5.31.2013

PROPOSTES DEL REGULADOR FINANCER El Banc d'Espanya demana anul·lar el salari mínim per a alguns col·lectius L'organisme també proposa avançar el retard de l'edat de jubilació (Elperiódico.cat

P. ALLENDESALAZAR / Madrid
El Banc d'Espanya ha proposat al Govern central una bateria de mesures per fer sortir el país de la crisi. Entre altres, ha demanat “mecanismes excepcionals per evitar que el salari mínim actuï com una restricció per a grups específics de treballadors amb més dificultats” per trobar feina.
zoom
Luis María Linde, governador del Banc d'Espanya.
Luis María Linde, governador del Banc d'Espanya. AGUSTÍN CATALÁN
La institució ha advertit en el seu informe anual que “malgrat l'intens procés de consolidació fiscal realitzat, la magnitud de l'ajust pendent encara és molt significativa si es pretén iniciar un procés de reducció durador de l'endeutament del sector públic”.
La recuperació de la confiança i la superació de les tensions actuals dels mercats, ha defensat l'organisme governat per Luis María Linde, depèn en bona part d'una unió econòmica més completa a la zona euro. Però com que això està “més enllà de l'abast” del Govern, afegeix, l'important és que “com més ràpids siguin l'ajust de l'economia espanyola i l'avanç de les reformes, més grans seran la protecció davant les pertorbacions externes i la possibilitat de beneficiar-se dels avanços europeus”.

REFORMES

El Banc d'Espanya alaba els avanços de l'Executiu, però alerta que queden “ajustos pendents” i que “la seva culminació no està exempta de dificultats”. A més, assegura que les reformes en els mercats de béns i serveis han tingut “menys calat” que la consolidació fiscal i la reestructuració bancària.
En aquest sentit, ha apuntat que la reforma laboral és “esperançadora”, però trigarà a donar fruits. Per això, proposa mesures addicionals, com l'anul·lació del salari mínim per a certs col·lectius, fórmules que permetin “en casos especials la desviació temporal respecte a les condicions establertes en la negociació col·lectiva” i mesures per assegurar que la reducció de l'abast de les clàusules que vinculen els salaris a l'IPC es reverteixi quan torni el creixement.

HOMOGENEÏTZACIÓ AUTONÒMICA

El Banc d'Espanya també proposa anticipar l'entrada en vigor del retard de l'edat de jubilació i de l'allargament del període de càlcul de les pensions, així com una “definició adequada” del factor de sostenibilitat d'aquestes prestacions de retir, que possibiliti modificacions automàtiques dels paràmetres del sistema que permetin garantir la seva sostenibilitat a mitjà i llarg termini. 
A més, reclama al Govern una “homogeneïtzació” de les diferents regulacions autonòmiques en relació amb l'exercici d'activitats econòmiques, liberalitzar els serveis professionals, una reforma en profunditat del sector elèctric, reduir l'extensió del sector públic.

5.27.2013

DE CATALUNYA RELIGIÓ.CAT

5.26.2013

Raons i paraules: Jordi Bort, 30 anys del relleu de Tarancón (elperiodic.com)




Este mes de maig s’acompleixen 30 anys del relleu del cardenal Tarancón, al front de l’arquebisbat de Madrid-Alcalà.
En els 12 anys com a arquebisbe, Tarancón va fer un gran treball pastoral: va estructurar l’arxidiòcesi en 12 vicaries, va impulsar la pastoral juvenil, universitària, familiar i sanitària i va crear el Consell dels Laics, l’Institut Superior de Ciències Religioses i l’Institut Internacional de Teologia a Distància, per la formació permanent dels capellans i dels laics.
Tarancón va fer de Madrid-Alcalà, com abans ho havia fet a Solsona, Oviedo i Toledo, un espai de llibertat i de comunió.
Però el relleu de Tarancón va ser inusitadament ràpid! Sobretot si el comparem al temps transcorregut en altres relleus episcopals, des de la presentació de la renúncia als 75 anys. En el cas de Suquia, García Gasco o el mateix Rouco, el temps de “pròrroga” ha estat molt superior al de Tarancón. Suquia va estar 33 mesos més, després de presentar la seua renúncia!! I és que ara, els aires que venien de Roma, ja no eren els de Joan XXIII i Pau VI. Des de Roma bufaven uns aires d’un conservadurisme irrespirable, que no suportaven la llibertat d’esperit de Tarancón. I és que Tarancón “molestava” per als nous membres de la Cúria.
Tarancón no encaixava en la nova orientació de Roma. Com digué el bisbe Alberto Iniesta, Tarancón va ser “un pastor pròxim i assequible, un home obert, esperançat i optimista, un dels pastors que millor han comprés i aplicat el Vaticà II”.
Tarancón entrà a Madrid amb el desafiament i l’oposició dels sectors eclesiàstics més pròxims al Règim. I amb tot, els 12 anys com a arquebisbe de Madrid-Alcalà, van posar de relleu la capacitat creativa i el diàleg d’un home que, com deia el P. Martín Patino, “va saber escoltar, respectar i comprendre”. Un bisbe acollidor de veritat!
Però malgrat la seua desaparició física, la veu de Tarancón continua ressonant en tots els qui volem una Església lliure, senzilla, oberta i dialogant, com la que va impulsar el cardenal valencià.
Estic segur que Tarancón des del cel, estarà content amb la nova primavera que ha encetat el papa Francesc. Després d’un llarg hivern, en el qual Tarancón pareixia que fora el “responsable” de tots els mals de l’Església espanyola, amb el papa Francesc ha renascut l’esperit “taranconià” de llibertat, de diàleg i de corresponsabilitat eclesial (”Taranconià”: un mot que a ell no li agradava utilitzar perquè ell sempre deia que va portar des de Roma la veu del Concili) No d’imposició ni d’agressivitat, com ens tenen acostumats alguns bisbes! Ni de confrontació o de condemna! El papa Francesc recuperarà l’esperit que va impulsar Tarancón en el seu servici a l’Església i a la societat. Un esperit de comprensió, de proximitat, d’atenció als més dèbils, d’esperança, de senzillesa.
El dissabte 18, en la Vigília de Pentecostès, el papa Francesc deia: “l’Església no pot tancar-se en ella mateixa. Hem d’eixir a la perifèria”. Això ho va fer sempre el cardenal Tarancón, ja que va obrir camins d’entesa i de diàleg. Mai es va tancar a res. Al contrari: sempre va saber començar noves rutes, recuperar els exclosos, integrar els qui estaven dispersos, orientar els qui s’havien quedat al marge del camí.
Tarancón va assumir amb fe, esperança i amor, la seua missió episcopal. Per això va ser un home comprensiu, acollidor i integrador. I per això va seguir el rumb de la llibertat evangèlica i per ser un bisbe de pau, de reconciliació i de diàleg.

