8.31.2013

Martin Luther King, de Jordi Bort (ELPERIÒDIC.COM, 30/08/2013)

Ja fa 50 anys del famós discurs de Martin Luther King (1929 - 1968) a l’esplanada  del Lincoln Memorial a Washington, per reclamar treball i llibertat per als afroamericans, que vivien en un règim d’apartheid.

Als EEUU, a la primera meitat del segle XX, haver nascut negre era el principi de totes les altres discriminacions. Mig segle de lluita ha fet que el racisme haja disminuït, fins al punt de tindre un president de color.

Aquell discurs de Martin Luther King, el 28 d’agost de 1963, ha fet que totes les persones siguen considerades iguals, independentment del color de la pell.
Martin Luther King va ser un polític afroamericà, Premi Nobel de la Pau el 1964 i un dels més importants líders del moviment per la defensa dels Drets Humans i de la resistència pacífica contra la discriminació racial. I la seua vida la va dedicar a la defensa dels drets laborals dels afroamericans.

La segregació racial es va instaurar amb les anomenades lleis Jim Crow, del 1876, i vigents fins el 1965, per les quals es negava el dret de vot als negres. El règim apartheid va afectar més de 13 milions de negres. Les vivendes, les escoles, el transport, els hotels, els restaurants i fins els lavabos, estaven dividits per evitar que l’home blanc es “contaminara” per la influència dels negres. En algunes ciutats es va arribar a aplicar una llei marcial que prohibia als negres eixir al carrer a partir de les 10 de lanit. 

El 28 d’agost de 1963, ara fa 50 anys, Martin Luther King va pronunciar el seu famós discurs, “He tingut unsomni”, al final de la Marxa pel Treball i la Llibertat que es va fer a Washington. En este discurs cèlebre, Luther King expressava el seu desig de pau i de fraternitat entre tots els hòmens i dones de la terra, així com el final de la segregació racial que patien els negres.
Pel seu compromís amb la defensa del Drets Humans, va ser assassinat el 4 d’abril de 1968.

En homenatge a Luther King, vull compartir amb tots els qui entreu a “Raons i paraules”, unes frases plenes de sentit comú, d’este gran home!



Si sabera que demà s’acabara el món, jo hui encara plantaria un arbre
Si ajude a una persona a tindre esperança, la meua vida no serà en va 
Hem aprés a volar com els pardalets i a nadar com els peixos, però encara no hem aprés el senzill art de viure com a germans
Si l’home no ha descobert res pel que valga la pena morir, no és digne de viure 
Res no s’oblida tan a poc a poc com una ofensa i tan ràpidament com un favor 
La violència crea més problemes socials que ajudar a resoldre’ls 
Res no fa tan vil a un home, com l’odi 
Vull ser el germà de l’home blanc, no el seu germà polític 
Una nació que gasta més diners en armament militar que en programes socials,, s’acosta a la mort
La teua veritat creixerà, en la mesura que sàpies escoltar la veritat dels altres
Tinc un somni: continuar somiant. Somie amb la llibertat, amb la justícia, amb la igualtat, i m’agradaria no tindre necessitat de somiar-ho
Ningú no ens pujarà al damunt, si no ens agenollem
La cosa preocupant no és la perversitat dels malvats, sinó la indiferència dels bons
Somie que un dia en les muntanyes de Georgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics amos dels esclaus, puguen estar junts en una taula com a germans 
Tinc un somni: que els meus quatre fills puguen viure en una nació on no seran jutjats pel color de la seua pell, sinó valor del seu caràcter
L’error és una planta resistent: creix en qualsevol camp
De la meua condició cristiana he obtingut els meus ideals i de Gandhi la tècnica de l’acció 
Sempre és el moment apropiat per a fer allò que és correcte 
A través de la violència pots matar a aquell que odies, però no pots matar l’odi
Hem d’acceptar la decepció finita, però mai hem de perdre l’esperança infinita 
Aquell qui és incapaç de perdonar, és incapaç d’estimar

8.30.2013

Què ens passa, valencians!? La Veu del País Valencià dóna suport a la difusió d’aquest projecte en defensa de la nostra llengua (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

La Veu del País Valencià es fa ressò del projecte “Què ens passa valencians!?” i vol col·laborar en la seua difusió en un retrat sociolingüístic del valencià a casa nostra. Un projecte molt interesant i que el nostre diari comparteix. La nostra llengua, la nostra cultura ha d’avançar cap al futur. “Què ens passa valencians!?” és una genial idea que a través d’un documental intenta resoldre algunes qüestions com què passa amb la nostra llengua que no passa amb altres? Per què el valencià no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es prenen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del valencià? Quines dificultats hi trobem?

EL PROJECTE
El català és una llengua parlada per uns 10 milions de persones. Això la fa la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parlades de les 6000 i escaig que hi ha al món. Per tant, en qüestió de nombres, és sens dubte una de les llengües més parlades del món. És una llengua mitjana, equiparable en nombre de parlants a llengües com el txec, el suec, el búlgar, i té més parlants que el danès, l’estonià, etc.
 

 
Tot i aquests fets objectius, què passa amb la nostra llengua que no passa amb aquestes altres? Per què el valencià no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es prenen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del valencià? Quines dificultats hi trobem?


 
Rodatge de la primera part: "són bojos, aquests catalans!?"
L'Alina, una noia alemanya que no parla castellà, vol comprovar-ho sobre el terreny. Ella ja ha viatjat per tot Catalunya, la Franja i Andorra fent la prova i ara vol anar cap al sud.
És per això que volem anar a fer un tomb pel país, però no un tomb qualsevol, sinó que serà un viatge afegint-hi un element transgressor dels costums lingüístics establerts i heretats, encara ara, del temps de la repressió.
 

