en aquell moment calia estar alarmat,
actualment cal estar-ho més encara. I cal estar-ho, precisament,
per exigir més mesures urgents que puguen pal·liar els efectes
d’aquest greu fenomen climàtic mundial que ja està
definitivament instal·lat entre nosaltres. La situació de fred
extrem que està vivint-se als Estats Units n’és una de les seues
conseqüències. Ho han dit molts meteoròlegs i ho han dit els
asessors d’Obama sobre aquest tema. És més, han afegit que si
alguns neguen aquesta relació, que no se’ls faça cas. Perquè
alguns dels negacionistes han aprofitat per dir que, precisament,
les actuals onades de fred intens dels Estats Units, desmenteixen
l’escalfament global.

         Val a dir que la resposta a aquesta apreciació, és ben
senzilla. La primera és que les conseqüències del canvi climàtic
no es produeixen en tots els territoris de manera uniforme, ni en
l’espai ni en el temps ni en les característiques del fenòmen. Però
és un fet objectiu registrat, que la temperatura mitja de la
superficie del planeta ha augmentat 0’74 º en un segle i és la
major en els últims 10.000 anys. Entretant, al País Valencià
l’augment ha sigut major: més d’1’5º en trenta anys
I pel que fa a les actuals onades d’aire glaciar que estan
patint-se als Estats Units, són produïdes precisament per
l’escalfament de la zona Àrtica. L’aire més calent, desplaça
les bosses d’aire gelat que hi ha en zones més altes, i com a
conseqüència, aquestes fan incursions en altres zones. És el que ha
passat als Estats Units i el que pot passar a Europa i altres llocs de
clima temperat del planeta.

         És cert que un episodi climàtic aïllat no seria indicador del
canvi climàtic del que parlem, però la major freqüència i la major
intensitat amb que es produeixen, sí que ho és. I lesconseqüències amb que
s’evidència el canvi climàtic són diverses. Ja ens advertien fa anys que
augmentaria les situacions climatològiques extremes –més fred i més calor-
i la major freqüència i intensitat dels desastres produïts pels fenòmens
meteorològics com ara pluges torrencials, huracans, temporals
marins costaners, sequeres...que ningú no pot negar perquè
també estan registrats.

         I per tot això és ineludible incrementar les mesures
individuals, però sobretot les mesures col·lectives i globals que
aturen les activitats humanes que produeixen l’esmentat canvi
climàtic. Estem en el dret i l’obligació d’exigir-ho. I la

responsabilitat, encara que en diferents graus, és de tothom. 

El suïcidi d'esquerra espanyola, per Vicenç Villatoro (ARA.CAT)

La resposta a la qüestió catalana ha esberlat el mite de les dues Espanyes, que tan gràficament va presentar Antonio Machado. Figura que hi ha dues Espanyes, però davant de la qüestió catalana n'ha sortit només una. L'altra ha dimitit, s'ha amagat, ha preferit no disputar l'hegemonia i al meu parer s'ha suïcidat a mitjà termini. La resposta a la demanda sobiranista catalana -no estic parlant de la independència, sinó de la consulta, del vot democràtic per arbitrar els conflictes- ha quedat en mans, en exclusiva, d'una de les dues Espanyes. L'altra s'ha apuntat al seguidisme i ha renunciat a tenir un discurs propi. Un discurs no sobre Catalunya, sinó sobre la democràcia. Un discurs equiparable al que poden tenir els països occidentals com el Canadà i la Gran Bretanya. Quines són, en el fons, aquestes dues Espanyes que Machado va insinuar abans de la Guerra Civil? No és ben bé la dreta i l'esquerra, tot i que podrien arribar a coincidir en alguns moments. És l'Espanya que aspira a incorporar-se als valors, els principis i les actituds de la modernitat, com els altres països europeus occidentals, i l'Espanya que es resisteix a incorporar-se a la modernitat, a aquests principis i valors. La cosa ve de lluny: potser de quan el tímid Renaixement espanyol va ser avortat en nom de la Contrareforma. L'Espanya possible dels renaixentistes, de Cisneros, de Nebrija, dels Vives, va ser avortada per l'Espanya de Torquemada i Felip II. I a partir d'aquí, es produeix el que Maravall anomena el tall del camí espanyol cap a la modernitat. La Il·lustració, acusada d'afrancesada, derrotada per l'absolutisme. La crisi del 98 en què una Espanya derrotada pels Estats Units creu que un pueblo de soldados caballeros ha perdut contra una turba vil de mercaderes. La Guerra Civil, que torna a avortar el procés de modernització que representava la República. 
 
Així doncs, hi ha una Espanya que, històricament, vol incorporar-se a la modernitat, com la resta d'Occident, i una Espanya que es fonamenta en valors essencialistes, contrareformistes, premoderns. Davant de la qüestió catalana, era lògic que l'Espanya premoderna s'agafés amb entusiasme a la redacció essencialista, gairebé mística, dictada des de la caserna, de l'article de la Constitució que proclama la indisoluble unidad de la nación española, gairebé per la gràcia de Déu, i al marge de tot qüestionament democràtic. Però l'Espanya que vol incorporar-se a la modernitat, que vol ser com la Gran Bretanya o el Canadà, no té cap lògica que s'apunti a aquestes proclames metafísiques. No dic que hagi de defensar la independència de Catalunya. Però no pot menysprear el dret a votar, la consulta. Prohibir votar per raons metafísiques és propi d'una Espanya. Intentar convèncer de les pròpies opinions i passar-ho per les urnes seria l'actitud lògica de l'altra Espanya, si hagués estat fidel a la seva tradició i al que deia fa no gaires anys. 

