12.30.2013

Demostració de força de l'Església a Madrid. Milers de fidels assisteixen a la festa convocada per Rouco Varela enmig del debat de la llei de l'avortament (ARA.CAT)

En ple debat sobre la futura la llei de l'avortament, l'Església catòlica va convertir la Festa de la Sagrada Família celebrada ahir en una demostració de la seva força dins la societat. Només a Madrid, el cardenal arquebisbe i president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Antonio María Rouco Varela, va aconseguir reunir mig milió de fidels en l'homilia que va fer a la plaça de Colón. La majoria eren famílies amb nens procedents d'arreu de l'Estat i també d'altres punts de la resta d'Europa, com Alemanya, França, Holanda, Àustria i Portugal. En l'homilia, Rouco Varela va reivindicar el model de família tradicional. El cardenal arquebisbe va defensar la família constituïda dins del "matrimoni insoluble" com la "cèl·lula bàsica" de la societat davant "l'aclaparadora atmosfera intel·lectual i mediàtica" en què preval una concepció de la vida caracteritzada per la "transitorietat".
En un missatge ple de referències al papa Francesc, Rouco Varela va assegurar que en aquesta "hora crucial de la humanitat" i enmig de la "dura i persistent crisi", la família cristiana està demostrant "el seu insuperable i insubstituïble valor per a la solidaritat i la pau social; fins i tot davant de les extraordinàries contrarietats econòmiques, socials i culturals actuals", va assenyalar.
Tot i "l'aclaparadora atmosfera intel·lectual i mediàtica", Rouco Varela va insistir que la família és "invencible" i capaç de sobreposar-se i superar qualsevol "repte del maligne i qualsevol debilitat nascuda del pecat". En aquest sentit, va assegurar que no hi ha un altre lloc com la família per trobar consol, alleujament i ajuda per als aturats, els malalts crònics i terminals o els joves que han embarrancat les seves vides "en l'alcohol, en la droga i en el sexe salvatge".
SMS per pagar la festa
Durant l'homilia, que va estar marcada per un ambient festiu, Rouco Varela va evitar parlar obertament de la reforma de la llei de l'avortament impulsada pel PP, que, tot i les nombroses crítiques que ha rebut a nivell nacional i internacional, l'Església catòlica espanyola titlla de massa permissiva. El cardenal arquebisbe, però, sí que hi va fer una breu referència. "Ni tan sols el do de la vida s'entén com a definitiu i inviolable", va indicar.
Aquesta missa de la família, batejada pel mateix Rouco Varela com "l'alegria de l'Evangeli de la família", ha estat l'última que oficia el cardenal arquebisbe de Madrid abans de jubilar-se. Durant la celebració, es va demanar la col·laboració dels assistents per sufragar econòmicament la festa, a través de l'enviament de missatges de mòbil amb la paraula fami.
Distanciament de Madrid
El primer any que es va celebrar la festa va ser el 2006, en un context polític molt diferent. El president del govern espanyol era José Luis Rodríguez Zapatero, que en aquell moment havia impulsat reformes molt criticades per l'Església, com el matrimoni entre persones del mateix sexe.
Enmig de l'homilia del cardenal arquebisbe de Madrid es va connectar amb el Vaticà per escoltar la salutació en directe del papa Francesc des de Roma, en la qual va deixar clara la seva preferència per Barcelona davant de Madrid i, de retruc, el seu distanciament de la Conferència Episcopal Espanyola.

El pontífex va saludar els fidels de tot el món que celebraven la Festa de la Sagrada Família i, en concret, els congregats a l'Estat, primer els de la capital catalana i després els de Madrid. A aquest gest se li ha de sumar que Barcelona també va ser la ciutat escollida pel Papa per enviar a la festa d'ahir el representant de la cúria en temes de família. "Dirigeixo una salutació especial als fidels que s'han connectat amb nosaltres des de Natzaret, a la basílica de l'Anunciació, on ha viatjat el secretari general del Sínode de Bisbes, i des de Barcelona, a la basílica de la Sagrada Família, on ha anat el president del Pontifici Consell per a la Família", va dir el papa Francesc.
Des de la capital catalana, el representant del Vaticà, l'arquebisbe Vincenzo Paglia, també va fer una defensa de la família tradicional formada per un pare, una mare i els fills. "És veritat que hi ha altres formes de convivència, però no són família sinó un altre mètode de conviure", va deixar clar el president del Pontifici Consell per a la Família en declaracions a TV3. Acabada la missa, organitzada pel cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, Paglia va dedicar una llarga estona a saludar els fidels, la majoria famílies, que havien anat fins al temple de Gaudí.
"Els matrimonis gais generen violència"
El bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló, Casimiro López, va assegurar durant la seva carta pastoral d'ahir que el matrimoni entre persones del mateix sexe és la base "per a la destrucció de la família" i té entre els seus efectes "el notable augment de fills amb greus pertorbacions de la personalitat" i la generació d'un clima de violència. El bisbe també va criticar el "divorci exprés" i les unions de fet.
PD: No sé si heu notat que hi havia menys bisbes que mai. Segons l'Arquebisbat de Madrid, foren " más de 30 obispos españoles, entre los que se encontraban el Nuncio de Su Santidad en España, Mons. Renzo Fratini, y en Kazajistán, Mons. Maury; los Cardenales Antonio Cañizares y Carlos Amigo; los Arzobispos de Granada, Sevilla, Oviedo, Valencia, y el Castrense; los Obispos de Getafe y Alcalá de Henares, y los tres auxiliares de Madrid, Mons. Fidel Herráez, Mons. César Franco y Mons. Juan Antonio Martínez Camino, sj, además del Secretario de la CEE, José Mª Gil Tamayo.   I en la foto jo distinguesc el bisbe d'Eivissa i el de Cantàbria.

12.29.2013

Passejada poètica per l'obra d'Estellés al Ràfol de Salem (VILAWEB/ONTINYENT)



El poeta Salvador Jàfer presentarà i conduirà l'acte que el Ràfol de Salem dedica diumenge, 29 de desembre, a l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés, de qui enguany ha estat commemorant-se el vintè aniversari de la mort. Escriptors i lectors del poble i de la resta de la comarca hi participaran en aquesta iniciativa proposada per la regidoria de Cultura, i en què també es projectarà el documental que RTVV va realitzar sobre el poeta de Burjassot.


Un vi d'honor clourà l'acte, que es farà a partir de les 18.30 a l'auditori municipal.

