5.27.2016

VINE AL FESPOT 2016

Sí a la ZAl... i al PUERTO (Paco Prado)

http://clipping.aguaysalcomunicacion.es/serv_noticias/usuarios/creta3/2016/05/26052016_09.pdf

Carme Miquel (Levante 24/5/16) NO A LA ZAL

Corrien els anys 90 i els poders econòmics decidiren que hi havia que ampliar el port de València perquè fóra el més gran d’Europa. Hi havia que annexionar-li una gran Zona d’Activitats Logístiques (ZAL)  i s’havia d’ubicar a la Punta, exactament en un espai d’horta protegida, fèrtil, plena d’elements patrimonials valencians. I, sobretot, plena de gent que hi vivia i hi treballava. Es van posar en marxa tots els mecanismes polítics, legals i coactius existents, per véncer la resistència dels pobladors. Ho van assolar tot i, finalment, va resultar que totes les actuacions realitzades durant el procés són nul·les perquè estan mal fetes i així ho declaren sengles sentències judicials. Però ni l’Autoritat Portuària, organisme públic que gestiona grans interessos privats, ni ningun responsable, paga la inútil desfeta material realitzada ni compensa les persones dels danys materials i psicològics que encara patixen. El Port, per tant, està en deute amb la Punta, que és terra i persones, i en deute també amb la ciutat de València, per haver fet malbé un valuós patrimoni. De fet, el port està en deute amb València per moltes qüestions.

            Si repassem alguns dels articles publicats pel col·lectiu Terra Crítica en aquest diari, constatem que en les actuacions  fetes al port, amb grans impactes ambientals, sempre han primat els interessos privats. Des de la xarxa ferroviària construïda a la seua mida, a la mercantilització dels espais del Port Vell. Des de l’abandó desastrós de l’últim tram del jardí del Túria, fins la degradació total de la frontera del barri de Natzaret. Des de l’expansió, que sempre s’ha desenvolupat contra les condicions naturals de la costa i ha creat greus problemes d’erosió i desequilibri entre les platges, fins l’amarre, a curta distància del casc urbà, dels grans portacontenidors que són font de contaminació per l’alta càrrega de sofre en els seus combustibles de baixa qualitat.

            Però tornem a la ZAL. En aquells anys 90, estudis tècnics alternatius van aconsellar fer-la a Sagunt on el mal que causaria seria menor que en la Punta. El port es va negar. Sorprenentment l’any 2011 comprà, en Parc Sagunt, una parcerl·la  de 279.380 m2 per 30 milions d’euros i ara l’estat li donarà 10 milions més. En aquell moment el vicepresident Rambla deia esta operación va a hacer que Parc Sagunt se convierta en uno de los parques logísticos intermodales más importantes del Mediterráneo. Y va a consolidar el liderazgo del Puerto de Valencia como principal puerto del Mediterráneo”. Són els mateixos arguments que pronunciaven en els anys 90 per destrossar la Punta i que diuen ara per tal de reprendre la ZAL en el mateix lloc. Que en volen dos en lloc d’una?

            Doncs, NO A LA ZAL.  



5.20.2016

#Alavalenciana presenta les seues llistes del 26J amb la certesa de guanyar al País Valencià El líder de la coalició formada per Compromís-Podem-EUPV, Joan Baldoví, afirma que es presenten amb l’objectiu de “jugar-nos, amb el PP, el primer lloc” a la nostra autonomia (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

La coalició Compromís-Podem-EUPV 'A la valenciana' ha presentat aquest divendres les seues llistes a les pròximes eleccions del 26 de juny amb l'objectiu de “jugar-se, amb el PP, el primer lloc” al País Valencià. Així ho ha assegurat el número 1 al Congrés per a la circumscripció de València, Joan Baldoví, que s'ha mostrat “encantat” de repetir aquesta “apassionant” aventura “que pot conduir al canvi l'Estat espanyol”.

Després de Baldoví, com a número dos a la cambra baixa, es presenta Àngela Ballester (Podem); el tercer, Enric Bataller (Compromís); quatre, Rosana Pastor (Podem), i en cinquena posició, Ricardo Sixto, que va encapçalar la llista valenciana al Congrés per EUPV-Unitat Popular en les passades eleccions del 20 de desembre.

Li segueixen Sergi González, Paula Espinosa, Lola Bañón, Vicent Alonso, Teresa Díaz, Reyes Matamales, Jaime Paulino, Roser Maestro, Lorena Calatayud, Jordi Alamán i l'alcalde de València, Joan Ribó. Al Senat, 'A la valenciana' presenta Ferran Martínez, Dolors Pérez i Pilar Dasí.

Sobre la unió de les tres formacions en una única coalició, Baldoví s'ha declarat "encantat" d'haver aconseguit el que volien haver-hi assolit “fa quatre o cinc mesos”. La presentació d'aquestes llistes és, en la seua opinió, “el tret d'eixida d'una campanya que tindrà la mateixa il·lusió i força que l'anterior”.

Amb aquesta formació conjunta, ha dit el dirigent de Compromís, estan “en disposició de jugar cos a cos amb el PP” i intentar “jugar-se el primer lloc” al País Valencià. “Encantat de repetir aquesta apassionant aventura que pot conduir al canvi l'Estat espanyol”, ha subratllat.
 
El dirigent de Compromís s'ha pronunciat en aquests termes durant la presentació de les llistes de 'A la valenciana' per a la circumscripció de València davant la Junta Electoral, situada en la Ciutat de la Justícia.

Baldoví ha argumentat que el dia 26 de juny -quan se celebren les eleccions estatals- “no ens podem quedar a casa”. “Més que mai, hem d'anar a votar i donar suport a les forces que van a propiciar el canvi”, ha comentat en aquest sentit. "Aquesta terra -ha continuat- és una terra de canvi, és la punta de llança del canvi en l'Estat espanyol".

Àngela Ballester (Podem): “Anem a per totes. És el moment de desempatar”

Per la seua banda, la representant de Podem, Àngela Ballester, ha assegurat que estan “molt satisfets” amb aquesta candidatura, amb la qual han aconseguit, ha afegit, “sumar gent molt diferent”.