L'esquerra espanyola hauria d'haver estat, avui, l'encarnació de l'altra Espanya, de la que aspira a incorporar-se finalment a la modernitat. Hi ha renunciat. Ha decidit jugar en el terreny de joc i en el llenguatge de l'Espanya que en recela. Per populisme, per por a perdre vots, perquè els altres li tenen menjada la moral i el llenguatge, perquè el nacionalisme espanyol és més poderós que el debat sobre la modernitat, ha posat la seva firma a sota d'un discurs aliè: no a la consulta, no a les urnes, això no es vota, això no es toca, això està per damunt de la democràcia. Hi perdem tots, però és l'esquerra espanyola qui més hi perd. Ha renunciat a tenir una veu pròpia. Ha renunciat a l'herència d'una de les dues Espanyes. 
 
I que no em diguin que la seva proposta de combatre la consulta per terra, mar i aire, en nom d'un molt hipotètic model federalista, és un intent de diferenciar la seva pròpia veu. En realitat la diferència no està en el que es proposa, sinó en el mètode. Els bàndols no són federalistes contra independentistes i contra uniformistes. Són entre els que creuen que això no es pot votar i els que creuen que s'ha de poder votar. 

Si l'esquerra espanyola cregués de veritat en la seva proposta federalista, si no fos un conill de peluix tret a última hora del barret d'un mag desesperat, la faria servir, en el referèndum per la independència, per votar no. No per no votar. No per prohibir votar.

1.14.2014

“DESVETLLEU EL MÓN!”* diàleg del papa Francesc sobre la vida religiosa, per Antonio Spadaro s.j.


Les 9.25. Aula nova del Sínode al Vaticà

Quan el Papa Francesc parla sense text i dialoga, el seu pensament té un ritme a “onades” progressives que han de ser seguides atentament perquè es nodreix de la relació viva amb els seus interlocutors. El qui pren nota ha de prestar atenció, no sols als continguts, sinó a la dinàmica de relació que es creen. Així passà en el diàleg que el Sant Pare concedí a la Unió de Superiors Generals (USG) dels Instituts religiosos masculins al final de la seva 82ª Assemblea General.1 Assegut enmig d’ells, vaig prendre nota del diàleg. Aquí intentaré expressar, dintre de les possibilitats, la riquesa dels continguts, mantenint el to del diàleg viu i espontani que durà tres hores. A la meitat hi hagué un interval de mitja hora en el qual el Papa s’aturà a saludar personalment els Superiors Generals, també prenent un mate en un clima relaxat i distès.
En realitat, els Superiors havien demanat solament una breu trobada de salutació, però el Pontífex volgué dedicar al diàleg tot el matí. Va decidir no pronunciar cap discurs, i alhora, no escoltar discursos preparats: volgué un diàleg franc i lliure, fet de preguntes i respostes.
Són les 9.25 i l’arribada dels fotògrafs anuncia la seva entrada imminent a l’Aula nova del Sínode del Vaticà, on l’esperen al voltant de 120 Superiors.




Els religiosos: pecadors i profetes

Rebut amb un aplaudiment. El Sant Pare s’asseu a dos quarts de deu en punt, mira el rellotge i s’alegra per la “puntualitat suïssa”. Tothom riu: el Papa d’aquesta manera ha volgut saludar fra Mauro Jöhri, ministre general dels Frares menors caputxins, de nacionalitat suïssa, tot just elegit vicepresident de la mateixa Unió.
Després de les breus paraules de salutació del president, el p. Adolfo Nicolás, prepòsit general dels Jesuïtes, i del secretari general, el p. David Glenday, combonià, el Papa Francesc amb senzillesa ha agraït cordialment la invitació i immediatament ha escoltat un primer grup de preguntes. Els religiosos, sobretot, han interrogat el Papa sobre la identitat i la missió dels religiosos: “Què s’espera de la vida consagrada? Què es demana? Si Vostè estigués en el nostre lloc, com rebria la seva crida d’anar a les perifèries, a viure l’Evangeli sine glossa, la profecia evangèlica? Què se sentiria cridat a fer?”. I també: “On s’hauria de posar avui l’accent? Quines són les prioritats?
El Papa Francesc ha començat dient que també ell és un religiós, i que per tant coneix per experiència del que parla.2 L’últim Papa religiós fou el camaldulenc Gregori XVI, elegit el 1831. Per tant, ha fet referència explícita a Benet XVI: “Ell ha dit que l’Església creix per testimoniatge, no per proselitisme. El testimoniatge que pot atraure veritablement és el relacionat amb les actituds que no són les habituals: la generositat, el deseiximent, el sacrifici, l’oblit de si mateix per ocupar-se dels altres. És aquest el testimoniatge, el ‘martiri’ de la vida religiosa. I per a la gent és un ‘signe d’alarma’. Els religiosos, amb la seva vida, diuen a la gent: ‘Què està passant?’, aquestes persones em diuen quelcom!”. Aquestes persones van més enllà de l’horitzó mundà! És a dir –ha continuat el Papa, citant Benet XVI– , la vida religiosa ha de permetre el creixement de l’Església pel camí de l’atracció”.3
Per tant, “l’Església ha de ser atractiva. Desvetlleu el món! Sigueu testimonis d’una manera distinta de fer, d’actuar, de viure! És possible viure d’una manera distinta en aquest món. Estem parlant d’una mirada escatològica, dels valors del Regne encarnats aquí, sobre aquesta terra. Es tracta de deixar-ho tot per seguir el Senyor. No, no vull dir ‘radical’. La radicalitat evangèlica no és solament dels religiosos: és demanada a tothom. Però els religiosos segueixen el Senyor d’una manera especial, d’una manera profètica. Jo espero de vosaltres aquest testimoniatge. Els religiosos han de ser homes i dones capaços de desvetllar el món”.
El Papa Francesc ha tornat de manera circular sobre els conceptes expressats, aprofundint-los progressivament. En efecte, ha continuat: “Heu de ser veritablement testimonis d’una manera distinta de fer i de comportar-se. Però en la vida és difícil que tot sigui clar, precís, dissenyat d’una manera neta. La vida és complexa, està feta de gràcia i de pecat. Si un no peca, no és home. Tots ens equivoquem i hem de reconèixer la nostra debilitat. Un religiós que es reconeix dèbil i pecador no contradiu el testimoniatge que és cridat a donar, sinó que sobretot el reforça, i això fa bé a tothom. Per tant, això que espero és el testimoniatge. Desitjo dels religiosos aquest testimoniatge especial.


