7.28.2014

In saecula saeculorum Pujol, dramàtic personatge bíblic Dg, 27/07/2014 - Oriol Domingo (Catalunya Religió)

1. La Biblia, tan l’Antic com el Nou Testament, reflexa la condició humana. Homes i dones, persones i pobles, viuen i moren en els textos bíblics. Sofreixen, riuen, estimen, pequen, enganyen, somnien, moren i esperen en Déu. “Per les seves pàgines s’hi passeja sense dissimulació tota la complexitat i el dramatisme de la història humana”, escriu el biblista Agustí Borrell. Des d’aquesta perspectiva, una sèrie de personatges fan pensar dramàticament en Jordi Pujol.

2. ¿És Pujol com Judes, el dels trenta maleïts denaris, doncs molta gent es sent traïda per la manera com l’ex president ha gestionat les finances familiars?

3. ¿És Pujol, que ha negat la realitat, com Pere que acovardit va negar  públicament tres vegades a Jesús?

4. ¿És Pujol com el fill pròdig que malgasta lluny de casa els diners del seu pare però molt després torna un dia a casa i li demana perdó?.

5. ¿Es  Pujol com el bandoler penjat en creu que reconeix al crucificat Jesús com home bo i innocent?

6. ¿És Pujol com Pau que cau del cavall i és converteix?

7. ¿És Pujol com Moisès que lidera el seu poble durant molts anys però, al final, es queda al desert sense entrar a la terra promesa?

8. El desert silenciós i solitari és el futur de Jordi Pujol.

9. I en aquest s primers dies de desolació poques són les paraules amables expressades. Com aquestes de Javier Elzo: “Pujol comet un error. Ho corregeix. Tard. Demana perdó. Es posa en mans de la justícia. Però la seva gran tasca està aquí. Manté la meva estima”.

10. El basc Javier Elzo és un personatge honorable. Catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto. Les seves temàtiques d’estudi són l’anàlisi dels valors en general i del catolicisme a Europa Occidental en particular, i les conseqüències a la societat basca de la fi de l’activitat armada d’ETA (convivència, memòria, relats, victimaris, víctimes). Degut a les seves publicacions sobre la joventut basca propera a ETA va viure amb protecció deu anys, dos mesos i dos dies. D’aquest temps, cinc anys va tenir que portar escorta permanent. 

7.27.2014

In saecula saeculorum L’abat Escarré i els drets de Catalunya Dc, 16/07/2014 - Oriol Domingo (Catalunya Religió)

1. “Aquest homenatge a l’abat Escarré, en el context actual, no ens ha de limitar a recordar el passat, sinó empènyer a continuar treballant pel respecte als drets de les persones i dels pobles. I, per tant, a continuar treballant pels drets del nostre país”. Són paraules de Josep M. Soler, abat de Montserrat, en el Palau de la Generalitat.

2. L’abat Soler ho deia el passat 20 de novembre en una sessió que formava part de la commemoració del 50è aniversari de les declaracions de l’abat Aureli M. Escarré a “Le Monde”. ¿Per què recordar-ho ara? Perquè una delegació de la comissió organitzadora ha estat rebuda per l’abat Soler a Montserrat. Aquesta delegació ha agraït a l’abat i a la comunitat benedictina el suport logístic i espiritual donat a la celebració d’aquest 50è aniversari amb una sèrie d’exposicions i activitats arreu de Catalunya fins el darrer dia d’aquest any. També l’abat Soler ha donat les gràcies als organitzadors per la tasca realitzada i pel plantejament delicat amb que ho han fet.

3. Durant la conversa de l’abat amb els seus interlocutors es va tractar del present i del futur de Montserrat, de l’Església, del papa Francesc i el seu tarannà esperançador, de Catalunya, de l’abat Escarré i les seves circumstàncies. La delegació va recalcar que l’objectiu d’aquesta commemoració ha estat i és recordar i analitzar exclusivament el fet periodístic de les declaracions d’Escarré així com el seu impacte eclesial i cívic a Catalunya, Espanya i Europa. I explicar-ho a les generacions més joves que no visqueren aquells esdeveniments però que són fruit dels mateixos. No s’ha pretès tractar cap altre aspecte de la figura complexa i de l’obra d’Escarré durant el seu abadiat.

