4.30.2014

Els historiadors homenatgen Hilari Raguer (EL PUNT+AVUI)

La sala gran de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va aplaudir ahir amb força la conferència del pare Hilari Raguer, doctor en dret i teologia, però que és especialment conegut pels seus llibres i escrits sobre història i perquè és monjo de Montserrat. També és conegut pel seu catalanisme militant i el seu independentisme i perquè diu les coses pel seu nom.
La sala gran estava plena de gom a gom de professors, gent interessada en la història i alumnes, molts dels quals van haver de seure a terra perquè no hi havia lloc. Ningú es va voler perdre la classe magistral de Raguer sobre l'Església i la Guerra Civil, un tema que estudia des de fa més de seixanta anys i del qual és el màxim expert i referent. El director del departament d'història contemporània de la facultat, Carles Santacana, va deixar clar que la conferència era “més que una conferència” i que pretenia ser “un homenatge” al mestre, una de les persones que han aportat més coneixement i objectivitat al moment històric de la Guerra Civil espanyola i el franquisme en relació amb l'Església. L'homenatge era oportú en una de les primeres aparicions públiques del flamant Creu de Sant Jordi, que l'any passat va estar fora de combat després de tenir un infart. Però, com es va poder veure ahir, Raguer ja no està ni tan sols convalescent, sinó en plena forma, i no només física, com va demostrar en la xerrada, en què es va tornar a fer palès que té una memòria prodigiosa per recordar dates i noms.
Joan Villarroya, el catedràtic que va presentar l'acte, va insistir que les tesis de Raguer no han estat mai del gust de tothom, sobretot de l'Església estatal, i va recordar com la Viquipèdia en castellà encara ara especifica que Raguer “ha negat la condició de màrtirs als religiosos catòlics assassinats durant la Guerra Civil a la rereguarda republicana, ja que considera que no van ser assassinats per la seva fe cristiana, sinó per l'associació de l'Església amb la dreta política, per la qual cosa els assassinats serien de naturalesa política i no religiosa”. Doncs no només això. Ahir Hilari Raguer va explicar molt bé com el pronunciament miliar del 1936, que en absolut tenia un rerefons religiós, perquè ni tan sols Franco era gaire creient (“ni gaire creient ni gaire de dones”, es deia), es va convertir en una croada, perquè l'Església espanyola, davant un Vaticà expectant que va ser reticent fins al final a acceptar el règim, “es va llançar als braços dels militars alcistes”. “Hi havia molts catòlics que, des de la declaració de la República, van estar conspirant perquè hi hagués un aixecament i van donar tot el suport als colpistes”, va recordar als joves universitaris. Franco, després, va veure que l'aliança amb l'Església era bona per a ell i va acabar sent declarat cabdill “per la glòria de Déu” i entrant a les esglésies sota pal·li. Els bisbes, capitanejats pel cardenal Gomà, català, van donar legitimitat al règim i també a la repressió posterior de la postguerra. L'oposició de Vidal i Barraquer va ser una excepció i li va suposar l'exili i ser titllat de traïdor.
Hilari Raguer, biògraf de Carrasco i Formiguera i del general Batet, i autor, entre altres llibres, de La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-39) i de Ser independentista no és cap pecat, és un dels pesos pesants que fan que Montserrat sigui el que és.

Josep Massot: "El nostre panorama cultural i nacional està carregat de boires i de núvols amenaçadors" (Catalunya Religió.cat)

