4.29.2013

VETLLA DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT 2013, Paraules del P. Abat Josep M. Soler (del web de Montserrat)




VETLLA DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT 2013

Paraules del P. Abat Josep M. Soler

26 d’abril de 2013

La Vetlla de Santa Maria és com un aplec de família; de la família de l’Església que peregrina a 
Catalunya i que té com a Patrona la Mare de Déu de Montserrat. Enguany, aquesta família està 
constituïda per una assemblea nombrosa i molt representativa. Ens presideix el Sr. Bisbe Agustí, 
de la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, envoltat del Sr. Bisbe Francesc, de Girona, de 
molts preveres i diaques així com dels monjos i dels escolans. Tenim entre nosaltres el M. H. 
President de la Generalitat i d’altres autoritats, que s’uneixen als nombrosos pelegrins vinguts
d’arreu de Catalunya a venerar Santa Maria, entre els quals hi ha molts joves. A més, hi ha d’altra
gent que s’uneix a la nostra Vetlla a través del mitjans de comunicació.
La Vetlla de Santa Maria a Montserrat és cada any un moment intens de comunió eclesial i de 
consciència cívica en bé del nostre país, però amb un esperit obert al món. És un moment 
d’encomanar a la Mare de Déu de Montserrat totes les necessitats i de reprendre l’alè per 
continuar després la nostra tasca. Enguany, i d’una manera especial, portem tots al cor la situació 
difícil de tanta gent que pateix els efectes de la crisis, que es troba en l’atur, que ha d’afrontar 
desnonaments, de tants joves que no veuen una sortida laboral, i tantes altres realitats que 
comporten angoixa i sofriment. Portem, també, al cor, el moment present, ple de dificultats, i
també d’esperança, que viu Catalunya, amb el desig que pugui veure reconeguts i protegits els 
seus drets nacionals, amb l’esperança que trobem camins de diàleg més efectiu i d’un consens al 
més ampli possible per a resoldre la situació d’una manera enraonada i constructiva. És un treball 
a nivell social, econòmic i cívic que ha de fer tota la societat.
Però necessitem, també, que Déu ens il·lumini i ens doni coratge. Per això acudim a Santa Maria, 
demanant que amb la seva intercessió avali la nostra pregària. Ella, en aquest any de la fe, ens 
invita a fixar el nostre esguard en Jesús, el seu Fill, tot repetint-nos aquella frase que digué als qui 
servien en les noces de Canà: “Feu tot el que ell [Jesús] us digui”. És a dir: preneu com a guia el 
seu Evangeli. A l’Evangeli de Jesús hi trobem pautes per afrontar amb coratge els desafiaments 
actuals de l’economia, de la pobresa, del medi ambient, del desenvolupament humà, dels drets de 
les persones i dels pobles. Buscant la unitat en les coses fonamentals podrem superar els 
conflictes. Per això, tots, cadascú des de les seves ocupacions, ens hem de sentir responsables 
els uns dels altres, particularment dels pobres, del qui són més vulnerables; tots ens hem de sentir 
responsables de construir una societat més justa, de trobar els camins per un desenvolupament 
més ple de la nostra realitat nacional en solidaritat amb els altres pobles. L’Evangeli de Jesús ens 
ajuda a afrontar els reptes amb coratge, sense por, perquè sabem que Jesucrist ressuscitat és 
amb nosaltres i ens ajuda a treballar a favor de totes les causes justes.
En aquesta Vetlla és tradició que, juntament amb el pa i el vi per a la celebració de l’Eucaristia, 
representats de diverses entitats facin una ofrena perquè les llànties que van portar continuïn 
cremant en aquesta basílica com un record permanent, com una invocació feta llum, davant la 
Santa Imatge de la nostra Patrona. Enguany, com podeu veure, les llànties brillen amb una 
resplendor més intensa, en contemplar-les, hem de pensar que la nostra vida ha de fer resplendir 
la llum que ens ve del Crist ressuscitat.
Això podrà ser així si procurem fer tot el que Jesús ens diu al seu Evangeli tal com ho va fer la 
seva Mare, Santa Maria. Que ella ens porti sempre en la seva sol·licitud maternal. Que hi porti totel poble català, perquè també als nostres dies es faci realitat allò que demana una estrofa del 
Virolai: “Mística font de l’agua de la vida, rageu des del Cel al cor de món país; dons i virtuts 
deixeu-li per florida; feu-ne, si us plau, el vostre paradís”.

4.28.2013

La Mare de Déu de Montserrat, Josep Miquel Bausset OSB (Levante-EMV)


Tot i que la festa litúrgica se celebra el 8 de setembre, tant a Montserrat, com a Oriola i a Picanya, el 27 d´abril és la celebració popular en honor a la Moreneta, una imatge que, segons la tradició van trobar uns pastorets el 880, en una cova d´aquesta muntanya serrada. La devoció a la santa imatge, que a Montserrat atrau milers i milers de persones, s´ha escampat per diversos llocs. A la nostra terra també hi havia una gran devoció a la Mare de Déu de Montserrat, com ho testifiquen les ermites que els valencians li van dedicar en altre temps. 
Així, entre les ermites del Desert de les Palmes, n´hi havia una a la Tebaida, a prop de l´ermita de Santa Teresa, dedicada a la Moreneta. Fundada el segle XVIII per Andreu de Montserrat, governador de Castelló i important càrrec de l´orde de Montesa, l´ermita de la Mare de Déu de Montserrat era un edifici rectangular, amb teulada a dues aigües. La porta estava a la part dreta de la façana i a l´interior hi havia dormitori, cuina i capella.
També Mutxamel tenia una ermita a la Mare de Déu de Montserrat, construïda el segle XVI, que en els seus orígens va ser residència dels frares mínims. Aquesta ermita ens evoca les festes de setembre i la veneració del Ravalet i del Poble Nou per la Moreneta.
Pel que fa a Onil, al segle XVI hi havia un monestir dels franciscans descalços, ara en ruïnes, i que és propietat de l´ajuntament de la vila des de finals dels anys 90. 
Una altra ermita dedicada a la Mare de Déu de Montserrat es trobava als afores de Sagunt, als peus de l´ermita de Sant Cristòfol, al costat de l´antic camí de Terol. El seu origen medieval, era de servir d´alberg per acollir caminants i pelegrins. I encara, una altra ermita de la Moreneta estava a Xelva. 
Tres noms molt lligats a la Moreneta, són el poble de Montserrat, a la Ribera Alta, Picanya, a l´Horta, que té dedicada la seua església a aquesta santa imatge, i també la parròquia de Montserrat, al barri de Malilla de València.
Una altra vila relacionada amb la Moreneta és Oriola, que la té per patrona. Com descriu Armando Alberola en la seua obra, «Temps de sequera, rogatives i avalots al sud del País Valencià. 1760-1770», a Oriola, la Moreneta era invocada contra la sequera que patia el Baix Segura. 
La tradició ens parla de la devoció a la Mare de Déu de Montserrat des de l´època visigòtica. Més tard, durant la invasió àrab, la imatge va ser amagada dins d´una campana i amb la reconquesta, i al so del batall de la campana, el 1306 va ser trobada la santa imatge. Més tard, el 1483, el papa Sixte IV ja va erigir la «Muy Ilustre Cofradia de la Virgen de Montserrate». I per tot això, la Moreneta és patrona d´Oriola. 
Com invoca el bisbe Pere Casaldàliga en la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, que Santa Maria, «Profetessa de l´Alliberament i Trobadora del Magníficat», ens ajude a «optar com Jesús, per la convivència a favor dels pobres de la Terra», per poder així, «forjar la vinguda del Temps Nou».


SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT VETLLA DE SANTA MARIA Montserrat, 26 d’abril de 2013 (del Monestir de Montserrat)


SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
VETLLA DE SANTA MARIA

Montserrat, 26 d’abril de 2013

HOMILIA
Mons. Agustí Cortés Soriano, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Lectures
Jud 13,14.17-20; Rut 2,1-2.8-11.4,13-17; Is 11,1-5.10; Gal 4,4-7; Jn 19,25-2)

Salutació
Estimat germà en l’Episcopat, bisbe de Girona
Estimat Pare Abat
Germans preveres, diaques, monjos i seminaristes
Religioses i religiosos
Molt Honorable President de la Generalitat
Honorable Sr. Josep Lluis Cleries
Director general d’Affers Religiosos
Director general d’Acció Cívica
Delegat del Govern per a la Catalunya Central
Comandaments dels Mossos d’esquadra
Germans tots.

Ens sentim joiosos de trobar-nos, un cop més, al voltant de la Mare de Déu en la vetlla de la 
seva festa. Aquestes breus paraules volen ser una ajuda per a la nostra pregària, com a 
contribució a la participació personal i sincera de tots nosaltres, en la celebració.
Germans, quin ha estat el motiu pel qual hem pujat aquesta nit a Montserrat? Quina raó ha 
estat tan poderosa, que ens hagi mogut a deixar la comoditat de casa o la estona d’esbarjo i de 
descans amb els amics?... Segurament són raons del cor les que ens han portat aquí, no fàcils 
d’expressar; però també és cert que ens cal fer-nos-en conscients per guanyar autenticitat i 
profunditat.
Alguns podrien pensar que hem vingut simplement perquè ens agrada, per passar una bona 
estona, per seguir només una tradició. Si fos així, la Mare de Déu ens acolliria, ja que una mare 
no refusa cap gest d’afecte del fill per petit i elemental que sigui. Però sens dubte Ella 
esperaria molt més de nosaltres. A Ella li agradaria veure’ns cercar llum i amor, perquè això 
palesaria que som clarividents i sincers, essent conscients de les tenebres i la solitud que ens 
envolten i que a més, com pelegrins, caminem sota el convenciment que aquí podem trobar el 
que necessitem.
Portem la foscor dintre, per molts motius personals, segons la història de cadascú. Però hi una 
atapeïda tenebra en l’àmbit social. Com podem pujar a Montserrat oblidant el sofriment de 
tantes persones, que al nostre voltant són víctimes de l’atur, de la precarietat econòmica, del 
desencís, de l’amoralitat, de l’abús i les pràctiques immorals en matèria social o econòmica? 
Com podem pregar aquesta nit, davant la Mare de Déu, deixant de banda la preocupació per la 
nostra societat i la nostra cultura? La pregària cristiana sempre és experiència d’amor, i en 
aquest sentit és recuperació d’humanitat, però mai podrà esdevenir evasió o simple 
compensació del sofriment que sovint ens provoca la realitat concreta.
Permeteu-me recordar aquí la segona estrofa del Virolai, que cantem amb tanta devoció a la 
Mare de Déu: “Alba naixent d’estrelles coronada, Ciutat de Déu que somnià David, el sol sos raigs us dóna per vestit”. Fixem-nos que cantem a Maria com l’albada, com aquell moment 
que, trencant la foscor de la nit, regala els primers raigs de llum, a manera de tast de la claror,
a ple dia. Ella ha estat, en efecte, la primera criatura de la humanitat redimida. No són pocs els 
llocs on la Mare de Déu és venerada amb el títol de Verge de l’Aurora... Només veure-la, el cor 
del poble s’encén de goig: en Ella la tenebra ha estat vençuda, la llum ja és real i efectiva, és 
legítima l’esperança en un nou dia... Alhora, és coronada per estrelles i tot seguit és 
anomenada “Ciutat de Déu”: tot recordant-nos la visió de la Dona vestida de sol, que apareix 
en el capítol 12è de l’Apocalipsi, hi reconeixem la persona de Maria i, ensems, l’Església. És 
visió personal i social. Les dotze estrelles evoquen l’Església i la Ciutat de Déu, aquella 
humanitat, que, segons ens diu Sant Agustí, es regeix per la llei de l’amor a Déu i al proïsme 
fins a l’oblit d’un mateix. Aquesta figura resplendent era oferta als cristians que patien tot 
tipus de sofriments, a manera de promesa, el compliment de la qual és cert, perquè ha 
començat en la Mare de Déu.
Germans, quan venim a Montserrat, no estem buscant aquella humanitat vestida de sol, 
aquella Mare que transparenta Déu sense cap ombra, aquella ciutat somniada que es regeix 
per la llei de l’amor? Certament és una visió a l’horitzó. El seu primer efecte és de descans i 
pau, un cop els nostres ulls pateixen el cansament de mirar realitats fosques. Però també és 
una visió que ens ajuda a seguir caminant, salvant els obstacles de cada dia. Perquè ja sabem 
cap on anem i el punt i final està assegurat. La meta és certa i la direcció segura.
Veiem que sou aquí molts joves, que amb bon esperit heu pujat i aquí heu fet bones estones 
de convivència. El dia que els joves deixin de somniar, la societat estarà en perill de mort. I 
l’abandó del somni ve per tenir una mirada massa curta, només pel demà immediat, o perquè 
el present és massa dur per justificar cap il·lusió, o perquè falten referents que testimonien 
l’esperança ja realitzada. Podem pensar que pugem a Montserrat per què la Mare de Déu 
alimenti i sostingui vius els nostres somnis? No és Ella la humanitat plenament realitzada i, per 
tant, el punt al qual mirem, per no témer la frustració dels nostres esforços?
Creiem sincerament que sí. Però no es suficient amb la mirada que ens fa descansar i ens 
empeny a seguir esperant. La veiem al final del camí. Però necessitem també caminar
efectivament, fer camí cada dia, encara que les circumstàncies del present no siguin fàcils.
Avui hem escoltat un fragment de l’Evangeli de Sant Joan bellíssim i ple de missatges per a la 
nostra vida. Jesús és a les acaballes del seu camí a la terra, amb una consciència d’haver 
complert el que li demanava l’amor portat fins a l’extrem. La seva mirada es dirigeix vers Maria 
i vers el seu deixeble estimat. A manera de testament, digué a Maria: “Dona, aquí tens el teu 
fill” i després al deixeble, dient-li: “Aquí tens la teva mare”. Us convido a entrar en aquesta 
escena per la via del deixeble. Pensem que Joan té al seu costat la Dona que hem contemplat 
abans, aquella Dona que l’Apocalipsi oferia als cristians sofrents, l’esperança del ple 
compliment de tots els anhels de la humanitat, l’Església i la societat somniada. A més, 
descobrim que, com el darrer i més preuat regal, li ha esta donada per Jesús a Joan perquè li 
sigui mare. I diu l’Evangeli que “des d’aquella hora Joan la rebé a casa seva”.
Germans, què entenem de tot plegat, quina paraula rebem aquesta nit, què vetllem en 
pregària portant al cor els neguits i sofriments dels nostres germans, havent recuperat, potser, 
la força de l’esperança, tot veient a l’horitzó aquella figura resplendent? Entenem que Jesús no 
només volgué posar davant els nostres ulls l’horitzó cap on caminar, sinó que també volgué 
donar-nos Maria com a companya de camí. Jesús ha volgut que Ella camini, colze a colze, amb 
nosaltres i nosaltres amb Ella. No podríem imaginar millor companyia.En efecte, també pugem a Montserrat per tal de trobar-hi companyia en el nostre camí de la 
vida. I que ningú pensi que el Santuari, amb la presència especial de la Mare de Déu, és un 
món aïllat d’aquella realitat sofrent, que portàvem al cor. Perquè Maria justament és, a vora 
de la Creu, on tothom pot reconèixer el compendi i la plenitud de la foscor, de tot sofriment 
humà i de tota injustícia. Això sí, com ens ensenya l’Evangelista, aquesta Creu, on el seu fill 
mor, ja és plena de llum i glòria, perquè és plena d’amor. I el que semblava el fracàs de tots els 
somnis de la humanitat, ha esdevingut victòria. Victòria fecunda, perquè hi brollarà la nova 
Església, la nova casa de la humanitat, resplendent de la llum de l’amor.
Permeteu-me només un darrer detall. El cercle d’aquesta història es tanca, s’acompleix 
plenament el seu significat, quan Maria és acollida efectivament per Joan a casa seva. Què vol 
dir rebre Maria a casa nostra? Quin efecte té aquesta acollida de Maria? Vosaltres joves 
compromesos en els gran somnis de la humanitat, sou cridats a viure aquesta experiència 
apassionant.
La casa de Joan, on Maria va ser acollida, és talment com la casa on fem la vida quotidiana, on 
gaudim i patim, on treballem i compartim amb la família i els amics tants moments senzills. 
Rebre la Mare de Jesús a casa nostra és reconèixer la seva presència viva al nostre costat, 
rebre l’escalf del seu amor i el testimoniatge constant de la seva pau i la seva alegria, sentir al 
costat nostre la seva veu quan preguem com Ella, acceptar el seu estímul per seguir el camí de 
la fe en Jesús i per lluitar, dia rere dia, per tal de realitzar el seu Evangeli... Casa nostra són els 
llocs on fem cultura i política, on treballem i engeguem iniciatives pel progrés veritablement 
humà, el món dels negocis i el compromís social, el lloc de la convivència i el descans...
Aquesta casa de Joan i nostra, aquests espais on es mira de viure la llum de l’amor, no és 
talment l’Església? Sí que ho és. És l’Església més concreta, perquè és casa de Maria i nostra, 
casa de l’Esperit de Jesucrist. Els nostres espais quotidians, viscuts amb Ella, esdevenen 
veritables espais d’Església.
Tornant doncs a aquella ciutat somniada per David, que cantem en el Virolai, veiem que ella,
ja aquí en el nostre present concret, es pot verificar, es pot constatar visiblement. Podem ferho, no només mirant de revifar la nostra esperança, sinó també donant esperança als nostres 
germans, que junt a les solucions concretes i tècniques, necessiten cap a on caminar i com ferho amb garantia del seu compliment.
Aquesta serà, per tant, la pregària a Maria més adient segons aquella estrofa del nostre cant:
“Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de món país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;