PD: La foto és de J.MONZÓ.

5.25.2013

Una entrevista de hace 43 años que no ha perdido actualidad Tarancón: "Jamás, y por razón alguna, se involucrará la Iglesia en opciones temporales" "Las tendencias diversas en la Iglesia son signos de su crecimiento y de su vitalidad" (RELIGIÓN DIGITAL)




(Antonio Aradillas).- De vuelta de Roma, celebrado el Sínodo (a. 1970), y por iniciativa del mismo Cardenal don Vicente Enrique Tarancón, entonces arzobispo de Toledo, le hice una larga y sustanciosa entrevista para el periódico "Pueblo" en el que yo trabajaba, cuya síntesis merece ser reproducida como ferviente homenaje a uno de los personajes más importantes de la historia de la Iglesia española en los últimos tiempos.
Adelanto tan solo que lo declarado por él, da la sensación de haberlo hecho hoy, o hasta "pasado mañana", por la actualidad que entraña, por su estilo y su contenido:
. "Los sacerdotes han se darse mucha prisa para renovarse y deponer posturas agrias y polémicas que, con su intransigencia, puedan provocar escisiones en la Iglesia"
. "La Iglesia hasta ahora se nos había presentado como defensora de la fe, y en los tiempos presentes aparece como peregrina, con una dimensión más dinámica"
. "La Iglesia, como tal, no está para apoyar, ni para derrocar formas de Gobierno. Está para colaborar generosamente con la autoridad, a la búsqueda del bien común. Me reafirmo, y me reafirmaré siempre, en la idea, de que jamás, y por razón alguna, se involucrará la Iglesia en opciones temporales".
. "Todas las personas, "contestatarias" o no, tienen siempre abiertas las puertas a mi amistad y a mi afecto".
. "Los sacerdotes y obispos que no logren conectar directamente con los seglares, vivirán de espaldas, o al margen de la Iglesia"´.
. "España no estaba preparada para el Concilio Vaticano. Este nos cogió de sorpresa".
. "El mundo se ha secularizado y los sacerdotes no acaban de encontrar en él su puesto. Se hallan desconcertados y desengañados. Por su condición y carácter, apenas si pueden ya ser líderes, y entonces sufren la atormentadora tentación de conseguir su liderazgo"
. "En las fórmulas y en los ritos, se pone todavía el acentuadísimo acento de la Iglesia, y no en la integridad de la vida. Esto explica que católicos, y no católicos, estimen que la Iglesia es cosa de obispos y curas, considerándola como algo ajeno a ellos mismos".
. "El obispo ha dejado de ser "excelencia", "prerrogativa" y "honor", para ser una persona al servicio de todos. Por eso no se concibe un obispo en su palacio".
. "El sacerdote necesita encontrarse con el mundo. Y en él, será ministro de la esperanza".
. "Las tendencias diversas en la Iglesia son signos de su crecimiento y de su vitalidad. No cabe en ella pesimismo. Este es espurio en su planteamiento."
"Urge cada día más responsabilizar a los fieles en su obligación de subvenir al sostenimiento decoroso de la Iglesia: de sus ministros y de sus obras"
. "La Iglesia deja libertad de opciones políticas, siempre que en cualquier régimen se salven los derechos naturales y las leyes morales".
. "Los justos deseos y criterios del Pueblo de Dios habrán de ser recabados y expresados, también en el nombramiento de los obispos".
. "A los sacerdotes secularizados hay que prestarles ayuda material y espiritual, además de la comprensión que necesitan en esos momentos para afrontar sus dificultades".
. "Para realizar el misterio de Cristo, se ha de potenciar todo lo humano, sin inútiles dicotomías entre el orden natural y el sobrenatural, integrado en la totalidad del hombre".
. "El margen de libertad de expresión en la Iglesia, es ancho. No puede ser cerrado, ni rígido. Aún las mismas posturas consideradas por algunos como un tanto "extremas" pueden abrir caminos espléndidos en la Iglesia. Ninguna voz puede acallarse en la misma".
. "Quiero que el diálogo con todos sea una de mis devociones más predilectas".
El Cardenal don Vicente Enrique Tarancón, sin pensar que algún día hicieran rimar su apellido con "paredón", fuma tabaco negro, muy negro. Y lo hace parsimoniosamente. Con fruición muy natural, y hasta algo sobrenatural. De ello pudiera haber dado testimonio el entonces Cardenal Luciani, después efímero Papa Juan Pablo I. Partidario del club de fútbol "Atletic de Bilbao", Mons. Tarancón me confirma que "esta temporada el club está haciendo una buena campaña" y que "por cierto me prometieron ponerme la insignia del club, pero aún no la han hecho. ¿Cuál fue el último resultado?".
Me informo de que al Cardenal le gusta mucho la música y de que, cuando está de mal humor, lo espanta tocando el piano. "Ya siendo párroco de Villarreal, cuando los feligreses me oían tocarlo, comentaban cual podría ser la razón de mi mal humor pasajero. Apenas si veo la televisión, pero me gustaría ver la retransmisión de algún partido. Me apasiona el teatro". Me refiere que Juan Ramón Jiménez es su poeta y que leer a Azorín es una de sus debilidades literarias...