“Aquesta candidatura està pensada per sumar a tots aquells que encara no ens han votat, que abans hagen pogut votar a altres forces polítiques però que ara van a veure que aquesta és l'opció necessària perquè puga haver-hi un govern de canvi, de coalició", ha manifestat.
Ballester també ha destacat que en la coalició “estem convençuts que en aquesta ocasió podem superar el PP” i, per a això, van “a per totes, amb el suport de diverses forces polítiques i de molta gent” que els està dient que “aquest és el moment de desempatar i que el 26 de juny guanyarà la gent”.

Ricardo Sixto (EUPV): “Aspirem a ser la formació més votada en les tres circumscripcions”

Per la seua banda, Ricardo Sixto ha sostingut que aquesta candidatura "serà guanyadora el pròxim 26 de juny" i "aspira a ser la més votada en les tres circumscripcions” del PV. A més, ha assenyalat, sobre aquesta coalició: "És el resultat d'un esforç molt gran de moltes forces polítiques, que hem posat molt de la nostra part per a sumar la il·lusió de molta gent i estem convençuts que el dia 26 aquesta il·lusió entrarà a les urnes en forma de milers i milers de vots".

5.19.2016

Una obra de miquel esteve en la consolació 17.05.2016 | 23:41 Una obra de miquel esteve en la consolació Una obra de miquel esteve en la consolació Fotos de la noticia L'autor, que acaba de publicar la primera biografia del pintor renaixentista de Xàtiva Miquel Esteve, atribueix ara a aquest artista una obra inèdita custodiada al convent de la Consolació. Aquesta novetat no figura al llibre, però sí en un treball d'investigació ja en marxa JOSEP LLUÍS CEBRIÁN (LEVANTE-EMV, 18/05/2016)

l convent de dominiques del Portal Fosc de Xàtiva és conegut en el món de la Història de l'Art per custodiar en la clausura el cèlebre tríptic de Santa Anna pintat per Joan de Joanes. La tradició relaciona aquest retaulet amb el duc de Calàbria i la seua filla Jerònima d'Aragó, la qual va ingressar com a monja al segle XVI. La importància del retaule portàtil de Joanes ha eclipsat altres obres artístiques que conserven les dominiques xativines. Sense anar més lluny, trobem la taula titular, la Mare de Déu de la Consolació que presideix l'església, oberta al públic totes les vesprades. Aquesta obra renaixentista relegada, considerada fins avui d'autoria "anònima", l'atribuesc ací, per primera vegada, al pintor xativí Miquel Esteve. Ens trobem, per tant, davant l'única obra del pintor que conserva la ciutat on va nàixer. 

Esteve és un dels artistes més importants del Renaixement valencià en el primer terç del segle XVI, hereu de l'estil leonardesc dels Ferrandos, dos pintors de la Manxa (Fernando de l'Almedina iFernando Llanos) que van realitzar associats les portes del retaule major de la Seu de València entre els anys 1507 i 1510. Es pensa que Esteve va col·laborar amb els Ferrandos en aquesta obra de gran qualitat realitzada per a la catedral, molt deutora de la pintura de Leonardo da Vinci. En aquest sentit, Miquel Esteve fou continuador de l'estil leonardesc en la pintura renaixentista valenciana, fins i tot després que els Ferrando marxaren del regne.

En 1518 els jurats de la Ciutat de València van encomanar a Esteve les pintures al fresc de la volta de la capella que tenien en la desapareguda Casa de la Ciutat, situada en l'actual jardí de tarongers vora el palau de la Generalitat. Algunes d'aquestes pintures s'han conservat als museus municipals de la capital valenciana. El Museu de Belles Arts de València té exposades de forma permanent algunes obres del pintor: el retaule de Sant Vicent Ferrer (procedent de Museros), una Sagrada Família, un Sant Agustí i un Sant Miquel Arcángel (procedent de Montesa), a banda d'altres obres més conservades en el depòsit. També és obra seua el conegut retaule de Sant Antoni Abat de Llucena. La Mare de Déu de la Consolació de Xàtiva és una pintura de Miquel Esteve que es pot datar al voltant de 1520, l'any en el qual es va establir la comunitat de dominiques procedent de Barcelona. Sembla que aquesta taula va substituir una més antiga, possiblement del segle XIV, que hi havia a la capella elevada situada sobre el Portal Fosc. En arribar les monges fundadores i conservar l'advocació del portal com titular del nou convent immediat, potser el deteriorament de la taula vella va aconsellar encarregar a Esteve una obra nova. L'encàrrec al pintor podria haver estat una iniciativa de les monges o fins i tot dels jurats de Xàtiva, ja que la capella del portal era de patronat municipal. El cas és que l'artista xativí es veuria obligat a inspirar-se en l'anterior imatge pictòrica de la Mare de Déu de la Consolació, i d'aquí, l'aspecte arcaic, una mica com d'icona, en què han reparat els pocs historiadors que s'han detingut en la pintura. Esteve va morir uns anys després, en 1527; fet que recull d'alguna manera la llegenda i els gojos de la imatge, malgrat que aquests texts literaris situen la mort de l'autor en un moment immediatament posterior a la conclusió de l'obra. 

Tinc la impressió que Miquel Esteve, a més de preservar l'aspecte de la imatge medieval anterior per motius devocionals, es va inspirar també, parcialment, en la Mare de Déu del Pinturicchio que aleshores hi havia a la Capella de les Febres en la Seu Vella de Xàtiva, construcció iniciada en 1497 per Francesc de Borja, bisbe de Teano. Esteve coneixeria segur aquesta obra pictòrica importada d'Itàlia. I segons un contracte de 1511, els Ferrando conclourien el retaule renaixentista inacabat d'aquesta segona capella borgiana de la Seu Vella de Xàtiva. La taula de la Mare de Déu de les Febres de Bernardino di Betto (Il Pinturicchio) es pot admirar ara mateix en l'exposició de les Corts Valencianes, allotjades en el palau dels Borja de la ciutat de València.