feu-ne, si us plau, el vostre paradís.”
Mare de Deu de Montserrat, vida i esperança nostra, pregueu per nosaltres.



4.27.2013

Els màrtirs de l'alliberament, JAUME OLIVERAS (El Punt-Avui)




El 26 d'abril del 1998, avui fa quinze anys, a la porxada de l'església de San Sebastián, fou assassinat Juan Gerardi, bisbe auxiliar de la ciutat de Guatemala. Dos dies abans, a la catedral metropolitana i amb més gent que la que cabia al temple, Gerardi havia presentat el projecte d'informe Recuperación de la Memoria Histórica - Guatemala, Nunca Más, una demostració de les crueltats comeses durant el conflicte armat que durant trenta-sis anys assolà la terra guatemalenca, el noranta per cent d'elles atribuïdes a l'exèrcit regular. Del fet, l'escriptor Eduardo Galeano escrigué (traducció del castellà): “El bisbe Juan Gerardi presidia el grup de treball que va rescatar la història recent del terror a Guatemala. Milers de veus, testimonis aplegats per tot el país, van anar recollint els trossos de quaranta anys de memòria del dolor: cent cinquanta mil morts, cinquanta mil desapareguts, un milió d'exiliats, dos-cents mil orfes, quaranta mil vídues. Nou de cada deu víctimes eren civils desarmats, majoritàriament indígenes...”
El bisbe Juan Gerardi havia complert setanta-cinc anys i tenia una llarga biografia de defensor dels drets humans, des que, consagrat capellà, fou enviat a les difícils regions de Jalapa i Sacatepéquez, terres indígenes d'extrema pobresa, i posteriorment fou anomenat bisbe d'El Quiché, en territori maia, on s'enfrontà amb les diverses dictadures militars que se succeïren al país, braços armats de la poderosa multinacional nord-americana United Fruit Company. Expulsat de Guatemala durant quatre anys, a finals dels vuitanta pogué tornar per suportar unes constants amenaces de mort, fins que una directa intervenció del cardenal Sodano el féu abandonar la diòcesi i el traslladà a la teòricament més segura capital de l'estat, com a bisbe auxiliar de l'arquebisbe metropolità Próspero Penados. “Venías de El Quiché, del Quiché màrtir; / de la tierra arrasada; / de los muchos exilios de tu pueblo; / de la larga agonía de silencios y esperas; / de indignación profética...”, canta la veu del poble, després de la pèrdua quan “tu muerte, buen pastor, no ha sido en vano; dando esperanza al pueblo caminante”, mentre el Vaticà mira cap a un altre cantó i fins entra en el joc d'una nebulosa d'acusacions que volen tenyir el punt final d'un testimoni de la teologia de l'alliberament.
Quinze anys després i amb un judici que condemna militars en exercici i a la reserva, encara hi ha el deute de l'Església institucional de reconeixement a un dels seus que donà la sang del martiri en l'aposta a favor dels pobres i desvalguts de la terra. Talment, igual que els sis jesuïtes martiritzats a El Salvador, dirigits per Ignacio Ellacuría, en aquell trist capvespre de novembre del 1989, en mans d'un esquadró militar. I de tantes persones anònimes que “fuertes y curtidas en el Evangelio”, com diu un altre poema centreamericà, lluitaren per “la paz que necesitaba la firma de su sangre”.
Coincidint amb el quinzè aniversari de l'assassinat de Juan Gerardi arriba la bona nova que el papa Francesc ha reobert el cas de beatificació i canonització d'Óscar Romero, l'arquebisbe mort a peus de l'altar per les bales assassines d'un grup de militars salvadorencs, el 24 de març de l'any 1980. Romero, eclesiàstic de perfil conservador, esdevingué líder del moviment cristià d'alliberament quan, l'agost del 1977, recollí el cos martiritzat del seu amic jesuïta Rutilio Grande, assassinat pels paramilitars esquadrons de la mort. Considerat un sant en tota l'Amèrica Llatina, el procés de beatificació de Romero fou parat pel Papa de l'Est, gens amic dels testimonis dels teòlegs de l'alliberament. Tot i no necessitar-ho, el reconeixement del paper dels màrtirs en el procés d'alliberament és un exemple clar que alguna cosa està canviant en el govern de l'Església.