(Abadia de Montserrat) Aquest dimecres s’ha celebrat al Palau Robert de Barcelona la 48a edició dels Premis Crítica Serra d’Or, que ha estat presidida per l'abad de Montserrat, Josep M. Soler. Les obres premiades corresponen a les més destacades de les publicades l’any 2013, i sense que s’hagin presentat a concurs.
Cal recordar que els Premis Crítica Serra d’Or no tenen dotació econòmica i consisteixen essencialment en la proclamació del veredicte i en el lliurament d’una serreta d’or, de solapa, que representa la distinció, a càrrec del director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAMSA), i de la revista Serra d’Or,Josep Massot i Muntaner.
Massot denuncia “les agressions constants al català per part d’organismes estatals”
Josep Massot ha començat la seva intervenció en l’acte recordant les persones vinculades a Serra d’Or que ens han deixat recentment: Max CahnerAlbert ManentJosep M. CastelletSebastià Benet i Modest Prats. Precisament quan ha honorat la memòria d’aquest últim, que estava “especialment preocupat, com a bon lingüista i com a excel·lent coneixedor de la història de la literatura, pel futur de la nostra llengua i de la nostra cultura”, Massot ha insistit en un tema que “cada vegada resulta més complex i més urgent”. “Ens neguitegen les agressions constants al català per part d’organismes estatals i per part del mateix Ministeri de Madrid que hauria de vetllar per totes les llengües i no només per la que, per un dret de conquesta iniciat al segle XVIII i refermat durant el segle XX, es considera lengua común”, ha dit el director de Serra d’Or.
“Ens sorprenen desagradablement episodis esperpèntics com la creació d’un estrambòtic “lapao” –que vol substituir el nom de català de la Franja de Ponent– o la campanya del PP balear per trencar la unitat de l’estàndard oral i per dinamitar el consens en matèria lingüística que s’havia aconseguit, a base de concessions mútues i de paciència infinita, a partir de la mort del general Franco. Ens intranquil·litzen les maniobres inacabables dels blaveros valencians, que ara fins i tot voldrien suprimir o domesticar una Acadèmia que no ha servit per a consagrar la suposada independència de la llengua valenciana, que alguns ignorants voldrien fer venir d’un suposat mossàrab i de la qual desconeixen la rica història, una història mil·lenària que ens ha fet conèixer a Europa a través d’homes com Ramon LlullAusiàs MarchJoanot Martorell o sant Vicent Ferrer”, ha continuat el monjo benedictí.
“Com sempre, doncs, el nostre panorama cultural i nacional està carregat de boires i de núvols amenaçadors. Però alhora és un panorama esperançat, en el qual hi ha moltíssima gent que demana uns canvis radicals i un conjunt d’intel·lectuals responsables i ben preparats com mai no havíem tingut. La festa que celebrem avui és una bona mostra que la cultura catalana continua viva, que hi ha escriptors importants en totes les matèries, que hi ha excel·lents il·lustradors i homes de teatre, que hi ha editors que s’arrisquen a continuar empreses que duren des de fa temps o que tenen el coratge d’iniciar-ne de noves, i que hi ha un públic interessat en aquests camps, encara que no sigui tan ampli ni tan potent com desitjaríem i necessitaríem”, ha conclòs el director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que ha donat l’enhorabona a tots els premiats, als seus editors o promotors. “Que la nostra cultura pugui continuar donant mostres de vitalitat i que fem passes endavant amb coratge i amb imaginació, sense deixar-nos endur pel pessimisme ni pel desànim que massa sovint s’encreuen en el nostre camí”, ha afegit per acabar Josep Massot.

Els guardonats d'aquest 2014

Els guardonats han estat Josep M. Fonalleras, que ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or 2014 de Novel·la per l’obra ClimentCarles Camps Mundó s’ha endut el de Poesia per L’oració total; Mercè Ibarz el de Narració per Vine com estàsAntònia Tayadella, el d’Estudis Literaris per Sobre literatura del segle XIX; i Dolors Udina el de Traducció, per La senyora Dalloway, de Virginia Woolf. Aquests són els cinc guardonats de la categoria de Literatura i Assaig.
Dins l’apartat de Recerca, el Premi Crítica Serra d’Or 2014 de Recerca (Humanitats) ha estat per l’obra Francesc Pelai Briz: entre la literatura i l’activisme patriòtic, de Ramon Panyella i Ferreres; el de Recerca (Altres Ciències) per a Devots i descreguts. Biologia de la religiositat, d’Adolf Tobeña; mentre que el de Catalanística és per a Jad Hatem, per El temps en la poesia catalana contemporània.
Els premiats en la categoria de Teatre han estat per a Magí Sunyer, que s’endú el de Teatre al text de teatre català donat a conèixer per l’estrena o l’edició de Safira; el de Teatre a l’espectacle teatral per a Llibert de Gemma Brió, dirigit per Norbert Martínez; i el de Teatre a l’aportació més interessant a La Mostra d’Igualada – Fira de teatre infantil i juvenil.
Finalment, els guanyadors en la categoria Literatura infantil i juvenil han estat: l’obra Salvador Espriu, amb text de Pep Molist i il·lustració de Jordi Vila Delclòs, que s’emporten l’Infantil; Pau Joan Hernández ha estat premiat amb el Juvenil (Creació) per La balada del funicular miner. I M. Carme Bernal i Carme Rubio han aconseguit el Juvenil (Coneixements) per la col·lecció Tant de gust de conèixer-lo, senyor...

Els jurats de les quatre categories

El jurat de l’apartat de Literatura i Assaig ha estat format per Àlex Broch,Lluïsa JuliàMarta NadalVinyet Panyella i Josep M. Ripoll. El de l’apartat de Recerca l’han compost: Jaume Aulet, Joan B. Culla, Manuel Jorba, Santiago Riera i Tuèbols i Joandomènec RosJoan-Anton Benach, Francesc Massip, Juan Carlos Olivares, Anna Pérez Pagès i Núria Santamaria han constituït el jurat de Teatre. Mentre que el de Literatura infantil i juvenil, també per encàrrec de Serra d’Or, l’han format Mònica Baró, Montse GinestaTeresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura. 

