8.31.2014

Un altre arquebisbe Mayoral per a València? Josep Lluís Bausset (BARCELLA, REVISTA D'INFORMACIÓ GENERAL DELS POBLES DE LA MARIOLA)



 ¿Serà molt demanar, com ho fa el Grup de Capellans de Dissabte, un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? 



L’arquebisbe Agustín Garcia Gascó © ST
 
 
 ¿Quin pecat hem fet els valencians, per «patir» durant tants anys l’arquebisbe Garcia Gascó? Dic això perquè Don Agustín (¡mai no he vist que firmara Agustí!) és un home que està reproduint l’acció pastoral d’un altre arquebisbe nefast: Andrés Mayoral.

Fa uns dies, uns amics capellans em van enviar un escrit sobre com hauria de ser el successor de l’arquebisbe Garcia Gascó. El Grup de Capellans de Dissabte, demanen un pastor que «no siga mai corretja de transmissió de cap opció partidista, i que impulse una organització diocesana que siga el més col·legial possible, per tal d’assegurar la participació real de tots en un projecte comú». L’arquebisbe Garcia Gascó sempre s’ha caracteritzat per estar en total sintonia amb el PP, pel fet que troba malament tot allò que ve del Govern de l’Estat, tant si és la Llei de la Memòria Històrica, com si és l’asignatura d’Educació per a la Ciutadania, o bé l’oposició, que de segur posarà al nou ministre de sanitat, i il·lustre carletí, Bernat Sòria, per no parlar de la seua última perla: la seua recent carta pastoral, en la qual alerta dels perills ¡que amenacen la unitat d’Espanya! Ben bé, l’arquebisbe Garcia Gascó pot ser considerat el defensor del nacional-catolicisme, juntament amb els cardenals Cañizares i Rouco. ¡Quina diferència tan gran amb el cardenal Tarancón, que va «liquidar» la confessionalitat de l’Estat!

Però allò que m’ha agradat més del document del Grup de Capellans de Dissabte, és quan demanen un arquebisbe que «assumisca la cultura i la llengua pròpies del nostre Poble». ¿És tan difícil això? Sembla que entre els valencians, sí que ho deu ser, pels resultats que tenim. Recorde que l’any 1965, es va fer una campanya en la qual més de vint mil valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de Paula Burguera, Enric Valor, Josep Iborra, Lluís Guarner, Maria Beneyto, Miquel Tarradell, Robert Moròder, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda, els Franciscans de Cocentaina, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, i jo mateix, entre molts d’altres més) demanàvem, seguint les directrius del Concili Vaticà II, «l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi, i a la predicació». I encara estem on estàvem, malgrat la bona voluntat d’un grapat de bons capellans: Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Julio Ciges, Josep Maria Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort...

Tinc un amic missioner a Zimbabwe, Alexandre Alapont, que amb tota naturalitat ha estat traduint durant anys i anys, la Bíblia al nàmbia, la llengua d’aquell poble. I pel contrari, els valencians, per a la nostra vergonya, continuem deixant la nostra llengua (¡o ens obliguen a deixar-la!) a la porta de les esglésies. I és que tenim l’arquebisbe en contra. Però també, desgraciadament, la gran part dels capellans valencians. Recorde encara que, cap als anys seixanta, un dia vam anar a Xàtiva, amb els sis-cents d’Eliseu Climent, Enric Solà, Joan Fuster i un servidor, per tal de demanar-li a un capellà si podia fer la missa en valencià. ¡No demanàvem la lluna! Quan aquell rector va sentir la nostra proposta, ¡es posà com un bou! Ens va dir que estàvem a Espanya, i que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que ¡totes les misses es farien sempre en espanyol, i només en espanyol! Es veu que era profeta.

El Grup de Capellans de Dissabte, tampoc demana la lluna. Demana una cosa tan lògica i tan raonable, com que el nou arquebisbe «conega el valencià, per tal de parlar-lo i escriure’l correctament». ¿Caldria demanar-li a un bisbe que anara a Burgos o a Salamanca que coneguera l’espanyol? ¿Per què la diòcesi de València no ha tingut un bisbe com Ramon Masnou, de Vic, que defensà la cultura i la llengua catalana? ¿O com Teodor Úbeda, de Mallorca, un bisbe proper, senzill i assequible, que es va sentir mallorquí entre els seus? ¿O com Antonio Añoveros, de Bilbao, que es va enfrontar al franquisme defensant la identitat i la cultura del País Basc? ¿O com un Pere Casaldàliga o un Óscar Romero, que no van dubtar a plantar cara a militars i terratinents per tal de defensar la justícia? ¿O com un cardenal Tarancón, que els anys que va ser bisbe de Solsona, promogué i defensà la llengua del seu Poble? La diòcesi de València, però també actualment la de Castelló, amb un bisbe de Zamora, i la d’Alacant, amb un de les Castelles, continuen «patint» arquebisbes Mayorals, anys i més anys. ¿Serà molt demanar, com ho fa el Grup de Capellans de Dissabte, un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? Amb el nou document del papa Benet, en què restableix la possibilitat de la missa en llatí, ja em veig a les parròquies valencianes ¡el llatí abans que el valencià! Tot i que el document diu que «la missa en llengües vernacles continua vigent», o bé al País Valencià la llengua vernacla és l’espanyol, o bé, com és evident, no es fan les misses en llengua vernacla. Per a més inri, el document de Roma diu que els capellans podran celebrar la missa en llatí, si un grup de fidels ho demana, cosa que no val per als valencians, perquè per més que es demane la missa en valencià, continuen sense fer-nos cas. I això que els valencians, només demanem allò que han tingut des de sempre, a Burgos, a Madrid, a Salamanca, a Màlaga, a Paris, a Londres, a Roma: un bisbe que parle la llengua dels seus diocesans. ¡Només demanem això! Amén.

