La brújula del corazón, Pedro Miguel Lamet

Arran de la mort de Vicent Ferrer us deixe aquest article de Pedro Miguel Lamet.

La brújula del corazón


Pedro Miguel Lamet
EL PAÍS - Sociedad - 20-06-2009
Desde muy joven había hecho sangre el magis ignaciano, un momento en que, en sus Ejercicios Espirituales, Loyola pone al ejercitante en el dilema del más. Vicente Ferrer, como Francisco Javier o Ignacio Ellacuría, vivió desde entonces el riesgo de la frontera. Lo hizo durante la Guerra Civil española. Pero sobre todo cuando decidió marcharse a India a vivir para los más pobres.

Sucesor de aquellos valientes jesuitas de las reducciones del Paraguay, se adelantó a la intuición del padre Arrupe y sabía que no se puede predicar la fe sin luchar contra el hambre, la incultura y la injusticia. “Resistid, cavad, pozos, y os pagaré con trigo y aceite”, les decía a los desposeídos de Bombay y les mostraba cómo conseguir ellos mismos bombas para sacar agua. ¿Hay algo más subversivo que levantar la dignidad de los seres humanos? Aquel terremoto supuso su expulsión de India, su decisión de abandonar la Compañía de Jesús y el reconocimiento de la propia Indira Gandhi.
Pero “el milagro de dar”, como él lo llamaba, está ya en marcha con su dinámica contagiosa.
Hoy, en la era de las ONG parece obvio. Entonces —¿recordáis el programa de la SER Ustedes son formidables?— fue todo un revulsivo, el paso de todo un profeta. Convertido en icono de solidaridad creativa, recuerdo que un día le pregunté: “¿Qué te mantiene tan vivo, Vicente?”. “El corazón es mi brújula”, me respondió. “Y ¿qué política salvará al mundo?”. “Convéncete: la mejor política es la de amar al prójimo como a uno mismo”.
Simple pero eficaz respuesta también para los políticos de aquí y ahora.

Pep: el poeta duro

és l'article que J.V. Aleixandre escrivia a LEVANTE-EMV dijous. Ací el teniu:



Levante-EMV.com » Deportes

Pep: El poeta duro

J.V. Aleixandre


Los padres primerizos acostumbran a proyectar sus frustraciones sobre su hijo recien nacido: "Éste será futbolista", proclaman con fe inquebrantable. O notario. O ingeniero industrial. Tenista, tal vez. Pero ninguno presiente que el recién nacido acabará triunfando en un banquillo. No está constatado que a Valentí Guardiola, el progenitor de Pep, la comadrona le anunciara al salir del paritorio, que su mujer acababa de alumbrar un hijo entrenador. Sin embargo, así había sucedido. El triunfante técnico del Barça es director desde que Dolors, su madre, lo trajo al mundo. Estaba predestinado a ello, igual que otros nacen cantantes de tangos o remeros del Volga.
Hay jugadores que acaban los partidos y no saben el nombre del delantero al que se han enfrentado. Eso es así. A veces, incluso, desconocen a qué equipo le han ganado. Para ellos, el fútbol es un medio de vida que, cuatro días a la semana, les ocupa un par de horas por la mañana, sin mucho esforzarse, y otras dos la tarde de los domingos, sudando la gota gorda. El resto, desconectan. Les importa un comino todo cuanto atañe a su profesión. Otros, en cambio, estudian profusamente las características del adversario, sus cualidades y sus debilidades, por donde entran y por donde engañan. Cuando están frente a ellos, ya se los saben de memoria.
Guardiola, era de éstos. Como futbolista tenía una visión panorámica del fútbol. Donde otros no divisaban más allá de cinco metros, Pep contemplaba el campo en tres dimensiones. Advertido por ese despliegue de recursos tácticos, el listo de Johan Cruyff le adoptó como hijo espiritual y le dio el mando de la tropa. Hasta hoy. Pep se lo agradeció patentando la posición del cuatro. La hizo suya y la elevó a categoría de marchamo. Pasó de recogepelotas en el Nou Camp, casi sin transición, a dirigir el Dream Team. Tuvo que domeñar los egos de las figuras que le rodeaban, situar a cada uno en su posición y poner orden en aquella constelación de estrellas. Con esos precedentes, no le ha resultado difícil erigirse este año en líder de esta otra galaxia azulgrana. Le bastó con enseñarle los dientes a Eto'o y señalarle la puerta de salida por la que ya había desfilado Ronaldinho. Los demás, le vieron las orejas al lobo. Organizó el desmadre que había consentido Laporta; se ganó el crédito del vestuario a base de inteligencia y trabajo. No precisó imponer la disciplina desde el poder autoritario, sino con razones argumentadas.
Aún así, lo suyo no ha sido coser y cantar. En un colectivo, el futbolístico, cuyas señas artísticas más visibles son la profusión de tatuajes por centímetro cuadrado de epidermis, Pep debutó en el banquillo del Camp Nou vistiendo un impecable terno oscuro de alpaca que escupía la fina llovizna de aquella noche; calzaba zapatos de charol y anudaba al cuello de su impecable camisa blanca una corbata de seda. Fue una declaración de principios, como lo es el chándal que uniforma a Luis Aragonés, o las sisas sudorosas de Camacho.
Desde aquel día, Pep no ha dejado de ajustarse la corbata cada vez que salta como un resorte del banquillo. Pero nunca ha dado la sensación de que se le sobrecargue el gaznate. La testosterona la almacena donde debe estar: en la zona intermedia del cuerpo. Del cuello hacía arriba tiene lo que hay que tener: la cabeza.
A lo largo de su trayectoria, siempre fue así. De futbolista, Pep leía a Miquel Martí i Pol, un lírico -ni siquiera épico- catalán. Era un bicho raro en el mundo del fútbol, donde los libros son lujosos lomos que decoran millonarias mansiones, cuyas bibliotecas, como diría Borges, están muy poco fatigadas. De manera que le colgaron de la camiseta el sambenito de poeta, igual que otros lucen en sus chaquetas la etiqueta de Milano. Tuvo que emigrar a Italia para adquirir pátina de dureza.
Regresó al Nou Camp y el Pep Team comenzó a plasmar su juego de tiralíneas y su fútbol de presión agobiante. Sus críticos se esfumaron. En la presentación del libro de su amigo Manel Estiarte, se permitió el lujo de soltar unas lágrimas. Todo el mundo le respetó. Nadie osó rechistar. Ya es un duro poeta, a la altura de los requerimientos futboleros. Se lo ha currado.

Treball o eufòria

DE FIL DE VINT

Treball o eufòria

ISABEL-CLARA SIMÓ / ESCRIPTORA

Quan l'any passat la selecció espanyola va guanyar el Campionat d'Europa l'aldarull va ser tan estrepitós que encara dura. Ja aleshores vaig aventurar que l'excés d'eufòria (l'eufòria per si mateixa és ben normal) només passa en països que se senten inferiors i que es revengen per la via simbòlica del futbol. Vaig interpretar també que el poble espanyol té moral de victòria i que no li fa res exhibir-la. Pel que fa a la vida política, el pensament espanyol ha decidit espolsar-se de sobre els "nacionalismes" no espanyolistes per les urnes, fent unes tupinades i uns pactes que farien morir de vergonya qualsevol, però triomfants: els partits espanyolistes ja tenen totes les autonomies. Si Ruiz Zafón va dir, el passat Sant Jordi, "M'he cruspit tot el santjordi d'una sola queixalada", el govern espanyol pot dir ara mateix que s'ha cruspit tot el territori que administra amb diverses i eficaces queixalades.

Com a contrast, en les successives victòries del Barça, bé que celebrades amb eufòria, hi ha un rerefons d'elegància que ens ha reconegut fins i tot el Marca. I pel que fa a la rapacitat espanyolista, més atenta a engolir governs autònoms que no a afrontar la crisi, ens ha agafat, als catalans, ocupats resolent, amb pactes nacionals, l'espinós tema de l'educació, que és la clau del futur -i si no em creieu, llegiu-vos l'esplèndid llibre de Patrícia Gabancho, Crònica de la independència-, i, davant de les amenaces de pandèmia, la conselleria de Sanitat està distribuint vacunes i medicaments contra la grip entre els ciutadans. A mi, això de cridar menys i fer més feina és exactament el que més m'agrada. Tindrem una bona independència: com la que descriu la Gabancho. Que així sia.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 27. Dijous, 7 de maig del 2009

D'ABDENNUR Prado*

Els moriscos de Catalunya

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar
• Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català

MIQUEL ZUERAS
ABDENNUR Prado*
El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".
Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.
Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de la Ribera). Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema. Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació... Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.
El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió. Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