L'Aràbia Saudita expulsa un artista perquè és massa atractiu (ARA.CAT)


Omar Borkan Al Gala i dos homes més han estat declarats "irresistibles" per la comissió que vetlla per la virtut i la prevenció del vici
Omar Borkan Al Gala, l'actor de l'Aràbia Saudita expulsat perquè és massa atractiu
El fotògraf, actor i poeta Omar Borkan Al Gala ha estat expulsat de l'Aràbia Saudita, juntament amb dos homes més, després que la comissió per a la promoció de la virtut i la prevenció del vici els declarés "irresistibles" per a les dones. La comissió considera perillós, segons informa el diari en àrab 'Elaph' i recull el britànic 'The independent', que les dones es puguin sentir atretes per aquests homes, ja que es podrien posar en dubte les normes islàmiques.

Els tres homes estaven participant en un festival cultural a la capital saudita, Riad, quan la policia religiosa els va detenir i van ser expulsats del país. La delegació dels Emirats Àrabs Units –d'on és originari l'artista– va explicar en un comunicat que els tres joves havien estat expulsats perquè "la presència d'un artista no reconegut posava en risc els costums de les dones del país". L'Aràbia Saudita prohibeix a les dones veure's o relacionar-se amb qualsevol home que no sigui de la seva família si no tenen prèviament una autorització del pare o del germà.

Aquest incident ha fet la volta al món i ha provocat una allau de comentaris al mur de Facebook d'Omar Borkan Al Gala, on algunes dones fins i tot ja li han demanat matrimoni.

4.26.2013

DA MIEDO, de Jesús León (LEVANTE-EMV)


Impresiona e incluso da miedo, que las juventudes del PP de Castellón, secundadas por las de Valencia, hayan decidido instar a los estudiantes a la delación secreta de los profesores que a su juicio opinen políticamente en clase. Se trata de una actuación a la luz pública y su presidente ha llegado a expresar literalmente que «no se puede consentir que el profesor critique en las aulas la reforma educativa o los recortes en educación». He dicho que impresiona e incluso da miedo, pero debe entenderse bien. No se trata de que un grupo más o menos numeroso de jóvenes ultras se reúnan de manera informal para proponer la abolición del sistema democrático que nos hemos dado, no. Esto existe y seguramente existirá mientras haya almas calenturientas descarriadas en el mundo. Lo peligroso se centra en que estos jóvenes están organizados bajo las siglas de un partido (el PP) que, mientras no se demuestre lo contrario, tiene el marchamo indiscutible de democrático. De ahí el peligro, especialmente, porque se observa una actitud no solo tibia, sino que se podría decir, sin temor a equivocarse, que permisiva, cuando no comprensiva, tanto por parte del presidente de la Generalitat, Alberto Fabra como de la consellera de Educación, María José Catalá, a quien parece que pretenden implicar en esta barrabasada. 
Por tanto, ni el PP en su conjunto, ni menos aún tan destacados dirigentes y responsables de la Administración, deberían tolerar ni por un momento más tales planteamientos, vulneradores del constitucional derecho a la libertad de cátedra. ¿Cómo es posible que se pueda proceder con tan bajos instintos políticos para criticar o rebatir aquellas opiniones que les sean contrarias a su ideología a estas juventudes del PP? ¿No disfrutan ellos y toda la sociedad del no menos importante derecho a la libertad de expresión para rebatir las opiniones contrarias de los demás? ¿Se les impide a estos jóvenes el cambio de impresiones sobre política o cualesquiera otras cuestiones en el ámbito docente? ¿Quiénes son ellos para poner los límites a la libertad de cátedra?
¿No habíamos quedado en que el guerracivilismo y la represión habían terminado con la llegada de la democracia? ¿No se da cuenta el PP de que estos planteamientos muestran una dosis inverosímil de soterrada violencia que les puede estallar en sus propias manos en cualquier momento? Porque violencia es la delación anónima, y tal actitud en un sistema democrático no solo debe ser reprochado y reprochable, sino impedido radicalmente. Prueba es la investigación abierta por la Fiscalía a denuncia del sindicato Stepv, a fin de depurar presuntas responsabilidades penales de los promotores de tan inadmisible campaña. 
Confío en que los responsables institucionales y orgánicos del PP tengan rapidez de reflejos y tomen las medidas oportunas para cortar de raíz este conato de grave intolerancia antidemocrática en las NN GG de Castellón, por el bien de todos.


4.25.2013

Ja era hora! (elperiodic.cat)


El jutge Castro ha trigat a imputar l'evidència. L'anomenada per alguns infanta Cristina, per a mi, Cristina de Borbó. I ha trigat perquè havia de tenir lligades moltes proves tenint en compte les pressions que estava rebent. Castro és un jutge valent.
zoom
La infanta Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin, el 25 de novembre passat, a Madrid.
La infanta Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin, el 25 de novembre passat, a Madrid. EFE / SERGIO BARRENECHEA
Un senador del PP, només de saber-se la notícia, m'ha donat la raó en una cosa. "Si t'haguessin fet cas, si hi hagués hagut llei de transparència, si hi hagués hagut control parlamentari, això no hauria passat. Ara el que s'imposa és que arribi el Príncep o s'acaba la monarquia", em deia disgustat. I aquest senador ha estat un dels que més m'han criticat per les meves denúncies. I quan això succeeix, alguna cosa grossa està passant. El PP i el PSOE són els grans responsables d'aquesta impunitat en 35 anys. Sobretot el PSOE. En el que no estic d'acord és en això del Príncep successor i a veure'l aquest dimecres a Petronor saludar representants bascos institucionals col·locats en fila saludant-los. ¿Qui es creu que és ? ¿Qui l'ha elegit?
Ara veurem si el que va dir el Rei en el missatge de Nadal és cert o no. "La justícia és igual per a tothom". Ja ho veurem. I veurem com surt. I si el processen de veritat. Les proves deDiego Torres no només arriben en les seves acusacions a Cristina sinó també al seu pare però aquest senyor és inimputable. Com a Tailàndia.
Bona notícia per a la democràcia.