4.29.2014

Qui toca Montserrat, toca la Tarraconense. de Jordi Llisterri i Boix (CATALUNYA RELIGIÓ)

Ja em perdonaran que em centri en la part més profana d’una entranyablevetlla espiritual a la Mare de Déu, però es que va quedar ben clar. Aquest dissabte a nit, a la vetlla de Santa Maria de Montserrat. Com altres anys, presidia l’arquebisbe metropolità i primat Jaume Pujol, president de la Conferència Episcopal Tarraconense. I enmig de la seva exhortació sobre la dolcesa de la Mare de Déu i l’estil d’Església que demana el papa Francesc, es va adreçar directament al pare abat per dir-li: “Tots els fidels de les esglésies de Catalunya valoren i us agraeixen la vostra presència en aquest monestir i santuari, la vostra fidelitat al país, la vostra voluntat d’acollir amb amor als pelegrins que pugen aquesta muntanya santa”.

Després les amonestacions que els darrers mesos ha caigut sobre l’abatJosep Maria Soler per la seva posició sobre el dret a decidir, es va entendre que allò no era només una salutació de cortesia. Era una manera de dir que qui toca Montserrat, també toca la Tarraconense.

I, en la seva intervenció posterior, l’abat també es va dirigir directament a l’arquebisbe de Tarragona per “agrair les paraules que ha tingut adreçades a la comunitat de Montserrat. Les agraïm però sobretot ens encoratgen i ens urgeixen a ser més fidels a la nostra vocació de monjos, a servir al nostre país i a acollir amb un cor ben generós tots els pelegrins que pugen a venerar Santa Maria”.

Curiosament els dos van destacar textualment els mateixos tres eixos: la vocació monàstica, el servei al país i l’acollida a tothom. Un bon tríptic de Montserrat, en el que no té sentit una cosa sense l’altra.

I, encara dins la homilia, l’arquebisbe Pujol va afegir un altre detall significatiu. Va agrair “el llarg encontre” que van tenir amb el papa Francesc el mes de març tots els bisbes de Catalunya: “Ell ens va escoltar, puc assegurar-vos que ens segueix ben de prop” i que “coneix molt bé els moments que estem vivint, prega per nosaltres i ens esperona de tot cor a estimar la nostra gent”. Suposo també que “els moments que estem vivint” no es referien només a la pastoral catequètica. Un moment en que “enmig de les circumstàncies que hagin de passar, serem promotor de pau, amb els braços ben oberts, a comprendre i a estimar a tothom”. Com a va dir el mateix arquebisbe en sortir de la visita del papa “Al servei del nostre poble”.

He de dir, que mai he trobat motius ni ganes per criticar l’arquebisbe Pujol. I, aquest crec que ha estat un gest digne del successor de Vidal i Barraquer. Que encara té més valor tenint en compte que històricament també hi ha hagut una certa disfunció entre el protagonisme de Montserrat i el de l’episcopat com a portaveus del pensament i el posicionament de l’Església a Catalunya. En canvi, aquesta bona sintonia pública entre Montserrat i el president de la Tarraconense que és un veritable “win-win” per a tots.

4.26.2014

Las falsedades de los mayores medios españoles en su cobertura de Ucrania (el Púlpito Laico)