Evitar el fonamentalisme i il·luminar el futur

Continuant amb la resposta a les primeres preguntes, el Papa Francesc ha tocat un dels punts clau del seu pensament: “Jo estic convençut d’una cosa: els grans canvis de la història es fan quan la realitat és vista no des del centre, sinó des de la perifèria. És una qüestió hermenèutica: es comprèn la realitat solament si se la mira des de la perifèria, i no si la nostra mirada és des d’un centre equidistant de tot. Per entendre de veritat la realitat, hem de moure’ns de la posició central de calma i tranquil·litat, i dirigir-nos vers la zona perifèrica.4 Estar a la perifèria ajuda a veure i a entendre millor, a fer una anàlisi més correcte de la realitat, escapant del centralisme i dels enfocaments ideològics”.
Per tant: “No serveix estar al centre d’una esfera. Per entendre’ns, ens hem de ‘descol·locar’, veure la realitat des de més punts de vista diferents.5 Hem d’habituar-nos a pensar. M’agrada referir-me a una carta del pare Pedro Arrupe, que fou General de la Companyia de Jesús. Era una carta dirigida als Centros de Investigación y Acción Social (CIAS). En aquesta carta, el p. Arrupe parlava de la pobresa i deia que cal un temps de contacte real amb els pobres. Per a mi això és realment important: cal conèixer la realitat per experiència, dedicant un temps per a anar a la perifèria per conèixer de veritat la realitat i allò que viu la gent. Si això no s’esdevé, aleshores es corre el risc de ser abstractes ideòlegs o fonamentalistes, i això no és sa”.6
El Papa s’atura, llavors, en un cas concret, l’apostolat juvenil: “El qui treballa amb els joves no pot aturar-se a dir coses massa ordenades i estructurades com un tractat, perquè aquestes coses els rellisquen als joves. Es necessita un nou llenguatge, una nova manera de dir les coses. Avui Déu ens demana això: sortir del niu que ens conté per ser enviats. El qui després viu la seva consagració en clausura, viu aquesta tensió interior en la pregària per tal que l’Evangeli pugui créixer. El compliment del mandat evangèlic: ‘Aneu per tot el món i proclameu l’Evangeli a tota criatura’ (Mc 16,15), es pot realitzar amb aquesta clau hermenèutica traslladada a les perifèries existencials i geogràfiques. És la manera més concreta d’imitar Jesús, que anà vers totes les perifèries. Jesús anà vers tothom, pròpiament a tots. Jo no em sentiria gens inquiet anant vers la perifèria: no us sentiu inquiets d’adreçar-vos a qui sigui”.
Aleshores, quina és la prioritat de la vida consagrada? Ha respost el Papa: “La profecia del Regne, que no és negociable. L’accent s’ha de posar a ser profetes, i no a jugar a ser-ho. Naturalment el dimoni ens presenta les seves temptacions, i aquesta n’és una: jugar a fer els profetes sense ser-ho, assumir les seves actituds. Però no es pot jugar amb aquestes coses. Jo mateix he vist coses molt tristes en relació a això. No: els religiosos i les religioses són homes i dones que il·luminen el futur”.
El Papa Francesc, en la seva entrevista de La Civiltà Cattolica, havia afirmat clarament que els religiosos són cridats a una vida profètica. Aquesta és la seva peculiaritat: “ser profetes que donen testimoniatge de com es viu Jesús en aquest món, i que anuncien com serà el Regne de Déu quan arribi a la seva perfecció. Un religiós mai no ha de renunciar a la profecia. [...] Pensem en el que han fet tants grans sants de la vida monàstica, religiosos i religioses, des de temps de sant Antoni abat. Ser profeta implica, de vegades, fer soroll, no sé com dir-ho... La profecia crea “enrenou”, però, en realitat, el seu carisma és ser llevat: la profecia anuncia l’esperit de l’Evangeli”.7
I aleshores?, com ser profetes vivint el propi carisma religiós particular? Per al Papa Francesc cal “reforçar allò que és institucional en la vida consagrada i no confondre l’Institut amb l’obra apostòlica. El primer roman, la segona passa”. Continua el Papa: “el carisma roman, és fort, l’obra passa. A vegades es confon Institut i obra. L’Institut és creatiu, busca sempre camins nous. Així també les perifèries canvien i se’n pot fer una llista sempre diferent”.