4.23.2013

La resposta 'posposada' de Marhuenda MÒNICA TERRIBAS / ARA.CAT

Per què Paco Marhuenda no va voler respondre a una pregunta de Pilar Rahola sobre els criteris editorials de La Razón ahir a El món a RAC1 , de Jordi Basté? Els directors de mitjans assisteixen a les tertúlies també com a representants de les capçaleres de les quals són responsables. Així doncs, per què quan li pregunten a Paco Marhuenda els criteris de La Razón es nega a respondre i se'n va? Una vigília de Sant Jordi incòmoda, quan més necessitem conviccions raonades. Per què dilluns que ve no ens argumenta la resposta a la pregunta que ha quedat posposada ?


4.22.2013

La vida és un do de Déu No està justificat el debat social quan està en joc la vida de terceres persones indefenses, Mossén Ramon Sàrries (DIARI D'ANDORRA)


Cada any, en el temps de Pasqua, llegim el passatge de l’evangeli de Sant Joan sobre el Bon Pastor. Geogràficament, la Judea és un altiplà, de terra aspra i pedregosa, més apropiada per als ramats que per a l’agricultura.
L’herba és escassa i els ramats han de traslladar-se contínuament d’un lloc a l’altre fent imprescindible la presència física dels pastors. Sant Joan aplica a Jesús la imatge del bon pastor de llarga tradició bíblica. I, tot explicant les funcions del pastor, posa en boca de Jesús aquestes paraules per parlar de la seva missió: “Jo els dono la vida eterna.” El concepte de vida té una gran força en tota la Bíblia i principalment en l’evangeli de Joan. Jesús és el Senyor i autor de la vida, el qui té la vida, el qui dóna la vida i la dóna en abundància i per sempre. Déu va crear la vida quan, en aquella primera massa inorgànica, moguda des de feia milions d’anys per les forces internes de transformació, es donaven les condicions pròpies per haver-hi vida. Amb el temps, aquells primers gèrmens van evolucionar i transformar-se fins que assoliren un estat de perfeccionament apte per acollir l’esperit. Així Déu va infondre’ls la consciència. I va posar en la consciència individual i en la de la col·lectivitat humana uns principis fonamentals que han de guiar la conducta de l’ésser humà tot respectant els altres i garantint una harmònica convivència entre tots. Si creiem que la vida és un do de Déu i ve de Déu, no està a les nostres mans decidir sobre ella. Ningú no ha triat el fet de néixer, ni el lloc ni quan. Tampoc està a les nostres mans el terme de la vida. Ni podem constituir-nos en jutges de la vida dels altres. És que algú pot presentar un argument raonablement acceptable per decidir sobre la vida dels altres éssers vius? No està justificada una polèmica o debat social quan està en joc la vida de terceres persones indefenses. Ni una mare pot avortar la vida que s’està gestant en les seves entra­nyes. Ens cal entendre que, més enllà de les nostres opcions personals, s’han de respectar els drets fonamentals de les altres persones humanes. La vida eterna, de la qual participa el creient, s’exterioritza en l’amor. Sant Joan escriu encara: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem els germans. Qui no estima continua mort” (I Jn 3,15).

4.21.2013

Ser nazi és fàcil QUIM MORALES | ARA.CAT




Podria ser un dels llibres revelació d'aquest Sant Jordi. Una magnífica proposta per a qui encara no tingui decidit quin llibre regalarà la diada d'enguany. Ser nazi és fàcil. Pregunti'm com és un complet recull de mètodes pràctics per aconseguir ser titllat de nacionalsocialista en la pitjor de les seves accepcions. L'obra compta amb testimonis de primera línia que descobreixen les tècniques més eficaces per ser un nacionalsocialista del segle XXI. Entre aquestes veus acreditades hi destaquen eminències en la detecció i denúncia de nazis contemporanis com María Dolores de Cospedal, Jordi Cañas, Pedro J. Ramírez, Sánchez Dragó... sense oblidar aportacions de referents internacionals com Berlusconi, Bush o Nicolás Maduro.
A través de les pàgines d'aquest llibre descobrirem que només cal seguir uns senzills passos per esdevenir membre de ple dret de la ideologia política més abominable de tots els temps. Els testimonis recollits desmunten el mite forjat durant més de mig segle i pel qual calia tenir una mentalitat cruel, despietada, perversa i totalment exempta d'escrúpols per ser nazi. Res de tot això. Ara, per ser-ho, n'hi ha prou protestant pacíficament davant la casa de qui no fa res perquè no perdem la nostra. També ho és qui demana que l'educació a Catalunya sigui en català i s'oposa a l'autoritarisme perquè s'imparteixi en castellà. Educar en català és nazi, imposar el castellà no. Tota una primícia que sorgeix de les pàgines del llibre. I no és l'única, perquè, per sorprenent que sembli, protestar, qüestionar, reivindicar o resistir també són actituds inequívocament nazis.
L'èxit de Ser nazi és fàcil. Pregunti'm com ha desbordat les previsions i aviat serà complicat trobar-ne algun exemplar. Mentre l'editorial s'afanya a treure'n la segona edició, els autors ja treballen en el proper llibre, que promet ser encara més controvertit. Es titularà Ser idiota és fàcil. No cal que em pregunti com .

4.20.2013

L´Alacantí Francesc Castelló i Aleu. text del P. Josep Miquel Bausset OSB (INFORMACION.ES)