8.30.2014

Contemplar l'Evangeli d'avui Dia litúrgic: Dissabte XXI de durant l'any (EVANGELI.NET)

Text de l'Evangeli (Mt 25,14-30): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat—, i després se'n va anar. Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.

»Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’. Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.

»Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’».
Comentari: Mn. Albert SOLS i Lúcia (Barcelona)
Un home que havia de fer un llarg viatge va cridar els seus servents i els va confiar el seus béns
Avui, contemplem la paràbola dels talents. En Jesús apreciem com un moment de canvi d'estil en el seu missatge: l'anunci del Regne ja no es limita tant a senyalar la seva proximitat com a la descripció del seu contingut mitjançant narracions: és l'hora de les paràboles!

Un gran home decideix emprendre un llarg viatge, i confia tot el patrimoni als seus servents. Podia haver-lo distribuït en parts iguals, però no ho feu així. Donà a cada un segons llur capacitat (cinc, dos i un talents). Amb aquells diners podia cada servent capitalitzar l'inici d'un bon negoci. Els dos primers es llençaren a l'administració dels dipòsits, però el tercer —per por o per peresa— preferí guardar-lo bo i eludint tota inversió: es tancà en la comoditat de la seva pobresa.

El senyor tornà i... exigí la rendició de comptes. Premià la valentia dels dos primers, que duplicaren el dipòsit confiat. El tracte amb el criat “prudent” fou molt distint.

Dos mil anys després, el missatge de la paràbola segueix tenint una gran actualitat. Les modernes democràcies caminen envers una progressiva separació entre Església i els Estats. Això no és dolent, tot el contrari. Amb tot, aquesta mentalitat global i progressiva amaga un efecte secundari, perillós per als cristians: esdevenir la imatge viva d'aquell tercer criat a qui l'amo (figura bíblica de Déu Pare) reprotxà amb gran severitat. Sense malícia, per pura comoditat o per por, tenim el perill d'amagar i reduir la fe cristiana a l'entorn privat de família i amics íntims. L'Evangeli no pot restar en una lectura i estèril contemplació. Hem d'administrar amb valentia i risc la nostra vocació cristiana en el propi ambient social i professional, tot proclamant la figura del Crist amb les paraules i el testimoni.

Comenta sant Agustí: «Aquells qui prediquem la paraula de Déu als pobles no estem tan allunyats de la condició humana i de la reflexió recolzada en la fe que no advertim els nostres perills. Però ens consola el que, on és el nostre perill per causa del ministeri, allí tenim l'ajut de les vostres oracions».

8.25.2014

FORA DE TEST Urnes, urnes, urnes El dret a decidir s'ha instal·lat tan còmodament en la nostra mentalitat col·lectiva que, per molts catalans, independentistes o no, la consulta ja és més aviat una qüestió de dignitat, un aval de la nostra majoria d'edat TONI SOLER (ARA.CAT)

EL QUE TENIM. El principal tresor que tenim, el gran patrimoni polític i social del procés, és la consulta del 9 de novembre. El dret a decidir s’ha instal·lat tan còmodament en la nostra mentalitat col·lectiva que, per molts catalans, independentistes o no, la consulta ja és més aviat una qüestió de dignitat, un aval de la nostra majoria d’edat. Això és el que ens fa ser nació. I ser nació, de retruc, és el que ens dóna dret a decidir el nostre futur. Aquesta és la premissa a la qual donen suport CiU, ERC, ICV, la CUP, bona part del socialisme català, els sindicats majoritaris, diverses associacions patronals, les cambres de comerç i centenars d’entitats de tota mena fins a formar un ampli cos social que, segons les enquestes, representa prop del 80 per cent de la població catalana. Això és el que tenim, el que hem aconseguit. Això és el que hem de preservar per damunt de tot.
ALTERNATIVA. El procés polític que ens condueix cap al 9-N és immaculat. Es basa en una majoria parlamentària legítima, en una llei de consultes que ha superat -de moment- tots els filtres i en un consens social ampli. L’Estat pot brandar tant com vulgui la Constitució; però ningú a Espanya pot creure que es pugui imposar una solució contra la majoria absoluta del Parlament i de la població catalana. Encara que el bloc sobiranista presenti dubtes, esquerdes i febleses, no és concebible una majoria alternativa al nostre país. Si Espanya vol evitar la consulta, està abocada a una suspensió de l’autonomia catalana, la qual cosa deixaria sense garanties democràtiques set milions i mig de ciutadans europeus. ¿Pot Espanya permetre’s un escàndol semblant?
DETERMINI. En comptes de protegir aquest tresor que és el 9-N, alguns dels seus pretesos impulsors es dediquen a minar-ne les bases, dient que la consulta no es farà sense el permís de l’Estat, i aventurant plans B que només aporten incertesa i divisió. Estem d’acord en una data, estem d’acord a anar a votar. Les urnes són tot el que tenim. Votar sense acord amb l’Estat és un problema, esclar; per això hem de dedicar les pròximes setmanes, des d’ara fins al 9-N, a convèncer el govern espanyol que la pitjor opció que té sobre la taula és no deixar-nos votar. Ho hem de fer amb mobilitzacions, fent efectiva la força de la gent, dia rere dia; i ho hem de fer des del Govern i els partits, proclamant als quatre vents que la consulta es farà, que serà modèlica en la seva organització, i que si algú vol evitar-la no ho tindrà fàcil: abans haurà de desafiar un govern legítim, secundat per un Parlament democràtic. Aquesta ha de ser la nostra força, perquè no en tenim d’altra.