Vicenç Navarro
Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University
 
Estoy preocupado y francamente indignado con la cobertura mediática de la situación en Ucrania por parte de los mayores medios de comunicación españoles (incluyendo catalanes), que está alcanzando niveles dignos del Tea Party de EEUU. Sé que es una acusación fuerte, pero me baso en el siguiente hecho. Cada mañana, cuando me levanto, leo algunos de los mayores rotativos de EEUU y de Europa, y luego leo la prensa española. Además de ello, tengo amigos en Alemania y en el este de Europa que publican en sus blogs lo que está ocurriendo en aquellos países. Y creo que es muy preocupante el enorme sesgo que aparece tanto en la prensa más importante basada en Madrid como en la basada en Barcelona, en las que se está demonizando al Presidente Putin como el responsable de lo que ocurre en Ucrania, atribuyéndole unas ansias expansionistas y un intervencionismo en aquel país que es la causa de la gran crisis que podría abocar a una guerra entre los países de la OTAN y Rusia para parar este expansionismo, liderada por el primero para parar las ansias imperialistas del segundo. Una campaña idéntica aparece en la televisión. Por ejemplo, el otro día en TV3 el “economista de la casa” explicó las consecuencias económicas que creará en Europa el imperialismo del Sr. Putin.
En EEUU, los portavoces de la Guerra Fría, con la hipocresía que los caracteriza, y presentándose una vez más como defensores de la libertad, están intentando por todos los medios reavivar un complejo militar-industrial (contra el cual el Presidente Eisenhower alertó) que estaba de capa caída con la retirada de las tropas estadounidenses en Afganistán. El senador republicano John McCain, máximo exponente de este complejo, y defensor de las intervenciones en Kosovo e Irak (las dos claramente violaciones del derecho internacional), ha exigido al Presidente Obama que ponga bases de misiles orientados hacia Rusia en Polonia y en la República Checa. Hoy hay un intento claro de crear, de nuevo, una histeria (y no hay otra manera de decirlo) colectiva, demonizando al Presidente Putin, al cual el “economista de la casa” de TV3 equiparó nada menos que con Hitler.
Ya indiqué en otro artículo que creo haber sido uno de los intelectuales que ha criticado más a la Unión Soviética, habiendo sido declarada persona non grata por el gobierno Breznev. Y también he escrito muy críticamente sobre lo que está ocurriendo en Rusia, que dista mucho de ser una sociedad democrática. Ahora bien, tiene que también denunciarse la enorme manipulación que está ocurriendo para justificar unas políticas que son, además de erróneas, profundamente peligrosas, y que nos pueden llevar a un auténtico desastre.
En esta demonización de Putin y el gobierno ruso se ignoran y ocultan hechos básicos (ver “Lo que no se está diciendo sobre Ucrania”, parte I y parte II, en Público), tales como que fueron EEUU y la UE los que estimularon el golpe contra un gobierno que había sido democráticamente elegido, siendo sustituido por un gobierno en el que los nazis (los herederos de aquellos que habían invadido la Unión Soviética durante la II Guerra Mundial) eran un fuerza dominante, eliminando el carácter oficial del idioma ruso en aquellas partes de Ucrania donde tenía carácter de oficial, iniciándose una persecución violenta de los ucranianos de cultura e idioma ruso, todo ello enmarcado en una hostilidad clara hacia Rusia. Todo esto no lo inició el gobierno ruso.
Y, para mayor ofensa a las autoridades rusas, estos hechos culminaban toda una serie de acciones tomadas por EEUU y por la UE para continuar la expansión de la OTAN (máximo organismo militar fruto de la Guerra Fría) hacia el Este, expansión que ha tenido como objetivo rodear a Rusia de bases militares y de misiles en contra suya. Como bien han señalado el unificador de Alemania, el cristianodemócrata Sr. Helmut Kohl, así como también el canciller socialdemócrata Helmut Schmidt, Rusia ha sido puesta en una situación insostenible, a la defensiva y acorralada. Rusia no podía tolerar que Ucrania se convirtiera ahora en otra base militar de la OTAN, de la misma manera que el gobierno Kennedy en EEUU no podía tolerar una base militar soviética en Cuba. En realidad, la hostilidad y expansionismo de la OTAN hacia el Este eran claramente provocadores. No ha sido Rusia la que se estaba expandiendo hacia el Oeste. Han sido EEUU y la UE los que se han estado expandiendo hacia el Este. Era totalmente predecible y lógico que Rusia apoyara el alzamiento de la población de Crimea, la mayoría rusófona, cuando mediante el referéndum se separó de Ucrania y pidió su anexión a Rusia.
Fue el ministro de Asuntos Exteriores ruso el que propuso la reunión de Ucrania, EEUU, la UE y Rusia, que alcanzaron un primer acuerdo sobre Ucrania. De nuevo, los medios españoles han informado de forma muy insuficiente sobre dicho acuerdo. La propuesta rusa recogía el establecimiento de una nueva Constitución ucraniana, de carácter federal, que respetaría la autonomía de las distintas regiones de Ucrania, y muy en especial de aquellas en las que la mayoría de la población sea rusófona. Dicha constitución restablecería el ruso como el segundo idioma oficial de toda Ucrania, y definiría el Estado de Ucrania como neutral, sin que perteneciera a ningún bloque militar. Y el gobierno ucraniano expulsaría a los nazis de su gobierno. Por parte rusa, el gobierno ruso reconocería al nuevo gobierno ucraniano, proveería de nuevo gas a precio reducido a Ucrania, reactivando las relaciones económicas con aquel país, desmovilizando a su vez sus tropas en las fronteras con Ucrania, y el ministro ruso de Asuntos Exteriores incluso abrió la posibilidad de que la nueva Crimea tuviera una relación especial con el Estado de Ucrania. Gran parte de estas propuestas fueron aceptadas en el acuerdo, que es un buen acuerdo, alcanzado en Ginebra entre Ucrania, EEUU, UE y Rusia.
Como era de esperar, los favorecedores de la Guerra Fría (que son muchos) ya han protestado que Occidente ha cedido a favor de  Rusia y que el tema central, el supuesto expansionismo del Presidente Putin, no se ha tocado. Y ahora se está ya indicando que Rusia no ha respetado los acuerdos, cuando los que fueron asesinados recientemente, después del acuerdo, fueron los ucranianos de habla rusa, es decir, los aliados de Rusia.
Pero mientras tanto el lector español ha estado sujeto a una avalancha ideológica en la que detalles como los que he indicado, tanto en los artículos anteriores como en este, apenas se conocen en España. Es un indicador más de que los mayores medios de información españoles tienen más la misión de persuadir que de informar. La ausencia de auténtica pluralidad en estos medios (que se está reduciendo todavía más) es uno de los mayores problemas que tiene la democracia española, y de ello, como es lógico y predecible, ni siquiera se habla en los medios.