Com reaccionarà la societat valenciana davant d’aquest element? Què pot passar quan tenim un element que va en contra d’allò establert? Es pot viure en valencià al País Valencià? Es compleixen les lleis que tenim en favor del valencià, si és que n’hi ha? Hi ha o no hi ha conflicte lingüístic? Al País Valencià hi ha una societat realment bilingüe?
Totes aquestes preguntes i moltes més, obtindran resposta al documentari de “Què ens passa, valencians!?”
 

 
L'Alina a la recerca de llocs on es parla el català
 

 
Disseny provisional de la samarreta. Pot ser que es modifiqui.

QUI SOM?
David Valls, diplomat en producció de cinema i televisió, graduat en lingüística i autor de la idea original, així com autor de "són bojos, aquests catalans!?". Amb la realització de Zeba Produccions.
El projecte és apadrinat per Tallers per la Llengua.
A més, el documentari compta amb l’assessorament científic del del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació(CUSC), tots dos de la Universitat de Barcelona.
També comptem amb el suport d'Acció Cultural del País ValenciàEl Tempir,Escola Valenciana i el Micalet.

PER QUÈ HO VOLEM FER?
L’objectiu d’aquest documentari és respondre totes aquestes preguntes i saber quin és l’estat dels comportaments i usos lingüístics al País Valencià.
Sabem el que ens diuen els informes, les notícies o les enquestes, però volem saber les respostes en primera persona, volem viure en valencià i volem saber fins a quin punt és possible.
Volem respostes directes dels agents implicats, i, sobretot, volem transmetre totes aquestes respostes al màxim de gent i d’espectadors possibles.
Volem demostrar que el català és una llengua útil amb una gran vitalitat, però que al mateix temps hi ha un sèrie de greus contradiccions, com també hi ha una sèrie d’elements (entre els quals hi ha el govern espanyol i el valencià), que imposen una gran pressió per minorar el valencià. Per tot això i més volem fer aquest documentari.

CAL UN DOCUMENTARI?
Sí, sí que cal. Si bé qualsevol estudi és necessari per copsar la realitat lingüística nacional per tal de poder-la analitzar i així poder respondre i actuar amb conseqüència, el format del documentari ens permet obtenir resultats diferents.
D’entrada cal no obviar que gràcies a Internet i a les xarxes socials s’ha democratitzat la distribució de la informació. Això, amb la combinació de l’elaboració d’un producte de consum massiu, com és l’audiovisual, permetrà que el missatge arribi a moltíssimes persones; gent interessada, gent compromesa, però també gent que ni tant sols es plantegen aquestes qüestions o que tenen una idea esbiaixada o errònia de la situació.
Un documentari és un format atractiu, que a més de dades, gràfics o conclusions d’estudi ens permet copsar la realitat tal i com és: gravarem situacions per tal de poder veure in situ l’estat de la llengua a certs sectors, parlarem amb els responsables i els exigirem explicacions… tot amb l’objectiu de respondre totes les preguntes anteriors.

COM HO FAREM?
Seguirem el format de la primera part, del "són bojos, aquests catalans!?", amb un format entre roadmovie, documentari d’investigació i el punt crític propi dels documentaris de Michael Moore.
Trepitjarem part del país per conèixer en primera persona totes aquestes situacions, buscant els possibles conflictes, problemes, dubtes… i l'Alina es preguntarà si tot plegat és normal o no, bo i comparant-ho amb Alemanya.
Per poder aconseguir informació, elaborar el guió, o gestionar situacions quotidianes, comptem amb l’assessorament de totes les entitats que ja hem anomenat més amunt.

QUINA PART DEL PAÍS FAREM?
Ja hem fet Catalunya, Catalunya del Nord, Andorra i la Franja de Ponent, ara farem tot elPaís Valencià. Hi haurà una 3a part amb les Illes Balears i l'Alguer.

CINE FÒRUM
Un cop estigui fet, hi haurà una presentació i projecció oficial del documentari en una sala del País Valencià ,encara per concretar. La projecció serà oberta als mecenes. En acabat de la projecció hi haurà un debat amb el director i membres de les entitats participants en el projecte. El públic hi podrà intervenir.

COM I EN QUÈ INVERTIREM ELS DINERS?
El pressupost per fer aquest documentari està comptabilitzat en 13.500 euros, que és la xifra que demanem i que volem assolir. Aquesta xifra comporta tot el procés per la gestació i realització del documentari:
  • Recerca de documentació, estudis i qualsevol element necessari per elaborar el guió.
  • Treball en equip amb totes les parts implicades ja esmentades.
  • Enregistrament del documentari, amb equipament audiovisual d’alta definició.
  • Refer el guió i edició del vídeo.
  • Postproducció tant d’àudio com de vídeo.
  • Equip personal necessari: un director, un realitzador, un presentador, quatre operadors de càmeres i dos auxiliars, dos tècnics de so, un productor.
  • Desplaçaments i dietes.

ENLLAÇOS DIRECTES DELS COL·LABORADORS I CREADORS
David Valls;
Zeba Produccions;
Tallers per la Llengua;
Servei de Política Lingüística de la Universitat de València;
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona GELA;
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la UB;
El Tempir;
El Micalet;
Acció Cultural del País Valencià;
Escola Valenciana
Projecte de "són bojos, aquests catalans!?"

CALENDARI
L'estrena està prevista el 2014 i les recompenses es començaran a lliurar un cop s'hagi estrenat.