4. Les declaracions de l’abat Escarré és produiren el 14 de novembre de 1963. Els escenaris eclesial i polític de 51 anys després, el 9 de novembre del 2014, mantenen elements similars malgrat diferències circumstancials. L’Església catòlica de Joan XXIII estava compromesa amb l’aggiornamento conciliar i l’Església de Francesc ho està amb una renovació a fons. A la Catalunya de la dècada dels seixanta del segle XX hi havia corrents d’alliberament i solidaritat. A la Catalunya de les dues dècades del segle XXI hi ha un procés sobiranista democràtic, pacífic, joiós i europeu. 

7.26.2014

Un atac a Espanya (TONI SOLER, ARA.CAT)

CIMERA. Són dignes d’esment els admirables esforços de la tercera via per generar expectatives sobre la cimeraentre Artur Mas i Mariano Rajoy. La medalla d’or, en qualsevol cas, és per al diari El País, amb el següent titular: “Rajoy acepta negociar la financiación de Cataluña ”. És una visió de les coses que se situa en el punt intermedi entre la ignorància i la imperícia. Ignorància, perquè alguns encara es pensen que la qüestió catalana es resumeix en unes quantes factures impagades, i que l’únic que ha de fer el govern espanyol, després de fer-se pregar molt, és esperar que vengan a por alpiste, com deia Alfonso Guerra. I imperícia, perquè amb titulars com aquests no es pot temperar l’opinió pública catalana i encara menys l’espanyola; més aviat al contrari. La prova és que a Catalunya ningú s’ha molestat ni tan sols a respondre, mentre que a Espanya la iniciativa l’ha pres aquest fantasmagòric grup d’intel·lectuals libres e iguales (d’esquerres i dretes, però iguales ) i el seu manifest en favor de la unitat d’Espanya.
VARGAS LLOSA. El manifest és més aviat un ban militar. Demana obertament la repressió del moviment sobiranista, “ que ninguna infracción quede impune ”, i que es tanqui la porta a qualsevol intent de diàleg. Els firmants són una curiosa coalició de desferres polítiques, pensadors previsibles, feixistes més o menys encoberts, i el pobre Albert Boadella. Hi ha, això sí, un nom de pes, el de Mario Vargas Llosa, que continua enyorant els seus anys de joventut a la Barcelona franquista, quan el català es parlava només a casa per no molestar. Potser alguns devots de l’autor de La guerra del fin del mundo tindran un disgust; però ja comprendran que si Vargas és partidari de l’extinció del quítxua, al seu Perú natal, no hauria de tenir més miraments amb el català, la persecució del qual va observar ben de prop, i sense indignar-se gaire. La indignació li va venir més tard, quan va veure que la Calle San Honorato es deia carrer Sant Honorat. I encara li dura.
CONVÈNCER. L’aparició d’aquest grup d’integristes mostra fins a quin extrem ha arribat la tan comentada desconnexió entre l’opinió pública catalana i el seu equivalent espanyol. Si fóssim en continents o hemisferis diferents no ens sentiríem tan allunyats, tan poc escoltats, tan indesxifrables. L’objectiu d’aquesta Espanya -per sort, n’hi ha d’altres- no és la resolució del conflicte, sinó la victòria pura i dura. A aquestes altures, un venceréis, pero no convenceréis ja no els sembla una mala idea. Els insults i el menyspreu revelen que Catalunya és una realitat enutjosa i hostil que cal conservar només per treure’n tot el profit possible, o simplement per salvar l’honor nacional. Tot plegat fa que els intents de resolució del conflicte per la via de l’ alpiste resultin més aviat patètics, fins i tot ofensius. No vull caure en el regeneracionisme tradicional català (aquest cop, tindrem prou feina regenerant el nostre nou país!), però sí que voldria advertir als espanyolistes inflamats que tot això té un preu, i el preu es pagarà sigui quin sigui el desenllaç d’aquest conflicte. El preu el pagarà certa idea de la convivència i la fraternitat hispànica que hauria pogut ser, fins i tot amb una Catalunya independent al costat. En aquest sentit el manifest dels libres e iguales, per dir-ho ras i curt, és un atac a Espanya.