12.27.2013

L’AUTONOMIA DEL PP, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 24/12/2013)

No és cap novetat recordar-ho: al PP les autonomies que hi ha a l’estat espanyol, li causen destorb. I no és només -tal com diuen- per les duplicitats que en alguns casos es produeixen respecte les compentències del govern central i, en conseqüència, per l’encariment que s’hi pot produir en l’exercici de les respectives funcions. No. L’aversió del PP a l’organització autonòmica de l’estat és per motius profundament ideològics. Ells, simplement, són partidaris d’un estat centralitzat perquè en aquest és més fàcil governar  amb autoritarisme, encara que els governs autonòmics siguen del mateix signe polític.
            No diré jo que no siga necessària una revisió de l’estat de les autonomies. El café per a tots que durant la transició es va produir, donant lloc a les 17 comunitats autònomes, en alguns casos pot ser no tenia ni té sentit. Però on indubtablement calien governs autonòmics dotats d’amples competències, és en aquelles comunitats que anomenem històriques, les quals venen a coincidir amb les que tenim llengua pròpia.
            Tanmateix, és justament cap a aquestes comunitats, on se centren les principals accions del PP, contraries al reconeixement d’aquells aspectes diferencials propis i a l’exercici de l’autogovern.  En tenim exemples diversos  Un d’aquests és la presentació, per part del Partit Popularen, en el seu dia, del recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, creant-hi una sèrie de conflictes competencials abans inexistents. Uns conflictes i unes accions que, precisament, han augmentat l’afany independentista de la població. I si ens referim a aquesta proposta independentista, el menyspreu amb que s’està rebent i la crida des d’alguns mitjans de comunicació propers al PP, a que Catalunya deixe de tenir autogovern, és una mostra del tarannà autoritari del qual parlem.

            Un altre fet significatiu, van ser les declaracions de Mª Dolores de Cospedal, de fa uns deu dies, afirmant rotundament i de manera repetida, que la competència en educació de les comunitats autònomes, era un greu error. No feia referència a cap aspecte concret però el que podíem llegir darrere d’aquestes afirmacions era una desconsideració cap a la indiosincràsia pròpia, com ara la realitat lingüística de Catalunya, de Balears i també del País Valencià. No de bades, la llei Wert pretèn dificultar el programa d’immersió lingüística i reduir la utilització del català com a llengua vehicular. Alhora, redueix el percentatge que fins ara competia a les autonomies per decidir el currículum a aplicar en els respectius teritoris. La qual cosa vol dir que el coneixement del propi medi, l’arrelament al’entorn i l’adaptació dels programes a cada realitat cultural i social, es veuran greument disminuïts.
            Si afegim el tancament de televisions i radios que podrien promoure el coneixemnt i l’ús de la llengua pròpia, com és el cas de Canal 9, podem deduir les accions per anar descafeïnant aquells aspectes bàsics que calen per a que una autonomia tinga poder suficient per autogover-nar-se i autodotar-se de tots els elements que els permeten viure com pobles amb característiques pròpies. Aquest és el nostre cas i a aquesta situació caldrà fer-li front.


12.23.2013

Paraules de Vida (de monsenyor Enric Benavent, bisbe de Tortosa) (Bisbat de Tortosa)

Aquesta setmana celebrarem la festa de Nadal. Són dies especialment emotius per a tots. L’ambient que es respira en les nostres cases i en els nostres pobles, la litúrgia de l’Església, amb la bellesa dels textos i dels cants, les tradicions que s’han acumulat al llarg de tants segles amb motiu del Nadal, etc... converteixen aquestes festes en una celebració entranyable.

En el relat del naixement del Senyor que ens ofereix l’evangelista sant Lluc sorprèn la reacció dels pastors, que després d’haver escoltat l’anunci dels àngels, es diuen els uns als altres: "Arribem-nos a Betlem" (Lc 2, 15). La celebració de la festa de Nadal és una invitació a anar a Betlem, a anar a l’encontre del Senyor per descobrir els signes de la seua presència en el nostre món. Els mateixos àngels els havien oferit unes pistes per a reconèixer eixe xiquet que és "el Salvador, el Messies, el Senyor" (Lc 2, 12): "trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora” (Lc 2, 12). Tres senyals: un nen, en bolquers, posat en una menjadora. I eixe nen té atributs divins: és "el Salvador, el Messies, el Senyor".



Veuran un xiquet. Quan un xiquet acaba de nàixer es palpa la petitesa de l’home. El Salvador, el Messies i Senyor no fa la seua aparició en el món amb aires de grandesa o amb pretensions de superioritat. En la petitesa d’eixe xiquet ha aparegut la bondat de Déu i el seu amor a l’home. Anar a Betlem significa buscar Crist, no en les grandeses humanes ni en les pretensions de superioritat que tantes vegades mouen l’actuació dels homes, sinó en lo xicotet, en lo que moltes vegades se’ns presenta com humanament insignificant. En lo petit es conté lo més gran.

El veuran en bolquers. El xiquet de bolquers assumeix la fragilitat de la condició humana. Necessita ser embolicat en bolquers per a protegir-se del fred i de les adversitats del nostre món. El Messies no entra en el nostre món amb prepotència, ni amb afany de domini, ni amb desitjos de poder. Accepta la fragilitat de la nostra humanitat i es fa el nostre germà. Anar a Betlem significa buscar Crist, no en el que evoca poder, sinó en els més exposats a la fragilitat i a la intempèrie. Ells són el rostre de Crist.

El trobaran posat en una menjadora. No naix en un palau, sinó en un estable. Es fa pobre amb els més pobres perquè ha volgut ser el nostre germà i el nostre servidor. Ell, sent ric, per nosaltres es va fer pobre per a enriquir-nos amb la seua pobresa. I eixe fer-se pobre es manifesta en el seu mode d’entrar al nostre món.

El Nadal és una celebració entranyable, però no ens porta a un món d’irrealitat o de fantasia: ens espenta a les realitats que ens envolten. Anar a Betlem és saber "veure" a Crist en el xicotet, en el fràgil, en les pobreses humanes. Si el descobrim aquí, la celebració del Nadal omplirà els nostres cors d’alegria.

Feliç i Sant Nadal.

+ Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa

12.20.2013

LLISTAT DE 62 LLADRES, QUE TENEN LA COVA A MADRID!!!!


Cotejados los datos que los propios parlamentarios elegidos fuera de Madrid aportan en sus declaraciones patrimoniales, resulta que sesenta y tres de ellos poseen una o varias viviendas en Madrid, a pesar de lo cual siguen teniendo derecho a esa indemnización mensual de más de 1.800 euros que les pagamos entre todos nosotros. 
Destacan los casos de  Elvira Rodríguez, diputada por Jaén, que dispone de cinco viviendas en Madrid y de Arturo García Tizón, diputado electo por Toledo, propietario a su vez de 4 viviendas en la Comunidad de Madrid.