En un any, celebrarem el centenari del naixement del jove alacantí Francesc Castelló i Aleu, nascut a Alacant el 19 d'abril de 1914 i mort afusellat a Lleida el 1936, com a testimoni de Jesucrist. Francesc, malgrat la seua curta vida, va tindre una intensa experiència de fe, de pregària i de donació als altres.
Els seus pares, Francesc i Teresa residiren a Lleida fins el 1913. El pare era electricista i la mare, tot i haver fet magisteri, s'ocupava de la casa. A finals d'eixe any, per raó de treball del pare, es van traslladar a Alacant. I va ser a la capital de l'Alacantí on va nàixer Francesc, el tercer dels fills del matrimoni Castelló-Aleu. Quan el juny de 1914 va morir el pare i la mare amb les filles i el menut Francesc, tornen a Lleida. 
El 1929 morí la mare i els tres germans foren acollits per una germana de son pare. Amb una beca, Francesc estudià a l'Institut Químic de Sarrià, acabant la llicència a Oviedo, el 1934, quan només tenia 20 anys. Entre mig passà una crisi, que superà, després de la qual va iniciar una vida espiritual intensa, projectada en obres d'apostolat, a través de la Congregació Mariana.
Amb el títol de químic a la butxaca, Francesc tornà a Lleida i trobà faena a la fàbrica Cros. Amb el temps va conèixer a Mariona Pelegrí de qui s'enamorà i van començar a eixir junts.
L'1 de juliol de 1936 Francesc s'incorporà a l'exèrcit. Detingut el 21 del mateix mes, fou portat primer a la presó militar de Lleida i després a la presó civil. Li van prometre la llibertat si apostatava de la fe, però Francesc s'hi va negar de forma rotunda. Va estar molt poc de temps a la presó, ja que el 29 de setembre va ser portat davant el tribunal popular, que el va acusar de feixista. Francesc es va defensar d'aquesta acusació. Però quan fou acusat de catòlic, ho assumí plenament i digué: "Sí, sóc catòlic". El president del tribunal l'instà a rectificar la seua declaració, ja que la gravetat de les seues paraules implicava la condemna a mort. Però Francesc no va voler renegar de la seua fe.
Francesc, amb una serenor que li venia de Déu, trobà ànims per a confortar els seus companys de presó. En aquelles últimes hores abans de morir, va escriure tres cartes. Una dirigida a les seues germanes Teresina i Maria i a sa tia Maria. Una altra al seu amic d'estudis i director espiritual, el jesuïta P. Román Galán. I una tercera a la seua promesa Mariona. Com digué el papa Joan Pau II l'11 de març de 2001, en la beatificació de Francesc Castelló, les tres cartes d'aquest màrtir alacantí, són un "exemple de fortalesa, generositat i alegria, i model de coherència de la fe professada en la vida i en la mort". A la mitja nit del dilluns 29 de setembre de 1936, Francesc Castelló moria màrtir al cementeri de Lleida, després de fer pública professió de fe.
El testimoni com a creient de Francesc Castelló ha estat molt viu a Montserrat, ja que un dels monjos, el P. Romuald Díaz, va ser el biògraf i el vicepostulador de la causa de beatificació del beat Castelló. També els Goigs en honor d'aquest jove màrtir alacantí, tenen la música d'un monjo, el G. Odiló Planàs i el dibuix d'un altre monjo, el P. Oriol Diví.
La parròquia alacantina del Beat Francesc Castelló, al barri de Sant Gabriel, en unió amb els devots d'aquest màrtir, hauria de preparar ja el centenari del naixement d'aquest alacantí, model per als jóvens, tal i com canten els Goigs en honor del Beat Francesc Castelló i Aleu: "Puix que tens mirada franca,/ i eres heroi de virtut,/ Oh Francesc, ànima blanca,/ protegeix la joventut".
Com digué el bisbe emèrit de Lleida, Xavier Ciuraneta, "En Francesc Castelló descobrim la força de l'Esperit Sant que el va modelar i preparar, per al moment crucial de la seua vida".
Un any abans de començar el centenari del naixement del beat Francesc Castelló, impressiona el testimoni públic i heroic d'aquest alacantí, que és exemple per als jóvens cristians del segle XXI. 

Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat

4.19.2013

El cardenal Bergoglio i l’educació Dij, 18/04/2013 - Josep Gallifa (CATALUNYARELIGIO.CAT)




Hem anat coneixent, i ben segur que anirem coneixent més, el perfil personal, intel·lectual, teològic i pastoral del Cardenal Jorge Bergoglio. Ens agradaria reflexionar breument sobre una d'aquestes dimensions en la que potser no s’hagi prestat tanta atenció com és la del Bergoglio educador.

Ens ha arribat de l'altra banda de l'atlàntic un llibre de Sergio Rubin y Francesca  Ambrogetti publicat el 2010 que es titula “El Jesuïta. Conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, S. J. “. Efectivament, com bé es sap, el Cardenal Bergoglio prové de la Companyia de Jesús, així doncs el component educatiu va ser important en la seva biografia. En el llibre citat, que pren forma de diàleg amb els autors, explica entre altres aspectes les seves experiències educatives que es van iniciar, segons expliquen els autors al Colegio de la Inmaculada Concepción, de la ciudad de Santa Fe i després en el Colegio de El Salvador, de Buenos Aires. D’aquests colegis narra les seves primeres experiències educatives: “Antes de entrar al seminario, había estudiado química y pensé que me iban a dar alguna materia científica, pero no, me encomendaron impartir Psicología y Literatura. Y Psicología la había estudiado cuando cursé Filosofía y me resultaba fácil, mientras que para literatura, que me gustaba mucho, tuve que prepararme durante el verano” explica Bergoglio. En el llibre narra també les seves primeres experiències amb alumnes que se'ns fan comprensibles i ens impressionen perquè son les d’un educador molt vocacional en els seus inicis: “Los quise mucho —escribe Bergoglio en el prólogo del libro de un antiguo alumno al evocar aquellos alumnos—; no me fueron, ni me son, indiferentes y no me olvidé de ellos. Les quiero agradecer todo el bien que me hicieron, de manera especial, al obligarme y enseñarme a ser más hermano que padre.”

En el llibre citat hi ha també la perspectiva de com el Cardenal Bergoglio entèn l'escola i l'educació. Vegem-ne algun exemple. Li pregunten:

—"¿Cómo puede la escuela encontrar el difícil punto de equilibrio entre el anclaje en el pasado, que puede ser un necesario marco de referencia y la necesidad de educar para un mundo diferente, imaginando el futuro donde se deberán insertar los alumnos?

Respon Bergoglio: —Vamos a hablar del alumno y hacerlo extensivo a la escuela. Suelo decir que para educar hay que tener en cuenta dos realidades: el marco de seguridad y la zona de riesgo. No se puede educar solamente en base a marcos de seguridad, ni solamente en base a zonas de riesgo; tiene que haber una proporción, no digo equilibrio, sino proporción. Siempre la educación supone un desequilibrio. Uno empieza a caminar cuando nota lo que le falta, porque si no le falta algo no camina.

—¿Cuál sería, entonces, el sano desequilibrio educativo?

—Hay que caminar con un pié en el marco de seguridad, o sea, en todo lo que viene adquirido, lo que fue incorporado por el alumno, aquello donde está seguro y se siente cómodo. Y con el otro pié, tentar zonas de riesgo, que tienen que ser proporcionales al marco de seguridad, a la idiosincrasia de la persona, al entorno social. Entonces, se va transformando esa zona de riesgo en un marco de seguridad y así sucesivamente, se avanza en la educación. Pero, sin riesgo, no se puede avanzar y, a puro riesgo, tampoco".

Es molt clarificador com entèn Bergoglio l’educació: seguretat i zona de risc en desequilibri i moviment continuat, per possibilitar que l’alumne avanci. Una visió ben útil i necessària per la forma d’entendre l’educació en les institucions educatives d’avui. Tot un repte pels educadors. També sembla revelador el seu pensament sobre el canvi humà.  

4.17.2013

La política torna a ser pedagogia DAVID MIRÓ | ARA.CAT




El clàssic "política vol dir pedagogia" de Rafael Campalans pren, en un context de crisi del sistema com l'actual, una vigència gairebé profètica. Des de la Transició la política s'ha associat sobretot a la lluita pel poder i a la governança, mentre que la cita campalaniana es guardava al bagul dels records. Ara, però, això ha canviat. La política torna a ser pedagogia i, per tant, la forma torna a ser el fons.
Les samarretes de Mònica Oltra han estat un eficaç desinfectant de la política valenciana perquè han demostrat que algú podia desafiar el poder establert. I Joan Tardà es va fer expulsar del Congrés de Diputats per parlar en català en un acte que va servir per posar els espanyols davant del mirall de la seva pròpia intolerància a la diversitat lingüística.
Aquests dos exemples, que fa poc podíem considerar com a anecdòtics, connecten ara perfectament amb una opinió pública que recela d'una política tradicional que és coresponsable de la situació actual.
En aquest sentit el procés sobiranista ja no es juga amb les regles de la política tradicional (pacte, transacció, peix al cove), sinó en l'àmbit pur de la pedagogia. Per això el gest de Tardà va ser tan efectiu. I això és només el principi, perquè quan entrem en una fase més avançada, la missió principal dels diputats catalans a Madrid serà la de posar en evidència la injustícia d'un sistema constitucional que engabia la voluntat d'un poble i no permet la celebració d'una consulta. El Congrés serà una magnífica caixa de ressonància de la causa catalana, un lloc ideal per impugnar els límits de la democràcia espanyola. Un lloc, per entendre'ns, més avinent per a Joan Tardà que per a Duran i Lleida.
PD: La imatge és de http://www.hegel.net