8.23.2014

DIUMENGE 21 A (d'un correu)

Evangeli segons Mateu (16,13-20)
13 Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
–Qui diu la gent que és el Fill de l’home?
14 Ells respongueren:
–Uns diuen que és Joan Baptista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes.
15 Ell els pregunta:
–I vosaltres, qui dieu que sóc?
16 Simó Pere li respongué:
–Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
17 Llavors Jesús li va dir:
–Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! 18 I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. 19 Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
20 Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.
Diumenge 21 - Any A
Pauta per a fer Estudi d’Evangeli, personalment o compartint-lo en grup
Notes per si fan falta
Notes per seguir el fil de l’Evangeli i sobre altres aspectes
  El diàleg entre Jesús i els deixebles sobre qui és Ell (13-16.20) és situat, tant en Mt com en Mc com en Lc, en el moment culminant del camí per Galilea i just abans de començar el camí cap a Jerusalem (lloc de la Pasqua, mort i resurrecció). Mateu hi afegeix la qüestió de la fe i la missió de Pere (17-19) i va preparant, amb aquesta escena i les que segueixen, el discurs de Jesús a l’Església, que trobem en el capítol 18.
  “Cesarea de Filip” (13) és una ciutat construïda per Herodes-Filip, situada a les fonts del Jordà, a uns 40 km al nord del llac de Galilea.
  Jesús parla d’ell mateix com a Fill de l’home quan anuncia la seva passió, mort i resurrecció (Mt 17,22; 20,18).
  En arameu i en grec, el nom propi de “Pere” (18) significa ‘pedra’. Pere, el primer cridat (Mt 4,18), és el primer de la comunitat de deixebles (Mt 10,2).
  El terme “Església” (18) ve del grec i significa ‘assemblea, aplec de convocats’. En l’AT designa el poble de Déu, Israel. L’evangeli de Mt subratlla la vinculació de l’Església amb Jesucrist: “la meva Església” (18).
  “Les forces del reialme de la mort” (18). Per Jesús el reialme de la mort, per més que sigui fort (Is 38,10; Jb 38,17; Sv 16,13), no és totpoderós: Ell en té les claus (Ap 1,18); Ell, el Ressuscitat, ha vençut la mort (Ac 2,27.31; Ap 20,13).
Notes per a fixar-nos en Jesús i l’Evangeli
  El text recull les opinions que hi havia sobre Jesús després del seu recorregut per Galilea. Hi ha gent que el relaciona amb els grans profetes d’Israel (14), però no arriben a descobrir la seva identitat. D’altres el prenen per un profeta (Mt 21,11.46; Mc 6,15; Lc 7,16.39; 24,19; Jn 4,19). També Joan Baptista era tingut per profeta (Mt 3,4; 11,13; 14,2).
  El relat, però, presenta Jesús que demana el posicionament personal dels deixebles (15). Així provoca que prenguin consciència que la seva identitat no serà mai descoberta si no és des del cara a cara, del diàleg, de la relació personal. A Jesús no se’l descobreix mirant-lo de lluny, o de reüll. I, menys, amb la pura especulació ideològica.
  Els deixebles, representats per Pere, el proclamen com a “Messies” i “Fill de Déu” (16), dues expressions que sintetitzen la fe cristiana, la fe de l’Església, en Jesús. Presentar aquest Jesús de l’Església és el que pretenen tots els evangelis des del primer verset.
  Fer aquesta confessió de fe és afirmar que es creu que Jesús, l’home fill del fuster, fill de Maria (Mt 13,55), és Déu mateix present i actuant en la història humana. És a dir, que Déu s’implica en la nostra vida, que té coses a dir-nos.
  La resposta de Jesús a la confessió de fe és, en primer lloc, una benaurança (17). La fe en Crist fa feliç. El motiu: que “no t’ho ha revelat la carn ni la sang” (17), en traducció literal, que és una expressió bíblica per a indicar la condició humana limitada. És a dir, el deixeble de Crist és proclamat “feliç” perquè la fe que professa la rep del “Pare del cel” (17), perquè no creu en una cosa que ell mateix s’ha inventat. I perquè el “Pare del cel” li fa aquest regal de forma totalment gratuïta, immerescuda.
  En segon lloc, la resposta de Jesús passa per donar identitat i missió al creient i per donar identitat i missió a la comunitat dels creients (18-19). La identitat i missió de Pere és la de ser el primer dels apòstols, ser fonament per al conjunt dels creients, l’Església de Jesús. Una Església que només es pot fonamentar en algú que confessa aquesta fe, do de Déu, que el fa capaç de reconèixer qui és Jesús. L’Església podrà vèncer les forces del mal i de la mort només si es basa en aquesta fe, no en cap poder d’aquest món.
  I, encara, la resposta de Jesús a la fe dels deixebles continua definint la identitat–missió de Pere amb el “donar les claus” (19), signe de transmissió de l’autoritat, de donar una responsabilitat (Is 22,22; Ap 1,8; 3,7). Aquesta responsabilitat, relacionada sobretot amb la tasca de garantir la pràctica del missatge de Jesús, està orientada a l’entrada de tota la humanitat al Regne, cosa que no estan fent els dirigents d’Israel (Mt 23,13). Això de “lligar i deslligar” (19) també defineix més la identitat–missió de l’Església –el que diu aquí a Pere ho diu més endavant a tots els deixebles (Mt 18,18)–. Lligar i deslligar significa, en general, prohibir o permetre, i, en aquest cas concret, excloure o admetre a la comunitat.
  El silenci que mana Jesús (20) és per evitar un messianisme mal entès. El designi de Déu no passa per un ministeri espectacular ni esclatant de Jesús, el Messies.
24 agost 2014
1
Prego/preguem per demanar el do de comprendre l’Evangeli i poder conèixer i estimar Jesucrist i, així, poder seguir-lo millor i donar-lo a conèixer
2
Apunto alguns fets viscuts aquesta darrera setmana
?
3
Llegeixo/llegim el text. Després contemplo i subratllo
4
Ara apunto allò que descobreixo de JESÚS i dels altres personatges, la BONA NOTÍCIA que hi escolto...
?
Em fixo en la meva comunitat eclesial (parròquia, moviment...), i com hi veig reflectida la identitat–missió de l’Església que aquest text  dibuixa, si la missió la basem en la fe rebuda o en altres “poders”...
?
5
I torno a mirar la vida, els FETS viscuts, les PERSONES del meu entorn... des de l’evangeli
?
I apunto aquelles ocasions que s’han donat en què, de paraula o amb els fets, jo mateix/a o d’altres, hem hagut de dir qui és Jesús, hem hagut de confessar la fe.
?
6
Crides que em fa –ens fa– el Pare avui a través d’aquest Evangeli i compromís/os
?
7
Pregària. Diàleg amb Jesús donant gràcies, demanant...
?