5.24.2013

Xavier Bru de Sala Escriptor La batalla de l'ensenyament (elperiódico.cat)




Ja deu conèixer el lector el símil entre el setge de fa tres segles i el conflicte que enfronta els governs espanyol i català. La diferència, per fortuna i gràcies a Eu­ropa, és que el setge actual no comporta violència física sinó verbal i jurídica. Doncs bé, el bastió de l'ensenyament s'ha convertit en un dels principals focus de les hosti­litats.
D'una manera semblant, el bastió de la llengua, que és adjacent al de l'ensenyament, rep de valent. I resisteix també de valent. No són els únics, perquè el finançament és un altre dels punts calents de la confrontació, però cobren una significació especial. El de la llengua, per la dimensió simbòlica i la voluntat de dividir. El de l'ensenyament, pel propòsit assimilacionista, amb tota exactitud el més contrari que es pot concebre a la idea de la inte­gració en la diversitat que va sorgir en la transició i ha perdurat només durant uns escassos decennis. El PP clama pel xoc de trens i desafia amb la seva majoria abso­luta al Congrés i l'hegemonia me­diàtica.
Amb la canonada del pagament obligatori de l'escolarització en escola elitista dels que rebutgin el model de la immersió, el ministeri pretén obrir un esvoranc d'incalculables efectes devastadors. En primer lloc, i sembla que no ha estat prou remarcat, pel que suposa d'invitació a gaudir d'un ensenyament gratuït a la privada, en general de més qualitat i sobretot en zones conflictives o multicul­turals.
Només cal aixecar el dit i la vareta màgica de Madrid es fa càrrec immediat de les despeses, que després descomptarà del finançament del sistema escolar català. La condició única per accedir a la bicoca és dir no a la immersió. Si s'arriba a implantar el que preveu la llei, acabaríem amb un doble sistema escolar. Un de gratuït, privat, amb major presència del castellà o arraconament del català, i un altre de públic cada cop més degradat per l'ofec financer.
Cal dir que l'atac governamental a la immersió va ser iniciat pels socialistes amb la tercera hora, en temps de José Luis Rodríguez Zapatero, i que uns altres socialistes, ambErnest Maragall al capdavant, es van negar a complir sense represàlies de Madrid. L'envestida present és molt més greu, i des del PP semblen disposats al que convingui per destruir el model convivencial català i dividir la societat. S'imposa la resistència, però aquesta vegada no serà gratuïta, com sap prou bé la consellera Irene Rigau.
A propòsit d'Ernest Maragall Irene Rigau, és obligat recordar, i no es fa prou, que a Espanya els model educatius de la dreta i l'esquerra són irreconciliables. El PSOE fa les seves lleis, que el PP revoca, i el PP aprova les seves, que el PSOE tomba només accedir al poder. Això és extraordinàriament perjudicial per al sistema, per a la qualitat de l'ensenyament i l'estabilitat de la comunitat educativa. Invariablement, aquestes desavinences i els canvis que se'n deriven degraden l'escola i contribueixen en gran mesura a dibuixar un futur més problemàtic per als països que les han de suportar. Cap societat pot confiar en el futur si falla en la millora del seu capital humà. Els sistemes de l'ensenyament no s'espatllen ni s'arreglen en dos dies, sinó en generacions. I Espanya, que va millorar molt amb la democràcia, empitjora. En bona part per culpa dels seus dos grans partits.
A Catalunya, ben al contrari, la immensa majoria de l'arc parlamentari va estar a favor d'una llei aprovada després d'un elaborat consens, protagonitzat pels esmentats Ernest Maragall des del Govern i Irene Rigau des de l'aleshores oposició. És en aquests moments de confrontació que convé recordar l'enorme diferència entre els dos plantejaments, en aquest cas a favor de Catalunya. Per fer-ho, no hi ha res millor que llegirEscola nova, poble lliure, de Maragall Francesc Colomé, coprotagonista del gran gir impulsat a mitjans de la dècada anterior. Convé que, en comptes (o a més a més) de contemplar el fragor de la batalla, aprofitem per entrar en els grans eixos de la reforma catalana, el primer i més important dels quals impulsa l'autonomia i la diversitat dels centres educatius, que han de recolzar els seus models singulars i formar equips coherents que els apliquin.
ELS ALUMNES, per a fortuna d'ells, tenen al davant un mestre, no un ministre. I els mestres catalans, en la seva immensa majoria, són partidaris del sistema actual, de no cedir. Vegin amb més o menys basarda els canvis ­impulsats per la consellera actual i el seu antecessor, protestin més o encara més per les retallades, ­estan en cos i ànima contra aquest atac del Govern central. Mentre no els canviïn, i costaria anys i panys, Madrid té les de perdre. 