Els trets del rostre de la Mare de Déu de la Consolació de Xàtiva i el cap del xiquet pertanyen de forma manifesta a l'estil d'Esteve. El cap infantil és idèntic al que trobem en la Sagrada Família de l'església de Rocafort. El xiquet de Xàtiva sosté un rètol de cal·ligrafia encara gòtica amb la inscripció: Ego sunt via veritas et vita, [«jo sóc el camí de la veritat i la vida»]. El rostre de la Mare de Déu de la Consolació és similar al de Santa Maria Magdalena al peu de la creu en el Calvari del retaule de Sant Vicent Ferrer del Museu de Belles Arts de València, obra procedent del convent també dominic de Museros. A més, trobem en la imatge mariana de Xàtiva els dits de dues falanges en compte de tres que caracteritzen l'anatomia de les mans en les figures humanes que pintava Miquel Esteve.

Tinc en premsa un treball d'investigació sobre la taula de la Consolació (i la seua atribució a Miquel Esteve) junt a altres pintures renaixentistes de Xàtiva d'autoria diversa. A més, acabem de publicar un llibre sobre l'artista, Miquel Esteve pintor leonardesco de Xàtiva, en companyia dels historiadors de l'artLorenzo Hernández Guardiola i Beatriu Navarro i Buenaventura; obra que no recull la peça inèdita del pintor que protagonitza aquest article.

5.18.2016

Pep Botifarra: «La naranca nace verde y el tiempo le da color, pero el q...

Llutxent, municipi turístic de la Comunitat Valenciana (sic) 17.05.2016 JOSÉ MIGUEL ARANDA (LEVANTE-EMV, 17/05/2016)

La setmana passada el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava l'aprovació de l'expedient que declarava a Llutxent Municipi Turístic de la Comunitat Valenciana. Poques poblacions reuneixen tants mèrits com Llutxent per fer-se creditors del referit guardó. Els qui ja coneixen la població donaran fe de la meva asseveració. I els que no, haurien d'anotar en les seves agendes una visita a Llutxent amb la seguretat que no els defraudarà.

Començant per les dues joies de la corona: El claustre del Monestir de Corpus Christi i la Basílica del mateix nom. Tots dos monuments, situats en el denominat Muntanya Sant, estan declarats monuments historicoartístics nacionals des de l'any 1968. La panoràmica de la Vall d'Albaida que s'albira des d'allí és veritablement impressionant. Fins a 17 pobles de la nostra Vall Blanca s'albiren des del Monestir. En 1335, la baronessa de Llutxent, Maria de Vidaura, va fer construir "en els terrenys que, segons la tradició, van albergar el miracle dels sagrats corporals" una ermita que anys després va ser donada pel seu descendent Olfo de Próxita a l'ordre dels dominics perquè fundessin-hi un monestir, que el 1474 i en virtut d'un privilegi papal de Sixto IV es va constituir en Universitat i Estudi General de l'Ordre. La primera Universitat de l'Antic Regne de València.

En el camí que condueix del poble al Monestir es troba un altre lloc emblemàtic i digne de ser visitat: L'ermita de Nostra Senyora de la Consolació. Construïda en 1772 pel comerciant català Gabriel Serra, alberga en el seu oratori un sòcol de mosaics de Manises del segle XVIII que reprodueixen en vuit panells el Miracle dels Corporals. Està considerat com un dels millors conjunts ceràmics que hi ha a la nostra Comunitat. Formant part del conjunt trobem l'esquelet petrificat del castell del Xio, fortalesa almohade del segle XI que era el guarda i guaita de l'accés de Xàtiva al mar i viceversa. D'altra banda, al casc urbà són dignes de visitar el Palau-Castell dels Próxita (segle XIV) i l'espectacular església parroquial que acull la icona de la Santa Faç, Patró de la Vila. El paratge natural municipal del Surar és un paradís per als amants de la natura; la seva flora i fauna, dignes de ser conegudes. En els dies clars es divisa tot el litoral des de Cullera fins al Montgó de Dénia i, al fons, l'illa d'Eivissa. Espectacular. Tot el referit són tan sols pinzellades del que el viatger pot trobar a Llutxent. Cada un dels monuments i paratges nomenats serien mereixedors d'un article més extens per donar a conèixer paisatges singulars de la nostra geografia i de la nostra història. Felicitats a l'Ajuntament de Llutxent per les seves gestions perquè arribés a bon port la declaració de Municipi Turístic.

Amb tots els honors. Pocs reconeixements són tan justos com aquest per a una població que des de fa uns anys ha apostat decididament pel turisme d'interior amb la declaració de les seves festes de moros i cristians d'Interès Turístic i les múltiples possibilitats del complex hípic-lúdic del Mas de Xetà. Sense oblidar la declaració en l'any 2005 del Surar com a Paratge Natural Municipal. En definitiva, Llutxent s'està guanyant a pols el dret a figurar, amb tots els honors, en els principals itineraris turístics de la nostra Comunitat.

5.16.2016

Homilia de la Solemnitat de la Pentecosta (15 maig 2016)

El secessionista és l'Estat espanyol (Joan Lladonet, DIRECTE.CAT)

 Tots els colonitzadors de l’Estat espanyol, tots els que estan d’acord a mantenir per la força i com a territoris seus, els que han estat adquirits per dret de conquesta amb les armes, solen usar el llenguatge com a eina per infondre temor als que ells consideren els seus adversaris. Així no solen parlar massa sobre el tema que hi ha un poble que es vol independitzar o que vol decidir sobre el seu futur. Ells parlen de secessió, de ruptura, de separació i de sedició. I sempre tenen a la boca la paraula llei, que, és clar, sempre està de la seva part. La meva aportació a tota aquesta parafernàlia és que els secessionistes, els rupturistes, els separatistes i els sediciosos són els governants de l’Estat espanyol i tota la seva cohort de “palmers” en llenguatge de xou d’impacte.