4.25.2014

Mor Tito Vilanova (EL PUNT-AVUI, 25/04/2014)

L'exentrenador del Barça Tito Vilanova ha mort aquest divendres a la tarda a Barcelona com a conseqüència de les complicacions derivades del càncer a la glàndula paròtide que patia des de feia uns tres anys. L'extècnic blaugrana (Bellcaire d'Empordà, 17 de setembre de 1968) va ser operat aquest dijous al vespre per complicacions gàstriques a la clínica Quirón de Barcelona. L'havien ingressat divendres passat i la cirurgia ja estava programada.
El club ha confirmat a un quart de set de la tarda en un comunicat la defunció del tècnic després d'hores d'intensos rumors a les xarxes sobre la seva mort. En la nota també expressa “el més sentit condol a la seva família, amb qui comparteix aquests moments de dolor juntament amb els socis, aficionats del FC Barcelona i tot el món del futbol i l'esport”.
A més, el Barça ha anunciat que en les pròximes hores obrirà un espai de condolences a la tribuna principal del Camp Nou Nou, oberta a tothom que vulgui mostrar el seu record i afecte cap a la seva figura. També anunciarà aviat el lloc i l'hora de la cerimònia religiosa que se celebrarà els propers dies.
Finalment, demana respecte a la desig exprés de la família de viure “en la més estricta intimitat els moments posteriores al decés”.
Dos anys i mig de lluita contra la malaltia
La malaltia de Vilanova, casat i amb dos fills, li va ser diagnosticada el 22 de novembre del 2011 quan era el número dos de Pep Guardiola com a tècnic blaugrana. Aquell dia Vilanova va ser sotmès a una operació d'urgència en detectar-li un tumor a la glàndula paròtide. El 7 de desembre següent, Vilanova es va reincorporar a la seva tasca d'ajudant de Guardiola
Pocs mesos després, el 27 d'abril del 2012, Pep Guardiola va anunciar que deixava el càrrec a final de la temporada i aquell mateix dia, el Barça va fer públic que apostava per Tito Vilanova com a nou entrenador. El 15 de juny del 2012 va firmar per dos anys amb el club, assegurant estar preparat per substituir el seu gran amic Pep Guardiola.
El càncer, però, va fer que Vilanova hagués de deixar les regnes del primer equip durant uns mesos, ja que va recaure de la malaltia i va haver de traslladar-se durant dos mesos (del 21 de gener fins al 26 de març del 2013). El 26 d'abril de l'any passat, tot just ara fa un any, Vilanova va confirmar en roda de premsa que es veia amb “forces” per continuar a la banqueta del Barça la temporada següent, la 2013-2014.
De fet, Vilanova va començar a entrenar amb el primer equip i a dissenyar la nova temporada el juliol de l'any passat. Va fer la sevaprimera roda de premsa el 16 de juliol, on Pep Guardiola va ser un dels protagonistes. Però tres dies després, el 19 de juliol del 2013, va presentar la dimissió com a tècnic del Barça en recaure de la malaltia. Andoni Zubizarreta i Sandro Rosell sortien en roda de premsa aquell divendres a la tarda per anunciar la decisió del tècnic del Barça. “He de donar una notícia que mai hauria volgut donar”, va assegurar Rosell abans de donar la malaurada informació.
L'endemà de deixar el càrrec, el dissabte 20 de juliol, Vilanova va fer pública una carta de comiat als socis i aficionats en què donava les gràcies a tothom. A partir d'aquí i després de demanar poder viure en intimitat la seva lluita contra el càncer, Vilanova va continuar el tractament. En comptades ocasions se l'ha pogut veure en públic, en un concert l'estiu passat a Cap Roig i en els últims mesos en llotges privades al Camp Nou, des d'on veia els partits del Barça, un dels quals contra el Getafe l'11 de gener passat.
El 26 d'octubre passat, en el primer clàssicde la temporada, el Barça va dedicar un mosaic a Tito Vilanova, un homenatge a l'exentrenador del primer equip després d'haver deixat de forma sobtada el seu càrrec per culpa del càncer.
Les vivències sobre el càncer, a ‘La Marató de TV3'
Vilanova va explicar la seva experiència i la lluita contra la malaltia en una entrevista enregistrada que Ariadna Oltra li va fer per al programa La Marató de TV3 del desembre 2012, dedicada al càncer. La mala sort va fer que la cadena emetés el programa pocs dies abans de recaure de nou de la malaltia.
Del Barça, a l'Elx i el Celta de Vigo
Com a futbolista, Vilanova es va formar a les categories infantils del Barça, des del 1984 fins al 1990. Va ser en aquest període on va conèixer i es va fer amic de Pep Guardiola.
La seva carrera com a jugador professional va començar a la Unió Esportiva Figueres, va continuar al Real Club Celta de Vigo (tres temporades a Primera Divisió), al Club Deportivo Badajoz, al Reial Mallorca, a la Unió Esportiva Lleida i a l'Elx Club de Futbol. Es va retirar a la Unió Deportiva Atlètica Gramenet.
Va ser llavors quan va començar la seva trajectòria com a entrenador al Palaufrugell i com a director tècnic al Figueres i a Terrassa. En la temporada 2007-2008 es va incorporar com a segon entrenador de Pep Guardiola al Barça B. Acompanyant en Pep, la temporada següent és quan va saltar al primer equip fins a final de la temporada 2011-2012, que és quan va passar a ser el tècnic del Barça, en substitució de Guardiola.