7.25.2014

Primer aniversari de l’inici del ministeri episcopal de don Enrique Benavent a Tortosa (BISBAT DE TORTOSA)

Diumenge 13 de juliol es complia el primer aniversari de l’inici del ministeri episcopal a Tortosa de don Enrique Benavent.
Amb motiu de tal efemèrides la cadena ser de Tortosa va voler fer una entrevista al Prelat tortosí. Entre altre coses don Enrique comentava que coneix a tots els sacerdots diocesans; que pràcticament ha pogut parlar ja amb tots amb conversa personal i tranquil·la; que ja ha visitat gairebé totes les parròquies de la diòcesi; i que es sent molt a gust entre els sacerdots i els fidels que com a pastor diocesà té encomanats. Ressaltà que veu moltes realitats vives que donen esperança i té un bon grup de sacerdots joves que treballen bé i amb il·lusió.
A l’hora de mirar els reptes el sr. Bisbe va parlar de la pastoral amb joves, de la pastoral vocacional, de l’activitat de Càritas diocesana, de la cura als catequistes, de la pastoral laïcal i de les trobades i convivències que es fan amb infants, adolescents i joves.
Mons. Enrique Benavent va agrair l’ajuda de tanta gent i va encoratjar a continuar i incrementar el treball pastoral per trobar-se amb Déu i presentar Crist i el seu Evangeli a la nostra terra.

7.24.2014

In saecula saeculorum El no i el gran sí d’Alfons Comín Dc, 23/07/2014 - Oriol Domingo (Catalunya Religió)

Aquest 23 de juliol fa 34 anys que va morir Alfons Carles Comín (Saragossa 1932 / Barcelona 1980). Cristianisme i comunisme són determinants en la seva vida i acció. La vídua, els fills i els amics mantenen fidelitat a la seva aportació gràcies a la Fundació Alfons Comín. Fidelitat viva, compromesa, creadora. ¡Qui sap en quines sigles estaria avui el cristià Comín! La Fundació té l’encert de deixar constància en el seu portal (www.fdacomin.org) el seu poema “Preferencias”. Una sèrie de “nos” s’alternen amb una sèrie de “sís”. Un gran “si” que defineix la fe i el compromís profunds d’Alfons Comín. Més enllà d’oportunismes i conjuntures.
Preferencias
No el poder, sino la humildad.
No la diversión, sino la conversión.
No el camino fácil, sino la vía estrecha.
No la tristeza, sino la alegría.
No la burla, sino el humor.
No el moralismo, sino la moral.
No la violencia, sino la mansedumbre.
No el cuerpo o el espíritu, sino el cuerpo y el espíritu.
No la voluntad o la gracia, sino la voluntad y la gracia.
No el racionalismo, sino el misterio.
No la mediocridad, sino la santidad.
No la introspección, sino la contemplación.
No la riqueza, sino la pobreza.
No juzgar, sino comprender.
No el purismo, sino la inocencia.
No el rencor, sino el perdón.
No las tinieblas, sino la luz.
No el pesimismo, sino la oscuridad.
No el día o la noche, sino el día y la noche.
No el dogmatismo, sino el dogma.
No la uniformidad, sino la diversidad.
No la guerra, sino la paz.
No el “mal menor”, sino el “bien de todos”.
No la interpretación, sino la Palabra.
No la retaguardia, sino la avanzada.
No la “prudencia”, sino la caridad.
No el abuso de bienes, sino el uso de bienes.
No la agitación, sino el silencio.
No la asunción ciega, sino la obediencia consciente.
No la feria, sino el desierto.
No la picardía, sino la simplicidad.
No enfrentar, sino confrontar.
No el fanatismo, sino la fe.
No la seguridad, sino el riesgo.
No el tigre, sino la paloma.
No la opresión, sino la libertad.
No el dictado, sino la iniciativa.
No el Hombre, sino el hombre.
No dios, sino Dios.
No la letra, sino el espíritu.
No la fugacidad, sino el signo.
No el primer lugar, sino el último.
No la sentencia, sino la misericordia.
No el tratado, sino la poesía.
No las cosas, sino la cifra de las cosas.
No el bullicio, sino la soledad.
No la soledad o la solidaridad, sino la solidaridad en la soledad.
No el egocentrismo, sino el humanismo.
No la protesta, sino la aceptación.
No el coche, sino la cruz.
No la instauración, sino la persecución.
No la Institución o el Espíritu, sino la Institución con su Espíritu.
No la Iglesia instalada, sino la Iglesia perseguida.
No el absurdo, sino el misterio.
No la separación, sino la comunicación.
No mi voluntad, sino la voluntad del Padre.
No el refinamiento, sino el pan.
No el odio o la contemplación de uno mismo, sino el olvido de sí mismo.
No el “nirvana”, sino la contemplación.
No la acción o la contemplación, sino la acción y la contemplación
No yo, sino el Cuerpo Místico.
No la autosuficiencia, sino la colaboración.
No el acomodo en la verdad, sino la búsqueda de la Verdad.
No el oro, sino la piedra.
No el desarraigo, sino el enraizamiento.
No el desprecio o el odio, sino el amor.
No la desesperación, sino la esperanza.
No el egoísmo, sino la dedicación.
No la cerrazón, sino la apertura.
No la fuerza del rico, sino la debilidad del pobre.
No la evasión, sino la participación
No el individualismo, sino la comunión.
No el fin o los medios, sino el fin y los medios.
No el mal, sino el bien.
No el Príncipe de este mundo, sino el Creador de este mundo.
No la casuística, sino la parábola.
No el desprecio, sino la compasión.
No la magia, sino el sacerdocio.
No “mi Iglesia”, sino la Iglesia.
No la huida, sino la presencia.
No el esquema, sino la realidad.
No la desconfianza, sino la confianza,
No la disipación, sino el sufrimiento.
No la publicidad, sino el testimonio.
No el banco, sino el tajo.
No el molde, sino la levadura.
No el resorte, sino la mano en el arado.