            Si aquest Estat no fos secessionista hauria admès els diferents pobles que el formen sense voler canviar-los cap característica, ni sense voler esborrar els seus orígens, ni la seva nissaga. Per tant, si mai no els ha acceptat, sinó que els ha forçat a ser iguals que eren ells, usant tota casta de martingales, insults, actuacions prepotents i aires de superioritat, no s’ha d’estranyar si aquests pobles, un dia, volen recobrar la seva llibertat, i especialment, la seva identitat.

            No parlaré de la persecució continuada de les persones dels pobles que pertanyen a aquest Estat, però a diferents nacions, quan aquestes persones l’únic que feien o volien fer era el mateix que diuen la majoria de participants als xous d’impacte, nova carrera inventada a les espanyes, volien ser ells mateixos. Només parlaré d’uns quants exemples que han aparegut aquests dies a les xarxes socials, als mitjans informatius “online”, o als altres, en paper. Són petits botons de mostra, uns quants, dels milers que existeixen:

            - Es va prohibir al porter del Reial Madrid Kiko Casilla de respondre una pregunta en català a la roda de premsa que es fa després del partit. Aquest atac contra una llengua, que si no fossin secessionistes, haurien de considerar com a espanyola, ha recorregut el món. Robert Davidson, professor de la Universitat de Toronto, al Canadà, va enviar un correu electrònic al club demanant el següent: Per quina raó no deixau que Casillas parli en català? Què té de dolent que parli una altra llengua? No m’estranya que els catalans vulguin tenir un país propi. Encara els  en culpau tractant-los com els tractau? Sou uns intolerants que feu vergonya. O tot plegat és un residu del passat feixista del Reial Madrid?(És una traducció de l’original anglès). Després de rebre una resposta buida d’arguments, ha volgut enviar la conversa a VilaWeb per fer-la pública, perquè li varen demanar que ho enviàs a un fòrum públic. Era una amenaça per haver-los tractat de feixistes?

            - En Lluís Riba viu a Madrid i ha contat que quan va néixer el seu fill Guillem, el 2006, el va voler inscriure al registre de Torrelodones, a la comunitat de Madrid, i no ho varen voler fer, perquè varen al·legar que no sabien si això era un nom. Va demanar si el podien inscriure com a William i li varen contestar que sí, que li podien posar William o metralladora. Sense comentaris. Al registre civil de Duesaigües (Baix Camp) d’on era la família de sa mare li varen resoldre el problema. Una altra decisió dels funcionaris d’un estat secessionista.

            - La justícia de l’Estat espanyol secessionista farà el ridícul perquè pretén sancionar un vaixell de pesca gallec, el "Cabo Hornos Dos'. El procediment contra els amos de l'embarcació pot arribar fins a una multa de 120.000 euros per haver hissat una bandera gallega més gran que l'espanyola. No es torbaran massa els gallecs a exigir el seu dret a decidir.

            - El CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència) d’un estat unitarista sol tenir confidents als territoris, que a criteri seu, tenen una població que no està suficientment sotmesa, com és el cas del Principat de Catalunya. Fa anys que els serveis de seguretat de l’Estat tenen com a objectiu desactivar el moviment independentista. Existeix un vídeo on es veu i se sent com s’intenta captar un confident, que havia estat detingut a l’operació Pandora contra els centres socials anarquistes. Se li ofereixen diners, ajuda en el judici i li diuen que existeix molta facilitat per manipular la fiscalia. Si això no és un estat secessionista...?  

5.13.2016

Horta de la Punta, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 10/05/2016)

Fa dues setmanes, en aquesta mateixa pàgina manifestava la satisfacció per la futura Llei i Pla d’Acció Territorial de l’Horta de València que havia presentat la Conselleria de Medi Ambient. El conjunt de mesures de recuperació i protecció de l’horta i del seu patrimoni, constitueixen uns mecanismes esperançadors per revertir, en part, la desfeta produïda des de fa anys. Però ningú no pot negar que la situació no és fàcil i són molts els aspectes que hi cal considerar. I, en aquest cas, vull fer esment especial a l’horta de la Punta.

            La destrucció de la Punta no és un de tants episodi més de la desfeta del territori valencià. Perquè si bé tots els episodis especulatius i destructors viscuts són condemnables, el que va conduir a la desaparició de l’horta de la Punta concentra tots els elements d’una actuació nefasta, equivocada i malèvola. Durant els deu anys que va durar el procés de destrucció d’aquest territori amb l’objectiu d’ampliar el port i construir la ZAL, els responsables polítics del tema van actuar amb ocultació d’informació, abús de poder, espoli i vulneració dels drets humans dels seus habitants. Tot això realitzat de manera il·legal ja que, finalment, dues sentències declaren nul·les totes les actuacions que s’hi van fer. Malauradament, aquell espai d’horta fèrtil protegida, ara és una zona àrida, polsosa i plena de matolls secallosos. La ZAL no s’ha construït i la gent que, en aquella lluita de David contra Goliat, es va defensar carregada de raó i de dignitat i va resistir durant deu anys, arrossega les conseqüències traumàtiques de la injustícia i la manca d’humanitat de la situació viscuda.

            Per tot això, les mesures per a la recuperació de la Punta han de fer-se de manera especial, ja que han d’afegir-hi el concepte de reparació moral. I per descomptat, cal tallar contundentment les aspiracions de l’Autoritat Portuària, del Ministeri de Foment i altres adlàters, que mai  no han deixat d’avançar cap a la recuperació del projecte ZAL. Però la Punta a nivell legal, encara és zona agrícola i la ZAL no pot construir-se en aquell espai. L’Ajuntament de València i la Generalitat no haurien de caure en l’error de cedir a les aspiracions dels oligarques econòmics, per molt que els pressionen. L’època de les construccions faraòniques i dels grans projectes en infraestructures, ja sabem el desastre que ens ha portat. El desenvolupament, ha de ser desenvolupament humà o no és desenvolupament.
            I, no cal oblidar-ho: la Punta és un exemple remarcable de defensa del territori i ha esdevingut un símbol per als valencians.