4.24.2014

Joves, alcohol i negoci, de Carme Miquel i Diego (LEVANTE-EMV, 22/04/2014)

Tot just començar les vacances, tingué lloc un gran botellot a València. Per celebrar la vinguda de la primavera, deien que era. Però amb primavera o sense, els botellots s'han convertit en fets habituals entre molta gent jove, en la majoria de ciutats. Sembla ser que cada cap de setmana n'hi ha quaranta o cinquanta a València, que s'afegeixen al consum d'alcohol que es fa en discoteques i altres llocs d'oci. I no és aquest un fet que hi haja que minimitzar ja que les conseqüències físiques, psicològiques i socials d'aquest consum són greus i de tots conegudes. És un fet que cal abordar en la mida justa, mirant tots els elements que hi intervenen. Començant per saber que més d'un 40% de joves entre 14 i 18 anys consumeix alcohol de manera habitual (un 15% a diari) i que més del 60% ho fa els caps de setmana. D'aquests, un 14% en realitza un consum tan abusiu que ja els provoca o està camí de provocar-los problemes greus. 

Sabem que no és aquesta una situació nova sinó que ve de fa anys. Però precisament per això, per no haver sigut capaços, d'aturar o disminuir el problema, és pel que no el podem obviar.

Per què beuen els joves? seria la primera pregunta a fer- nos. I la primera resposta que ens donen els qui estudien aquest tema apunta als estímuls que reben de l'ambient i de la societat. Estímuls que provenen de la tolerància social cap a aquest consum i de la publicitat, directa o indirecta, que els hi arriba a través de diferents mitjans. Al respecte, un paràgraf del llibre De jóvenes, bandas y tribus, escrit per Carlos Freixas l'any 1999 resulta clarificador: «... Les indústries del consum jovenil ja s'encarreguen d'explotar-lo al màxim, induïnt necessitats i creant modes L'objectiu és reproduir-hi la lògica de la producció i del mercat que assegure la subordinació de la gent jove al consum, tot traçant unes fronteres precises fora de les quals puguen trobar-se desplaçats».

És evident que aquest plantejament podem aplicar-lo al consum d'alcohol. Per això resulta fàcil iniciar-lo en l'adolescència que és una etapa d'inestabilitat emocional, de canvis i de recerca de noves experiències. A més, és una etapa on prima una actitut qüestionadora respecte determinades normes, mentre que la necessitat de pertànyer a un grup d'iguals i sentir-se acceptat per aquest, és predominant. Beure pot ser una manera d'aconseguir-ho.


4.23.2014

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca...

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg, 
ple d'aventures, ple de coneixences. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
l'aïrat Posidó, no te n'
esfereeixis: 
són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se't manté alt, si una 
emoció escollida 
et toca l'esperit i el cos alhora. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima, 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg. 
Que siguin moltes les matinades d'estiu 
que, amb quina delectança, amb quina joia! 
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; 
que et puguis aturar en mercats fenicis 
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, 
corals i nacres, mabres i banussos 
i delicats perfums de tota mena: 
tanta abundor com puguis de perfums delicats; 
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, 
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. 
Has d'arribar-hi, és el teu destí. 
Però no forcis gens la travessia. 
És preferible que duri molts anys 
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, 
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, 
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge. 
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. 
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. 
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Mi nombre es África


4.18.2014

Els meus amics del Madrid, Empar Moliner (ARA.CAT)