El carisma no és una ampolla d’aigua destil·lada”

En aquest punt, les preguntes fetes han tingut per centre el tema de les vocacions. S’està verificant un canvi profund en la geografia humana de l’Església i per tant dels Instituts religiosos. Van creixent les vocacions a Àfrica i Àsia, que per elles mateixes expressen la majoria del seu nombre total. Tot això planteja seriosos reptes: la inculturació del carisma, el discerniment vocacional i la selecció dels candidats, el repte del diàleg interreligiós, la recerca d’una representativitat més equànime en els òrgans de govern dels Instituts i, més en general, en l’estructura de l’Església. Per tant, es demana al Papa alguna orientació respecte a aquesta situació.
El Papa Francesc diu que és ben conscient que ha canviat moltíssim la geografia de la vida consagrada i que “totes les cultures tenen la capacitat de ser cridades pel Senyor, que és lliure de suscitar més vocacions en un lloc o en un altre. Què vol el Senyor amb les vocacions que ens envia de les Esglésies més joves? No ho sé. Però em faig la pregunta. Hem de fer-nos-la. Hi ha una voluntat del Senyor en tot això. Hi ha Esglésies que estan donant fruits nous. Potser, alguna vegada, no eren tan fecundes, però ara ho són. Això ens obliga naturalment a repensar la inculturació del carisma. El carisma és un, però, com deia sant Ignasi, cal viure’l segons el lloc, els temps i les persones. El carisma no és una ampolla d’aigua destil·lada. Cal viure’l amb energia, rellegint-lo també culturalment. Però així es corre el risc d’equivocar-se, direu, de cometre errors. És arriscat. És clar, és clar: farem sempre errors, no en dubto gens, però això no ens ha d’aturar perquè hi ha el risc de cometre errors més grans. Més encara, hem de demanar sempre perdó i mirar amb molta vergonya les frustracions apostòliques que foren causades per falta de coratge. Pensem, per exemple, en les institucions pioneres de Matteo Ricci que en els seus temps les deixaren caure”.8
“No estic parlant d’adaptació folklòrica als costums –ha continuat el Papa–: és una qüestió de mentalitat, de manera de pensar. Per exemple, hi ha pobles que pensen de manera més concreta que abstracta, o que almenys tenen un tipus d’abstracció distinta de l’occidental. Jo mateix he viscut com a provincial dels jesuïtes a Argentina aquesta diferència. Recordo com ens cansàvem recíprocament en el diàleg, també sobre coses simples de la vida quotidiana, amb un germà jesuïta que provenia de la zona dels guaranís, que han desenrotllat un pensament molt concret. Cal viure amb coratge i confrontar-se amb aquests reptes també sobre temes importants. En fi, no puc formar una persona com a religiós sense tenir en compte la seva vida, la seva experiència, la seva mentalitat, el seu context cultural. Aquest és el camí. Això feren els grans missioners religiosos. Em vénen a la ment les extraordinàries aventures del jesuïta espanyol Segundo Llorente, tenaç i contemplatiu missioner a Alaska que no sols aprengué l’idioma, sinó que va prendre el pensament concret de la seva gent.9 Inculturar el carisma, per tant, és fonamental, i això no significa mai relativitzar-lo. No hem de fer del carisma quelcom rígid o uniforme. Quan nosaltres uniformem la nostra cultura, llavors matem el carisma”, ha conclòs amb decisió el Pontífex, indicant la necessitat d’”introduir en el govern central dels Ordes i de les Congregacions persones de diverses cultures, que expressin maneres diferents de viure el carisma”.
El Papa Francesc és realment conscient dels riscs, també en termes de “reclutament vocacional”, de les Esglésies més joves. Ha recordat, entre altres coses, que el 1994, en el context del Sínode ordinari sobre la vida consagrada i la seva missió, els bisbes filipins denunciaren el “tràfic de novícies”, és a dir, la massiva arribada de Congregacions estrangeres que obrien cases a l’Arxipèlag amb la finalitat de reclutar vocacions i trasplantar-les a Europa. “Cal tenir els ulls oberts a aquestes situacions”, ha dit el Papa.
Per tant, s’ha aturat també en la vocació dels germans i, més en general, dels religiosos que no són sacerdots. Ha lamentat que no s’hagi desenvolupat avui una consciència adequada d’aquesta vocació específica. Ha esmentat un document en relació a això, que mai no ha estat publicat i que potser avui seria reprès per completar-lo i renovar una reflexió més adequada. En aquest punt el Papa ha dirigit la mirada al cardenal Joâo Braz de Aviz, prefecte de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, i al secretari de la mateix Congregació, mons. José Rodríguez Carballo, que estaven presents en l’assemblea, invitant-los a considerar la qüestió. Ha conclòs: “No crec, en efecte, que la crisi de la vocació dels religiosos no sacerdots sigui un signe dels temps per dir que aquesta vocació s’ha acabat. En tot cas hem d’entendre què ens està demanant Déu”. Responent després a una pregunta sobre la qüestió dels religiosos germans com a superiors en ordes clericals, el Papa ha respost que es tracta d’un tema canònic que ha de ser afrontat en aquest nivell.