FINALMENT,l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal.lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.
El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació. Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

AQUESTSexpulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam. L'historiador andalusí Al- Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

* President de la Junta Islàmica Catalana.

de Vent de Cabyla (publicat també a pagina26.com

DIMARTS, 31 DE MARÇ DE 2009 10:08


VICENT BAYDAL


Em desdejune amb certa informació proporcionada per una agència de notícies: la Conselleria valenciana d’Educació ha iniciat contactes amb l’ambaixada de la Xina per tal de contractar professors que ensenyen xinés als estudiants valencians de Secundària i Batxillerat que així ho desitgen. En principi cap retret. Com més oferta acadèmica i com més opcions al coneixement tinguen, millor que millor.
El problema ve després, quan compare eixa notícia amb les dades aportades pels diversos observatoris de l’ensenyança valenciana: més de 90.000 xiquets no poden estudiar en valencià, malgrat la voluntat dels seus pares, per la senzilla raó que la mateixa Conselleria que remou cel i terra per implantar el xinés a l’educació no és capaç d’oferir-los línies en llengua valenciana, les quals, d’altra banda, presenten mancances importants perquè més del 30% dels professors no estan capacitats per a fer classe en una de les dos llengües oficialment reconegudes per l’estatut valencià.

I del problema teòric passe a la tristesa quan contraste eixa voluntat política manifestada pels nostres governants amb la pròpia realitat que m’envolta: visc a Barcelona des de fa 5 anys i dec haver conegut, sense buscar-ho ni forçar-ho, més de 100 valencians que estan exercint com a professors a l’ensenyament públic gestionat per la Generalitat de Catalunya. En desconec les estadístiques –si és que n'hi ha–, però només cal agafar l’Euromed del dilluns a primera hora per observar l’elevat nombre de valencians que han de pujar cap a Tarragona o Barcelona per tal de desenvolupar la seua activitat professional en classes de Primària, Secundària o Batxillerat, impartint sobretot la matèria de llengua catalana.

És, vulguem o no, un exili. Un exili en tota regla segons les dos definicions bàsiques proporcionades pel diccionari: l’allunyament voluntari o forçós d’un territori especialment per motius polítics, i l’obligació de viure fora d’un lloc que s’enyora. De fet, l’origen etimològic de la paraula llatina «exilium» combina la partícula «ex» (fora), i l’arrel «al» (caminar), és a dir, que prové de la pena que s’imposava a aquells que eren expulsats de la pàtria, obligant-los a vagar fora d’ella. En el cas dels professors valencians que són abocats a impartir classes a Catalunya no hi ha una ordre directa d’expulsió, però les circumstàncies manen i si la Generalitat Valenciana actua per omissió, alentint el desenrotllament de l’educació pública, molts dels nostres professionals han d’anar-se’n fora, allà on poden, a guanyar-se les garrofes.

I eixe alentiment i entorpiment de la quantitat i la qualitat de l’ensenyament públic i en valencià són els que contrasten amb les propostes de la Conselleria valenciana, ara imposant l’anglés en l’Educació per la Ciutadania, ara tractant d’oferir cursos de xinés mentre les Escoles Oficials d’Idiomes estan saturades. Al mateix temps que molts dels nostres professors són forçats a un exili afortunadament proper, s’inicien contactes per portar-ne de fora, que siguen capaços d’ensenyar la llengua xinesa. No hauria de ser prioritari l’establiment d’una estructura educativa ampla i ferma? Una estructura que garantira l’ensenyança en valencià a tots aquells alumnes que volgueren rebre-la? Una estructura que donara eixida professional als mestres de casa nostra? No n’hi hauria prou d'ampliar l’oferta de xinés a les Escoles Oficials d’Idiomes? No seria millor tractar de cobrir abans les deficiències del sistema educatiu valencià, que ens han situat en la segona taxa autonòmica de fracàs escolar –el 40%– només per davall de Ceuta? No, pareix que no. Sembla que les propostes cridaneres i grandiloqüents, en compte de les silencioses i productives, són les més volgudes pel nostre conseller. L’educació valenciana s’ha convertit en un joguet en les seues mans, un joguet que segurament no és d’Ibi ni d’Onil sinó «made in China».

Vicent Baydal és historiador al CSIC de Barcelona. Més articles d'aquest autor ací