7.23.2014

Mor el monjo Francesc Xavier Altés, liturgista i divulgador del patrimoni montserratí (Catalunya Religió)

Mor el monjo Francesc Xavier Altés, liturgista i divulgador del patrimoni montserratí

(Abadia de Montserrat) Dissabte va morir al Monestir de Montserrat el pareFrancesc Xavier Altés i Aguiló. Tenia 66 anys i en feia 44 que era monjo. “Es va posar en mans de Déu amb tota confiança sense refusar la mort que, amb un temps relativament breu, de mesos o d’alguns anys, li podia sobrevenir. I amb aquest esperit ha viscut els darrers temps, sense deixar, però, de lluitar per si es podia restablir”, ha dit el pare abat Josep M. Soler en l’homilia de la missa exequial del pare Xavier, que s’ha celebrat aquest dilluns a la Basílica de Santa Maria de Montserrat. “Aquesta actitud per afrontar la malaltia era possible per gràcia de Déu i per tot un treball, de vegades ardu, que el pare Xavier, nodrit per la Paraula de Déu i per la litúrgia de l’Església, anava fent per modelar el seu temperament; la seva actitud va estar marcada, sobretot en aquests darrers temps, per la fe i la confiança en Déu i per la compunció i el perdó”, ha afegit el pare Josep M. Soler.
El Francesc Xavier Altés i Aguiló va néixer a Barcelona el 9 d’abril de 1948. Fill de la família d’impressors Altés de Barcelona, fundada l’any 1886, va entrar al Monestir cistercenc de Santa Maria de Solius el dia 1 de desembre de 1968, on va fer la professió simple el 8 de febrer de 1970 i la solemne el 25 d’abril de 1976. El 20 d’agost de 1979 va passar del Monestir de Santa Maria de Solius al Monestir de Santa Maria de Montserrat, on va ser ordenat sacerdot el 5 de setembre de 1987.
L’any 1977, el pare Francesc Xavier Altés es va llicenciar en Teologia, amb especialització en litúrgia, a la Facultat de Teologia de Catalunya. Del 1980 al 1984 va ser responsable del taller d’enquadernació del Monestir, per la qual cosa tenia una competència especial, i del 1986 al 1988, bibliotecari. Des del 1982 era conservador de la Secció de Llibres del segle XVI i des del 1983 era membre de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, de la qual en va ser també Secretari.
Especialista en litúrgia i història, el pare Francesc Xavier Altés va col·laborar amb nombrosos articles en publicacions especialitzades, com Studia Monastica,Miscel·lània litúrgica catalanaRevista catalana de teologiaStudia VicensiaStudia AnselmianaUrgelliaLligall o Randa. També escrivia habitualment en publicacions de Montserrat com la revista Serra d’Or i Montserrat: butlletí del Santuari, amb articles per a la divulgació del patrimoni montserratí.
Tant pels seus orígens familiars com pels seus estudis, entre altres a l’École des Chartes a París, era un expert coneixedor de la història del llibre i de la impremta. Va ser membre de la Societat Verdaguer, de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics i de la Comissió per a la revisió dels llibres litúrgics hispano mossàrabs.
La seva bibliografia personal comprèn molts articles i llibres sobre temes de litúrgia i d’història, escrits amb competència i amb precisió científica, molts relacionats amb la història del Monestir de Montserrat. A més, ha deixat alguns estudis inèdits, pendents d’una darrera revisió, rigorós i amant de l’obra ben acabada com era.