La formació és una obra artesanal, no policíaca”

Després, el Papa Francesc escolta algunes preguntes sobre el tema de la formació. Respon immediatament donant indicacions de prioritat: “La formació dels candidats és fonamental. els pilars de la formació són quatre: espiritual, intel·lectual, comunitari i apostòlic. El fantasma que s’ha de combatre és la imatge de la vida religiosa entesa com a refugi i consol davant un món ‘extern’ difícil i complex. Els quatre pilars han d’interactuar des del primer dia d’ingrés al noviciat, i no han de ser estructurats l’un rere l’altre. Ha d’haver-hi una interacció”.
El Papa Francesc és conscient del fet que el problema de la formació avui no és fàcil d’afrontar: “La cultura d’avui és molt més rica i conflictiva que la viscuda per nosaltres, en el nostre temps, anys enrere. La nostra cultura era més simple i ordenada. Avui la inculturació reclama una actitud distinta. Per exemple: no es resolen els problemes simplement prohibint fer això o allò. Cal molt diàleg, molta confrontació. Per evitar els problemes, en algunes cases de formació, els joves serren les dents, mirant de no cometre errors evidents, d’estar subjectes a les regles somrient molt, esperant que un dia els diguin: ‘Bé, has acabat la formació’. Això és hipocresia, fruit del clericalisme, que és un dels mals més terribles. Ja ho vaig dir als bisbes del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM) aquest estiu a Rio de Janeiro: Convé vèncer aquesta tendència al clericalisme, també en les cases de formació i en els seminaris. Jo ho resumeixo en un consell que una vegada vaig rebre d’un jove: ‘si vols anar endavant, pensa clarament i parla obscurament’. Era una clara invitació a la hipocresia. Cal evitar-la sigui com sigui”. A Rio, en efecte, el Papa havia identificat en el clericalisme una de les causes de la “falta de maduresa i de llibertat cristiana” del Poble de Déu”.
Llavors, “si el seminari és massa gran, convé separar-lo en comunitats amb formadors capaços de seguir realment les persones. El diàleg ha de ser seriós, sense por, sincer. És necessari considerar que el llenguatge d’avui dels joves en formació és distint del d’aquells que els han precedit: vivim un canvi d’època. La formació és una obra artesanal, no policíaca. Hem de formar el cor. Altrament formem petits monstres. I després, aquests petits monstres formen el poble de Déu. Això realment em posa la pell de gallina”.
El Papa, després ha insistit en el fet que la formació ha de ser orientada no sols al creixement personal, sinó a la seva perspectiva final: el Poble de Déu. Formant les persones, cal pensar en aquells als quals seran enviats: “Convé sempre pensar en els fidels, en el Poble fidel de Déu. Convé formar persones que siguin testimonis de la resurrecció de Jesús. El formador ha de pensar que la persona en formació serà cridada a cuidar el Poble de Déu. Convé sempre pensar en el Poble de Déu, dintre d’ell. Pensem en aquells religiosos que tenen el cor àcid com el vinagre: no han estat fets per al poble. En fi, no hem de formar administradors, sinó pares, germans, companys de camí”.
El Papa Francesc, en fi, ha volgut evidenciar un risc més gran: “Si un jove que ha estat invitat a sortir d’un Institut religiós a causa de problemes de formació i per motius seriosos, després és acceptat en un seminari, això és un gran problema. No estic parlant de persones que es reconeixen pecadors: tots som pecadors, però no tots som corruptes. Que s’acceptin els pecadors, però no els corruptes”. I aquí el Papa ha recordat que la gran decisió de Benet XVI en afrontar els casos d’abús “ens ha de servir d’exemple per tenir el coratge d’assumir la formació personal com un repte seriós, tenint sempre a la ment el poble de Déu”.


Viure la fraternitat “acariciant els conflictes”