8.17.2014

La clau televisiva del cas Pujol DAVID MIRÓ | Actualitzada el 17/08/2014 00:00 (ARA.CAT)

D’ENTRE TOTES LES coses que mai pensava que veuria com a periodista, la més inversemblant és sens dubte veure la casa d’estiu dels Pujol a Queralbs convertida en punt d’atracció turística i centre d’atenció mediàtica per la confessió d’una evasió fiscal. Una situació que assimila l’expresident a personatges com Belén Esteban i altres criatures que habiten el Sálvame de torn. Però, pensant-ho millor, el més sorprenent és encara l’actuació del mateix Jordi Pujol. Quan tothom teoritzava sobre el cristianíssim concepte d’expiació d’un pecat que traspuava el comunicat, i s’especulava sobre el seu suposat desig d’abandonar aquest món, va i ell apareix tan tranquil i rialler, saludant els periodistes i aparentant una normalitat que, tant la seva dona com els seus fills, estan lluny de saber (i voler) interpretar. És aquesta actitud la que està castigant encara més la moral convergent, com ja va denunciar la senadora i alcaldessa de Calella, Montserrat Candini, que no sabia com combinar aquesta imatge amb la d’una militant plorant hores abans, durant una assemblea, desconsolada per les revelacions. Un dels grans reptes del periodisme català dels pròxims anys serà el de donar resposta a aquest immens interrogant i traçar el perfil psicològic del que va comandar els destins de Catalunya durant 23 anys. Jo, per la meua part, recomanaria un visionat de Sálvame, on es passa de la humiliació absoluta a la rialla i l’abraçada en segons. Una cosa que només passa a la televisió i, ara, a Queralbs.

8.15.2014

La pau sigui amb tu, Cañizares, Oriol Domingo (CATALUNYA RELIGIÓ)

1. La pau sigui amb tu, cardenal Antonio Cañizares, prefecte de la Congregació per el Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Millor el tuteig. Es més cristià. Diu Jesús: “No us deixeu dir mestres perquè un de sol és el vostre mestre i tots vosaltres sou germans” (Mateo 23, 8).

2. Aquest cardenal espanyol ha escrit una llarga circular sobre el significat ritual de la pau a la missa. Pot estar-se d’acord en que aquest ritu ha de ser sobri i n’hi ha prou amb un signe de pau amb les persones que estan més a prop. Només cal suggerir que es faci així, sense imposicions ni més normatives. La proliferació de normes es angoixant, i no donen la pau ni en la consciencia personal ni en la comunitat.

3. El papa Francesc ho té molt clar. “Sant Tomàs d’Aquino destacava que els preceptes donats per Crist i els apòstols al poble de Déu són poquíssims. Citant sant Agustí, advertia que els preceptes afegits per l’Església posteriorment han d’exigir-se amb moderació per a no fer més feixuga la vida als fidels i convertir la nostra religió en un esclavatge quan la misericòrdia de Déu volgué que fos lliure” (“Evangelii gaudium” de Francesc).