8.29.2013

Jesuïta i franciscà, Xavier Bru de Sala (EL TEMPS, núm. 1522)


No és gaire habitual que la intel·ligència i la capacitat de càlcul atribuïdes als jesuïtes s’associïn a la humilitat i la bondat pròpies dels franciscans. Potser en part són tòpics que no responen del tot a la realitat. Tan sols cal tenir en compte, en aquest sentit, la trajectòria dels jesuïtes els darrers decennis, la seva pèrdua d’influència en l’Església pel seu compromís amb la justícia social.
La pèrdua ha afavorit, com és ben sabut, l’ascens de l’Opus i d’uns altres moviments situats prop d’un extremisme tan conservador que faria empal·lidir els membres d’aquesta prelatura.Del papa Ratzinger pesen, sobretot, el missatge final, la renúncia i l’encàrrec al seu successor de fer net en la corrupció interna i el deteriorament universal de la imatge del Vaticà i l’Església Catòlica.
Ara bé, l’estat de coses denunciat pel papa dimissionari i sobretot el conservadorisme que sembla que es posa en dubte són el resultat directe, planificat i conscient de la seva obra de govern. Molt abans de ser papa, ja havia estat la persona més influent a l’hora de nomenar bisbes i cardenals, de maner que es pot ben dir que la jerarquia actual i l’eliminació o l’arraconament dels valors i les actituds del Vaticà II obeeixen a la seva obra.
El nou papa Francesc, un jesuïta que abraça el franciscanisme, pot pretendre diverses coses. La primera, canviar les relacions de poder al Vaticà. Que vol manar i fer net pel que fa a la corrupció, sembla clar. La segona, transformar la imatge de l’Església, fer-la més propera, dialogant i, si es permet la paraula, simpàtica. Això explica la política de gestos i declaracions que li han atorgat, d’entrada, un crèdit enorme entre els contraris i reticents. Queda la més difícil: el retorn del, diguem-ne, progressisme catòlic a la palestra.
Segons la meva insignificant i modestíssima opinió –i m’agradaria equivocar-me–, això no s’ho proposa. No ho volen ni ell ni la jerarquia catòlica. Una cosa són els gestos, la imatge i la netedat de l’organització bimil·lenària; una altra, les idees.Per molt proper que resulti, el papa Francesc també és un conservador.

8.28.2013

Cinquantenari d'unes declaracions a ‘Le Monde', Josep Maria Pasqual (EL PUNT/AVUI)


Aquesta tardor es commemora el cinquantenari de les declaracions (en defensa de la justícia, la llibertat, la democràcia i la identitat catalana) de l'abat Aureli M. Escarré al diari Le Monde. En l'àmbit global, aquesta commemoració catalana no tindrà el ressò mediàtic d'una altra, la que es fa als Estats Units amb motiu del 50è aniversari del discurs de Martin Luther King contra la segregació i en favor dels drets civils. Així i tot, hi ha un rerefons històric comú entre les declaracions d'Escarré a Le Monde i el discurs I have a dream de Luther King.
Més enllà de les repercussions, sempre m'ha agradat recordar la gènesi de les declaracions d'Escarré i em sembla que convé recordar-la a cada generació de catalans, ja que és un exemple d'iniciativa emprenedora patriòtica des de la base per mitjà de l'aprofitament d'alguna escletxa del poder. Un dia de la tardor del 1963 en què José Antonio Novais –corresponsal a Espanya de Le Monde– visitava Barcelona va posar-se en contacte amb Josep Benet i Albert Manent. Tots dos –d'acord amb l'abat– li van parlar de la possibilitat que Escarré fes unes declaracions. Novais va consultar-ho amb el diari i, després de rebre'n l'autorització, Benet i Manent s'encarregaren de conduir-lo fins a Montserrat. El moment concret de les declaracions l'ha explicat posteriorment el mateix Manent: “L'abat no es trobava gaire bé, però estava madur pel que anava a fer, tot i que en principi no li deixaven fer declaracions escrites o amb qüestionari de caire polític. La fórmula va ésser senzilla: durant mitja hora l'abat s'engegà com una metralladora, indignat; i, atònit, Novais anava prenent notes. En sortir, el periodista feia uns ulls d'esperitat i d'incrèdul. Jo li vaig preguntar: ‘¿Verdad que es muy cuco?', i ell em va contestar: ‘¡Pero si está muy lanzado!'. Aleshores, amb alguns monjos –Boix, Taxonera, Estradé, Busquets–, ens vam asseure per a posar en ordre les notes de Novais. Primer va caldre establir un ordre de preguntes i de respostes que no existia. Després, anar donant caire periodístic al material acumulat. La feina era delicada i els mateixos monjos, més que nosaltres, es veien preocupats. Es va muntar un text ben estructurat, variat i duríssim contra la globalitat de les actuacions del règim franquista.”
El 14 de novembre del 1963 les declaracions de l'abat Escarré sortien publicades a tres columnes i a primera pàgina de Le Monde. Un dia abans, però, ja havien sortit publicades al diari brasiler O Estado de São Paulo, del qual Novais també era corresponsal. Un dels primers que es van irritar fou Manuel Fraga –ministre d'Informació i Turisme–. No va poder expulsar Novais de l'Estat perquè tenia la nacionalitat espanyola, però al cap de dos anys, en ocasió d'una manifestació d'estudiants, Novais fou detingut i se li va retirar el passaport. Fraga prohibí l'entrada de Le Monde a Espanya mentre Novais en fos corresponsal i, més tard, acabà prohibint explícitament l'entrada de Le Monde.
Els teletips de tot el món van difondre la notícia de les declaracions. A l'ambaixada espanyola de París va pujar la tensió. El Ministeri d'Informació i Turisme va endegar una campanya contra l'abat, i el d'Afers Exteriors es va ocupar de queixar-se al Vaticà. També es va distingir pels seus atacs a l'abat Escarré frayJusto Pérez de Urbel –abat del Monasterio de la Santa Cruz del Valle de los Caídos i afiliat a FET y de las JONS–, qui acusà l'abat català de ser una persona “intrigante” i “enredadora” i el titllà d'“abad dimisionario”.
El 12 de març de 1965 l'abat Escarré marxava en avió cap a Milà. Les causes de l'allunyament d'Escarré –per bé que contenien un rerefons polític inequívoc– responien més concretament a una decisió interna de l'Església. No cal parlar d'exili polític, però sí d'exili polititzat, sobretot per les repercussions que tingué i perquè contribuí a mitificar la figura resistent de l'abat. La Santa Seu cedí a les exigències que feien el Ministeri d'Afers Exteriors, l'ambaixador Antonio Garrigues i el cardenal Hildebrando Antoniutti (exnunci i reconegut franquista) perquè Escarré fos traslladat fora de Catalunya. “La Secretaria d'Estat m'ha invitat o demanat que jo deixés una temporada Catalunya, degut a la pressió exercida pel govern de Franco a la Santa Seu. Aquesta indicació de Secretaria d'Estat és l'única i autèntica causa del meu allunyament”, consta en la versió oficial signada pel mateix Escarré.