El Sínode sobre la Nova Evangelització havia demanat als religiosos que siguin testimonis de la força humanitzadora de l’Evangeli a través de la vida fraterna. Prenent com a inspiració aquesta intervenció, han al Papa algunes preguntes sobre la vida fraterna dels religiosos: “Com mantenir junts els compromisos de la missió amb els de la vida comunitària? Com lluitar contra la tendència a l’individualisme? Com comportar-se amb els germans en dificultat o que viuen o creen conflictes? Com conjugar una justa resposta i misericòrdia davant els casos difícils?
El Papa Francesc ha recordat que el dia anterior havia rebut la visita del superior de Taizé, el germà Alois: “A Taizé hi ha monjos catòlics, calvinistes, luterans... tots viuen realment una vida de fraternitat. Són un pol apostòlic impressionant per als joves. La fraternitat té una força de convocació enorme. Les malalties de la fraternitat, per altra part, tenen una força que destrueix. La temptació contra la fraternitat és el que impedeix més un camí en la vida consagrada. La tendència individualista és, en el fons, una manera per a no sofrir la fraternitat. Sant Joan Berchmans11 deia que per a ell la penitència més gran era justament la vida comunitària. a vegades és difícil viure la fraternitat, però, si no la vivim, no som fecunds. El treball, també l’’apostòlic’, pot transformar-se en una fugida de la vida fraterna. Si una persona no aconsegueix viure la fraternitat, no pot viure la vida religiosa”.
“La fraternitat religiosa –ha continuat el Papa–, més enllà de totes les diferències possibles, és una experiència d’amor que va més enllà dels conflictes. Els conflictes comunitaris són inevitables: en un cert sentit han d’existir, si la comunitat viu realment relacions sinceres i lleials. Aquesta és la vida. Pensar en una comunitat sense germans que viuen en dificultat no té sentit i no fa bé. Si en una comunitat no se sofreixen conflictes, vol dir que li falta quelcom. La realitat diu que en totes les famílies i en tots els grups humans hi ha conflictes. I el conflicte ha de ser assumit: no ha de ser ignorat. Si el tapem, es crea una pressió i després explota. Una vida sense conflictes no és vida”.
El valor que hi ha en joc és alt. Sabem que un dels principis fonamentals del Papa Francesc és que “la unitat és superior al conflicte. Les seves paraules als religiosos són per llegir-les a la llum de l’Evangelii gaudium (nn. 226- 230), allí on es demana “acceptar, patir el conflicte, resoldre'l i transformar-lo en l’anella d'un nou procés” (n, 227). En aquest sentit, el conflicte pot transformar-se en un procés de maduració: més encara, ha de transformar-s’hi.
Però en tot cas, el conflicte va acompanyat: “mai no hem de comportar-nos com el sacerdot o el levita de la paràbola del bon Samarità que simplement passaren de llarg. Però, com fer-ho? Em ve a la ment –diu el Papa – la història d’un jove de 22 anys que estava en plena crisi depressiva. No parlo de cap religiós, sinó d’un jove que vivia amb la seva mare que era vídua i rentava la roba de famílies adinerades. Aquest jove ja no anava a treballar i vivia ofuscat per l’alcohol. La mare no hi podia fer res: simplement cada matí, abans de sortir, el mirava amb molta tendresa. Aquest jove, avui, és una persona important. Ha superat aquella crisi, perquè aquella mirada de tendresa de la seva mare, al final el sacsejà. Penseu en la tendresa que visqué sant Francesc, per exemple. La tendresa ajuda a superar els conflictes. Si després això no basta, pot ser que calgui canviar de comunitat”.
“És veritat –ha continuat el Papa Francesc–, a vegades som molt cruels. Vivim la temptació comuna de criticar per satisfacció personal o per obtenir un benefici personal. A vegades les crisis de la fraternitat són degudes a la fragilitat de la personalitat, i en aquest cas cal demanar l’ajut d’un professional, d’un psicòleg. Cal no tenir-ne por, no s’ha de témer de caure necessàriament en el psicologisme. Però mai, mai no hem d’actuar com a administradors davant el conflicte d’un germà. Hem d’implicar-hi el cor”.
“La fraternitat és quelcom molt delicat. En l’himne de les Primeres Vespres de la solemnitat de Sant Josep del breviari argentí, es demana al Sant que guardi l’Església amb tendresa d’Eucaristia, “tendresa eucarística”.13 Bé, així cal tractar els germans: amb tendresa eucarística. Cal acariciar el conflicte. Em recordo de quan Pau VI rebé la carta d’un nen amb molts dibuixos. Pau VI digué que, en un escriptori al qual arriben només cartes amb problemes, l’arribada d’una carta així li féu molt bé. La tendresa ens fa bé. La tendresa eucarística no cobreix el conflicte, però ajuda a afrontar-lo com a homes”.


Les mútues relacions entre religiosos i Esglésies locals

En aquest punt els Superiors Generals han fet al Papa algunes preguntes sobre la inserció de comunitats religioses en les Esglésies locals i sobre la relació amb els bisbes: Com poden ser respectats i promoguts per al bé de l’Església del lloc els carismes dels diversos Instituts? Com promoure la comunió entre els diversos carismes i les formes de vida cristiana per al major creixement de tots i un desplegament millor de la missió?
El Papa Francesc respon que, des de fa molts anys, hi ha la sol·licitud de revisar els criteris directius sobre les relacions entre els bisbes i els religiosos en l’Església que foren emanats el 1978 per la Congregació per als religiosos i per la Congregació per als bisbes (Mutuae relationes). El Papa pensa que el temps ja és madur perquè “aquell document respon a certa època i ja no és actual. Els carismes de diversos Instituts han de ser respectats” i promoguts perquè n’hi ha necessitat en les diòcesis. Conec per experiència –ha continuat– els problemes que poden néixer entre el bisbe i les comunitats religioses. Per exemple: “si decideixen un dia deixar una obra per falta de religiosos, sovint el bisbe es troba imprevistament amb una patata calenta a les mans. Jo he tingut experiències difícils en aquest sentit. Se’m comunicava que l’obra estava a punt de ser abandonada i jo no sabia què fer-hi. Fins i tot una vegada m’avisaren quan les coses ja estaven fetes. Però també, al contrari, podria contar altres episodis molt positius. En fi: conec els problemes, però sé també que no sempre els bisbes coneixen els carismes i les obres dels religiosos. Nosaltres, els bisbes, hem d’entendre que les persones consagrades no són materials d’ajuda, sinó que són carismes que enriqueixen la diòcesi. La inserció diocesana de les comunitats religioses és important. Cal salvar el diàleg entre el bisbe i els religiosos per evitar que, no entenent els carismes, els considerin simplement com instruments útils. Per això el Papa ha confiat a la Congregació per als religiosos la tasca de reprendre la reflexió i de treballar en una revisió del document Mutuae relationes.