5.23.2013

La força de la raó i la força de la llei, Vicent Sanchis | ElTemps 1509, 14/05/2013



Quan el 23 de gener el Parlament de Catalunya va aprovar la resolució que proclamava que la sobirania recau en el poble català, el govern de Mariano Rajoy va respondre des de la displicència.
Segons anaven declarant portaveus i ministres en aquells moments, la declaració només tenia un sentit polític i no efectes jurídics. Immediatament, però, alguna cosa va fer-los canviar d’actitud. Potser alguna reflexió que els aclaria el perill de no respondre a un punt considerat d’inflexió. Potser l’agressivitat desbocada de la premsa afí habitual. La de la corneta i el tambor. Siga com siga, aquell menysteniment va deixar pas a una resposta articulada a través de l’Advocacia de l’Estat, que va presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional.
“Cap agressió sense resposta”, doncs, s’ha convertit en la divisa d’actuació del govern del Partit Popular. I es considera agressió qualsevol pas endavant en el procés dit sobiranista.Dins la més estricta lògica, el Tribunal Constitucional ha acceptat el recurs del govern de l’estat i això ha comportat, de manera automàtica i dins la més estricta legalitat, la suspensió de la declaració fins a nova ordre legal. És a dir, els intèrprets de la carta dita magna tenen a partir d’ara cinquanta dies per a considerar les raons del govern central i deixar sense efecte la declaració del Parlament o per a rebutjar-la. Constitucionalment, tot és obert.
Raonablement, com es pot deixar sense efecte una declaració? Quin sentit tindria, per exemple, deixar sense efecte la declaració universal dels drets humans si encara no s’haguera concretat en cap normativa legal? Les raons de l’estat a Espanya no solen tenir gens de raó. Però, més enllà de constatar que l’estat de dret a Espanya acaba sent un artefacte kafkià, la resposta del govern de Mariano Rajoy mereix una reflexió política.Amb el recurs que han presentat els advocats del seu estat, Rajoy descobreix quina serà a partir d’ara la seva estratègia política: no en deixarà passar ni una. La Constitució, doncs, queda consolidada com el mur de contenció de qualsevol discrepància ideològica o, sobretot, nacional. Les institucions de l’estat queden reclutades al servei exclusiu d’aquesta causa dissuasiva. Ningú pot enganyar-se.
El Tribunal Constitucional –i totes les altres institucions– actuaran amb una coherència nacional monolítica. Quan hi havia en discussió només una reforma estatutària va quedar clar que, més enllà de qualsevol discrepància per la filiació partidista dels seus membres, la consigna que els va moure a tots plegats va ser la unitat nacional. Ara ja no es tracta d’una modificació en la legislació autonòmica, ara hi ha en qüestió la mateixa essència i la integritat de l’estat. I contra aquesta provocació no hi haurà fissures. Cada una de les decisions que prenguen el govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya obtindran tot d’una la resposta de les altres institucions de l’estat, que en realitat se senten i són les úniques institucions de l’estat.A partir d’aquesta constatació, el que no s’acaba d’entendre és la persistència dels partits catalans partidaris de la sobirania a plantejar totes les seves pretensions dins la lògica legal espanyola, que té com a màxima prioritat evitar aquesta sobirania.
Per què el govern de Convergència i Unió i la majoria parlamentària que puga integrar aquesta força política amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa –fins i tot amb el PSC– han declarat que continuaran insistint en aquesta intenció. Presentar al·legacions al Tribunal Constitucional perquè no suspenga la declaració de sobirania és una manera com una altra, amable o poc amable, de perdre el temps. Intentar arribar a acords amb el govern de Mariano Rajoy perquè la consulta sobiranista que han pactat tots aquests partits polítics, que representen la immensa majoria dels catalans, siga possible és una altra volada gratuïta de coloms. Hi ha algun dirigent polític català que crega realment que hi ha cap possibilitat d’aconseguir obrir una escletxa legal en el mur constitucional espanyol? La resposta a unes reflexions que semblen tan raonables sovint no s’acaba d’entendre. Els dirigents convergents, fins i tot alguns republicans, afirmen que cal “carregar-se de raons”. Però la raó de fons ja hi és.
Hi ha un col·lectiu humà que s’ha definit nacional i que se sent objecte de sobirania. Aquest col·lectiu humà té institucions que el representen i proposa un trencament legal amb l’estat de què forma part en aplicació estricta del principi de democràcia. Això es pot entendre des de qualsevol instància civilitzada del món.Contra aquesta força de la raó, l’Estat espanyol –els seus partits, el seu govern, les seues institucions i la seua opinió pública majoritària– només alça la força de la llei. Això no pot convèncer ningú fora d’Espanya. Perquè la llei no pot ser utilitzada contra un col·lectiu minoritari per dissuadir els seus anhels democràtics. Com que a partir d’ara la seqüència es repetirà una i mil vegades –acció democràtica catalana contra reacció legal espanyola–, quin sentit té mantenir aquesta dialèctica en què els qui perdran seran sempre els mateixos?
“Carregar-se de raons” vol dir rebentar contra el mateix mur constitucional una vegada i una altra. Els dirigents del PSC saben que plantejar una consulta dins la legalitat espanyola comporta necessàriament renunciar-hi. Perquè la legalitat espanyola, senzillament, no l’accepta. Els dirigents de Convergència i Unió saben també que pretendre convèncer Mariano Rajoy perquè l’autoritze és tan absurd com la pretensió que van mantenir Artur Mas durant anys quan volia creure que el mateix Rajoy acabaria acceptant-li una fórmula de finançament autonòmic semblant al concert basc.I per tant, per què tot es manté dins la mateixa lògica estèril? La força de la llei –quan al darrere hi ha senzillament la força– sempre s’imposarà a la de la raó. L’única explicació que pot justificar l’actitud del PSC és mantenir una certa credibilitat davant els sectors del seu electorat que consideren que Catalunya és una nació i que, com a tal, té dret a decidir.
L’única raó que pot justificar que Artur Mas i Convergència Democràtica mantinguen la voluntat de negociar amb qui no vol ni parlar-ne és merament estratègica. Potser es pensen que encara no són massa forts. Potser volen retardar el conflicte obert. Potser realment creuen que la comunitat internacional els entendrà més amb cada nova reacció autoritària del govern espanyol. Potser consideren que cal que les entitats de la denominada societat civil més compromeses amb tot el procés aniran convencent els sectors més reticents. O potser esperen un miracle. Tant de bo no siga això darrer. Perquè l’únic miracle que pot esperar la força de la raó és la pròpia força.