4. La llibertat cristiana de les persones i dels pobles, a l’Església i al món, és el que dóna la pau.

5. Poden posar-se diversos exemples pacificadors. Suprimir els vestits litúrgics faraònics i els llenguatges estranys facilitaria el sentit de les celebracions i donaria més pau espiritual. Hi hauria més pau si, ¿oi cardenal Cañizares?, no s’aprofités la trona dels temples ni les tribunes (Dicasteris, Conferència Episcopal Espanyola, La Razón) per confondre cristianisme i catolicisme amb unitat d’Espanya. Aquesta confusió es sacrílega perquè manipula el Déu de Jesús al servei d’uns interessos conjunturals i discutibles. També hi hauria més pau eclesial i cívica si el nomenament de bisbes no fos segrestat pel poder polític i per quatre cardenals servils amb aquest poder. En tot cas, la pau sigui amb tu, Cañizares, i amb tothom, vosaltres i nosaltres.

8.14.2014

El secreto de Edu (EL PAÍS SEMANAL), Almudena Grandes

Se despertó dos minutos antes de que sonara la alarma del móvil, y la desconectó corriendo, con esa sensación extraña, tan parecida a la mala conciencia, que le asaltaba cada mañana a la misma hora. Se levantó sin hacer ruido y bajó las escaleras de puntillas, asombrado de que, un día más, el resto de su familia siguiera durmiendo. Después de desayunar, se quedó un rato sentado en la terraza, oyendo el ruido del mar a lo lejos. Entonces pulsó una tecla del móvil, miró la hora y se asustó. Ya eran las nueve y media, y no tenía tiempo que perder.
Volvió a subir las escaleras de puntillas, entró en su cuarto sin hacer ruido, recogió su botín y se instaló con él en una esquina del salón, ante la mesa de comedor que nunca utilizaban en verano aunque ocupaba uno de los lugares más frescos y mejor ventilados de la casa. Allí desplegó bolis, carpetas, folios en blanco, rotuladores de todos los colores, y empezó su jornada. Si fuera capaz de hacer el esquema completo del tema tres en una sola hoja estaría muy bien, pensó, y a eso se dispuso. A las diez y cuarto, cuando oyó los pasos de su madre sobre las escaleras, estaba tan absorto que ni siquiera levantó el boli del papel.
–Edu… –ella abrió la puerta despacio, casi con miedo, la misma cara de susto de todas las mañanas–. ¿Qué haces?
–Pues estudiar, mamá… –él sonrió, y giró la cabeza para recibir y dar a cambio el primer beso del día–. ¿No lo ves?
–Ya, ya… –asintió ella con un gesto de preocupación–. Lo que pasa… ¿Tú estás bien, hijo?
–Claro, mami, muy bien. No te preocupes, pero déjame, anda, que tengo mucho que hacer.
La misma escena, la misma conversación, se habían repetido un día tras otro durante las últimas semanas. Aquel no fue una excepción, y mientras avanzaba en el resumen del tema tres, Edu recibió una visita de su padre, breve, respetuosa, casi protocolaria, otra de su hermana, que dijo hola y desapareció y, por último, al filo de la hora de comer, la de su hermano mayor, que se burló de él como de costumbre.
–Va, Edu, a mí puedes decirme la verdad. ¿Te has dado un golpe en la cabeza? ¿Te han abducido unos extraterrestres mientras dormías? ¿Te has enamorado de una empollona y estás echando carreras para seducirla?
–Que me dejes.
–Que tú no estás bien, tío, que a ti te pasa algo. Dime lo que es, anda, si sólo quiero ayudar…
Descontando los viajes a la nevera en busca de agua fría, y los correspondientes paseos hasta el cuarto de baño, no se levantó de la silla hasta la hora de comer. Allí se repitieron los elogios diarios de padre y madre, las cotidianas burlas de hermano y hermana, las preguntas de siempre, pero él no contestó a ninguna.
–Voy a echarme una siestecita que luego tengo mucho que hacer –se limitó a anunciar después de contribuir a recoger la mesa.
–Vale –aprobó su madre-, pero te llamo cuando bajemos a la playa, ¿no? Para dar un paseo, aunque sea…
–¡Uy! Me parece que hoy no voy a poder ir, mamá… –empezó, para que sus hermanos acabaran la frase entre risas.
–¡Es que tengo mucho que estudiar!
Él les miró, sonrió, y estuvo a punto de decirles la verdad, pero se mordió la lengua en el último instante. Era todo tan raro, tan misteriosamente vergonzoso, que no sabía si podría contarlo en voz alta alguna vez.
Lo suyo siempre había sido otra cosa, cada seis meses una distinta, eso sí, pero siempre otra. Primero la batería, luego el skate, luego militar en la extrema izquierda, luego pasear a los perros de los vecinos para sacarse una pasta, luego hacerse hooligan de un equipo de segunda división, luego fumar porros en el parque, luego dedicarse a las artes marciales, luego tocar una guitarra eléctrica, luego cocinar en una casa ocupada, luego… Ya ni se acordaba de lo que hizo luego, pero estudiar, nunca, o mejor dicho, casi nunca, porque siempre había pasado de curso, pero siempre en septiembre, aprobando tres o cuatro de milagro después de un atracón infernal en el que la velocidad a la que se aprendía los libros sólo era comparable al odio que le inspiraban.
Hasta que en el último curso se pasó. Hasta que comprendió que iba a suspenderlas todas y cuando le quedaba menos de un mes, se propuso estudiar de una manera distinta, con orden, con método, con un horario determinado. Entonces sucedió. Al final sólo consiguió aprobar tres, pero ya le daba lo mismo, porque estaba en posesión de un secreto infame y precioso que no podía compartir con nadie, la respuesta a todas las preguntas a las que no sería capaz de responder este verano.
Edu había descubierto que le gustaba estudiar, pero estaba dispuesto a llevarse ese secreto a la tumba.
www.almudenagrandes.com

8.13.2014

Llach a Verges, País petit

El pulpito laico

...cumplir la ley del embudo es, desgraciadamente para muchos, un imperativo de obligado cumplimiento.