4.16.2013

NO M'AGRADA, SALVADOR VENDRELL (LEVANTE-EMV)




dilluns 15 d’abril de 2013

Coses que no m'agraden


No m’agrada que, en un any, trenta mil famílies perden la casa. No m’agrada que, els qui haurien de trobar solucions a aquesta desgràcia, no tinguen cap resposta i, a més, vulguen convertir les víctimes en botxins. No m’agrada que Felipe González estiga preocupat pels xiquets dels polítics davant els quals es manifesta el personal indignat i no diga aquesta boca és meua respecte les criatures que s’han quedat sense sostre, sense un lloc segur on poder arrecerar-se d’un temporal que no amaina. No m’agrada l’equip en què sembla que ara juga aquest senyor que es diu socialista. No m’agrada que, els que se n’haurien d’adonar, no hagen caigut encara en el fet que l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat. No m’agrada que encara estiguen pensant en fórmules passades i obsoletes per resoldre la situació. No m’agrada que l’esquerra vaja disgregada i com cagalló per sèquia. No m’agrada que els locutors de la ràdio i televisió espanyola no dissimulen que volen que perda el Barça. No m’agrada que es dicten sentències que estableixen que, si un únic alumne demana l’educació en castellà, cal canviar la llengua d’ensenyament de tota l’aula. No m’agrada que expulsen tres diputats de la tribuna del congrés per parlar la meua llengua, ja que, per molt que ho diga un reglament, el fet constitueix un signe alarmant de xenofòbia. No m’agrada que es justifiquen amb les lleis, perquè amb elles s’han justificat autèntiques barbaritats. No m’agrada que siguen tan cínics i posen en la Constitució cosetes que no es compleixen: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No m’agrada que Rubalcaba no vulga saber res d’algun principi democràtic, com el dret a decidir. No m’agrada que el nostre govern no s’haja acomiadat d’Alfaro com es mereix i que ignore la celebració de l’any Estellés. No m’agrada que ignoren la unitat de la nostra llengua. No m’agrada Camps, malgrat que diuen que és innocent. No m’agrada que el lloen i canten totes les seues excel·lències i no en tinguen prou per a rehabilitar-lo. No m’agrada ni la ràdio, ni la televisió valenciana, ni la seua gestió. No m’agraden els retalls en sanitat i en educació. No m’agrada que manen aquests senyors. No m’agraden els hipòcrites i els mentiders.

Levante, 15 d'abril de 2013

OLIVERES I FORCADES, text de CARLES RIBERA (EL PUNT AVUI)

El darrer crit en qüestions de política és el manifest constituent que impulsen el senyor Oliveres i sor Forcades, una iniciativa per Catalunya d'unitat popular per articular la resposta d'esquerres que necessita el país per sortir de l'atzucac econòmic i posar fi a la injustícia social i retornar al poble l'harmonia solidària. Desconec quin predicament tindrà i quina fi farà aquesta proposta. Detecto, en canvi, un precedent que es va començar a produir en el món sobiranista fa uns anys, quan l'anquilosament (llegiu CiU) o la incompetència orgànica (llegiu ERC) de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional. Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Dues eleccions al Parlament, una clatellada a l'Estatut i unes quantes manifestacions massives més tard, l'independentisme té més centralitat que mai, ressituat a l'entorn (ja em disculparà el senyor Duran) de les dues forces catalanistes tradicionals, que han sabut reaccionar a les demandes del carrer. Per la banda social, la desorientació dels partits de sempre ha generat algunes experiències més o menys revulsives; la més rellevant, el pas endavant de la CUP. L'estranya parella que formen Oliveres i Forcades també s'hi veu amb cor. Tinguin o no tinguin èxit, l'experiència anterior en l'àmbit sobiranista pot ser d'utilitat. Potser fracassaran estrepitosament, però obligaran a moure el cul cap a l'esquerra els partits que es pensaven que per aquella banda no els podria avançar ningú.

PD: La imatge és de http://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez

4.15.2013

Des de l'iPad

Faig una prova... Bona nit

4.13.2013

Disparadero español. Tres maneras de decir lo mismo (Andrés Trapiello, La Vanguardia)


Hablamos una lengua que nos permite matices sutiles. La persona habituada a ellos los percibirá de inmediato. En la frase “hemos llegado hasta aquí” advertirá el grado de esperanza que hay tanto como el recuerdo al camino, seguramente no fácil, que hubimos de recorrer hasta encontrarnos en este punto, algo parecido a esto:¿“Ciertamente lo hemos pasado mal, hemos trabajado, sufrido, peleado, pero nada ni nadie ha conseguido detenernos ni acabar con nosotros, y aquí estamos, aquí seguiremos y, si hemos llegado hasta aquí, nadie tampoco va a detenernos ahora, seguiremos trabajando, peleando, sufriendo, porque la meta que nos hemos señalado merece la pena y todos los esfuerzos, trabajos y penalidades”. Es por tanto una frase esperanzadora, todo lo contrario de esta: “Hasta aquí hemos llegado”. Son las mismas palabras en otro orden, pero qué distinto lo que significan.


Es lo que dijo una gran cantidad de españoles en torno al 15-M, hartos de muchos males que aquejaban a este país y que parecían arrastrarse de muy lejos. ¿Será necesario hacer la lista? Banqueros que se llevaron, primero, los ahorros de millones de gentes modestas y a continuación volatilizaron los fondos no menos millonarios con los que el Estado quiso socorrerlos; políticos corruptos en todas las bandas, ancha y estrecha, analógicos y digitales; empresarios defraudadores a cuatro manos, como músicos virtuosos; ladrones por todas partes que recuerdan el título de aquella tragedia de Rojas Zorrilla (Del rey abajo, ninguno), sólo que al revés; curas y obispos, ruidosos y escandaleros en cuestiones que no atañen sino a la conciencia de cada cual, callados ahora ante la corrupción y el latrocinio de aquellos que más los favorecen, callados, digo, como... Yo mismo he estado a punto ahora de dejarme llevar por la indignación, y emplear la mala palabra, a tal extremo nos lleva el ver cómo se ha abusado de nuestra buena fe, de nuestro trabajo, de nuestra inmejorable disposición para apencar con males que otros han provocado, no nosotros, haciendo sacrificios colosales (reducción de salarios, paro, recortes en sanidad o enseñanza, empobrecimiento general de la población) que no parecen estar dando el menor resultado, pese a las reiteradas palinodias de nuestros gobernantes. Extenuante. De modo que si en “hemos llegado hasta aquí” alienta aún la esperanza, alegre por definición, en “hasta aquí hemos llegado” nos abruma la desesperación, siempre tenebrosa: nadie sabe adónde puede llegar una multitud desesperada. Y así estamos, viviendo todos entre una y otra frase, entre la esperanza y la desesperación continuas. Pero cuando creíamos que nos habituaríamos a este estado de cosas, el lenguaje quiere llevarnos un poco más lejos, y sin cambiar apenas una palabra, formula nuestro estado de ánimo de modo más radical y terminante.