5.21.2013

Pere Codina: "Els bisbes espanyols deien exactament el contrari que el Concili” (CATALUNYARELIGIÓ.CAT)


“Una ‘carcúndia’ impressionat”. El claretià Pere Codina, que va viure el Concili Vaticà II a Salamanca, explica a CatalunyaReligió.cat els intents dels bisbes espanyols de boicotejar algunes de les decisions més importants d'aquella convocatòria per ser contràries a la tradició catòlica. Des d’un pensament nacionalcatòlic la majoria “no entenien el que s’aprovava” ni que representava el Concili. Sobretot en temes com la llibertat religiosa: “alguns bisbes havien demanat al papa que no s’aprovés aquell document perquè ells a les seves diòcesis deien exactament el contrari”. El resum de Pere Codina és que el “Concili va donar carta de ciutadania a la modernitat dins de l’Església”, com explica en aquest nou testimoni de Memòria del Concili.

5.20.2013

Al Vaticà ja tremolen, MONTSE OLIVA, EL PUNT-AVUI)




Quan el PSOE ha estat al govern ha presumit de ser capaç de pactar amb l'Església. Tant és així, que al Congrés encara se senten els crits de l'esquerra acusant José Luis Rodríguez Zapatero “d'agenollar-se” davant la institució i plegar-se a les seves pressions per acabar augmentant fins i tot les prerrogatives. Ho atribuïen a una manera de compensar lleis com la del matrimoni homosexual o la de l'avortament. “No entenem les crítiques del Papa, Zapatero no fa altra cosa que fer concessions i, a canvi, només rep cops de bastó”, asseguraven veus internes del PSOE que es declaraven cristianes. De fet, en la seva darrera etapa, el lleonès va decidir posar el fre i la llei de llibertat religiosa, que havia d'aprofundir en la laïcitat, va quedar al fons del calaix. Però una vegada aposentats a l'oposició, avisen que el dia que tornin els trauran el que ara anomenen “privilegis”. En tres ocasions Alfredo Pérez Rubalcaba ha amenaçat d'estripar els acords amb el Vaticà. Ho va dir quan pugnava per ser escollit secretari general. Ho va suggerir en el moment que Alberto Ruiz Gallardón mostrava el croquis d'una futura llei de l'avortament que convidarà a reviure els anys 80, i ho repetia ahir després que José Ignacio Wert consumés la reforma de l'educació en la qual l'assignatura de religió recupera protagonisme. “L'Església ha guanyat”, però el triomf té data de caducitat, proclamava Rubalcaba. Tant és així que fins i tot convidava a no canviar els llibres de text, perquè no tindran temps d'estrenar-los.
Enmig del desgast del bipartidisme, en general, i més en concret de la marca socialista, el secretari general aparcava l'esperit pactista de les darreres setmanes i exhibia un discurs més adaptat a la vessant moderada del 15-M. Ho feia en unes jornades organitzades a Oviedo per canviar la mala premsa de la política. “Guanyar-se una altra democràcia” és el lema de la trobada del PSOE per la qual s'ha reclamat transparència a tot arreu i a totes hores, lluita aferrissada contra la corrupció, una llei electoral més restrictiva pel que fa al finançament, una norma electoral més representativa, però que eviti la fragmentació (no fos cas que es perdi el bipartidisme) i una participació molt més directa de la ciutadania en política.
El més revolucionari que es pot fer ara, segons reivindicava Rubalcaba, és impulsar canvis “per afrontar l'aluminosi de les nostres institucions i les dificultats del nostre partit”. D'acord que cal fer una voladura, però exigeix que sigui controlada. És el missatge que va llançar el líder amb vista a la conferència política de la tardor, en què es fixaran les grans línies estratègiques del socialisme, i en què Rubalcaba confia a arribar-hi intacte. Perquè la pressió d'impulsar ja les primàries comença a ser massa forta per poder resistir massa temps.
Aquest cap de setmana el PSOE ha discutit l'articulació de les famoses primàries obertes o a la francesa per escollir els caps de cartell electorals. Un model que ara tothom reivindica, però que ha provocat urticària a més d'un dirigent de la vella guàrdia cada vegada que s'ha posat damunt la taula. I sobretot ara, que també es discuteix si cal estendre-les a l'elecció del secretari general. Per a molts el sistema genera més neguits que alegries i, en vista de la impossibilitat de desdir-se'n, d'aquí a l'octubre intentar buscar la manera de barrar el pas als elements que des de la direcció es consideren molestos. Ningú no gosa posar-hi noms, però alguns missatge són perfectament intel·ligibles. A banda de ser una persona “jove”, “somrient” i tenir “telegènia”, convindria també que fos algú “amb sòlides conviccions i amb un projecte al darrere”.”Que no pensi en imatges, que no posi les seves fílies i fòbies pel damunt de l'interès general i que tingui mandíbula de ferro, perquè aniran per ell”, reblava el president asturià Javier Fernández. Darrere el seu retrat del candidat perfecte semblava que s'hi amagués una crítica al control mil·limètric de Carme Chacón de les seves aparicions públiques i les seves declaracions per tal de mantenir vives les seves aspiracions o al perfil de jove inexpert que els seus detractors veuen en Eduardo Madina. De moment, se sap qui cal evitar, però no com s'ho faran perquè altres personatges com la dirigent de les joventuts socialistes, Beatriz Talegón, o el mallorquí Joan Mesquida, entre altres aspirants del sector outsider, no entrin en una competició en la qual l'únic que ara sembla adaptar-se als gustos de l'actual direcció és el basc Patxi López.
La cimera que el PSOE celebrarà a l'octubre serà cabdal per decidir el disseny definitiu de les primàries i alguns auguren que també serà el moment en què els aspirants mostrin les seves cartes. “Estarà reunit tot el partit, és lògic que hi hagi molts moviments”, assenyala un membre de la direcció, el qual assegura que pel que fa a les primàries l'únic que li preocupa és que siguin un èxit de participació. “Han de ser un revulsiu per al partit i la societat, sinó no serviran de res”, exclama. El que ja no és capaç d'augurar és si seran a finals del 2014 o si l'avançament serà inevitable.