5.10.2016

Somnio una Europa... Emotiu i dur discurs del papa Francesc amb motiu de rebre el premi Carlemany ESGLÉSIA PLURAL

Aquest divendres 6 de maig, el papa Francesc va rebre al Vaticà als principals dirigents europeus amb motiu de recollir el premi internacional Carlemany que cada any, des de 1950, reconeix les persones i institucions que han destacat pel seu treball en favor de la unificació dels pobles europeus, la defensa dels més alts valors humans: la llibertat. la humanitat i la pau, i l’ajuda als pobles oprimits i marginats. 
El papa Francesc no va deixar escapar l’oportunitat de fer una severa reflexió a les autoritats presents i per extensió a tots els ciutadans europeus, respecte del futur d’Europa, el model econòmic imperant, la corrupció política i el paper que està tenint en la dramàtica crisi dels refugiats.
Aquests són alguns dels paràgrafs més destacats:
Què t’ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? Què t’ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? Què t’ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?
Les arrels dels nostres pobles, les arrels d’Europa es van anar consolidant en a través de la seva història, aprenent a integrar en síntesis sempre noves les cultures més diverses i sense relació aparent entre elles. La identitat europea és, i sempre ha estat, una identitat dinàmica i multicultural.
Estem convidats a promoure una integració que troba en la solidaritat la manera de fer les coses, la manera de construir la història. Una solidaritat que mai pot ser confosa amb l’almoina, sinó com a generació d’oportunitats perquè tots els habitants de les nostres ciutats -i de moltes altres ciutats- puguin desenvolupar la seva vida amb dignitat.
La cultura del diàleg implica un autèntic aprenentatge, una ascesi que ens permeti reconèixer l’altre com un interlocutor vàlid; que ens permeti mirar a l’estranger, l’emigrant, el qual pertany a una altra cultura com a subjecte digne de ser escoltat, considerat i apreciat.
Com podem fer partícips als nostres joves d’aquesta construcció quan els privem del treball; d’ocupació digna que els permeti desenvolupar-se a través de les seves mans, la seva intel·ligència i les seves energies? Com pretenem reconèixer-los el valor de protagonistes, quan els índexs d’atur i subocupació de milions de joves europeus van en augment? Com evitar la pèrdua dels nostres joves, que acaben per anar-se’n a un altre lloc a la recerca d’ideals i sentit de pertinença perquè aquí, a la seva terra, no sabem oferir-los oportunitats i valors?
Això requereix la recerca de nous models econòmics més inclusius i equitatius, orientats no per a uns pocs, sinó per al benefici de la gent i de la societat. Penso, per exemple, en l’economia social de mercat, encoratjada també pels meus predecessors.
Si volem mirar cap a un futur que sigui digne, si volem un futur de pau per a les nostres societats, només podrem aconseguir-ho apostant per la inclusió real: «aquesta que dóna el treball digne, lliure, creatiu, participatiu i solidari». Aquest canvi (d’una economia líquida a una economia social) no només donarà noves perspectives i oportunitats concretes d’integració i inclusió, sinó que ens obrirà novament la capacitat de somiar aquell humanisme, del qual Europa ha estat el bressol i la font.
Somio una Europa jove, capaç de ser encara mare: una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida. Somio una Europa que es fa càrrec del nen, que com un germà auxilia el pobre i als que vénen a la recerca d’acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi. Somio una Europa que escolta i valora els malalts i als ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius de descart. Somio una Europa, on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà. Somio una Europa on els joves respirin l’aire net de l’honestedat, estimin la bellesa de la cultura i d’una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme; on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema a causa de la manca d’un treball prou estable. Somio una Europa de les famílies, amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l’augment dels béns. Somio una Europa que promogui i protegeixi els drets de cadascú, sense oblidar els deures envers tots. Somio una Europa de la qual no es pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha estat la seva última utopia.
El text complet del discurs de Francesc el podeu trobar en aquest enllaç del portal Catalunya Religió que l’ha traduït íntegrament al català i d’on hem extret aquests fragments.

5.08.2016

«Mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel» Comentari: P. Abat Dom Josep ALEGRE Abat de Santa Mª de Poblet (EVANGELI.NET)

Text de l'Evangeli (Lc 24,46-53): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Així ho diu l'Escriptura: El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.

Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu.
«Mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel»
Avui, Ascensió del Senyor, recordem novament la “missió” que ens segueix confiada: «Vosaltres en sou testimonis» (Lc 24,48). La Paraula de Déu segueix essent actualitat viva avui: «Rebreu una força que us farà testimonis meus» (Ac 1,8) fins a l'extrem de la terra. La Paraula de Déu és exigència d'urgent actualitat: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'Evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15).

En aquesta Solemnitat ressona amb força aquesta invitació del nostre Mestre, qui —revestit de la nostra humanitat— acaba la seva missió en aquest món, ens deixa per tal de seure a la dreta del Pare i enviar-nos la força de dalt, l'Esperit Sant.

Jo, però, he de preguntar-me: —El Senyor, ¿actua a través de mi? ¿Quins són els signes que acompanyen el meu testimoni? Quelcom em recorda els versets del poeta: «No pots esperar fins que Déu arribi a tu i et digui: ‘Sóc jo’. Un déu que declara el seu poder manca de sentit. Has de saber que Déu bufa a través de tu des del començament, i si el teu pit crema i res no denota, aleshores hi és Déu obrant-hi».

I aquest ha de ser el nostre signe: el foc que crema dins, el foc que —com el profeta Jeremies— hom no pot contenir: la Paraula viva de Déu. I té necessitat de dir: «Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme. Déu puja enmig d'aclamacions (...). Canteu a Déu, canteu-li! Canteu al nostre rei, canteu-li!» (Sl 47,2.6-7).