La lluna no és el sol. L'Església no és Jesús Dll, 11/08/2014 - Oriol Domingo (Catalunya Religió)

1. La lluna plena de la nit del diumenge passat, impressionant, provoca sentiments d’admiració davant l’univers infinit. També, per què no?, suggereix un sentit de Déu.

2. La lluna esplèndida recorda a Francesc d’Assis, nom adoptat per Jorge Bergoglio com Papa. Sant Francesc d’Assis és amant de l’austeritat, dels pobres i de la natura. És ’home del “Càntic de les criatures”.
“Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i les estrelles:
al cel les heu formades clares, precioses i belles”

3. El predecessor del papa Francesc, Benet XVI, va explicar-se al respecte seguint la tradició dels primers pares de l’Església. Segons Joseph Ratzinger, la lluna és imatge de l’Església i el sol és imatge del Déu de Jesús. La lluna no és el sol. L’Església no és Jesús. La lluna (l’Església) és un desert de sorra i roques sense llum pròpia. Rep la llum del sol (Jesús). L’Església (la lluna) sense Jesús (el sol) és obscuritat. Si l’Església dona llum és gràcies a Jesús.

4. Hi ha també el batejat com el “Discurs de la lluna”, recordat en aquesta web. Són les paraules del papa Joan XXIII en la nit de l’11 d’octubre de 1962 a la plaça de Sant Pere al començar el concili de l’aggiornamento, el Vaticà II. La lluna lluïa dalt del cel. Joan XXIII, ancià ple de bondat i saviesa, va començar així: “Estimats fillets, estimats fillets, escolto les vostres veus. La meva és una sola veu, però resumeix la veu del món sencer. Aquí, de fet, està representat tot el món. Es diria que, fins i tot, la lluna ha vingut de pressa aquesta nit, observeu-la allà dalt, per mirar aquest espectacle. És que avui clausurem una gran jornada de pau. Sí, de pau: Glòria a Déu i pau als homes de bona voluntat”.

5. Cap el final del discurs, breu però tant impressionant que és inoblidable, Joan XXIII va dir: “Retornant a casa, trobareu els nens. Feu-los una carícia i digueu-los: aquesta és la carícia del Papa. Potser trobareu alguna llàgrima per eixugar. Tingueu una paraula d’ànim per qui sofreix. Sàpiguen els afligits que el Papa està amb els seus fills, especialment en l’hora de la tristesa i l’amargura. Recordem tots, especialment el vincle de la pau. Cantant, o sospirant, o plorant però sempre plens de confiança en Crist que ens ajuda i ens escolta, prosseguim serens i confiats el nostre camí”.

KPAYO (Intentando ser cura de pueblo y cura de jóvenes)

lunes, 14 de febrero de 2011

YO QUIERO SER ATEO


Vengo del tanatorio; ha muerto en el pueblo un hombre joven, padre de dos niños. Se lo ha llevado por delante eso innombrable, ante lo que no podemos nada. Su familia está ya bruñida en el crisol del dolor; es el tercer hijo que esta madre pierde. Su esposa lleva luchando varios meses, casi sin separarse de su marido, turnándose con su cuñada, están todos agotados, como aplastados por un sufrimiento que supera sus fuerzas, sepultados bajo las lágrimas, al límite de su resistencia...

Pero esta mañana estaban más alterados. Enfadados. Con Dios. Al llegar he oído algún reproche, como un grito dolorido... "¿Dónde está Dios ahora?". "Cómo lo ha castigado Dios". "Es injusto, inhumano que Dios se lo haya llevado de esta manera".De nuevo el tema que traté en otro post (diciembre de 2009), pero peor, más crudo, más a flor de piel y sangrante; y el cura allí en medio de esa tensión.

Gente "poco creyente" o que "no cree". Preferiría no creer en nada que creer en un Dios así. Un malvado, un asesino que arbitrariamente elige a sus víctimas; un cabrón que asesta los golpes a su capicho, programando diferentes tipos y grados de torturas y padecimientos. Tiene que ser tremendo creer en semejante horror: alguien todopoderoso en la maldad, que castiga a quienes no creen o a quienes se portan mal, o peor aún, a quien le da la gana. Alguien contra el que dirigir la ira y la frustración, que se mienta cuando se necesita echar la culpa a alguien o a algo; de Dios provienen todos los males, pero olvidamos agradecerle los bienes, que a menudo nos parece que nos los ganamos o merecemos por trabajadores, guapos o buenos. Sí que creen, pero esa fe los machaca más, les echa sal en la herida.

Yo quiero ser ateo de ese dios. Conozco muchas personas que han perdido familiares, amigos (algunos jóvenes, con muertes terribles), y no han pensado que Dios los ha eliminado cruelmente; recuerdo un compañero que enterró a su padre y a su hermana joven poco después, y comenzó la celebración diciendo: "yo se que Dios nos quiere inmensamente". Este es el Dios en el que yo creo. El que no resuelve las papeletas de nuestra vida, el que no puede impedir la muerte (ni siquiera la de su propio hijo) a base de milagros, porque no está en su mano dirigir la naturaleza como quien maneja marionetas. Dios que se dedica a acompañarnos y a no abandonarnos, simplemente eso; Dios que está de nuestra parte, no contra nosotros, y cuando no podemos nos sostiene como sostuvo los brazos clavados en la cruz de Jesús; Dios de estar por casa, que es el amor y la solidaridad que somos capaces de darnos, como toda esa gente, el pueblo entero, estaba volcado esta tarde en el tanatorio.