El diari Abc feia justícia i ens explicava dijous que “l’himne d’Espanya va vibrar al vell coliseu de Mestalla”. I que el Barça “bé que competeix cada temporada pel trofeu”. Es referia als xiulets que es van sentir a l’estadi durant l’execució de l’himne espanyol, en presència d’aquest home de sang blava que es veu que regna a Espanya. Deia el diari que “estava previst un penetrant rugit en forma de xiulets per part de l’afició catalana” (els rugits són penetrants) però que “la marea blanca madridista va aplacar amb força i contundència la maniobra per intentar embrutar aquests símbols de la nació”. Els del Reial Madrid, doncs, són tots patriotes espanyols i monàrquics, que preserven la Constitució. Els seguidors blaugranes (que el periodista, per allò de fer-ho més èpic, anomena “catalans”) són separatistes i republicans. Deia el periodista de l’Abc que els madridistes “tenien clar que multiplicarien els decibels per contrarestar l’intent de boicot independentista”.
Tinc amics del Madrid que en absolut són monàrquics i constitucionalistes. Tinc amics del Madrid que deploren el paper de Joan Carles de Borbó, les seves amigues, les seves filles, els seus gendres, el seu fill, la seva nora i els seus elefants. Tinc amics del Madrid que consideren que això que passa a Catalunya servirà perquè a Espanya, algun dia i per fi, es pugui votar si es vol la monarquia que va imposar Franco o la república que van votar els espanyols i que Franco es va carregar iniciant una guerra terrorífica. Tinc amics del Madrid (als quals felicito per haver guanyat la Copa, per cert, perquè van jugar millor que el Barça) que no combreguen amb aquest caràcter ranci i espanyolista que alguns pretenen que tinguin els seguidors del club de Florentino. Tinc amics del Madrid que són moderns i que no creuen en les banderes espanyoles ni en els reis que les representen. I que, per cert, deploren les esvàstiques.

4.16.2014

Mor el monjo Pere M. Puig, el primer postulant de Montserrat després de la Guerra Civil (Catalunya Religió)

(Abadia de Montserrat) Aquesta diumenge a la nit ha mort el pare Pere M. Puig, monjo de Montserrat. Tenia 96 anys, en feia 73 que era monjo i 68 que va ser ordenat sacerdot. 
El pare Pere M. Puig i Mirosa va néixer a Terrassa, en una família de gran projecció social i religiosa a la ciutat, el 6 de juny de 1917. Va ingressar al noviciat dels religiosos escolapis i, recuperat el Monestir de Montserrat, va ser el primer postulant de la nova etapa. Va començar el noviciat el 10 d’octubre de 1939; va fer la professió temporal el 12 d’octubre de 1940 i la solemne el 17 d’octubre de 1943. Va ser ordenat sacerdot el 2 de setembre de 1945.
Llicenciat en Teologia al Pontifici Ateneu de Sant Anselm de Roma, el pare Pere M. Puig va ser prefecte de l’Escolania de 1947 a 1952. Fins l’any 1965 va impartir cursets de litúrgia i gregorià a seminaris i convents de l’Estat espanyol i també exercicis a comunitats de monges benedictines. Del 1956 al 1959 va dirigir la revista Norma Vitae. Durant tres anys (1960-1963) va ajudar la monestir benedictí d’El Paular (Madrid). Més endavant va ocupar el càrrec de Sagristà Major de Montserrat (1964-1972), i posteriorment va estar destinat a l’Institut Ecumènic de Tantur –de 1978 a 1979 i de 1980 a 1983-.
En tornar de Jerusalem va ser professor de solfeig i piano a l’Escolania –fins el 1995-, i de llatí al noviciat del monestir, a més de traductor a la revistaDocuments d’Església. Va escriure una biografia sobre el seu germà, el beat Jaume, protomàrtir de la Congregació dels Fills de la Sagrada Família (Pare Manyanet). També va publicar a la col·lecció "El gra de blat" de Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Presència de Santa Maria a MontserratCal anar a missa el diumenge?Reflexions pasquals d’un monjo i diversos reculls d’homilies.
“L’espiritualitat del P. Pere era trinitària i cristocèntrica –va dir el l'abat Josep Maria Soler a l’homilia de la missa exequial celebrada dimarts-. De petit havia quedat orfe de pare i va aprendre a confiar en el Pare Déu. Creia fermament en el seu amor paternal envers ell, i a mida que anà desenvolupant la seva personalitat va anar augmentant-li el desig de fer la voluntat de Déu, tant com li fos possible donada la seva feblesa i la lluita que durant la seva joventut va haver de dur a terme per mantenir-s’hi fidel”. El pare Pere havia estat “el primer fruit vocacional a Montserrat després de la mort cruenta dels monjos  màrtirs i ara és el primer monjo de la comunitat que mor després de la beatificació d’aquests  germans nostres, com completant així un cercle de gràcia martirial”, va destacar el pare Abat de Montserrat. 


4.13.2014

AUCA DE LA CONSULTA PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA que es festeja i es difon per la xarxa i per mig món

1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.

2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?

3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.

4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.

5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.

6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.

7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.

8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.

9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.






10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.

11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?

12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!

13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.

14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.

15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:

16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».