7.21.2014

Per què no vaig a missa Dm, 15/07/2014 - Oriol Domingo (Catalunya Religió)

1. ”Per què no vaig a missa” és un llibret d’entrevistes a gent que no va a missa regularment els diumenges. L’autor es Josep Gil i Ribas (Reus, 1928). Mossèn Gil és un dels teòlegs catalans contemporanis més destacats. De la seva obra destaca la “Història del Pensament cristià” en deu volums.

2. Aquest post es fruit de la lectura sempre recomanable de la secció “Vuit i Nous” de Manuel Cuyàs a “El Punt Avui”. El darrer paràgraf del seu article “Misses” diu: “El Divendres Sant passat vaig anar a seguir l'ofici del dia, que per mi és el millor de tot l'any. Tres capellans llegeixen l'Evangeli de Joan. Un fa de narrador; l'altre, de Jesucrist, i el tercer dóna veu als secundaris. Quan era petit, aquesta celebració de tarda omplia. Aquell dia érem quatre, posem vint, en la nau immensa, i els capellans, indubtablement afectats, van fer una interpretació mediocre, desganada i gairebé inaudible. O potser és a l'inrevés: la gent no s'hi va sentir cridada perquè sabia que la ‘representació’ i el sermó de tràmit posterior no oferirien al·licients. No ho sé. Sí que sé, perquè ho he vist, que, en canvi, les misses de molts països europeus, alguns considerats els més laics, són un tap a qualsevol hora. Un tap com abans aquí. L'Església catalana, que hi deu pensar, ignoro quines conclusions en treu”.

3. Josep Gil és refereix a aquesta qüestió en “Per què no vaig a missa”. Val la pena tenir en compte les seves consideracions. Ell és un home de llarga i indiscutible experiència sacerdotal, pastoral i teològica.

4. En aquest llibre, segons Gil, sura la idea que, “la crisis religiosa d’avui no és una crisi de pràctica religiosa sinó una crisi de fe”.  Explica: “El llibre indirectament planteja la qüestió de si és o no és tan important la missa del diumenge. El diumenge, per a molta gent, ha canviat de signe i qui sap si no es pot endevinar en les respostes consignades una tendència que malda per situar en el centre de la vida comunitària de la fe no tant l’Eucaristia sinó la Paraula, una tendència que podria espantar alguns però que en realitatrespon a la convicció de la necessitat urgent i radical d’un canvi d’estructura de la mateixa Església. No per minimitzar el paper de l’Eucaristia, però sí per pensar com ha de ser ara aquest paper”.

5. Josep Gil afirma que l’Església no pot oblidar que “Déu estima aquest món i que, perquè l’estima, li ha atorgat  una colla de bens que l’Església hauria de ser capaç de rebre per fecundar la seva acció evangelitzadora. Conclou: “Qui sap si no ha arribat el moment de pensar que en lloc de construir un món des de l’Església, hauríem de cercar la manera de construir l’Església des del món”. 

ORGULL GAY, de Carme Miquel (08/07/2014)


            No podem oblidar que la condició sexual que no s’ajusta a les normes de l’heterosexualitat, durant molts anys ha sigut negada i perseguida. Les persones homosexuals han patit la privació dels drets més elementals com és el de la llibertat d’estimar i relacionar-se amb les persones que vulguen i com vulguen. I aquesta privació, amb crueltat afegida, encara perviu en alguns llocs d’aquest planeta.
            Al nostre país, s’han fet passes importants en el reconeixement dels drets de les persones homosexuals, bisexuals i transexuals i el grau d’acceptació social sembla ser alt. Però encara hi ha entrebancs. Per això, encara cal fer visibles unes opcions sexuals que no estan normalitzades del tot, ja que qualsevol aspecte de la vida, no es normalitza si no es visibilitza, si no es fa públic, de manera positiva, la seua realitat i el seu abast . En aquest sentit, han sigut molt importants els testimonis dels qui “han eixit de l’armari”, és a dir, de les persones que amb naturalitat han fet pública la seua opció sexual diferent de la heterosexual.
            Jo crec que els actes de celebració de “l’orgull gay”, pretenen continuar fent visible la realitat de les persones homosexuals, bisexuals i transexuals, i això, a pesar dels avenços haguts, encara és necessari. No obstant jo tinc moltes reserves cap a l’enfocament i la manera com s’estan plantejant les celebracions.