Ese es el punto en el que la gente puede llegar a decir: puesto que “hemos llegado hasta aquí” y nadie se dio por aludido cuando dijimos “hasta aquí hemos llegado”, se acabó todo, basta de comprensión y paños calientes, basta de este degüello: “Hasta ahí podíamos llegar”. Es el peligroso punto que Bergamín tituló con tanta maestría como irresponsabilidad: Disparadero español.



4.06.2013

Jordi Évole Periodista D'imputa mare (El Periòdic.cat)




Si fos lladre professional, estaria preocupat. Em sorprèn que encara ningú hagi denunciat l'enorme intrusisme laboral que pateix aquest sector. Segur que molts lladres se senten totalment desarmats, sense saber què fer amb el seu futur, víctimes d'una reconversió que els ha agafat per sorpresa.
Segur que més d'un no descarta reciclar-se i estudiar Ciències Polítiques. La política pot ser un amagatall ideal per iniciar una nova vida, plena de meravellosos delictes. I amb fabulosos avantatges. ¿Tu has vist alguna vegada un polític en una roda de reconeixement? No m'imagino un poli darrere d'un vidre, amb un micro i deixant anar això a un polític: «Vostè, el número 1, faci un pas endavant... Ara, posi's de perfil... I, ara, posi's d'esquena... a la realitat». Bé, això últim sí que m'ho imagino. Ho brodaria, per descomptat.
Doncs si et fas polític, estic convençut que mai més et posaran en una d'aquestes rodes per ser un sospitós habitual. I si ets sospitós d'alguna cosa, et diran imputat. És una paraula que gairebé ningú sap què significa, però que infon respecte. I el respecte dóna categoria. En canvi, ¿quina categoria té que et diguin mangui? Cap. Ets un pelacanyes. Un mangui, per més que també estigui imputat per alguna cosa, sempre serà un mangui. Ni tan sols ho considerarem un presumpte mangui. Serà un mangui, sense més ni més, un no ningú.
Per contra, si diuen que ets un imputat per suborn, la cosa canvia. Sona a títol universitari, gairebé a llicenciat a la Facultat de Dret.
És més, si ets un mangui i t'imputen algun delicte, tu no convocaràs una roda de premsa per anunciar que dimiteixes de les teves altres 117 feines però que seguiràs pencant en el que treus més profit. Perquè potser fins i tot els polítics ho veuen com una presa de pèl.
Sense preguntes
Ara bé, si ets polític, això ho pots fer tranquil·lament. Pots deixar anar que deixes els teus càrrecs en el partit, però que segueixes com a diputat. O que segueixes com a diputat, però delegues les teves funcions en el partit. O fins i tot pots deixar anar que dimiteixes com a pare, però que segueixes com a diputat. És igual. Perquè el discurs quedi rodó, i es noti que ets un polític modern, et recomano que a la roda de premsa no admetis preguntes. És una manera molt elegant de menysprear la societat i el seu intermediari, el periodista. Però no passa res: la societat no es queixarà i els periodistes només es queixaran.
Malgrat tot, també hi ha polítics honestos. Sense cap mena de dubte. No admetre això seria fer populisme. El mateix populisme que practiquen els governants que incompleixen les seves promeses electorals i després qualifiquen de populistes els que defensen polítiques alternatives. El mateix populisme practicat pels partits que, quan són oposició, afirmen que existeixen alternatives però, quan estan al poder, ni les apliquen ni dimiteixen. I ens pispen la il·lusió. Són manguis.

4.05.2013

CANVIAR D'HORA, PEPA BUENO, EL PERIÓDIC.CAT




Aquesta nit canviarem l'hora al rellotge. Se'ns en ha anat el primer trimestre del cinquè any de la Gran Crisi i aquí estem: amb l'atur creixent, amb la classe mitjana més empobrida, amb els estalviadors intentant distingir entre la quitació als dipòsits dels xipriotes i la quitació a les preferents dels espanyols, sense acabar de posar remei als desnonaments, amb la prima de risc nerviosa, el crèdit sense fluir, el pus de la corrupció llargament ignorada rebentant per tots els porus, sense explicacions polítiques, pedagogia ni lideratge... i sense gaires més alegries col·lectives que algun partit de futbol.
La verdadera novetat d'aquests llargs cinc anys ha estat la tímida explosió d'una ciutadania amb més por que ira però que ha trobat en la desgràcia comuna forces per oposar-se en grups petits al desastre més pròxim que tenia. El desnonament d'un veí o la pèrdua d'una part dels estalvis propis. Gent que ha sortit al carrer simplement a dir que això és una indecència, una injustícia, i que ningú els parli de demagògia mentre s'assabenten pels mitjans sobre quants diners s'emporta el dimitit conseller delegat d'Iberia -més d'un milió d'euros de retir després de quatre anys de servei- o que la presidenta de Navarra argumenta que cobrar gairebé 6.000 euros al dia en dietes de la caixa d'estalvis abans era «normal». Tot això passa davant els nostres ulls sense que ningú sembli fer-ne justificant de recepció. Sense que els que perden la casa com a deutors de bona fe o els que s'han quedat sense una part dels seus estalvis hagin rebut una explicació clara i concreta de per què ha tingut lloc aquesta hecatombe en les seves vides i quines mesures s'han pres perquè els que els van ajudar a caure al precipici paguin.
La resposta a l''escrache'
I després se sorprenen que les protestes pugin de to i ens sobresaltem per les concentracions davant els domicilis de polítics. És preocupant, sí. Però potser hauríem de reflexionar sobre per què el malestar social busca aquestes vies d'expressió i no unes altres en una democràcia. Evidentment, que l'única resposta política sigui que el Ministeri de l'Interior enviarà la policia a combatre els escraches és una altra mostra de ceguesa.
En el seu assaig Todo lo que era sólido, Antonio Muñoz Molina descriu la borratxera de bancs i caixes campions, cases de luxe, cotxes d'alta gamma, viatges caríssims, grues, grues, grues, grans esdeveniments, expropiacions de terrenys, avassallament del litoral, canapès i inauguracions que es van viure a Espanya durant els anys immediatament anteriors a l'esclat de la crisi. I s'interroga, com hauríem d'interrogar-nos tots: «¿Com és que el soroll no ens atordia? ¿Què vèiem, en què estàvem pensant? Si el meu ofici és mirar el món per poder explicar-lo, ¿com és que no em vaig fixar en el que passava, en el que tenia davant dels ulls, el que es publicava al diari que jo comprava...?».
Haurem de preguntar-nos si ara, cinc anys després, ens està eixordant prou el desconcert, la indignació, la inseguretat i la ràbia que es perceben en tants espanyols. No sigui que un dia ens reprotxem no haver-ho vist a temps.