     1.800 x 63=113.400 € al mes, x12 meses =1.360.800€ al año. 
     Es decir más de 1,3 millón € /año.
     
Además, estas cantidades puestas mensualmente a disposición de los señores diputados están exentas del pago de cualquier impuesto. 

Hay que empezar a ponerles nombre y apellidos... ahí va la lista:
 
Nombre    Partido y Circunscripción              Viviendas en Madrid
Ana M. Oranas González.....CC Tenerife        1 vivienda
Mercé Pigem i Palmés........CIU Barcelona     1 vivienda
José Luis Ayllón Manso.....PP Barcelona        1 con plaza de garaje
José Eugenio Azpiroz Villar.PP Guipúzcoa       1 con plaza de garaje
Fátima Báñez García.  PP Huelva                     1 vivienda
Pilar Barreiro Álvarez..PP Murcia                 11 vivienda (7 x herencia)
José Antonio Bermúdez de C..PP Salamanca    1 vivienda
Mª Jesús Bonilla DomínguezPP Cuenca          3 viviendas
Pablo Casado Blanco..PP Ávila                         1 vivienda
Mª Teresa Cobaleda Hernández.PP Salamanca 1 vivienda
Guillermo Collarte RodríguezPP Orense         2 viviendas
Miguel Ángel Cortés Martín.PP Valladolid      1 vivienda
Antonio Eiras Rey..PP La Coruña                     1 vivienda
Andrea Fabra Fernández..PP Castellón            1 vivienda
Jorge Fernández Díaz  PP Barcelona                 1 vivienda
Arturo García-Tizón López.PP Toledo              4 viviendas
Pedro Ramón G. de la Sema.PP Segovia          1 vivienda
Rafael Hernando Fraile.PP Almería                  1 vivienda
Santiago Lazuela Marina.PP Teruel                  1 vivienda
J. Ignacio Llorens Torres  PP Lérida                1 vivienda
Fernando López-Amor García.PP Córdoba      1 vivienda (50% y 33%)
Guillermo Mariscal Anaya  PP Las Palmas       1 vivienda
Francisco Márquez de la Rubia..PP Ceuta       1 vivienda
Vicente Martínez Pujarte..PP Murcia               1 vivienda
José Alberto Martín T.   .PP Ciudad Real         2 viviendas
Juan José Matarí Sáez..PP Almería                  1 vivienda
Lourdes Méndez Monasterio...PP Murcia       1 vivienda
Mª Sandra Moneo Díez  ...PP Burgos               1 vivienda
CristóbalMontoro Romero....PP Sevilla             3 viviendas
Manuel Mora Bernat..PP Huesca                    1 vivienda
Eugenio Nasarre Goicoechea.PP Granada       1 vivienda
Jaime E. Olano Vela.PP Lugo                           1 vivienda
Ana Pastor Luján.PP Pontevedra                      1 vivienda
José Cruz Pérez Lazaparán.PP Navarra           1 vivienda
Alfredo Prada Presa.PP León                           1 vivienda
Javier Puente Redondo.PP Cantabria               1 vivienda
Elvira Rodríguez Herrero  PP Jaén                  5 viviendas(1 x herencia)
Celinda Sánchez García....PP Palencia              1 vivienda
Mª Arenales Serrano ArguelloPP Valladolid     1 vivienda
Manuel Torres Herrera..PP Tenerife                 1 vivienda
Ignacio Uriarte Ayala  .PP Valencia                   1 estudio (sic)
Francisco Vaño Ferre .. PP Toledo                     1 vivienda
Celia Villalobos Talero ..PP Málaga                   1 vivienda
José María Barreda Fontes..PSOECiudad R     1 piso de 260 m2 .
Meritxell Batet Lamaña .PSOE  Barcelona       1 vivienda
José María Beneito Pérez ..PSOECuenca         1 vivienda
José Blanco López ....PSOE Lugo                      1 vivienda
Jesús Caldera Sánchez-Capitán..PSOESalamanca 1 vivienda
Antonio Camacho Vizcaíno ..PSOEZamora        2 viviendas
Mª Luisa Carcedo Roces ...PSOE Asturias        1 vivienda
Juan Luis Gordo Pérez ...PSOE Segovia             2 viviendas
Mª Concepción Gutiérrez Castillo PSOEJaén     1 vivienda
Patricia Hernández Gutiérrez .PSOETenerife     1 vivienda
Antonio Hurtado Zurera  PSOECórdoba            1 vivienda (33%)
Ramón Jáuregui Atondo .PSOE Álava               1 vivienda (50%)
Eduardo Madina Muñoz  ...PSOEVizcaya          1 vivienda
José Martínez Olmos  ....PSOE Granada           1 vivienda
Carmen Montón Giménez ...PSOEValencia        1 vivienda
Juan Moscoso del Prado ..PSOENavarra           1 vivienda
Pedro José Muñoz González. PSOEÁvila           2 viviendas
Inmaculada Rodríguez Piñero. PSOEValencia    1 Loft (sic)
Consuelo Rumí Ibáñez ....PSOE Almería            1 vivienda
José Andrés Torres Mora ....PSOE Málaga       1 vivienda

                                Descripción: cid:2.2690320225@web171704.mail.ir2.yahoo.com 


! SE LES TENÍA QUE CAER LA CARA DE VERGÜENZA.. .!

El pueblo español clama por una "Ley de Buenas Conductas Públicas" que determine los salarios y las prebendas de políticos y  ciertos administradores de lo Público.
!Fuera los corruptos ! 
Otros países de la UE ya lo hicieron con éxito.
En España existe una clase política joven y bién preparada,  deseosa de tomar el relevo,  pero de manera transparente y 
bajo el Control  de un auténtico "Defensor del Pueblo" imparcial.

Del PSOE   son 20
Del PP       son 41
de  CC       son   1
de  CIU     son   1.

I per si algú/na no s'ho creu que mire aquesta informació: 

Carta abierta del actor Juan Diego sobre la libertad de Catalunya (http://spanienkaputt.wordpress.com)

“Independentista, como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán.
No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así.
Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto.
No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos.
No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia. 
Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo.
No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede.
¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta.
No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.”