8.27.2013

Les raons de Carme Laura Gil que haurien de fer decantar el president per assistir a la Via Catalana (VILAWEB.CAT)



Perquè sou el President de Catalunya.

Perquè la manifestació ha sorgit de la força del poble, no és ni de dretes ni d'esquerres, no és producte de la consigna o designi d'un partit polític sinó de la voluntat del poble català. I vós sou el President d'aquest poble.

Perquè la vostra participació a la cadena davant del Palau de la Generalitat, li dóna força i legitimitat institucional.

Perquè aquells catalans que discrepen o dubten necessiten saber i veure que el seu President té la decisió ferma de liderar el camí cap a la independència.

Perquè quan agafeu de les mans les persones del vostre costat a la cadena ens doneu la mà a tots els catalans sense cap mena de distinció.

Perquè esvaireu els dubtes i ambigüitats que els fets i paraules d'en Duran sembren.

I, benvolgut President, perquè ja no hi ha marxa enrere en la vostra decisió històric.

8.26.2013

Contemplar l'Evangeli d'avui Dia litúrgic: Dilluns XXI de durant l'any (EVANGELI.NET)


Text de l'Evangeli (Mt 23,13-22): En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que fa sagrada l'ofrena? Per tant, qui fa una prometença per l'altar, jura per l'altar i per tot el que hi és ofert, i qui fa una prometença pel santuari, jura pel santuari i per aquell qui hi resideix, i qui fa una prometença pel cel, jura pel tron de Déu i per aquell qui hi seu».
Comentari: P. Raimondo M. SORGIA Mannai OP (San Domenico di Fiesole, Florencia, Itàlia)
Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel
Avui, el Senyor ens vol il·luminar sobre un concepte que en si mateix és elemental, però que pocs arriben a aprofundir: guiar un altre vers un desastre no és guiar cap a la vida, sinó cap a la mort. Qui ensenya a morir o a matar els altres no és un mestre de vida, sinó un “assassí”.

El Senyor està avui —diríem— malhumorat, està justament enfadat amb els guies que extravien el proïsme i li treuen el gust per viure i, finalment, la vida mateixa: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15).

Hi ha gent que intenta veritablement entrar en el Regne del cel, i treure-li aquesta il·lusió és una culpa certament greu. S'han apoderat de les claus d'entrada, però per a ells representen una “joguina”, quelcom cridaner per a tenir-ho penjat del cinturó i res més. Els fariseus persegueixen els individus, i els “cacen” per a portar-los a la pròpia convicció religiosa; no a la de Déu, sinó a la pròpia; per tal de convertir-los no en fills de Déu, sinó de l'infern. Llur orgull no eleva vers el cel, no condueix a la vida, sinó a la perdició. Quina errada tan greu!

«Guies cecs —els diu Jesús—, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!» (Mt 23,24). Tot resta capgirat, revolt; el Senyor repetidament ha intentat destapar les orelles i desvetllar els ulls als fariseus, però diu el profeta Zacaries: «Ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi» (Za 7,11). Aleshores, en el moment del judici, el jutge emetrà una sentència severa: «No us he conegut mai. Aparteu-vos de mi, vosaltres que obràveu el mal!» (Mt 7,23). No és suficient saber més: cal saber la veritat i ensenyar-la amb humil fidelitat. Recordem la dita d'un autèntic mestre de la saviesa, sant Tomàs d'Aquino: «Mentre exalcen la pròpia bravesa, els superbs envileixen l'excel·lència de la veritat!».

8.25.2013

El 'totum revolutum' eclesial, Jaume Reixach Felipe (EL PUNT/AVUI)