            Començaré dien que la imatge que en tinc del “Dia del orgullo gay” és la que he percebut a través dels mitjans de comunicació. Vull suposar que hi ha hagut debats, informacions, manifests… per plantejar i exigir les reivindicacions encara pendents i per fer pública la solidaritat amb els qui encara no tenen reconeguts els seus drets. Però aquests actes, si els hi ha hagut, no s’han vist. I la imatge que se n’ha transmés, és només la d’una festa provocadora presentada com una gran ”carnavalada”. Vull dir que és una visió que va contra la normalitat i la naturalitat amb què s’ha de contemplar el fet homosexual. Per això la lluita, llarga i important, per aconseguir l’esmentada normalitat es veu desnaturalitzada amb la transmisió de la imatge dels gays (no tant la de les lesbianes) com la de persones superficials i grolleres que, volent mostrar-se  provocadores, el que fan es convertir la imatge de l’homosexual en un simple objecte sexual. Que mostren un cos i unes actituds que podem identificar amb les d’uns vulgars streappers, que remeten a les dels gigolos i persones que venen el seu cos.  I després està l’estereotip de l’afectació exagerada, allò que en sentit pejoratiu ha vingut anomenant-se ”loqueta”. Tot això està molt lluny de la realitat i de la pluralitat existent en el món homosexual i, al meu parer, no cotribueix a la seua dignificació. Si es vol fer festa i autoparòdia que se’n faça, però el fet que aquesta siga l’única visió del món homosexual que ens arriba, és una frivolitat.  

7.13.2014

Festival Internacional Orgue de Montserrat (encara us queden tres dates) (reproduesc el correu enviat per a coneixement de totes i tots)

La quarta edició del Festival Internacional Orgue de Montserrat. Abat Cassià M. Just, in memoriam, que tindrà lloc els dissabtes 5 i 19 de juliol, 9 d’agost i 6 de setembre a la Basílica de Santa Maria de Montserrat es presenta enguany sota l’epígraf Sinèrgies. En aquesta ocasió, l’orgue ens  endinsa en el món sonor de la cultura musical multisecular. La música, dins i fora de la litúrgia, junt amb els cants de lloança a Santa Maria, sumen forces i voluntats de milers de persones que visiten aquest Santuari. Espiritualitat i cultura són cridats a fonamentar la base d’una entesa entre nacions i diversitats. El Festival, en la seva continuïtat, vol ser-ne un element constructor, sempre dins la dinàmica cultural del nostre poble.

Moltes gràcies.
Cordialment,

Òscar Bardají
Director del Departament de Premsa i Comunicació de Montserrat
Director de Montserrat Ràdio (100,6FM / www.montserratcomunicacio.cat)
93 877 77 75 / 606 942 948

In saecula saeculorum El Papa recorda al Reis els drets dels pobles - Oriol Domingo - (CATALUNYA RELIGIÓ)

1. El papa Francesc ha recordat als Reis d’Espanya en la seva trobada al Vaticà –entre altres qüestions socials, eclesials i d’existència cristiana- els drets dels pobles. Ho ha fet al lliurar a Felip i Leticia un exemplar de l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium (La joia de l’Evangeli). Lliurar als Reis aquest document de 288 punts, que és el programa del seu pontificat, és un gest intencionat, i no merament protocol·lari, per part d’un home transparent i directe com Jorge Bergoglio. Això és molt interessant des de la perspectiva dels ciutadans, catòlics o no, que viuen a una Catalunya en procés sobiranista democràtic i pacífic.

2. Francesc parla de la cultura específica de cada poble. “Aquest poble de Déu s’encarna en els pobles de la terra, cada un dels quals té la seva cultura pròpia (...) Cada poble, en el seu esdevenir històric, desenvolupa la seva pròpia cultura amb legítima autonomia” (115).

3. Francesc reconeix el caràcter de subjecte col·lectiu de cada poble. “Els distints pobles en què ha estat inculturat l’Evangeli són subjectes col·lectius actius, agents de l’evangelització. Això és així perquè cada poble és el creador de la seva cultura i el protagonista de la seva història” (122).