Claro que me siento un poco responsable. ¿Qué le hemos enseñado (los curas, la Iglesia) a la gente sencilla? ¿Qué inercia lleva a tantas personas a pensar que "lo natural" es que Dios se lleva a sus seres queridos? ¿Qué imagen de Dios hemos transmitido con nuestra enseñanza y, quizá peor, con nuestras vidas? Porque, con ídolos así, es mejor no creer; duele menos pensar que no hay Dios, que las cosas son así porque somos frágiles y limitados, y ya está. Así que yo apostato de ese diossanguinario, me declaro ateo de semejante monstruo; y en días como hoy prometo que me hubiera gustado estudiar para bombero.

8.11.2014

ESGLÉSIA PLURAL: INFORMATIU, 7 d'agost de 2014

Jornades d'Església Plural
a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada
22 d'agost de 2014
 
 
Com cada any us convidem a acompanyar-nos a Prada.
 
De la mà d'Antoni ComínJoan Godayol i Roser Solé reflexionarem del sentit profund de la frase "Església dels pobres" i el seu potencial transformador, no només per l'Església sinó també per la societat.
 
L'Església dels pobres és la veritable Església de Jesús, el lloc de trobada entre Déu i la humanitat. Un dels percusors d'aquesta teologia és Pere Casaldàliga, per aquest motiu li retrem homenatge i ens acostarem a la seva espiritualitat i a la seva vida, amb la col·laboració de la Glòria Casaldàliga i el Joan Soler de l'Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga.
 
L'Església dels pobres ha de ser un projecte personal i col·lectiu que transformi els cors i les estructures. Una aportació, en lectura cristiana, a la construcció d'una societat més justa i humana.
 
Ens voleu acompanyar en aquesta reflexió?
Us esperem a Prada.
 
 
 
L'Església de base de Catalunya es mobilitza pel perfil dels nous bisbes
En dos mesos Església Plural recull 3656 signatures per demanar un bisbe de la línia pastoral del papa Francesc i que tingui com a pròpia la llengua, la cultura i l’identitat eclesial de Catalunya.

El dimecres 30 de juliol va ser lliurat al Registre de l’arquebisbat de Barcelona una carta adreçada al cardenal Martínez Sistach en la que se li comunicava que en els propers dies es procediria a enviar a la Congregació pels bisbes, a la Secretaria d’Estat del Vaticà i al Nunci a Espanya, un dossier amb un escrit i un plec amb 3656 signatures, recollides per Internet entre maig i juliol, en el que es demana que la persona escollida per ocupar la seu episcopal barcelonina estigui plenament identificada i compromesa amb la línia de renovació pastoral del papa Francesc. (Llegir més)
 
 

Editorial d'Església Plural sobre l'afer Pujol

Via fora!!
 
 
L’afer del frau fiscal confessat pel president Pujol i les sospites que la seva família ha utilitzat sistemàticament el lloc preeminent que ell ocupava, per enriquir-se il·lícitament, ha provocat un veritable terratrèmol en la societat catalana.
 
Han aflorat sentiments de tota mena, decepció, ràbia, compassió, odi, fins i tot incredulitat en algunes persones -tot i que a mida passen els dies aquest cada cop va a menys-.
 
És dur, molt dur, per a un país, descobrir que la persona en qui tanta gent si ha emmirallat políticament i èticament, ara cau en el gran fangar de la mentida, el frau i possiblement la corrupció sistemàtica. Com diríem, mal dit, això dels Pujol no té perdó de Déu. Com és possible que en Pujol ens hagi fet això?, es pregunten molts. -  (Llegir més)
 
 
Novetats al web d'Església Plural
Us recordem que no cal esperar que us enviem els butlletins per correu electrònic perquè consulteu el web on, cada setmana, renovem continguts.
 
Comentaris a les lectures bíbliques del diumenge.
 
Setmanalment us oferim les reflexions que sobre l'Evangeli i el Salm fan persones d'una gran profunditat espiritual com és el cas de José A. Pagola, Toni Pujol i Josep M. Balcells.
 
Articles d'opinió
 
Darrerament hem ampliat en nombre de col·laboradors, s'han incorporat Santiago Ramentol i Pere Madrenys, ells juntament amb Jose Arregi, Victòria Molins, Salvador Sol, Maria-Josep Hernández, Antoni Ferret, Jaume Terribas i altres, ens ajuden amb la seva reflexió a disposar de mirades plurals per interpretar l'actualitat.
 
Aquesta setmana hem incorporat els següents articles:
 
L'Església i l'única llei important, de Maria-Josep Hernàndez.
 
La faula s'ha acabat, de Santiago Ramentol.
 
 
Els homes no són illes, de Salvador Sol.
 