Enguany hauria pogut ser l'Any de Joan XXIII. Hi ha tres efemèrides seguides que ens el recorden, però ja han passat. Han passat en silenci, per no molestar el personal. És l'Any de la Fe, segons va declarar Benet XVI abans de dimitir. Va ser com si es curés en salut. La fe és un tema recurrent, però no innocent. És una invitació a tancar els ulls. Amb els ulls tancats es pot ser molt bel·ligerant. L'Any de la Fe, per a mi, va ser com rebre un pal de cec. Per sort, no em va tocar, perquè el vaig veure venir. Vaig aprendre de Joan Fuster a fer-me aquesta senzilla pregunta: “Quan dius no, a què dius sí?” Ratzinger va començar molt aviat a dir no al concili (i amb ell, a Joan XXIII) i va acabar dient sí als lefebvristes, amb els quals va mantenir sempre bones relacions. Primer, en secret i després, obertament. Però, en fi, no ens apartem del tema. Quines són les tres efemèrides que he esmentat al principi?
Dites per ordre cronològic, són les següents: 11 d'abril del 1963, publicació de l'encíclica Pacem in terris; 13 de maig, presentació de l'encíclica a la seu de les Nacions Unides, tot un esdeveniment que no s'havia donat mai, i, finalment, el 3 de juny, el dia de la mort de Joan XXIII. Abril, maig i juny, tres mesos seguits, de bon recordar. L'últim, el tinc tan gravat a la memòria que només de pensar-hi m'emociono. Perquè la seva mort la vaig viure a Roma, a la plaça de Sant Pere. Ho he explicat moltes vegades; perdoneu-me que ho faci una vegada més, en l'escaiença del cinquantè aniversari. Eren les 19.49 quan es va saber que havia tancat els ulls. Les campanes començaren a tocar a mort. L'última llum del capvespre es va anar apagant, mentre els que érem a la plaça de Sant Pere (més de cent mil persones) ens posàrem a plorar i, un rere l'altre, ens anàrem agenollant. De manera que només va quedar dempeus l'obelisc. Vista de lluny, la plaça de Sant Pere del Vaticà devia semblar la Meca. I mai millor dit, perquè la submissió (islam vol dir ‘submissió a Déu') no tardaria a presentar-se. Abans, però, faria acte de presència una cosa que jo no sabia ni que pogués existir: l'odi teològic que la cúria havia anat covant contra el papa Joan. Raó de més per pensar que era bo de debò. Bo en el sentit evangèlic de la paraula, que és l'única accepció del mot capaç de despertar odi. L'odi teològic porta directament a la crucifixió del just.
D'aquestes tres efemèrides, la més sensible és la tercera. No hauria costat gens, enguany, dedicar-li la nostra atenció. Sobretot sabent com sabem que, probablement, quan l'Any de la Fe s'acabi, Joan XXIII serà canonitzat, a remolc (ai!) de Joan Pau II, anomenat “el Gran” pel seu delfí Ratzinger, en un últim intent (imagino) de salvar els mobles, d'un pontificat amb molta tramoia i poc argument. El cas és que la canonització oficial del papa Joan serà una redundància. Són tres les vegades que ha estat proclamat sant, tal com es feia en l'Església del primer mil·lenni (sant per aclamació). La primera, el mateix dia de la seva mort. L'esclat de dol va ser tan universal, que no ho podia ser més. Les llàgrimes deien “hem perdut un sant”. I les banderes de l'armada soviètica, onejant a mig pal al port de Gènova, ho confirmaven. Les altres dues vegades van tenir lloc a l'aula conciliar (setembre del 64 i octubre del 65), i ambdues la cúria ho va impedir. Que ningú s'estranyi, doncs, de tot el que hem anat sabent després. La cúria ja estava podrida abans que ho sabéssim. Això fa encara més meritòria la santedat de Joan XXIII: va viure quatre anys, set mesos i sis dies en plena foguera de les vanitats i de la cobdícia i ni tan sols en sortí socarrimat. Ni tampoc va cedir mai a la temptació de condemnar suposats heretges, aquesta debilitat dels papes, que ve a ser com una drogodependència. Només cal veure Ratzinger (abans i després del part). Veníem d'una època desanta croada, beneïda piadosament per Pius XII (valgui la redundància), durant la qual tothom era catòlic i, d'aquests, molts ho eren de comunió diària. Arribà el papa Joan i s'acabaren tots els excessos. L'Església esdevingué dialogant. I parlant la gent s'entén. Però quan ell ja no hi era, s'ajuntaren els de comunió diària amb els d'excomunió diària, en un totum revolutum eclesial realment explosiu. I aquí ho deixem. Que acabeu de passar un bon estiu.

8.24.2013

Els titelles, Josep Maria Ballarín (EL PUNT/AVUI)


Un alemany assegurant que la grandesa de l'home mataria Déu i en unes planes magistrals de literatura de tant com dóna l'idioma li feia els funerals. Avui dia ningú no parla de Nietzsche, però estem enterrant Déu no per la banda de la nostra grandesa sinó arrapats a les nostres misèries cantant glòries de pollastret.
La gent comuna sense pensar-s'hi gaire es deixa estar de moixigangues divines i es mou en un món que, dit sigui amb tots els perdons, sembla un ruc amb els àrguens desclavats on hi cavalquen uns quants pallassos ballant-les totes.
Qualsevol criatura d'una escola que s'ho valgui et dirà que és atea amb la mateixa seguretat que allà dies la seva àvia es confessava Filla de Maria. I més que ateu qualsevol trinquelis, empro una paraula que sona grega, agnòstic, confessió acovardida de no saber res de res.
M'aturo un moment.
No penseu que estigui enrabiat, la criatura humana sempre em farà tendresa. Tot bitxo té un parenostre amagat.
Tombant a aquestes dels savis des dels segles dels savis que van començar amb un ciri i un misto han arribat a dos topants. Els savis més savis del nostre saber d'avui, ho sabeu prou, creuen que el món va sortir del no res, tot solet i que el món ens ha sortit una cosa tan desclavada que tot funciona per atzar. Vull dir que surt com surt a peti com peti.
Tanmateix quan va sortir aquell de la mecànica quàntica amb el gat borratxo on tot és atzar, Einstein va assegurar que no podia entendre que Déu jugui als daus i que tot sigui aiguabarreig sense sentit. Sembla que mestre Schrödinger, el pare de la criatura, va acceptar aquesta. Els savis no n'han fet cas. Tots els físics que vaig veure a Figueres en una trobada estaven per l'atzar.
M'ha fet molt bé pensar a estones sol rosegant les dels savis. Només de veure els pollancres d'aquí al davant, sé que Déu va fer el món mirant-s'hi molt fins i tot fent-lo bonic i passant-hi Ell en primavera, com diu la cançó, però hi va deixar un atzar en la llibertat humana que no saps mai per on sortirà. És capaç de trobar cançons lloant Déu, cosa que no farà mai un pollancre.

8.23.2013

Dia litúrgic: Divendres XX de durant l'any (EVANGELI.NET)


Text de l'Evangeli (Mt 22,34-40): En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos».
Comentari: Mn. Pere CALMELL i Turet (Barcelona)
Estima el Senyor... Estima els altres
Avui, el mestre de la Llei li pregunta a Jesús «¿Quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22,36), el més important, el primer. La resposta, en canvi, parla d'un primer manament i d'un segon, que «li és semblant» (Mt 22,39). Dues anelles inseparables que són una sola cosa. Inseparables, però una primera i una segona, una d'or i l'altra d'argent. El Senyor ens porta fins a la profunditat de la catequesi cristiana, perquè «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22,40).