12.19.2013

EUROVEGAS: UN DESFICACI NO CONSUMAT, de CARME MIQUEL (17/12/2013)

Finalment no ho faran, no construiran Eurovegas, el macrocomplexe de casinos i altres garitos que tant desitjaven els capitosts de la Comunitat de Madrid. Ho ha anunciat amb molta solemnitat la vicepresidenta del govern espanyol, com si la decisió haguera sigut un acte de responsabilitat dels governs respectius. Com si ells no ho hagueren acceptat “ante la nuevas exigencias del grupo Adelson”. Però no és cert. Les exigències inacceptables estaven presents des del primer dia. I no en són poques:  canvis en la legislació laboral per poder contractar treballadors en condicions econòmiques encara més per davall del que permet la reforma laboral, així com quedar exempst del pagament de les quotes de la Seguretat Social. Canvis en  la llei d’estrangeria per poder contractar gent sense papers (i per tant, pagar-li menys). Canvis en la llei de sanitat per allò de poder fumar. Exempció de tot tipus d’impostos durant, al menys, dos anys i avantatges respecte la fiscalitat immobiliaria i del sol, qüestions aquestes que farien d’Eurovegas un nou paradís fiscal. I més:  construcció de les infraestructures que soliciten, reducció o eliminació d’impostos als guanyadors de jocs així com permetre l’entrada als ludópates en procés de deshabituació i també als menors. Tot això unit a l’exigència de cessió –que no venda- de sol públic sense els costos que se’n pogueren derivar, com els de les expropiacions. I que l’estat espanyol avale el grup d’Adelson en la consecució dels prèstecs que aquest demane.

            Aquestes i altres exigències estaven sobre la taula el primer dia i el govern estava disposat a acceptar-les. Encara em veig la inefable Anna Botella dient: “ Si les molesta que fumen, que no vayan. A nadie se le obliga a ir”. I a esperanza Aguirre i el seu successor justificant-se amb els moltíssims llocs de treball que suposadament s’hi crearien, quan tothom sabia que els llocs de treball preferits d’Adelson són els dels asiàtics que treballen molt i exigeixen poc.

            Tota una presa de pèl per part dels promotors d’Eurovegas i tota una baixada de pantalons (no sé com dir-ho de manera més educada) per part dels governs implicats. La darrera burla del grup d’Adelson ha consistit en exigir al govern  la reversió de tota la inversió que facen  i també que l’estat espanyol assumisca les pèrdues que puguen produir-se si, amb el temps, es dona un canvi legislatiu que els afecte.  Pot haver-hi demanda més vergonyant? Així és que no és cap heroicitat no acceptar-la. Simplement és econòmicament i tècnicament inviable.


            Sembla ser que ara el macrocomplexe d’oci anirà al Japó o a Corea. I no me n’alegre. No m’alegra que els negocis mafiosos vagen instal·lant-se pel món, que usen l’enorme poder econòmic que tenen per doblegar governs i per pervertir les societats. I aquest desgrat em fa desitjar una altre sistema econòmic –productiu, net, just…-  i com no! desitjar un altre tipus de governants.

12.18.2013

València, ai!!, de Josep Piera (LEVANTE-EMV, 15/12/2013)

  ¿Què diuen ara unes veus popularment celestials de què som o no som o hem de ser els valencians? Què? Que els bàrbars del nord tenen la culpa dels nostres mals i desastres? Una altra volta? I pensen que això és creïble amb el que està passant? Tenen cap crèdit civil o moral ara aquests polítics aninotats que tanquen televisions i amenacen criatures en edat escolar? A qui volen manipular, adoctrinar o estafar? Queda algú ací que no sàpia el que ha passat en aquests anys i no veja el que està passant ara mateix? Parlem-ne.
  Després d’haver venut el territori, de farcir-lo d’obres inútils que ara trauen a subhasta pública (per a que compre qui vulga el que vulga a un preu regalat), d’esborrar del mapa mediàtic l’única televisió que ens parlava en valencià, ara amaguen el seu fracàs civil i tanquen televisions, malvenen aeroports, salden apartaments, desmunten parcs temàtics, regalen camps de golf i equips de futbol, desfan camps de tarongers i d’arròs... Terra cremada. I encara se’n riuen cínicament.
  Així, tot fet pols –territori, llengua, bancs, símbols civils i imaginari fantàstic- han deixat el país dels valencians socarrat, com una terra erma, per a que en gestionen les cendres els que vindran, mentre ells s’ho passaran la mar de contents a Madrid, a Miami o a Curaçao. Aquesta i no altra és la intenció dels que, havent malbaratat els diners i les institucions valencianes durant vint anys en benefici personal o partidari, ara insisteixen en fer-nos por, en voler fer-nos creure que els culpables d’aquest desficaci no han segut ells.
  Ara que ja no tenim televisions on mirar-nos a l’espill local, ha quedat clar i ras qui són els que han fet l’espoli civil valencià. I les directrius arriben d’on han vingut sempre: de dalt. I el que més xoca és que després d’haver-los rigut les festes, amb cerimònies papals i tot, ara els amos els tracten de ninots; uns ninots que demanen, damunt, ser indultats, perquè saben el que han fet: seguir el que els superiors els han dit que havien de fer. Provincianisme servil; com en altres temps. Àngels de déu, serafins o missatgers de la ignomínia, a qui voleu espantar? A qui voleu tirar les culpes del vostre patètic fracàs civil? Ja no vos queda res més per a ofrenar que no siga la misèria que heu deixat.

  Senyores i senyors del govern valencià, facen el favor de no salivar tant. I ja que vostés parlen de manipular criatures o històries passades, i de posar mans al foc o tirar mà a la cartera, no ens facen més la mà públicament. Que som valencians, i entenem ben rebé de què va la cosa de fa molt.   

12.17.2013

Mor el cardenal Carles (Catalunya Religió.cat)

(CR) L’Arquebisbat de Barcelona ha comunicat la defunció, aquesta matinada, del cardenal Ricard Maria Carles i Gordó, a l’edat de 87 anys. Ha mort a l'hospital de Tortosa després d'unes setmanes ingressat. 

Segons informa l'arquebisbat de Barcelona la capella ardent quedarà instal·lada  a la catedral de Tortosa, des de la una del migdia fins a les 20 h. Dimecres dia 18, les seves despulles seran traslladades a la catedral de Barcelona, on la capella ardent quedarà instal·lada des les 11 fins a les 21 h. Dijous dia 19 de desembre, a les 11 h, a la mateixa catedral de Barcelona, tindrà lloc la missa exequial.