El seu regnat va gestant-se en el cor dels pobles, en el teu cor, com una llavor que és ja a punt per a la vida. —Canta, dansa, per al teu Senyor. I, si no saps com fer-ho, posa la Paraula en els teus llavis fins a fer-la baixar al cor: —Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, doneu-me esperit de saviesa i revelació per tal de conèixer-vos. Il·lumineu els ulls del meu cor per tal de comprendre l'esperança a la que em crideu, la riquesa de glòria que em teniu preparada i la grandesa del vostre poder que heu desplegat amb la resurrecció del Crist.

5.07.2016

L' Eufòria - Tardor (Videoclip)

CiuTadans, David Casanova (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ, 25/04/2016)

Ciutadans, el partit polític del qual Albert Rivera n'és el president, o Ciudadanos, com a ells els agrada anomenar-se (ja que és el seu nom oficial), va nàixer l'any 2006 a la ciutat de Barcelona (el Barcelonès) de la mà d'un grup de gent entre els quals es troba Arcadi Espada, tertulià que defensa fins el final les tesis conservadores i capitalistes. També en forma part Albert Boadella, que creu que amb el govern de Barcelona en Comú s'ha instal·lat una enorme caspa a la ciutat, o l'inigualable Fèlix de Azúa, que ha dit algunes perles com que “en alguns llocs prefeixistes com Catalunya s'ensenya l'esperit nacional o a odiar l'enemic” i, fins i tot, posa en dubte l'afinitat d'Ada Colau (batllessa de Barcelona) amb el nazisme i l'anomena peixatera. És per això que no ens hem d'estranyar del rumb que ha pres Ciutadans si està comandat per aquestes persones.

Ciutadans va aconseguir 13 diputats a les Corts Valencianes en les darreres eleccions autonòmiques, convertint-se així en la quarta llista més votada al País Valencià. La cap de llista d'aquesta organització és Carolina Punset, a qui segur que tots els valencians coneixem.

Ciutadans, a tot l'Estat espanyol, en general, i en particular a Catalunya i al nostre territori, s'ha autoproclamat capdavanter en la lluita contra el nacionalisme. Tan lluny han portat aquesta bandera que han arribat a atacar la nostra llengua des de diferents fronts presentant mocions (per sort, als pocs ajuntaments que tenen representació) perquè la nostra llengua, la de tots els valencians i valencianes, no siga vehicular a les escoles.

És tal la fòbia del partit d'Albert Rivera envers el nacionalisme que a localitats com la Font de la Figuera (la Costera), Santa Pola (el Baix Vinalopó), Torreblanca (la Plana Alta), l'Alcora (l’Alcalatén), Torís (la Ribera Alta) i Vilamarxant (el Camp de Túria) han expulsat del partit regidors que han donat suport o facilitat alcaldies governades per Compromís. Però no s'han preocupat tant pels regidors de l'Estat espanyol que han buscat aliances amb l'extrema dreta d'Espanya 2000.

Dia rere dia demostren el seu antivalencianisme. Un altre dels exemples el trobem en el fet que no volen la retirada del recurs d'anticonstitucionalitat del Govern estatal al dret civil valencià. Això es diu centralisme pur i dur!!!!.

Fa pocs dies el PSPV, Compromís i, fins i tot, el Partit Popular van reclamar conjuntament a l'executiu de Mariano Rajoy un millor finançament i la reparació del deute històric que sofrim des de fa més de trenta anys els valencians i ho van fer tots menys Ciutadans.

La gent de Ciudadanos al País Valencià vol aconseguir el que no ha pogut fer durant tots aquests anys el blaverisme recalcitrant, que no és més que la voluntat que traslladem el nostre odi cap a Catalunya i no cap a Espanya, que creguem que tots els nostres mals vénen del nord. Volen separar-nos i confrontar-nos entre valencians amb temes com la llengua, la qual ni la màxima representant d'aquest partit nacionalista espanyol no sap parlar i qui, a més, ens considera, a tots els valencianoparlants, “aldeanos”.

Però ja hem arribat a un punt en què és difícil amagar la pobresa en què ens trobem i la majoria dels valencians, i fins i tot molts dels nouvinguts, s'han fet ressò de l'espoliació que sofrim per part de l'Estat. Ja ho va dir fins i tot el president Ximo Puig no fa molt: “Ja no ens queden glòries per ofrenar”. El dissabte, 23 d'abril, a València, en la festa organitzada per Acció Cultural del País Valencià, el poble sobirà demostrà una vegada més que “ja no ens alimenten molles, que ja volem el pa sencer”.

David Casanova,
 

5.04.2016

JOSÉ ANTONIO LABORDETA. 2015. UN BUEN AÑO PARA RECORDARLE

NOVES ELECCIONS, de CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 03/05/2016)


            No cal fer cap enquesta per afirmar que una immensa majoria de gent hem quedat ben farts de l’episodi polític que acabem de viure i que ha conduït a la convocatòria de noves eleccions. I no és que repetir eleccions siga un drama. És simplement un mecanisme legal que existeix per replantejar situacions i arribar a noves majories, noves aliances o el que s’esdevinga segons els resultats. Però el que és preocupant és com arriben a eixes eleccions els partits anomenats del canvi. Perquè l’episodi negociador que acabem de viure ha sigut lleig, per dir-ho d’alguna manera. Lletja la incapacitat per iniciar converses sobre continguts polítics. Lletja la supèrbia d’alguns. Lletjos els insults viscerals i lletja la teatralització realitzada. La conseqüència és que s’ha creat un clima que fa difícil l’enteniment futur, bàsicament entre PSOE i Podemos que són dos actors principals. Són moltes les ferides obertes i les barreres alçades. Només serà possible revertir la situació si es fa una autocrítica profunda, si s’abandona el desig de culpabilitzar l’altre i si, tant en campanya electoral com en hipotètiques futures negociacions, es canvia totalment de formes i de tàctica. Jo espere que, vist en perspectiva, els de Pablo Iglesias s’adonen de com va ser de ridícula, ofensiva, inapropiada i tancadora de portes, aquella posada en escena on aquest, amb prepotència, s’atribuïa la vicepresidència en el mateix moment que Pedro Sànchez estava parlant amb el rei. De la mateixa manera que, també l’escenificació solemne de la firma del pacte dels socialistes amb Ciudadanos, va ser ridícula i constituí un element més de distanciació. Entre altres errors, uns i altres han caigut en el defecte de la política-espectacle.