Les fronteres de la missió: marginació, cultura i educació

Les últimes preguntes han relacionat les fronteres de la missió dels consagrats. El Papa, sovint, ha parlat de “sortir”, d’”anar”, de “fronteres”. Els Superiors Generals, per tant, han preguntat quines són aquestes fronteres vers les quals cal sortir: “Com veu la presència de la vida consagrada en la realitat d’exclusió que hi ha en el nostre món? Molts Instituts despleguen una tasca educativa, com veu aquest tipus de servei? Què diria als religiosos que s’han compromès en aquest camp?”.
El Papa, sobretot, afirma que certament queden les fronteres geogràfiques, i cal estar disponibles a la mobilitat. Però hi ha també fronteres simbòliques, les quals no estan prefixades i no són iguals per a tots, sinó que “han de buscar-se sobre la base dels carismes de cada Institut. Per tant, cal discernir-ho tot segons el carisma propi. Certament, les realitats d’exclusió queden com les prioritats més significatives, però necessiten discerniment. El primer criteri és el d’enviar a aquestes situacions d’exclusió i de marginació les persones millors i més dotades. Són situacions de risc més gran que demanen coratge i molta pregària. I és necessari que el superior acompanyi les persones compromeses en aquest treball”.
Hi ha sempre el risc, recorda el Papa, de deixar-se portar per l’entusiasme, d’enviar a les fronteres de marginació els religiosos de bona voluntat però que no són aptes per a aquestes situacions. No s’han de prendre decisions en el camp de la marginació sense abans assegurar un adequat discerniment i acompanyament.
Junt amb aquest repte de marginació, el Papa ha citat dos altres reptes sempre importants: el cultural i l’educatiu a les escoles i universitats. En aquest sector, la vida consagrada pot oferir un enorme servei. Ha recordat: “Quan els Pares de La Civiltà Cattolica em vingueren a trobar, jo els vaig parlar de les fronteres del pensament, del pensament únic i feble. Els he recomanat aquestes fronteres. Així com el Rector major dels Salesians sap que tot per a ells tingué inici sobre la base d’un somni educatiu de frontera, el somni de don Bosco que va empènyer els seus salesians fins a les perifèries geogràfiques de la Patagònia. En podríem donar altres exemples”.
Per al Papa, els pilars de l’educació són: “transmetre coneixements, transmetre maneres de fer, transmetre valors. A través d’ells es transmet la fe. L’educador ha d’estar a l’alçada de les persones que educa, ha d’interrogar-se sobre com anunciar Jesucrist a una generació que canvia”. Per tant, ha insistit: “la tasca educativa avui és una missió clau, clau, clau!”. I ha citat algunes de les seves experiències a Buenos Aires sobre la preparació que es requereix per a rebre en contextos educatius, infants, adolescents i joves que viuen en situacions complexes, especialment en família: “Recordo el cas d’una nena molt trista que al final confià a la mestra el motiu del seu estat d’esperit: ‘la nòvia de la meva mare no m’estima’. El percentatge dels nens que estudien a les escoles i que tenen pares separats és elevadíssim. Les situacions que viuen avui plantegen, per tant, nous reptes que per a nosaltres, a vegades són fins i tot difícils de comprendre. Com anunciar Crist a aquests nois i noies? Com anunciar Crist a una generació que canvia? Cal estar atents a no subministrar-los una vacuna contra la fe”.14


*****


Al final de les tres hores, al voltant dos quarts d’una, el Papa diu que es lamenta d’haver de concloure aquesta conversa: “deixem altres preguntes per a la pròxima vegada”, diu somrient. En confiança, comenta que l’espera el dentista. Abans de saludar els Superiors Generals presents, té un anunci a fer: el 2015 serà un any dedicat a la vida consagrada. Aquestes paraules són rebudes amb un gran i llarg aplaudiment. El Pontífex mira somrient el Prefecte i el Secretari de la Congregació per als religiosos i els Instituts seculars dient: “és culpa d’ells, és la seva proposta: quan aquests dos es troben, són perillosos”, provocant així la rialla de tota l’assemblea.
Deixant l’aula, ha afirmat: “Us agraeixo, us agraeixo aquest acte de fe que heu tingut en aquesta reunió. Gràcies per allò que feu, pel vostre esperit de fe i la recerca del servei. Gràcies pel vostre testimoniatge, pels màrtirs que contínuament doneu a l’Església, i també per les humiliacions que heu de passar: és el camí de la Creu. Gràcies de cor”.