Heus aquí la raó de ser del comentari clàssic dels dos pals de la Creu del Senyor: el que està clavat a terra és la verticalitat, que mira cap el cel envers Déu. El travesser representa l'horitzontalitat, el tracte amb els nostres iguals. També en aquesta imatge hi ha un primer i un segon. L'horitzontalitat estaria a nivell de terra si abans no poséssim un pal dret, i com més vulguem aixecar el nivell del nostre servei als altres —l'horitzontalitat— més alt haurà de ser el nostre amor a Déu. Si no, fàcilment ve el desànim, la inconstància, l'exigència de compensacions de l'ordre que sigui. Diu sant Joan de la Creu: «Com més estima una ànima, tant més perfecta és en allò que estima; d'aquí s'esdevé que aquesta ànima que ja és perfecta, tota ella és amor i totes les seves accions són amor».

Efectivament, en els sants que coneixem veiem com l'amor a Déu, que saben manifestar-li de moltes maneres, els dóna una gran iniciativa a l'hora d'ajudar el proïsme. Demanem-li avui a la Mare de Déu que ens ompli del desig de sorprendre Nostre Senyor amb obres i paraules d'afecte. Així, el nostre cor serà capaç de descobrir com sorprendre amb algun detall simpàtic als qui viuen i treballen al costat nostre, i no solament en els dies assenyalats, que això ho sap fer qualsevol. Sorprendre!: forma pràctica de pensar menys en nosaltres mateixos.

8.22.2013

La sort i la desgràcia de no tenir rival, Carles Capdevila (ARA.CAT)


L'INDEPENDENTISME té un gran avantatge: no té alternativa. Aquest és també el seu principal inconvenient, perquè si no tens rival no has de ser millor que ningú per avançar. És fàcil confiar-se. Els contraris a la independència, incapaços de construir cap oferta, s'apoderen del discurs de la por amb una cantarella d'amenaces econòmiques, risc de trencament social, expulsió de la Unió Europea, fugues d'inversors i altres plagues. Impotents perquè no saben com seduir, s'erigeixen en defensors de la cohesió social i exigeixen propostes inclusives. A vegades és només una manera desesperada de dilatar el procés, de frenar-lo. El drama és que el sobiranisme no se'ls pren seriosament a ells -lògic- però menysté a més a més els seus arguments. I això és un error gravíssim. S'acaben negant els riscos econòmics o socials reals. El missatger pot ser interessat i manipulador però el missatge potser té base. S'acaba ridiculitzant la idea del diàleg (imprescindible també per marxar) perquè s'associa als que se n'omplen la boca per mantenir el negoci de tota la vida. Regalar els conceptes de cohesió i d'inclusivitat als antiindependentistes seria un error ideològic i tàctic. Sense projectes alternatius, l'independentisme es té només a ell mateix de rival. Si per culpa de crítiques mal intencionades s'oblida de fer autocrítica, si celebra la victòria anticipadament, si no es concentra i apuja el llistó, si es distreu o banalitza i cau al nivell baixíssim dels seus opositors actuals, corre el risc de fer el ridícul si mai se li presenta un rival de veritat.

8.21.2013

La regla d'or per a tothom, Oriol Domingo (La Vanguàrdia.cat)


Hi ha una regla d’or per a tothom, segons la lectura que el teòleg luterà Gerd Theissen fa de les paraules de Jesús en l’Evangeli de Mateu. Jesús planteja exigències ètiques i el perdó. Així consta en el llibre “La fe cristiana” de Theissen.
1. Les paraules de Jesús s’expressen en cinc grans discursos. Per exemple, en dos d’ells. “El sermó de la muntanya és la llei fonamental del Regne de Déu. El discurs escatològic anuncia el judici on hauran de comparèixer tots els homes”.
2. Del sermó de la muntanya… ”El regne de Déu pertanyerà a gent fracassada, els humils posseiran la terra, gent insignificant funda la pau…”
3. ”Cal superar el moralisme que sigui mesura del valor dels altres. A tothom Déu demana que compleixi almenys dues coses. Cal que perdonin els altres si volen que Déu els perdoni. Cal que ajudin els altres  a sortir de la necessitat”.
4. “Aixó val per jueus, cristians i pagans. També per a tots els homes que mai no s’han trobat amb Jesús. Amb només fer el bé, un no n’ha de tenir prou. Només amb una justícia millor,comença un món millor”.
5. “Sense el perdó, les exigències radicals es tornen inhumanes. Sense exigències radicalsdecau el sentit d’humanitat”.
6. “Jesús dóna una interpretació humana de la llei”.
7. “La regla d’or: Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin”.
8. “En la Llei hi ha dos manaments decisius: l’amor de Déu i del proïsme”.
9. “Tres són les coses més importants de la llei: justicia, misericòrdia i fidelitat
10- “Sis obres de misericòrdia es demanen de tots els homes: donar menjar als afamats, donar beure als qui tenen set, vestir els despullats, acollir els qui no tenen casa, tenir cura dels malalts i visitar els empresonats”.

8.20.2013

Text: LLuc 12, 49-53 . Temps Ordinari 20 C. Comentaris i presentació: Asun Gutiérrez

¿Y QUÉ QUIERO, SINO QUE ARDA?
Que arda un mundo donde las naciones civilizadas fabrican y venden armas
a las naciones no civilizadas...
Donde mientras unos niños van a la escuela,
otros van a la guerra, a la desnutrición y a la agonía...
Donde la gente trabaja en precario doce horas al día
para ganar  un poco de dinero que les permita seguir trabajando...
Donde mueren hombres, mujeres y niños sin haber sabido lo que era vivir.
Que arda con el fuego purificador de una conciencia universal de hermandad, una espiritualidad profunda y descarnada,
una apuesta por lo sincero, lo justo, lo bello, lo bueno.
Que arda y arda sin merma y sin desánimo, de generación en generación.
Y para eso, ¿qué puedo hacer yo?
En primer lugar arder.
Un cristiano arde con el fuego de Cristo: leyendo el Evangelio, meditándolo, emocionándose con él... hasta transformar poco a poco su corazón (su mente,
sus entrañas) en el corazón de Jesús.
José Luis Cortés

Texto: Lucas 12, 49-53 . Tiempo Ordinario 20 C.
Comentarios y presentación: Asun Gutiérrez.
Música: Veracini. Sonata 3. Largo.