            El fet és que l’esquerra està obligada a entendre’s, tant si ha de governar com si ha de fer oposició. Si algun grup no vol pactar, hi està en el seu dret, però no en el dret a podrir la situació. I si es vol pactar, és obvi que cal obrir camins i facilitar l’entesa amb fets, no només amb paraules. Iglesia fa poc ha dit “Rajoy es mi adversario y Pedro Sánchez mi aliado”. Doncs cal que actue en conseqüència. I que no passe el que vaig comentar en l’article del passat 22 de gener, on referia que Pablo tractava a Pedro no ja com adversari sinó com enemic, mentre suposadament el volia com aliat. Si es vol arribar a pactes, cal no oblidar que són importants l’empatia i les habilitats socials dels implicats. També és important deixar aparcades les confrontacions internes dels partits. I en aquest sentit, els barons i ex presidents del PSOE, faran bé en ser humils i no tancar portes.  

Commemorant el 25 d'Abril (LA VEU DEL PAÍS VALENCIà, 25/04/2016)

El 25 d’Abril ens evoca el que érem com a poble valencià i vàrem perdre. Tanmateix no ens quedem en el record nostàlgic d’un passat que les aliances militars i les conxorxes pel poder ens anorrearen com a col·lectivitat diferenciada. La lapidària sentència “por el justo derecho de conquista” que ens etzibà Felip V, la podem revertir en un exercici d’autoestima, de presa de consciència de no ser res si no s’és poble, com versifica el poeta Vicent Andrés Estellés. El record de la derrota ens esperona per bastir un País Valencià democràtic, acollidor amb les persones refugiades, solidari amb les vulnerables i amb les qui viuen situacions precàries, defensor dels Drets Humans i cuidador del medi ambient i dels recursos naturals. El signe més preclar i, alhora, forjador de la voluntat de ser poble és la llengua, el valencià. Ella ens distingeix, amb ella ens comuniquem i coneixem el nom de les coses. Les institucions polítiques i educatives són cabdals en la recuperació de la cultura i la llengua dels valencians i les valencianes. El seu suport es fa notar en l’ús quotidià i progressiu del valencià.
 

Nogensmenys els membres del Grup que subscriu aquest escrit, com a gent cristiana, lamentem i ho considerem com un pecat històric, la indiferència –per no dir menyspreu- que els responsables eclesials mantenen envers el valencià. Per això fem constar als bisbes valencians que el magisteri conciliar manifestà que cal anar a la cultura i la llengua del poble per a viure la fe. Es tracta de respectar la idiosincràsia dels pobles, la llengua mare, els costums de vida; també la moral en ús dels pobles. L’Església del Vaticà II s’obrí i acceptà que cada poble és lliure, que mostra vida pròpia i els seus membres són els constructors i responsables de la seua constitució i normalització. Per tant cada Església local ha de fer un treball d’inculturació de la fe en cada poble, en cada grup dotat d’una identitat cultural i lingüística, com és el cas del poble valencià. Curiosament, per al nostre arquebisbe la llengua pròpia, el valencià, no és un element a destacar de la nostra cultura, com si la llengua fóra un factor neutre i prescindible.
 

En contrast amb el magisteri recent dels papes, que afirmen clarament la importància de la llengua en la vida de cada poble, els nostres responsables episcopals silencien aquesta missió i continuen la seua tasca castellanitzadora. És molt evident que l’Església valenciana no s’ha destacat per usar el valencià; ans al contrari. Ha estat, i encara ho és, una institució que li nega al valencià el seu ús normal en la vida de la comunitat creient, tot i contravenint el que hauria de ser normal al seu si. L’Arquebisbe no ha manifestat fins ara la voluntat d’abordar aquesta tasca que fa tants anys que espera. Tampoc no ha respost una carta de 130 capellans que li demanaven l’aprovació dels textos litúrgics valencians i la promoció del valencià en la litúrgia i la vida eclesial. No ha rebut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució acadèmica responsable de la normalització del valencià, i s’ha posicionat contra l’Oracional Valencià. Com vol que les persones cristianes i valencianes ens sentim representades en aquesta Església? En l’aniversari del 25 d’Abril cal mirar cap al futur, manifestar que som gent cristiana i reivindicar que volem ser-ho en valencià.

En tenim dret. València, abril de 2016 Grup de Seglars i Rectors del Dissabte Honori Pasqual, Sacramento Marí, Vicent Estarlich, Francesc Aracil, Josep-Antoni Comes, Mar Seguí, José Amparo-Real, Julio Ciges, Vicent Ruix, Amparo Tordera, Antón Garai, Margaret Mayáns i 25 signatures més.

Julio Ciges marin

5.03.2016

Castañeda i les vicissituds d'un manuscrit sobre la Crema de Xàtiva, Salvador Català, LEVANTE-EMV)


La recuperació de la memòria històrica no és una cosa exclusiva de la Guerra Civil Espanyola, com molts pensaran. Pot aplicar-se a qualsevol moment del passat, en que un historiador o curiós s'haja preocupat de recollir testimonis, els quals no han tingut cabuda en la història oficial escrita sempre pels guanyadors. A més, no és exclusiva de guerres, repressions, ni de fets narrats des de la perspectiva dels perdedors. També pot significar moltes altres coses, des de culturals, econòmiques, o literàries, que afecten a la forma de viure, pensar, treballar i sentir dels nostres avantpassats. I com ens trobem en temps de celebracions per rememorar el 25 d'abril, anem a comentar un exercici de recuperació de la memòria històrica en relació a la Guerra de Successió, i a una sèrie de personatges històrics, sense el treball dels quals aquesta tradició no existiria perquè s'hauria perdut en el fossar de l'oblit.