L'arquebisbat de Valencia ha informat també que el cardenal Carles serà enterrat a la Basílica de la Verge dels Desemparats de València, tal com era el seu desig expressat en diverses ocasions. La seva tomba quedarà situada a la nau central , prop de l'altar , al costat dret de l'única sepultura existent a la Basílica. El sepulcre en què reposaran les restes del purpurat es troba excavat ja des de fa sis anys , per encàrrec del cardenal Carles que va pagar les obres .

El cardenal Martínez Sistach, que va ser el seu successor com arquebisbe de Barcelona, ha fet el següent comunicat:

"Com ja deveu saber pels mitjans de comunicació, avui 17 de desembre de 2013, ha mort l’Emm. i Rvdm. Sr. Cardenal Ricard Maria Carles i Gordó, arquebisbe que fou de Barcelona durant 14 anys. Que al cel sia.

"La mort del que fou pastor d’aquesta Església arxidiocesana, a qui hem conegut i estimat, ens omple de tristesa. Tanmateix, la fe cristiana ens parla de l’inici de la vida plena amb Déu Nostre Senyor després del nostre traspàs. És una expressió del nostre afecte a l’estimat cardenal Carles pregar per ell i acompanyar les seves despulles amb la celebració de les exèquies.

"Per això us vull comunicar que la missa exequial se celebrarà a la Catedral de Barcelona el dijous 19 de desembre, a les 11 del matí.

"El difunt serà rebut a la Catedral de Barcelona pel Sr. Cardenal, els bisbes i el Capítol Catedral, amb la pregària litúrgica de tèrcia. La capella ardent quedarà instal·lada al Cor de la Catedral a partir de les 11 hores del matí del dimecres 18 de desembre, fins a les 21 hores; i el matí del dijous fins a la missa exequial

"El cardenal Ricard M. Carles, que fou molt devot de la Mare de Déu dels Desemparats, complint la seva última voluntat, serà enterrat a la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València.
"Unim-nos en la pregària i rebeu la meva benedicció afectuosa."


Ricard Maria Carles, el bisbe de Joan Pau II (Catalunya Religió. cat)

(Jordi Llisterri – CRRicard Maria Carles era un bon capellà. Va néixer a València el 24 de setembre de 1926 -el dia de la Mare de Déu de Mercè- on va créixer i va viure la seva vocació sacerdotal, i ha mort aquest dimarts a Tortosa on va exercir l’episcopat durant vint anys a Tortosa abans d’anar a Barcelona.
Alumne a una escola de les teresianes, i de batxillerat als jesuïtes, va abandonar els estudis universitaris de Química per entrar al seminari de València. Després de ser ordenat capellà el 1951 es va llicenciar en Dret canònic a Salamanca.
Sota el pontificat del bisbe Marcelino Olaechea primer va estar destinat a dues parròquies de València i després va assumir diverses responsabilitats diocesanes, com la direcció del Convictori per als Diaques i les delegacions episcopal per al Clergat i de pastoral familiar. En la seva experiència parroquial a València també va treballar amb l’Acció Catòlica i va ser consiliari de la JOC.
I molt jove, amb 42 anys, el juny de 1969 li arriba el nomenament com a bisbe de Tortosa. Una diòcesi amb seu a Catalunya però amb un terç del territori al País Valencià. És l’època d’aplicació del Vaticà II i culmina aquest treball amb la convocatòria d’un Sínode diocesà el 1984, que segueix la línia de les assemblees diocesanes convocats en altres bisbats catalans. 22 anys de bisbe, la seva proximitat i profunda espiritualitat converteix a “Don Ricardo” en un bisbe respectat i estimat entre la família diocesana de Tortosa.



Un sopar amb Joan Pau II
Però la biografia del cardenal Carles pren un gir el 1990 quan des de Roma es busca un relleu pel cardenal Narcís Jubany a Barcelona. I es fixen en l’únic bisbe valencià que hi ha en aquells moments a Catalunya. Com el mateix Carles explicavaJoan Pau II busca un relleu per canviar la diòcesi de la capital catalana. Una diòcesis de quatre milions d’habitants, seu cardenalicia, i que marca molt la dinàmica de l’Església a Catalunya. Just abans de la seva l’entrada a la diòcesi, el papa el va convidar a sopar: “m’enviava a un lloc que sabia que no era fácil”. Poc després, el mateix Joan Pau II li envia una carta “bastant llarga” en la que “deia que estava d’acord amb el que jo estava fent a Barcelona i que acceptava la línia que havia agafat la diòcesis”.
Així, l’home de Joan Pau II a Catalunya arriba a Barcelona el 1990. I posa en marxa el primer pla pastoral sota els eixos d’identitat, comunió i evangelització. Una tasca evangelitzadora i espiritual –va crear l’Institut de Teologia Espiritual- que camina al costat de l’impuls de l’acció caritativa de l’Església. Tot en la línia de reforçar la cohesió eclesial i la identitat catòlica davant la secularització.
En una primera etapa crea les demarcacions diocesanes per descentralitzar el bisbat. Situa com a responsables de cada territori els nous bisbes auxiliars que es nomenen a Barcelona entre el 1991 i 1993. Carles SolerJoan CarreraJoan-Enric VivesJaume Traserra Pere Tena. I en una segona etapa, reestructura i modernitza els organismes de la cúria diocesana amb un nou equip liderat pel bisbe Joan Carrera i el jesuïta Enric Puig.
Finalment, una vegada el cardenal Jubany ha complert els 80 anys, és creat cardenal el 1994. Una dècada després, podrà participar com a cardenal en el conclave que va escollir a Benet XVI. Fins la seva jubilació participa en la tasca de diversos organismes vaticans com Congregació per a l’Educació Catòlica, la Pontifícia Comissió de Justícia i Pau, el Consell de cardenals per a l’estudi dels problemes organitzatius i d’economia de la Santa Seu, i la Prefectura d’Assumptes Econòmics. També és vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola entre 1999 i el 2002.
Mentre, a Catalunya es desenvolupa el Concili Provincial Tarraconense de l’any 1995, que vol aplicar culminar l’aplicació del Vaticà II a les diòcesis catalanes. Liderat per l’arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, els participants elegits per la diòcesis de Barcelona hi tenen un paper rellevant.
D'altra banda, a Barcelona també va destacar per nomenar algunes dones en llocs de responsabilitat dins de la diocesis i en càrrecs que mai havien estat ocupats per laics. 
En aquells anys, també és reconegut per ser un dels primers bisbes que esdesmarca públicament de la línia de la Cadena Cope de Jiménez Losantos. Alhora, en la seva trajectòria episcopal Catalunya va defensar el perfil propi cultural i lingüístic de l'Església catalana.
Com tots els arquebisbes de Barcelona, va tenir seguidors i detractors a la diòcesis. Però a partir de l’any 2000 es produeix un trencament amb l’equip de govern liderat pel bisbe Carrera. La majoria de bisbes auxiliars són enviats a d’altres diòcesis i, quan fa pública la carta de Joan Pau II que li prorroga dos anys el seu mandat, es nomena Josep Àngel Sàiz nou bisbe auxiliar de Barcelona que es fa càrrec de la gestió diocesana. Al revés que deu anys abans, l'elecció de l'auxiliar és rebuda amb la protesta de nombrosos capellans
Després de dos anys d’especulacions, el 15 de juny del 2004 arriba el relleu a Barcelona. L’escollit és qui llavors era arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach. Però la decisió arriba conjuntament amb la divisió de la diòcesis i amb el nomenament de Josep Àngel Sáiz Meneses com a bisbe de Terrassa i del valència Agustí Cortés a Sant Feliu de Llobregat. Carles és dels primers que mostra el seva oposició a la divisió de la diòcesis quan es fa pública.
Des de la seva jubilació, Carles viu entre Barcelona i Tortosa acompanyat de la família que sempre ha estat al seu costat, el matrimoni Allepuz. En aquests deu anys ha continuat escrivint en diversos mitjans de comunicació, dirigint recessos i pronunciant conferències.