4. Francesc apel.la a la independència i a la solidaritat. “La pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles (...) Respectant la independència i la cultura de cada nació, cal recordar sempre que el planeta és de tota la humanitat i per a tota la humanitat (...) Necessitem créixer en una solidaritat que ha de permetre a tots els pobles arribar a ser per ells mateixos artífexs del seu destí” (190).

5. Francesc recalca que la voluntat del poble no pot ser substituïda per suposades elits. “L’autor principal, el subjecte històric d’aquest procés, és la gent i la seva cultura, no és una classe, una fracció, un grup, una elit. No necessitem un projecte d’uns pocs per a uns pocs, o una minoria il·lustrada o testimonial que s’apropiï d’un sentiment col·lectiu” (239).

6. Francesc afirma que tot conflicte s’ha de resoldre per les vies pacífiques i sense violència. “Les armes i la repressió violenta, més que aportar solucions, creen nous i pitjors conflictes” (60).

7. Una acotació final. Francesc escriu en l’Evangelii gaudium lliurat als Reis que els cristians i els bisbes no són prínceps. “Queda clar que Jesucrist no ens vol com a prínceps que miren despectivament sinó com a homes i dones de poble” (271).

7.11.2014

Dia litúrgic: 11 de Juliol: Sant Benet, abat, patró d'Europa (EVANGELI.NET)

Text de l'Evangeli (Mt 19,27-29): En aquell temps, Pere digué a Jesús:«Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?». Jesús els digué: «Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna».
Comentari: P. Abat Dom Josep ALEGRE Abat de Santa Mª de Poblet (Tarragona)
Nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?
Avui, en la festa de sant Benet, la litúrgia de la Paraula ens transmet, amb mots de Jesucrist, l'esperança que ens ha d'inundar quan ho deixem tot per restar amb Ell. «Hi hagué un baró de vida venerable, beneït per gràcia i de nom Benet, dotat des d'infant d'un seny d'ancià. Efectivament, anticipant-se pels seus costums a l'edat, mai no va lliurar el seu esperit als plaers, sinó que, vivint encara en aquesta terra i podent gaudir lliurement dels béns temporals, menyspreà el món amb les seves flors, com si estigués marcit». Així comença sant Gregori el Gran a parlar-nos de la vida de sant Benet. I així comença sant Benet a complir l'evangeli que l'Església ens proposa avui en la seva festa: deixar-ho tot per seguir el Mestre.

Per seguir Jesús, cal que deixem el que és inconsistent i abracem la saviesa veritable, que mou els cors i obre les portes de la immortalitat, saviesa diferent de la d'aquest món, la qual acostuma a tancar i endurir els cors, condemnant-los a l'esterilitat i a la mort, fent així dissortat l'home, puix el seu cor està fet per a viure, per a Déu, i només reposa en les fonts de la vida, en l'abraçada de Déu.

El camí escollit per sant Benet és, per això, la via per a merèixer escoltar les paraules de Jesús: «Quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons...» (Mt 19,18). Aquest món nou comença a esbossar-ho el qui assumeix en la seva vida la saviesa del Regne, puix té l'Esperit diví que ho sondeja tot i discerneix els camins de Déu. I així es fa mereixedor de rebre i d'heretar la vida eterna, la qual s'anticipa en aquest món amb el fet de seguir i conèixer el Senyor Jesús, el qual afirma amb tota claredat: «Aquesta és la vida eterna: que us coneguin a Vós, Pare, i el vostre enviat, Jesucrist» (Jn 17,3). És el que va fer Sant Benet... ¿I tu?

7.05.2014

El PP valenciano también pone a Compromís en el saco de ETA (El Púlpito Laico)


"Es inadmisible, inmoral y un despropósito para los valencianos que Compromís haya mantenido encuentros con una organización cercana a ETA". De este modo se ha expresado el vicesecretario general del PP de la Comunidad Valenicana, César Sánchez, quien ha instado a la coalición a que dé explicaciones de su reunión con Herrira, "red vinculada a los presos de ETA, tal y como ha reconocido en Twitter su ex dirigente Sergio Labayen".


Sánchez afirma que los valencianos "merecen una explicación de la finalidad con la que se produjo este encuentro", asegurando que "dudo que los temas que se expusiesen allí fueran cómo solucionar el problema del paro o la financiación justa para los valencianos".
El dirigente 'popular' ha señalado que “no es la primera vez que el partido tiene contactos con formaciones próximas al entorno terrorista e independentista. En abril, gracias también a Twitter, conocimos que Compromís se reunió con el grupo independentista Bildu”.