5.17.2013

Acollir amb afecte els més pobres, article de Jordi Bort (CRESOL)


“Acollir amb afecte els més pobres”
Estes paraules que pronuncià el Papa Francesc en l’homilia del dia de Sant Josep, en l’inici del seu ministeri petrí, poden definir molt bé els nous aires que han entrat a l’Església! Uns aires joves i renovadors, que molts esperàvem des de fa temps! I és que, com deia el P. Lombardi, “ha arribat un nou estil al papat”. Un papat més senzill, com vam vore també amb Joan XXIII (després d’un papa-príncep com Pius XII) i amb Joan Pau I. Els somriures de Roncalli, Luciani i Bergoglio, han portat il·lusió i esperança a l’Església i al món!
  Som molts els qui desitjaven una nova manera de fer del bisbe de Roma. Més senzilla i més oberta! Necessitàvem un Papa que obrira portes per ventilar l'Església i per deixar entrar el vent de l'Esperit, com va fer Joan XXIII amb el Concili i com esperàvem de Joan Pau I!
  Amb el Papa Francesc (i no ho dic jo només) som molts els qui hem recuperat la il·lusió, perquè hem vist en ell un home com nosaltres (que porta sabates com les nostres!) que pot renovar l'esperança de l'Església i que pot impulsar l'evangelització d'una manera humil, senzilla, sincera! Com quedava demostrat en l'inici de l'homilia del dia de Sant Josep: el Papa Francesc saludava, no als "senyors cardenals", sinó al "germans" cardenals.
  Ezío Bolís, director de la Fundació Papa Joan XXIII de Bèrgam, deia fa uns dies: "Hi ha una analogia entre Joan XXIII i Francesc, tant en l'estil com en la manera de fer. Els dos tenen un llenguatge accessible i popular, amb gestos molt eloqüents. Joan XXIII, en ser elegit Papa anà a la presó Regina Coeli i visità els xiquets de l'hospital Bambino Gesú. Uns gestos semblants al que va fer el Papa Francesc el Dijous sant, llavant els peus a uns jóvens presos del Casal del Marmo". I és que el nou bisbe de Roma, com li agrada anomenar-se, ens urgia a "acollir amb afecte i tendresa tota la humanitat, especialment els més pobres, els més dèbils, els més menuts". Com Joan XXIII.
 
 En el capítol 7 del llibre,Conversaciones con el cardenal Bergoglio, el qui va ser arquebisbe de Buenos Aires demanava als capellans“una acollida cordial” de la gent, per evitar caure "en la temptació de ser administradors i no pastors". El cardenal Bergoglio deia: "És important que puguem eixir a l'encontre de la gent, hem d'eixir al carrer". I contava una anècdota d'un capellà amic que li deia: "Estem en una situació oposada a la paràbola del pastor. Nosaltres tenim una ovella al corral i 99 a fora, que no anem a buscar". Per això el cardenal Bergoglio insistia que els pastors de l'Església han d'eixir al carrer, perquè "una Església que viu tancada, s'atrofia físicament i mentalment. Una Església autoreferencial", deia el papa, "li passa igual que a una persona autoreferencial: cau en la paranoia"!! No és això també el que feia Joan XXIII, amb un llenguatge positiu i esperançat, ben lluny dels "profetes de desgràcies"?
  Tant Joan XXIII, com Joan Pau I i Francesc, ens parlen de simplicitat, amb un estil informal i més natural. Crec que els tres papes entenen l'Església com una família oberta a tots i no només per als "perfectes".
  El nou bisbe de Roma ha entrat al Vaticà i ha trobat el mateix que va trobar sant Francesc d'Assís quan es va entrevistar amb el Papa Innocenci III: pompa, renaixement, magnificència. Francesc, aquell frare que portava un hàbit vell i sandàlies plenes de pols, demanava un canvi, una renovació, tornar als orígens, reviure la pobresa, tornar a començar! Per això el Papa Francesc, ple de l'esperit del sant d'Assís, demana també "una Església pobra per als pobres”.
  Crec que el Papa Francesc, com ho va fer Joan XXIII i Joan Pau I, seguix el consell que sant Isidor recomanava els bisbes en el seu llibre, Sobre els oficis eclesiàstics: "El llenguatge dels bisbes ha de ser net, senzill, obert, dolç, suau". I en la seua missió pastoral, sant Isidor exhortava als bisbes així: "Atendre els pobres amb especial diligència, done menjar al qui passe fam, vestit als despullats, acolliment als pelegrins, empare les viudes i els orfes". No és eixe també el llenguatge i la manera d'actuar de Joan XXIII i de Joan Pau I?
  Amb la seua simplicitat i el seu somriure de bona persona, el Papa Francesc, com Joan XXIII i Joan Pau I, ens porta aires nous. La seua humilitat, com el Papa Luciani (que tenia per lema Humilitas) ens ajudarà a mirar el futur de l'Església amb esperança. Sense pors ni nostàlgies. I ens ajudarà també a construir, a "reparar" una Església que estiga més atenta als hòmens i les dones i als seus sofriments, que als dogmes i a les condemnes morals. Ho deia en unes altres paraules, fa uns dies, el bisbe Piero Marini: "Estàvem en una Església amb por de tot", i ara, el Papa Francesc és "una finestra a la primavera, a l'esperança".
  Crec que el Papa Francesc ens ajudarà a renovar la nostra fe, en esta nova etapa, en este nou Pentecostés que ara comença. Com ho va fer Joan XXIII amb el Concili i com ho volia fer Joan Pau I, amb el seu somriure que contagiava esperança i alegria.