Promotor de bisbes
Un fet rellevant de la trajectòria eclesial del cardenal Carles ha estat la seva influència en l’elecció de bisbes. Curiosament, la biografia que ha publicat l’arquebisbat de Barcelona, destaca que ja en una parròquia de València “va tenir com a escolà Vicente Juan, que després seria sacerdot, cap de la Secció espanyola de la Secretaria d’Estat del vaticà i que actualment és bisbe d’Eivissa”. A més dels cinc auxiliars que va demanar per Barcelona -després que l’auxiliar Martinez Sistach fos el seu successor de Tortosa- també va ser escollit bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta, el seu secretari de Tortosa. El 2001 va demanar que Sàiz Meneses fos escollit bisbe al final del seu pontificat. I, a més dels diversos valencians que han aterrat els darrers anys a Catalunya, també l’any 2003 va ser escollit bisbe de Vic Romà Casanova, que Carles també havia escollit com a director espiritual del Seminari a Tortosa.

Els cims del cardenal Carles
Però tothom que ha conegut el cardenal Carles sap que la seva veritable passió no era l’episcopal, sinó la seva vocació sacerdotal i la muntanya. Un fet que també l’unia amb Joan Pau II ("Ell va ser el meu papa") i que transmetia a tots els seus col·laboradors. Així ho explicava ell mateix a La Razón: “El montañismo endurece, fortalece los músculos y también el sentido espiritual. He subido seis veces el Aneto, y es evidente que en las cimas uno se acerca a Dios”.  

12.16.2013

L'abadia de Montserrat, "dolguda" amb les crítiques de la Conferència Episcopal al dret a decidir Durant l'homilia d'aquest diumenge, ha defensat la consulta del 2014 i el dret a promoure-la, en contraposició amb la cúpula eclesiàstica espanyola (ARA.CAT)

L'Abadia de Montserrat ha mogut fitxa. Després que la Conferència Episcopal titllés de "moralment inacceptable" un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, en l'homilia d'aquest diumenge l'abadia n'ha defensat la legitimitat i el dret a promoure-la.
"L'any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble de Déu. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió. I defensaven el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església. Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per a alguns cristians imprudent i moralment inacceptable", ha clamat el pare Salvador Plans durant l'homilia.
                                                               L'Abat de Montserrat
Rebuig de la Conferència Episcopal
La Conferència Episcopal Espanyola va advertir dissabte per boca de José María Gil Tamayo que "pretendre unilateralment alterar l'ordenament jurídic [espanyol] en funció d'una determinada voluntat de poder local o de qualsevol altre tipus és inadmissible", a més de "moralment inacceptable".

12.14.2013

I no em fa falta tenir por, d'Empar Moliner (ARA.CAT)

Alguns comentaristes a l'edició digital del diari d'ahir deien que no estan contents amb la pregunta (les preguntes) perquè el fet que ara s'hagi de fer campanya per tres opcions ("Sí, sí", "Sí, no", "No, no") "afebleix l'opció independentista".
No, no. Els del "Sí, sí" no hem de tenir mai por de les opcions. No crec que calgui cap campanya. El peix ja s'ha venut. Poca gent canviarà d'opinió. L'única pregunta que poden fer-se, sobretot els que fan fila amb Pere Navarro -als altres els és igual-, és: "De quina manera ens quedaríem a Espanya si de cop tot això s'esvaís?" De quina manera, el govern del PP, amb Rosa Díez d'adlàter, ens faria pagar la rebequeria, després de donar-nos un magnànim terròs de sucre? Tenim la Cospedal reconeixent, com una mama amb els fills adolescents als quals ha donat massa màniga ampla, que va ser un error transferir-nos les competències en educació. Pensem només de quina manera voldrien garantir que això no tornés a passar. Que hi hagi més d'una opció en aquesta consulta no ha de fer que, de cop, algú "caigui en la temptació". Aquest, per exemple, és el pensament de José Luis Rodríguez Zapatero, que a TV3 va dir a l'Ariadna Oltra que si hi havia tanta gent que volia ser consultada era perquè "quan t'ho pregunten d'aquesta manera és molt fàcil caure en la temptació". Com si estigués parlant d'adulteri o de drogar-se.
L'única cosa que ens ha d'amoïnar és com votaran els habitants de Badalona. L'única cosa que ens ha d'amoïnar és que els resultats, per mor de dues preguntes en lloc d'una, potser se sabran més tard i els debats de la tele duraran més. L'única cosa que ens ha d'amoïnar és que potser algun polític (no vull dir noms) votarà no a la primera i  a la segona. L'única cosa que ens ha d'amoïnar és que no passi allò de la cançó de la Cecília: " Cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, le enviaba por la Diagonal una tanqueta, no nai noo... "

12.12.2013

EDUCAR , WERT I PISA, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 10/12/2013)