...tengan la seguridad - confesaron "soto voce" - que nosotros cuando nos reunimos con quien sea sólo y siempre es para ver como privatizamos el dinero público...no perdemos el tiempo con tonterías de separatismos terroristas.


7.02.2014

MANIFEST EN SUPORT DE MÒNICA OLTRA

Amics i amgues,
Vos fem arribar el manifest en suport de Mónica Oltra, per si voleu signar-lo. Per a fer-ho, només cal que entreu en esta web i empleneu el formulari:www.manifestmonicaoltra.info
Després d’haver-se consumat la sanció a la diputada autonómica Mónica Oltra manifestem la nostra perplexitat i el nostre clar rebuig a aquest fet. Amb independència dels motius jurídics que, almenys, pareixen discutibles, la situació del País Valencià, l’evolució en els últims anys i la necessitat de recuperar la credibilitat de les institucions, la sanció és negativa des de qualsevol punt de vista, tensiona la societat i posa de relleu l’abús de poder que ha sigut la constant del PP, majoritari en els darrers lustres.
L’arbitrarietat de la decisió se torna més evident perquè contrasta amb la insuportable situació d’un òrgan parlamentari degradat pel PP, per l’absentisme dels seus dirigents i poblat durant anys per parlamentàries i parlamentaris imputats i sotmesos a gravíssimes sospites de corrupció. De la mateixa manera hi ha indicis racionals per a entendre que en l’origen del castic hi ha elements de caràcter personal per part del President de les Corts.
Que amb este panorama siga sancionada una Diputada que, precisament, s’ha destacat per denunciar la corrupció i el balafiament dels recursos públics i per acompanyar als sectors més oblidats i dèbils de la societat valenciana, és clamorosament contradictori amb la pràctica d’un Parlament democràtic.
Per tot això, expressem la nostra més enèrgica protesta per la sanció imposada i la nostra solidaritat personal amb Mónica Oltra
SIGNA EL MANIFEST

7.01.2014

In saecula saeculorum Pressions del nacional catolicisme sobre l’episcopat de Barcelona, Oriol Domingo (Catalunya Religió)

1. El Govern espanyol pressiona a la Santa Seu per influir en el nomenament del nou bisbe de Barcelona. L’objectiu es que sigui nomenat un clergue servil, o al menys afí, al seu projecte polític. No importa gens que sigui un bisbe que respongui a les necessitats i exigències de l’Església a Barcelona i Catalunya.

2. Mariano Rajoy realitza aquestes pressions a través de l’ambaixada espanyola a la Santa Seu i d’alguns ministres, com Jorge Fernández Díaz, exponent públic del catolicisme espanyol més conservador. Aquesta estratègia governamental compta amb la complicitat del nunci del Papa a Madrid i dels cardenals Antonio Maria Rouco y Antonio Cañizares.

 3. Rajoy, Fernández Diaz i companyia segueixen la línia establerta per José Maria Aznar quan era president. Aquest confessa en les seves memòries, “El compromiso del poder”, les gestions realitzades pel seu Govern davant el Vaticà per incidir en el nomenament del successor del llavors cardenal arquebisbe Ricard Maria Carles. Aquelles gestions aznarianes varen fracassar en aquella ocasió. Fou nomenat Lluís Martínez Sistach que no era el candidat d’Aznar i de la seva Faes, fundació que té com secretari general a Javier Zarzalejos, germà de l’espanyolista José Antonio Zarzalejos, cronista polític a “La Vanguardia”.

 4. Les gestions governamentals d’aquest tipus obeeixen al nacional catolicisme, superat per l'Església del concili Vaticà II. Aquest esquema polític i eclesiàstic consta de dos elements. El poder polític utilitza l’Església, sobretot la jerarquia, per posar-la al servei del projecte polític del Govern. I la jerarquia eclesiàstica utilitza el poder polític per imposar la seva doctrina a la societat.

 5. Un xantatge és possible. El Govern espanyol podria demanar a la jerarquia eclesiàstica el nomenament d’un bisbe a Barcelona de la seva línia i, a canvi, el Govern podria cedir, per exemple, en la demanda d’un sector de l’episcopat per tal que l’assignatura de la religió tingui més presència en la reforma educativa. Els bisbes han de rebutjar aquest xantatge. Saben que el nacionalcatolicisme és radicalment antievangèlic, anticristià, antieclesial, anticonciliar  i antidemocràtic.