              Jordi Bort Castelló 

5.16.2013

Montserrat no ha de ser objecte del joc polític baix (CR)


5.14.2013

Mor el P. Pere Crisòleg M. Picas i se celebra la missa exequial avui a les onze del matí, presidida pel P. Abat



Diumenge ens assabentàvem de la mort del monjo Pere Crisòleg al Monestir de Montserrat. D'ací poquet tindrà lloc la missa exequial presidida pel P. Abat. Des de la llunyania vull unir-me en aquest moment a la pregària pel P. Pere Crisòleg. A continuació us deixe el que diu ARA.CAT sobre el P. Picas.
El pare Pere Crisòleg M. Picas, monjo de Montserrat, va morir aquest diumenge al vespre al Monestir als 90 anys. En feia 63 que era monjo i el 24 de setembre del 1955 va ser ordenat sacerdot. Tres anys abans, el 15 d'agost del 1952, va signar el seu compromís definitiu amb la comunitat benedictina de Montserrat. La missa exequial, presidida per l'abat Josep Maria Soler, se celebrarà aquest dimarts a les onze del matí a la Basílica de Santa Maria de Montserrat.
Natural de Sitges, Crisòleg va ingressar l'any 1950 al Monestir. Entre les seves ocupacions, destaquen la d'encarregat d'obres del monestir (1956-1978). Durant aquest mateix període, també va ser nomenat director de l'Estudi d'Art. L'any 1957, el Pare Pere Crisòleg va viatjar a Itàlia, on va realitzar un curs de formació artística. El 1962, després d'un viatge per l'Europa central pels mateixos motius, Crisòleg va organitzar el primer Museu de Montserrat juntament amb el P. Pau Figueras.
El P. Pere Crisòleg es va quedar com a conservador de la nova entitat, creada i impulsada per l'Abat Aureli M. Escarré. Va deixar el càrrec el setembre de 1978 en ser traslladat a l'Abadia Primada de St. Anselm de Roma per fer les funcions de majordom, administrador i assistent de l'abat president.
El Pare Pere Crisòleg, que des de la seva tornada va seguir de ben a prop tota l'activitat del Museu de Montserrat, va ser també sotsprior de la comunitat benedictina de Montserrat.

5.13.2013

LA CLAU Enric Hernàndez Director Els 1.001 personatges de la 'contra' (EL PERIÒDICO.CAT)



Últimament els periodistes no som, en general, gent gaire popular. Donar notícies és avui, amb comptades excepcions, donar males notícies. A força de constatar nuvolades i descriure xàfecs, el missatger s'acaba confonent amb el missatge, es converteix en aquell amic malastruc a qui tots procurem evitar. Tampoc les xarxes socials, tan crucials per democratitzar l'accés a la informació com propícies per a la demagògia illetrada i la crítica anònima, contribueixen a millorar la reputació del perio­disme.
Però, per sort, en ocasions aquesta professió et brinda grates sorpreses. Dilluns passat, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va reunir a l'antiga fàbrica Damm de Barcelona un centenar llarg de personatges que, fins fa tres anys, eren perfectes desconeguts per al públic en general. Dic personatges, i crec dir bé: «Persona de distinció, qualitat o representació en la vida pública», diu el diccionari. ¿Quina altra cosa són, si no, els 1.001 entrevistats a la secció Gent Corrent de la nostra contraportada? Tots s'han distingit per obrir el seu cor a un periodista desconegut, ens mostren la seva qualitat humana i representen, amb els seus somnis i infortunis, els seus records i lluites, milers de ciutadans encara anònims cridats a aparèixer a la nostra contra.
Els explicaré ara el que, per modèstia, ni la Gemma, ni la Núria, ni l'Olga, ni la Catalina, ni el Mauricio els van explicar ahir en aquestes pàgines. Dilluns vaig veure la nostra gent (gens) corrent buscant el seu periodista per fer-li un petó a la galta, explicar-li les seves últimes vivències i fer-se una foto de record. Vaig percebre també en la mirada de les entrevistadores una sincera complicitat amb els seus entrevistats. Recordaven els seus noms i històries, revivien amb ells la primera cita com si fossin vells amics i es comprometien a mantenir el contacte. De tan humanes, francament, no semblaven periodistes.
Escoltar i ser escoltat
I vaig comprendre, finalment, que la gent (corrent o no) necessita escoltar i ser escoltada, aprendre d'experiències alienes i veure's les cares. Ajudar-los a fer-ho, i així reforçar la cohesió social, és també, per què no, missió del periodisme.

5.12.2013

Se ha destapao el LAPAO Ah, el catalán, pensará alguno de Vds. ¡Chitón!, no digan palabras malsonantes. A partir de ahora se llama lapao y no tiene nada que ver con el catalán, d'Àngel López García-Molins (El País)