2
He venido a prender fuego a la tierra; y ¡cómo desearía que ya estuviese ardiendo! Tengo que pasar por la prueba de un bautismo, y estoy angustiado hasta que se cumpla.

Jesús presenta su Palabra y su misión –y la nuestra- como un fuego que tiene que hacer arder, purificar, el mundo entero. Expresa un deseo cuya realización anhela vivamente y que le llevará a verse constantemente acechado y obstaculizado por sus muchos detractores.

Jesús ha venido a transformar, cambiar, purificar el mundo con el fuego de un amor decidido, de una entrega apasionada. Es el fuego del Espíritu, el fuego que ilumina la Buena Noticia.

Ser cristian@ es actuar como Jesús, continuar su proyecto, en las situaciones y acontecimientos de cada día.


3
¿Creéis que he venido a traer paz a la tierra?
 Pues no, sino división.

, si creemos que Jesús trae la paz, que anuncia y ofrece la Paz y que el Evangelio es una constante invitación y estímulo hacia la Paz.

Jesús cuestiona la falsa paz de quienes quieren vivir tranquil@s sin implicarse en la defensa de la justicia y el respeto de los derechos de las personas más necesitadas. Proclamar la auténtica Paz, fruto del amor y de la justicia, origina la oposición de quienes promueven y se benefician del orden social injusto.



4

Porque de ahora en adelante estarán divididos los cinco miembros de una familia, tres contra dos, y dos contra tres. El padre contra el hijo, y el hijo contra el padre; la madre contra la hija, y la hija contra la madre; la suegra contra la nuera, y la nuera contra la suegra.

Ya no es la sangre, los privilegios heredados o los hábitos sociales lo que cuenta, sino la fe, el compromiso, el amor sin limitaciones familiares ni de ningún tipo.

Denunciar las causas de la falta de fraternidad, de solidaridad  y de justicia, puede provocar rechazo y divisiones entre quienes prefieren no mirar ni preocuparse de lo que cuestionaría su rutina, su egoísmo, su poder, sus intereses, sus costumbres, sus privilegios...


El mensaje de Jesús no es compatible con los “valores” de nuestra sociedad. Por eso quien sigue de verdad a Jesús, cuestiona y  molesta.

Ante las situaciones de injusticia e insolidaridad, Jesús nos enseña el fuego que hemos de emplear: el amor total, concreto y comprometido. Como el suyo.

PRENDER FUEGO


He venido a prender fuego:
a encender las conciencias apagadas,
a despejar las mentes embotadas,
a levantar los ánimos decaídos,
a infundir energía a los abatidos.
A eso he venido, a eso os envío:
a alentar, a estimular, 
a reconfortar a los esforzados,

a avivar las mechas humeantes,
a prender fuego.
He venido a prender fuego:
el mío es el fuego que arde sin consumirse,
el fuego que ilumina a todo hombre y mujer,
el fuego que incendia los corazones,
el fuego que alumbra en la oscuridad,
el fuego que brilla en las tinieblas.
A eso he venido, a eso os envío:
a arder e incendiar, a brillar e iluminar,
a prender fuego.     

Joaquín Suárez

 

PRÉNDEME, SEÑOR, CON TU FUEGO

8.19.2013

MON PARE, text del P. Josep Miquel Bausset OSB, publicat a LEVANTE-EMV el dia 5 de juny de 2012 i que avui és plenament vigent



Cada any acostume a passar uns dies a la Platja de Piles amb els meus pares i les meues germanes. Entre els bons amics que tinc allà, hi ha la família de Gabriel Garcia Frasquet. Ja fa uns anys, en entrar a sa casa, un dels seus fills, l´Andreu, digué: «És el fill de Bausset!» Confesse que ser «el fill de Bausset» sempre m´ha omplert de satisfacció i d´orgull. He tingut la sort de tindre un pare extraordinari, que ens ha inculcat a les meues germanes i a mi el valor de la llibertat, del civisme, de la solidaritat, del respecte a l´adversari, així com l´amor a la nostra llengua i al nostre País.

Mon pare ens va ensenyar a estimar el País amb paraules, fets i actituds convincents. Des de la raó i els sentiments! Ja de menut, ens ensenyava a parlar valencià correctament, amb paraules noves que apreníem, com jugant: «Llavis, llenya, aigua, ganivet». A casa era freqüent vore Fuster, Ventura, Estellés, Sanchis Guarner, Burguera, Ferrer Pastor, persones de primera línia en la defensa del redreçament nacional del País Valencià. Era també als baixos de casa on, cada 8 d´octubre a poqueta nit, i en plena dictadura, es feien les corones de llorer, que després posaríem al carrer Jaume I.

Preocupat per la nostra formació, el nostre pare no va voler que ni les meues germanes ni jo, anàrem a aquells campaments de la OJE, on els xiquets eren adoctrinats en les essències més ràncies del franquisme. I malgrat no tindre vacances de campaments (ell ens portava a nadar a la Sèquia Vella!) sempre hem agraït al nostre pare el seu esforç per ajudar-nos a créixer com a persones lliures.




Un treball callat. La seua lluita a favor de la llengua i del País, es manifestava quotidianament en accions menudes, però plenes de significat. Amb una actitud de resistència i de dignitat nacional, mon pare era un dels pocs, per no dir l´únic, que retornava al banc, les cartes o els calendaris, pel fet d´estar només en castellà. L´estima que sentia per la nostra llengua, el va portar en ple franquisme a fer classes de valencià a l´Alcúdia, Benimodo, Carlet, a encapçalar un grup de jóvens que van fundar les revistes Parlem i Vencill i a promoure la recuperació, en rajoles valencianes, dels noms tradicionals dels carrers de l´Alcúdia. Pel seu compromís amb la llibertat, el balcó de ma casa va ser dels pocs del poble que no va lluir cap signe de dol aquell 20 de novembre de 1975. 