Aquesta setmana he d’anar a l’escola del meu net –que és  on jo vaig treballar durant 22 anys - a contar contes. Cada curs, pares, mares i mestres del centre, organitzen cara al Nadal, el que anomenen “timba de contes”, on alguns familiars dels escolars expliquem diferents contalles. Fent ús de la tradició oral, transmetrem a les nostres criatures bocinets de cultura. Com la procedència geogràfica dels narradors és diversa, la interculturalitat penetra també en la “timba”. Però no és l’única experiència en aquest sentit. N’hi ha moltes altres que possibiliten la col·laboració entre cultures i entre generacions i recuperen per als menuts la saviesa dels majors, que també és saviesa. Recorde ara mateix l’escola d’un amic que té un magnífic hortet que treballen xiquets i xiquetes assessorats per un iaio llaurador. Com aquestes podria explicar centenars d’experiències existents.
         I no és només el passat que entra a l’escola. En altres ocasions, pares i mares de les criatures els hi expliquen les seues professions respectives. I amb aquesta activitat els escolars aprenen a valorar per igual tot tipus de treball: poden entendre la importància higiènica de replegar el fem que fan alguns pares, poden veure l’interior d’un  ordinador desmuntat per un familiar informàtic, apaguen un foc amb un pare bomber o ausculten el cor amb una mare metgessa


         Però ni l’informe PISA ni la llei Wert tenen en compte aquestes coses tan importants. Com és important el treball cooperatiu entre companys, els intercanvis i la col·laboració. Com és important practicar el valor de la solidaritat i el sentit de la pau. Aquestes activitats no són avaluables però són les que defineixen el bon fer d’una escola. Com el defineixen la inculcació en l’alumnat, del sentit de responsabilitat juntament amb el sentit crític, la creativitat, el raonament i la curiositat científica.
         No dic jo que els aspectes que avalua l’informe PISA no siguen importants. La competència en Matemàtiques, en Lectura i en Ciències i aplicar aquests coneixements a la vida, és imprescindible. Però mesurar-ho bé, consistiria en adaptar-se a cada realitat escolar, conéixer el punt de partida i valorar els resultats en funció d’aquests punts de partida.
         Val a dir que el Ministeri d’Educació utilitza l’informe PISA, de manera enganyosa per justificar la seua llei, la LOMCE. I hem de saber que aquesta llei es basa en el decret de retallades (augment de ratios, disminució de mestres), elimina els Consells Escolars com organs democràtics de decisió i els directors els nomena l’administració amb la intenció de comptar amb funcionaris submissos. Però jo sé que continuaré contant contes en l’escola del meu net, i que els centres educatius  continuaran amb plantejaments renovadors, vivencials, cooperatius i humanistes. Perquè els ensenyants tenen clar que una altra escola és possible.
          


12.10.2013

El pacte de les catacumbes, de Josep Antoni Comes, sacerdot i periodista (LEVANTE-EMV, 10/12/2013)

Durant els primers anys posconciliars, ací i allà, aparegueren bisbes que abandonaven els palaus episcopals i se´n anaven a viure a un pis normal, una residència o al mateix seminari diocesà.
El cas del bisbe de Limgurg (Alemanya) amb el seu palau episcopal i accessoris de 31 milions d´euros de cost, ha escandalitzat tot el món, dins i fora de l´església. El papa Francesc ha intervingut ràpid, ha anat pel camí recte i després de cridar-lo a capítol l´ha apartat del ministeri episcopal. Un bon avís per als bisbes amb vocació de senyors, prínceps o monarques absoluts. 

Es un fet comprovat que el bisbe de Roma ha manifestat des del començament del pontificat la seua voluntat d´encaminar tota l´església vers l´«església pobra i dels pobres», retornar a una església d´iguals, més fraternal, dialogista, sense ostentacions ni autoritarismes. És el mateix que desitjava Joan XXIII en convocar el concili i allò que un grup de bisbes d´aleshores es comprometeren a posar en pràctica en tornar a les respectives diòcesis, en un document conegut com el Pacte de les catacumbes.
El 16 de novembre de 1965, a Roma, uns quaranta bisbes, la majoria llatinoamericans, es reuniren a la catacumba de Domitila i després de celebrar l´eucaristia signaren un document on es comprometien a portar una vida pobra i senzilla, conscients i penedits de les deficiències de la seua vida de pobresa segons l´Evangeli. «Procurarem „deien„ viure segons l´estil ordinari de la població en allò que respecta a casa, menjar i mitjans de locomoció. Renunciem per sempre a l´aparença i realitat de la riquesa, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni argent. No posseirem bens mobles ni immobles. Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms i títols com eminència, excel·lència, monsenyor... preferim el nom de pare. Evitarem tot el que puga semblar concessió de privilegis o preferència als rics i poderosos. Procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials basades en la caritat i la justícia que tinguem en compte a tots i totes...».


Certament no es tracta d´un document conciliar, però fou manifestació d´un esperit que en certa forma el papa Pau VI va fer seu quan, en finalitzar el concili, com a comiat, va regalar a tots els bisbes participants un anell senzill, sense pedres precioses, invitant-los a usar-lo. En fer-se públic el susdit document, altres bisbes s´hi afegiren. De fet, durant els primers anys posconciliars, ací i allà, aparegueren bisbes que abandonaven els palaus episcopals i se´n anaven a viure a un pis normal, una residència o al mateix seminari diocesà (mantenint el palau sols per a actes oficials); que renunciaven als cotxes de luxe, que els feia nosa que laics i rectors els besaren la mà; que deixaven d´aparèixer en públic junt a les autoritats civils i militars; que fomentaven un tracte sense protocols de cap classe...

Amb el pas dels anys i amb les noves generacions episcopals, alguns d´aquests gestos de senzillesa i confraternitat anaren diluint-se (altres continuen, gràcies a Déu). El papa Francesc, en continuar fent i dient el que feia i deia a la diòcesi de Buenos Aires, sembla que els ha reviscolat. És cert, però, que la reforma que necessita l´església i que ell pretén dur a terme va més enllà de la senzillesa en l´habitatge, el vestit o el mitjà de locomoció; però com diu el refrany valencià: «Tota pedra fa paret». Bo seria, doncs, que ací i allà, de paraula i per escrit, anaren desapareixent els tractaments d´excel·lentíssim i reverendíssim; igualment els anells, pectorals i mitres luxoses; els salons del tron; els escuts episcopals i que els consells pastorals i econòmics parroquials i diocesans no foren sols consultius, sinó autèntics instruments de participació decisòria de tot el poble de Déu; que governar en uns i obeir en altres no fora sinònim d´acomplir les iniciatives del superior.


12.09.2013

SOLEMNITAT DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA MARE DE DÉU II DIUMENGE D’ADVENT (A) Homilia del P. Abat Josep M. Soler 8 de desembre de 2013 Gn 3, 9-15; Rm 15, 4-9; Lc 1, 26-38 (Abadia de Montserrat)

Tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que 
elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança, deia el fragment de la carta de sant 
Pau que hem llegit. 