Donatius Pay-Pal
 
Com ja us hem comentat altres vegades, des de 2011 Església Plural ha renunciat a demanar subvencions públiques mentre durin les retallades en polítiques socials, per aquest motiu ens calen més que mai les ajudes i les aportacions periòdiques o puntuals que ens pugueu fer. Seguint el suggeriment d'alguns de vosaltres, hem posat en marxa un servei de donatius on-line utilitzant una de les plataformes més segures del mercat, Pay-Pal. És molt senzil d'utilitzar i com us diem és un dels sistemes més segurs que hi ha per fer operacions amb diners per Internet. Agrairem les vostres aportacions.
 

 
 
 
 


 
Aquest correu és enviat a 11.274 persones. Fes-nos arribar adreces de correu de persones a qui creguis que li pot interessar rebre'l. L'adreça de correu per a rebre ALTES i BAIXES és butlleti@esglesiaplural.cat .  
 
Cas que algú de vosaltres no vulgui rebre aquesta informació, es pot donar de baixa en qualsevol moment enviant-nos un correu a butlleti@esglesiaplural.cat amb el nom i adreça de correu on rep les comunicacions i en l'assumpte del correu s'ha de posar "BAIXA". Immediatament atendrem la vostra petició.

8.09.2014

Jean-Marie Le Pen: "El Ébola puede solucionar el problema de la inmigración en tres meses". (El pulpito laico)


... ¿en manos de quienes hemos puesto la responsabilidad de gestionar la convivencia ? ...no sabemos si elegir, para intentar comprender tan caóticas medidas, entre la incapacidad manifiesta o la deshonrosa avaricia...posiblemente sea una mezcla de ambas...difícil de entender como no estalla violentamente la indignación acumulada... deben confiar en la solidaridad ciudadana, actitud y sentimiento que la gran mayoría de nuestros gobernantes desconocen y que tendría que ser la bandera que presidiera las resoluciones que toman.  
 

8.08.2014

Adopció i homosexualitat (text de Pedro Zabala, traduït per l'autor del blog)

Mai he tingut dubtes de la meua orientació sexual. M'educaren en la ignorància que poguera haver-hi altres orientacions. Després descobrí, fins prop de mi, que també les hi havia. El descobriment em va deixar perplex. I em vaig esforçar per tal de comprendre, per tal d'escoltar. I vaig poder captar el sofriment d'aqueixes persones, obligades a amagar-se davant la incomprensió i la intolerància. Vaig poder percebre que entre elles hi ha tantes diferències com entre els heterosexuals. I que per tal de viure humanamemt la seua sexualitat tenen les mateixes dificultats que nosaltres els heteros, més les derivades de l'opressió a què han estat sotmeses i segueixen sotmeses. Quan vaig començar a sentir parlar d'una norma que autoritzava el matrimoni entre persones del mateix sexe, vaig alçar la meua veu escrita demanat que es reconeguera a aqueixes unions els mateixos drets i obligacions que a les de distint, encara que entenia que era preferible donar-los altra denominació. La llei els va anomenar matrimonis però no vaig compartir que açò fóra motiu suficient per a un recurs d'inconstitucionalitat. El que sí em va agradar és que els reconeguera la possibilitat d'adoptar. (Però no com un dret d'aqueixes persones, ni de les parelles del mateix sexe, sinó com un DRET dels xiquets a ser emparats en la seua orfandat o desatenció. Els possibles adoptants sí han de ser persones idònies per tal d'atendre aqueixes criatures. En igualtat d'aqueix requisit, un baró i dona, entenc jo, són preferibles a una parella del mateix sexe. Però, no és millor que un xicotet siga lliurat per a la seua cura a dos mares o a dos pares que deixar-lo sol o confiat a la frialtat d'una institució?)



PD: No haig de compartir necessàriament totes les afirmacions que fa Pedro Zabala. Solament m'he limitat a fer-ne la traducció.

8.07.2014

Associació Amics del Bisbe Deig (MOLLERUSSA)

ASSOCIACIÓ AMICS DEL BISBE DEIG
MOLLERUSSA
CICLE DE CONFERÈNCIES 2014 – 2015

DIA 3 D’OCTUBRE
XAVIER MELGAREJO
Psicòleg i doctor en pedagogia
Presentació del llibre: Gràcies Finlàndia
Presentarà l’acte: Josep Miquel Varea
Lloc: Casa de cultura ( Biblioteca)
Hora: 9:00

DIA 24 D’OCTUBRE
AITOR ESTEBAN
Portaveu parlamentari del PNB a Madrid
Títol: Per decidir
Presentarà l’acte: Lluís Guasch
Lloc: Casa de Cultura (Biblioteca)
Hora: 9:00

DIA 14 DE NOVEMBRE
ANTONI PUIGVERD
Escriptor i periodista
Presentarà el seu nou llibre. ( Es publicarà al setembre-octubre)
Presentarà l’acte: Josep Maria Escribà
Lloc: Casa de cultura. ( Biblioteca)
Hora: 9:00

DIA 12 DE DESEMBRE
RAFEL NADAL
Periodista
Presentarà el seu nou llibre: Quan en dèiem xampany
Presentarà l’acte: Jaume Cabús
Lloc: Casa de Cultura (Biblioteca)
Hora:9:00



DIA 29 DE GENER
JOAN VILA
Empresari
Presentarà el llibre: La crisis des de la trinxera
Presentarà l’acte: Joan Martí
Lloc: Casa de Cultura (Biblioteca)
Hora: 9:00

La resta de conferències encara no estan confirmades.
Si us plau, reenvieu-lo a tothom que pugui estar interessat
I feu-ne difusió.