Home d´una gran calidesa humana i alhora ferm en la defensa del País, tenia un gran sentit de l´humor. Ja és molt coneguda aquella anècdota d´un guàrdia civil de l´Espanya profunda, que odiava el valencià, i que li preguntà per què un home amb tres carreres, «habla en valenciano como los patanes». Amb la ironia que el caracteritzava, mon pare li respongué: «Oiga, y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?». Aquell home va vore que havia fet el ridícul amb la seua pregunta: si mon pare parlava valencià, ho feia com els «patanes» de l´Alcúdia; però si haguera parlat en castellà, ho hauria fet com els «patanes» d´Espanya! Aquell guàrdia civil, posant-se la mà al tricorni, només va saber dir: «¡Coño, pues es verdad!». 

Com escrigué l´amic Martí Domínguez, «Bausset representa per sobre de tot el bon valencià. Allò que, en altre temps, s´anomenava un patriota....un home que té crèdit en la paraula. Un exemple, un nom en el qual poder creure». I Joan Fuster, de qui mon pare va ser un gran amic, va escriure: «Bausset és un personatge "subterrani" dels més admirables del País Valencià».


Un patriota «senzill». Amb una vida ben fecunda, amb la seua lluita a favor del redreçament nacional del País Valencià, mon pare ha fet possible un País més lliure. De fet, i durant tota la seua vida, i amb un treball abnegat i alhora silenciós, va saber defensar i construir el País. 

Com escrivia el bon amic Santi Vallés, «Bausset és un maulet, un alcudienc i un valencià exemplar, a qui tots li reconeixem el seu llegat d´humilitat, constància i fidelitat a la seua llengua i al seu País».

Tant ma mare com les meues germanes i jo mateix, mantindrem ben viu el seu compromís en la defensa de la llibertat i del redreçament nacional del País Valencià.

Com escrigué l´amic Paco Burguera, «Bausset és un personatge admirat pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianista, de la qual tan mancats ens trobem els valencians. Un personatge que ens ha de servir com a exemple a seguir per tots els valencians que estimem el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua».

Així era mon pare: un home senzill, exemple d´honestedat, de bondat, de patriotisme i de virtuts cíviques. La seua fesomia, com canta Raimon, deixava vore un home bo, «els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure d´amic, company».

Mon pare va ser un home que va viure estimant i que va fer del País Valencià i de seua vertebració, la passió de la seua vida.

D´eixe home ens sentim plenament orgullosos, n´estic ben segur, tots els qui l´hem conegut i tots els qui estimem el nostre País.

PD: La imatge és gentilesa de la família Bausset-Verdú. Moltes gràcies.

8.18.2013

Quan un fill suspèn, què és el que en realitat està suspenent? (familiaforum.net)

Que un fill suspengui alguna matèria preocupa, però l'alarma comença quan ho va suspenent tot. Aquí, si els pares no s'adonen que el veritable problema és més de fons i que els suspensos en són el símptoma, solen entrar en una etapa de veritable patiment.




Resposta de l'expert/a Carme Vilaginés Ortet 




En una família, quan un dels fills que sempre havia anat més o menys bé comença a suspendre-ho tot, ens trobem davant d'un símptoma que cal investigar. Però són pocs els pares que ho entenen així. La majoria no s'adonen queels suspensos poden estar expressant un sofriment intern i ho atribueixen a l'aparició d'una ganduleria sobtada. N'hi ha que, conseqüentment amb això, passen a titllar-lo directament de gandul, de despistat, de "passota" i, fins i tot, arriben a pensar que és poc intel·ligent i que no serveix per estudiar. Hi ha pares que ho viuen com un atac personal contra ells, que precisament fan tants sacrificis per pujar els fills.

I comença el ball de neguits: els discursos, els retrets, les discussions, els intents d'ensinistrament a base de premis i càstigs, els disgustos i, en definitiva, un fort malestar general. L'únic que s'aconsegueix, amb tots aquests intents, és que el fill se senti cada vegada pitjor, més incomprès i poc estimat. La pèrdua de la motivació per aprendre coses noves pot indicar que hi ha un fons depressiu. Si la resposta no és la comprensió, aquest fons s'aguditza i acaba paralitzant del tot les possibilitats de l'afectat. 

Si en parlen amb els mestres, massa sovint, encara avui, tot se centra en les "tècniques d'estudi" i els pares obtenen la resposta que han d'aconseguir que el fill faci els deures cada dia. També els diuen que han d'estar per ell ajudant-lo a fer-los. Els empenyen a fer de mestres a casa i els pares, pel seu compte i com a conseqüència del malestar que inevitablement anirà in crescendo, acaben fent de mestre rondinaire i de policia en comptes de poder fer de pares. I la relació familiar es deteriora cada vegada més. 

Mestres i pares entren en una espiral centrada en els deures, els estudis i les notes. Ningú no s'adona que el pitjor de tot no és suspendre unes quantes matèries o un curs sencer, que el que està passant és que el fill es veu abocat a suspendre l'assignatura de la vida, de la seva vida, i que, si se'l pogués ajudar en aquest terreny, la resta s'aniria resolent sense histèries ni esforços inútils.

Ben poques vegades se'ls diu que, com a pares, han de posar-se a pensar, tots dos o amb l'ajut d'un expert, en què li pot estar succeint al fill, amb quin conflicte està topant i no se'n pot sortir. Per què no se'ls diu, a aquests pares lògicament preocupats pel futur del fill, que han de parlar també amb ell, amb ganes de comprendre'l i d' ajudar-lo a comprendre's, en comptes de fer-li sermons, perseguir-lo i aplicar-li càstigs?