La paraula esperança, germans i germanes estimats, ens ve de seguida al pensament i als llavis 
quan parlem de l’advent. Enguany, en el segon diumenge d’aquest temps litúrgic, s’escau la 
solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu; és a dir, la celebració de l’inici de la 
seva existència personal tota plena de la gràcia de Déu. Cerquem, doncs, d’aplicar les paraules de 
sant Pau als altres fragment de l’Escriptura propis de la solemnitat d’avui perquè foren escrits per 
instruir-nos, per tal que trobem consol i ens facin ferms a mantenir l’esperança. 

La primera lectura ens presentava d’una manera imatjada un drama que abasta tota la història 
humana i que travessa, també, el nostre interior. En l’escena del pecat d’Adam i Eva, hi ha 
descrita la lluita entre l’ésser humà i les forces del mal i de la mort. En aquesta lluita, el text del 
Gènesi ens presenta l’home, que no es fia de Déu, que té por que Déu li limiti la llibertat i li prengui 
quelcom de la seva existència. L’home no vol que la relació amb Déu li creï una dependència (cf. 
Benet XVI, Homilia 8.12.2005). Vol viure en plenitud la seva vida, vol fer-se déu per governar el 
món segons els seus criteris, vol ser la pròpia llum dels seus passos; i fins es pensa que amb les 
seves forces trobarà la joventut perpètua i vencerà la mort. Fent això, però, l’ésser humà no troba 
la vida, ni la plenitud de la seva existència. Es troba un una situació de màxima nuesa, 
experimenta la seva feblesa, el dolor i la mort, i la incapacitat de sortir d’aquesta situació. Tots 
tenim la temptació de pensar que pactar una mica amb el mal té coses bones, de pensar que fa bé 
reservar-nos un espai de llibertat al marge de Déu (cf. ibídem). Però no és així, basta mirar dins 
nostre i al nostre entorn, basta mirar la història humana per veure què passa quan es prescindeix 
del pla de Déu des del moment que només des d’ell podem veure en profunditat el sentit i la 
mesura de les coses. 

Tot i que, en la narració del llibre del Gènesi, trobem Adam i Eva com a prototipus de la humanitat 
enfonsada en el mal i en la mort i incapaç de sortir-se’n, al final del relat és anunciada la futura 
victòria del bé. Enmig de la situació dramàtica, Déu ofereix a l’ésser humà una sortida perquè trobi 
la felicitat i superi tota mena de mal i de dolor, perquè superi la mort. Li fa un anunci esperançador: 
la descendència de la dona un dia sortirà vencedora i esclafarà el cap del mal i de la mort, i oferirà 
l’alliberament integral a l’ésser humà. Serà, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli, el llinatge de 
Maria. La sort d’Adam i Eva, la sort de la humanitat, és capgirada per Maria. La malfiança davant 
Déu i la desobediència a la seva Paraula és capgirada per l’obediènncia lliure i confiada de Maria. 
Ella, obeint la voluntat de Déu i accedint a acollir l’Encarnació del Fill de Déu, esdevé l’autèntica 
mare de tots els qui viuen per la gràcia de Jesucrist. 

Veient com a resultes de l’obediència de Maria, el Crist restaura la humanitat malmesa pel pecat i 
per la pretensió d’autosuficiència de voler ser com Déu, avui celebrem l’inici de la vida de Maria, la 
dona que donarà a llum la descendència salvadora, i ens alegrem amb els qui durant els segles 
precedents a la seva existència esperaven la vinguda del Messies Salvador. 
 I si els orígens del llinatge humà estan marcats per la desobediència dels primers pares, pel fet de
voler prescindir de Déu com a llum per a la humanitat, els orígens del nou llinatge, els de la 
humanitat restaurada, estan marcats per l’obediència i la santedat de Maria. Una santedat inicial 
sense màcula que és do de Déu en previsió de l’obra salvadora de Jesucrist i que, a mida que 
Maria vagi creixent, serà, també, fruit de la seva col·laboració lliure i generosa. 

Acollint la paraula de Jesucrist, el descendent de Maria, comprenem que, malgrat les experiències 
tristes, no estem sotmesos al fatalisme del mal, que l’ésser humà no ha estat creat per a viure en 
la desesperança. Jesucrist obrirà un futur, no pas de desgràcia, sinó de pau i de bé, tal com Déu 
volia ja en crear l’ésser humà. Tot això entra en el que és anunciat a Maria referent al seu Fill, en 
l’evangeli que acabem d’escoltar: el Senyor Déu li donarà el tron de David i serà rei per sempre. 

Aquestes coses, tal com deia sant Pau, han estat escrites per instruir-nos. Perquè sapiguem que 
la vida humana no és una successió d’esdeveniments sense sentit –ni tan sols quan 
experimentem el mal, el dolor o la mort-, sinó que en el fruit beneït del ventre de Maria, tot troba 
un sentit nou, fins al punt que ningú no pot dir que no hi ha salvació per a ell. Déu estima i confia 
en cada persona, vol alliberar-la integralment. 

Això, és sant Pau, encara, a dir-ho, ens consola davant les dificultats i davant la certesa que hem 
de morir. Ens consola i ens fa constants en la vivència de la fe, malgrat les foscors i les 
temptacions que ens poden abocar a no trobar sentit a l’existència o a viure-la estoicament. El 
missatge de la Sagrada Escriptura ens invita a l’esperança i ens hi fa créixer, perquè ens diu que 
Déu ofereix la vida i la salvació a tothom, que la humanitat tan trasbalsada per crisis i violències 
pot trobar l’alliberament i la plenitud. La foscor que encara embolcalla molta part de l’existència 
humana, al seu moment serà esvaïda per la descendència de Maria. Perquè la voluntat de Déu 
sempre és de vida, d’amor i de salvació. 


L’itinerari de la Mare de Déu, des de la seva concepció, que avui celebrem, fins a la seva 
assumpció en la glòria del Crist, ens ofereix un model de vida. En el clima d’advent, ens adonem 
que ella ens acompanya amb la seva pregària i que ens ofereix un mestratge de com viure-ho tot 
amb esperança, de com trobar força i consol en les Escriptures Santes. Així com ella va esperar 
“plena d’amor” (cf. Prefaci II d’advent) el naixement del seu Fill, nosaltres, fonamentats ja en la 
resurrecció de Jesucrist, podem viure amb esperança perseverant l’espera de l’acompliment total 
de la victòria sobre el mal i la mort, l’espera del retorn definitiu del Senyor. L’eucaristia nodreix 
aquesta esperança i ens fa preguntar ja l’encontre amb el Crist.