* Text original en italià a La Civiltà Cattolica 2014 I 3-17 © La Civiltà Cattolica 2014.
1. L’Assemblea es realitzà del 27 al 29 de novembre en el Salesianum de Roma. Es tractà d’un encontre basat en tres experiències que han guiat les reflexions successives. El p. Hanson Hervé, dels Germanets de Jesús, parlà de les “llums que m’ajuden a viure aquest servei als meus germans i de com el Papa Francesc reconforta la meva esperança”. Fr. Mauro Jöhri, caputxí, ha explicat “com el Papa Francesc m’està inspirant i desafiant en el servei d’animació del meu Orde”. Finalment, el p. Hainz Kulüke, de la Societat del Verb Diví, s’ha fixat en el “leadership dintre d’una Congregació Religiosa missionera en un context internacional i intercultural a la llum de l’exemple del Papa Francesc”.
2. Recordem que J. M. Bergoglio, com a provincial dels jesuïtes argentins, havia publicat Meditaciones para religiosos, San Miguel, Ediciones Diego De Torres, 1982, un llibre que recull una sèrie de reflexions donades als seus germans que resulten il·luminadores per a comprendre alguns temes clau que Bergoglio desenrotllarà successivament.
3. Benet XVI, Homilia en la Santa Missa d’inauguració de la V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, en el Santuari d’Aparecida (13 de maig de 2007). El Papa Francesc en diverses ocasions ha reprès aquest concepte del seu predecessor. Ho ha fet en l’homilia de Santa Marta l’1 d’octubre, afegint: “Quan la gent, els pobles veuen aquest testimoniatge d’humilitat, de serenitat, de mansuetud, senten la necessitat de la qual parla el profeta Zacaries: ‘Volem venir amb vosaltres!’. La gent sent la necessitat davant el testimoniatge de la caritat, d’aquesta caritat humil, sense prepotència, no suficient, humil, que adora i serveix”. Tornem a trobar la citació de Benet XVI en el discurs del Papa Francesc del 4 d’octubre durant la visita a la catedral de Sant Rufí a Assís i també en l’Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium (n. 14).
4. Cf. J. M. Bergoglio, Nel cuore dell’uomo. Utopia e impegno, Milano, Bompiani, 2013, 23. Papa Francesco, La mia porta è sempre aperta. Una conversazione con Antonio Spadaro, Milano, Rizzoli, 2013, 86 s.
5. El Papa Francesc expressà aquesta convicció en la seva Evangelii gaudium quan va escriure: “El model no és l'esfera, que no és superior a les parts, on cada punt és equidistant del centre i no hi ha diferències entre els uns i els altres. El model és el poliedre, que reflecteix la confluència de totes les parcialitats que en ell conserven la seva originalitat” (n. 236).
6. El Papa Francesc té ben present aquesta carta del pare Pedro Arrupe i l’havia citat també en l’entrevista a La Civiltà Cattolica, definint-la “genial”. Cf. Papa Francesc, La mia porta è sempre aperta..., cit., 117.
7. Ibid., 63 s.
8. La incomprensió era deguda al fet que, en les seves missions, els jesuïtes buscaven adaptar l’anunci de l’Evangeli a la cultura i als cultes locals. Però això preocupava alguns i en l’Església s’aixecaren veus contràries a l’esperit d’aquestes actituds, com si comportessin una contaminació del missatge cristià. Les posicions profètiques no foren acceptades en aquell moment, perquè superaven la capacitat de comprensió ordinària dels fets.
9. El P. Segundo Llorente (Mansilla Mayor, León, 18 de novembre de 1906 – Spokane, Washington, 26 de gener de 1989), jesuïta, passà més de 40 anys com a missioner a Alaska. Fou delegat en el Congrés dels Estats Units per a l’Estat d’Alaska, del qual és considerat cofundador. Fou sepultat en un cementiri indi a De Semen, Idazo, on poden ser sepultats solament els indígenes natius americans. Quan als 29 anys d’edat arriba a Akulurak, la seva primera dificultat consistí no sols a aprendre l’esquimal, sinó a parlar de Déu a persones amb una manera de pensar radicalment diferent de l’europea. Ha escrit dotze llibres sobre la seva experiència missionera.
10. J. M. Bergoglio, Discurs de l’encontre amb els bisbes responsables del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), en ocasió de la reunió general de coordinació en el Centre d’Estudis de Sumaré, Rio de Janeiro, 28 de juliol de 2013.
11. Jan Berchmans (Diese [Bèlgica], 12 de març de 1599 – Roma, 13 d’agost de 1621) és un jesuïta canonitzat pel Papa Lleó XIII el 1888. El 24 de setembre de 1618 va emetre la primera professió religiosa com a jesuïta i el 1619 es traslladà a Roma per completar els estudis filosòfics en el Col·legi Romà, on, emmalaltint, morí només de després de dos anys, el 13 d’agost de 1621. Fidel als seus lemes preferits: Age quod agis (Fes bé el que estàs fent) i Maximi facere minima (Fes el màxim amb el mínim), aconseguí fer les coses ordinàries de manera extraordinària i esdevenir el sant de la vida comuna.
12. Cf. J. M. Bergoglio, È l’amore che apre gli occhi, Milano, Rizzoli, 2013, 46.
13. Guarda a la Iglesia de quien fue figura / la inmaculada y maternal María; / guárdala intacta, firme y con ternura / de Eucaristía.
14. El Papa Francesc es dedicà bastant, en el passat, a temes de l’educació en diverses intervencions fetes quan era cardenal arquebisbe de Buenos Aires. Senyalem sobretot: Scegliere la vita. Proposte per tempi dificili, Milano, Bompiani, 2013.