Uno creía haberlo visto todo ya en este país disparatado. Bancos que estafan a los ciudadanos y reciben como premio sesenta mil millones de euros para nivelar sus balances. Gobernantes que cobran uno y hasta dos sobresueldos, viendo que la gente pasa hambre. Consortes despistadas que no se aperciben de que han aparecido varios milloncejos en su cuenta o un Jaguar en su garage. Organismos públicos que siguen contratando asesores innecesarios, al tiempo que la sanidad se desmantela. Institutos de secundaria que se caen a pedazos, mientras se subvencionan colegios privados, cuyos padres de alumnos podrían costearse la enseñanza de sus hijos sin problemas. O el pasmoso espectáculo de un ministro que decide dejar morir sin asistencia a los dependientes, pero se inventa una ley del aborto para que este valle de lágrimas se llene de niños con malformaciones. ¡Cómo nos había calado Valle Inclán cuando definió el esperpento!: “Las imágenes más bellas, en un espejo cóncavo son absurdas. Deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España”. Y a fe que nos hemos puesto a la labor. En su tiempo para ver deformaciones de la realidad había que asomarse al madrileño callejón del gato (del poeta Álvarez Gato, no vayan a pensar), donde la gente se divertía mirándose en un espejo cóncavo: ahora nos basta la pantalla de televisión, cualquier pantalla de televisión. Alguno se ha aficionado tanto a la realidad que reflejan que se niega a salir del paraíso de plasma y nos recomienda paciencia y sentido común desde allí. 
Bueno, pues estaba equivocado, siempre cabe un más difícil todavía en lo del esperpento: ha llegado el lapao. ¿Que qué es esto del lapao? Un invento genial del partido popular. No se confundan, no es el tapao, sino el lapao. Tapaos tienen unos cuantos en el partido —por ejemplo ese misterioso tesorero al que expulsaron y siguió cobrando dos años como si nada—, pero lapaos no hay más que uno. Se trata de una lengua que aprobaron ayer en las Cortes de Aragón, la lengua aragonesa de la parte oriental (LAPAO) y que se ha descubierto en Fraga, Mequinensa, Tamarit de la Llitera o Vall de Roures. Ah, el catalán, pensará alguno de Vds. ¡Chitón!, no digan palabras malsonantes. A partir de ahora se llama lapao y no tiene nada que ver con el catalán.[CON PERDÓN]
Anda, que no voy a presumir poco la próxima vez que asista a un congreso de lingüística y presente una comunicación sobre el lapao. ¡Vaya primicia, nada menos que un nuevo idioma! Debo confesar que fui injusto cuando me enfadé con la alcaldesa de Benasque porque se cargó un Instituto de Lenguas de la Península Ibérica (ILPI) con el argumento de que “en el PP no estamos por las lenguas”. ¡Qué callado se lo tenía la pillina! Y es que no solo se han sacado de la manga el lapao, sino que ahora van a inventar el lapapyp (lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica). Como quien dice la T.I.A. de Mortadelo. En comparación con los vecinos, los de nuestro PPCV, que armaron un escándalo a propósito de la muestra de la Universidad de Alicante, son unos pipiolos. Aunque uno recuerda todo aquello del "valenciano serrano" y por si acaso se tienta la ropa. Con esta gente nunca se sabe: si logran convencer a Mc Arthur Mas de las ventajas del lapao, a lo mejor se arregla el lío de Cataluña.

5.11.2013

lluisgallent.cat, El fantasma de la llibertat passeja per Canal 9




El fantasma de la llibertat passeja per Canal 9


El fantasma de la llibertat passeja per Canal 9 Diuen que pels platós, sala de redacció i fins i tot per Guantànamo, la devastada zona de programes de Canal 9, s'ha arribat a vore un fantasma com si fora una ombra posseïda que recorre les instal·lacions de la TV pública valenciana. Una por inusitada ha fet niu en les ments i cors -en el presumpte cas que en tinguen- dels actuals dirigents. Esmeralda, subdirectora d'informatius o alguna cosa pareguda, sembla aquella gitana que causava el furor quasi uterí en el geperut parisenc. Però l'edifici dissenyat per l'estudi d'arquitecturaVeges tu no és la catedral gòtica de Nôtre Dame de París. Quasimodo, el personatge creat per Víctor Hugo, se li apareix a la zíngara Velasco que fuig de manera espaordida pels quasi silenciosos passadissos i despatxos. “Sóc la teua consciència”, ressona com una veu d'ultratomba i la pobreta maleïx el maleït dia (valga la redundància) que va acceptar el nomenament. Qui em manaria a mi clavar-me en este empastre?, se li ha escoltat en algun moment de deliri. La nova directora general, Rosa Vidal, àlies “jo vull entrar amb les mans netes” es debat en un conflicte intern. Què faig jo en un mitjà de comunicació si no sé ni què és això?. Eixa es la seua reflexió. El seu terror és un monstre d'anar per casa anomenat Abracadabra, que significa “deixar que la cosa siga destruïda”. I tot per la semblança fonètica amb Albertofabra, passa esta cabra de mi. Diuen que està com Santa Teresa, que viu sense viure en ella. La tercera que pateix d'aparicions fantasmagòriques és Salut Pedrós, subdirectora de Comunicació i Markèting, veges tu qui nom més ampul·lós. A ella el fantasma que se li manifesta és el del beat JosemariaEscrivàdeBalaguer, perquè la seua família i el seu valedor, Juan Cotino, eixe senyor que diu que sempre ha estat al costat de les víctimes del metro i no contesta les preguntes molestes, formen part de la secta Opus Dei. El sacerdot aragonés venerat per ser autor del llibre “Camino” li mussita delicadament: “Salud, tu camino está en la puerta de salida”. Un autèntic terror se li va reflectir en el seu rostre de xiqueta que sembla que mai no ha trencat un plat, però que executa les ordres que li manen des del palau gòtic de la Generalitat, sense pietat ni commiseració. Catòlica com és, anirà a l'infern. Pobreta. Però totes tres s'equivoquen. Ni Quasimodo, ni Abracadabra Santa Teresa, ni Josemariaescrivàdebalaguer, són els fantasmes als què han de tindre por. El canguelo què han de considerar és el dels ciutadans en l'exili que no noten com a pròpia eixa casa, i de la nova TV dels valencians, 9exili.com, què complirà, per fi, els objectius per al quals fou creada: una ràdio i una TV al servei de tots els ciutadans, veraç, objectiva, plural, de proximitat, pública i en valencià. És el fantasma de la llibertat, ni més ni menys.