El 25 d'abril de 1707 les tropes austracistes son derrotades per l'exèrcit de Felip V en la Batallla d'Almansa. Una part de l'exèrcit guanyador baix el comandament del Duc D'Orleans es dirigeix a València, mentre que l'altra baix la direcció del marqués D'Asfeld ho fa en direcció a Xàtiva. La ciutat decideix no rendir-se i prefereix «mantenerse firme hasta la última gota de su sangre». El relat microhistòric del que va passar des del punt de vista dels assaltats és obra del flare carmelita Carlos Castanyeda.

Volia escriure la història del seu convent, i dedica un dels capítols a analitzar «las vicisitudes que padeció en las guerras de sucesión», on fou enderrocat per reforçar la resistència de Xàtiva enfront el setge a la que li haurien de sometre les tropes borbòniques. Així suposem entrevistà a tots els flares més majors, testimonis directes, o indirectes d'allò que havien sentit contar. I ho va escriure en un manuscrit d'uns 32 fulls que no va publicar i va guardar fins la seua mort. Segons el historiadorVicente Boix, aquest manuscrit li'l va lliurar a Franco de Sena Chocomeli dos dies abans de la seua mort, en data indeterminada de 1821, i ens diu que aquest era «su tío». No hem trobat cap dada genealògica que confirme una possible relació de família. Franco de Sena Chocomeli era llavors un jove advocat, que formaria posteriorment part de l'ajuntament de Xàtiva com regidor del comú i defensor de les millores educatives i sanitàries de la ciutat, a més d'un home amb sensibilitat conservacionista, el qual va endur-se'n el manuscrit de Castanyeda a la capital del Túria, lloc on va fer carrera com a secretari de la Real Sociedad Económica de Amigos del País.

El cas es que Franco de Sena li ho va deixar a Vicente Boix, xativí també resident a València, perquè ho incloguera en el llibre que estava escrivint sobre memòries de Xàtiva. Així va escriure Boix «lo que sucedió en el sitio de Játiva lo copiaremos de un manuscrito del padre Castañeda, hermano del mártir de ese hombre, religioso carmelita, persona timorata, piadosa e ilustrada, cuyo testimonio no puede ser sospechoso. Debemos este precioso manuscrito a la amabilidad de una persona con cuya amistad nos honramos». El qual li ho tornà a Chocomeli en acabar la redacció del mateix, amb una nota d'agraïment.

A la mort de Franco de Sena, el manuscrit el va heretar el seu gendre, Antoni Sanz de Bremond, un noble catedràtic de història, casat amb María Encarnación Chocomeli Llobell, el qual sembla li ho va deixar al historiador de Xàtiva, i mestre a València, Ventura Pasqual i Beltrán, al que li devem la seua publicació a 1922, molts anys després de la mort de l'autor, en adonar-se'n del següent: «como el padre Carlos Castañeda había nacido en 1740 y había podido conservar con algunos religiosos que moraban en aquel convento al ocurrir la invasión de las tropas de Felipe V y con muchos de sus compatricios que presenciaron el incendio de Játiva en aquella época, la mencionada historia tiene una autoridad indiscutible». Obra la qual fou reeditada de nou l'any 2007 per l'editorial Ulleye, en format de facsímil i amb pròleg de Vicent Pons Alòs, que va afegir un perfil biogràfic de Ventura Pascual i Beltrán. A tots ells gràcies, i la seua lectura pot esdevindre en un exercici de recuperació de la memòria, a banda de celebrar una doble efeméride, la del 25 d'abril, i la del dia del llibre, que continua essent la millor forma de combatre l'oblit.

5.02.2016

POLÍTICA VALENCIANA, CARME MIQUEL (19/04/2016)

La debilitat que en aquests moments està mostrant la política a nivell d´Estat espanyol, conté molts aspectes preocupants. Un d´aquests és la possibilitat que la situació política d´incertesa, de desencontre i d´incapacitat dels partits per fer front als problemes comuns, es trasllade a la vida política de les autonomies i als respectius governs. I això seria greu ja que, en situacions de paralització com la que ens trobem, esdevé més necessari encara, que funcionen bé les institucions autonòmiques i municipals.
En el cas del País Valencià, el pacte de govern per a la Generalitat i els diferents pactes municipals, s´estan mostrant efectius i, en general, s´hi constata una gran activitat política. Independentment dels resultats finals i dels encerts o errors que hi puga haver en els diferents àmbits polítics, „que això seria objecte d´un altre anàlisi„ la sensació és que les institucions estan funcionant a ple rendiment i la societat valenciana recupera dinamisme. Tanmateix, cal estar a l´aguait perquè de vegades els fils que han cosit els pactes són molt fins. Això, unit a les deficiències pressupostàries heretades, les diferències ideològiques i de criteri existents i les qüestions personals que, cal reconéixer-ho, moltes vegades fan irreconciliables postures que d´entrada no ho serien, ens du a demanar prudència i trellat.
És per això que la política valenciana, ha d´estar per damunt de les bandades que puga pegar la política espanyola. És molt important que les diferències que a nivell estatal estan enverinant les relacions entre partits, no contaminen les relacions entre els valencians. Cal que Compromís s´hi mantinga al marge i que tant PSOE com Podemos, siguen autònoms a l´hora d´actuar i rebutgen qualsevol ingerència dels respectius organs estatals. No cal que cap lider d´altres llocs, ens diga ací amb qui cal pactar i amb qui no, ni que ens diguen qui ha d´ostentar aquest o aquell càrrec. Tampoc no cal que el Pacte del Botànic el posen com exemple per a altres, entre altres coses perquè ací, Podemos li dóna suport sense formar part del govern, mentre que a Madrid entrar a governar és una de les exigències que aquesta formació exigeix. Dit d´una altra manera: nosaltres ja ens aclarim i que no vinguen a marejar-nos. D´altra banda, caldrà rebujar entre nosaltres determinades formes que han enverinat la política estatal. Les actituds excloents i les línies roges, el to de prepotència, l´insult i la incontinència verbal agressiva d´uns, així com les pressions i maniobres dels barons i capitosts dels altres, no haurien d´entrar a la nostra casa.