Lo Gaiter del Calders

Manresa. Pla de Bages, 2010

4.12.2014

La prior Pifarré anima a viure en comunitat per créixer (DIARI DE GIRONA)

Cal buscar formes de viure en comunitat per créixer en tots els sentits". Amb aquesta afirmació, la prior administradora del monestir benedictí de Sant Daniel, Maria Assumpció Pifarré, va animar els qui l'escoltaven durant el pregó de Setmana Santa de Girona, a buscar i crear grups per treballar i assolir l'èxit en tots els àmbits. Ella mateixa es va posar d'exemple amb les monges del monestir de la Vall i va assegurar que les xarxes socials "són un intent incomplert" d'aquesta comunió grupal. Pifarré va citar també els partits polítics o els clubs esportius com a referents de "individus que se senten sols i busquen ajuntar-se amb altres persones", per un bé comú.
El pregó de la prior administradora, escollida per la Junta de Confraries en motiu del mil·lenari del monestir, va recordar que la regla de Sant Benet "diu que no s'ha de parlar molt, s'ha de fer suaument i sense somriure" i que s'ha de ser "humil". Aquestes paraules van marcar el seu discurs on va apuntar als qui seguien el pregó des de la sala de plens de l'Ajuntament de Girona, que "si traieu profit de les meves paraules, serà més per la vostra capacitat d'escoltar que pel que jo us pugui explicar".
La monja benedictina va repassar la història del monestir de Sant Daniel i els diferents documents que certifiquen que es va fundar entre el 1015 i el 1018. En aquest sentit va lloar la tasca de la comtessa Ermessenda com a clau "determinant" perquè l'edifici religiós fos en una vall que anterirorment havia estat "fosca i tenebrosa" i que des de fa mil anys irradia "una llum especial que pot ajudar a molta gent a descobrir Crist i el valor del silenci, de la pregària i de saber escoltar".
Pifarré va recordar la vida de Sant Daniel i com després de ser decapitat, els seus seguidors se'ls van endur i enterrar en algun lloc de la Vall perquè no fos profanat. També va parlar de Sant Benet, a qui tradicionalment se'l assenyala com a "savi i venerable", i com va dur una vida monàstica i va esdevenir ermità, aconseguint atraure molts deixebles. Aquest fet va provocar que es fundessin molts monestirs benedictins arreu d'Europa, que van jugar "un paper decisiu en el progrés i en l'espiritualitat".

En crisi, esperança
També va fer referència a la regla de Sant Benet, que presenta "Crist com l'únic mestre que mostra el camí veritable". Finalment, va explicar que la vida en comunitat que porta dins del monestir juntament amb la resta de germanes, li ha servit per créixer espiritualment i a nivell humà, gràcies al clima de pregària i de treball i a les reunions diàries a l'entorn a la paraula de Déu. I en un temps de crisi econòmica i política, va animar els gironins a viure amb alegria i esperança.
Havia obert l'acte la tinent d'alcalde Marta Madrenas, qui va destacar que enguany es feia el pregó en un lloc de gran rellevància ciutadana, en referència al saló de plens de l'Ajuntament. El president de la Junta de Confraries, Miquel Izquierdo, va recordar la importància del monestir i de les monges, que amb les seves mans, per exemple han fet algunes peces per la Confraria de la Santa Faç.
El Papa, preocupat
El bisbe, Francesc Pardo, va destacar la importància de la religiositat popular per evangelitzar i va revelar que el Papa, en la visita dels bisbes catalans, els havia preguntar per quants joves hi havia a Catalunya sense feina i quines respostes donaven a la situació. "Hem de ser l'hospital de campanya per guarir les ferides de totes les persones", va afirmar Pardo, molt satisfet per poder seure a la cadira de l'alcalde, que va cloure l'acte, on era present la consellera Irene Rigau i el batlle, Carles Puigdemont.
PD: PREGÓ DE SETMANA SANTA DE GIRONA La prior administradora de la comunitat benedictina del monestir de Sant Daniel, Maria Assumpció Pifarré, va obrir els actes de Setmana Santa de Girona amb un discurs sobri, seriós i amb les paraules justes i clares, tal com marca la regla de Sant Benet. Ha estat l'escollida perquè el monestir està celebrant els mil anys de la seva fundació.

4.11.2014

La Força de l’Evangeli a la Universitat by centreedithstein

Pastoral Universitària va celebrar el passat divendres 5 d’abril les Jornades “La Força de l’Evangeli a la Universitat”. Una trobada al Centre Edith Stein que va girar al voltant la primera exhortació del Papa Francesc, Evangelii Gaudium. L’acte va començar amb la presentació del Delegat de Pastoral Universitària, Bruno Bérchez, seguit d’una pregaria conjunta.
Evangeli Gaudium i el món universitari
La ponència principal va anar a càrrec de del Bisbe Auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, que va reflexionar en l’exhortació i la seva relació amb el món universitari. La Jornada va comptar amb l’assistència de referents del món de l’educació, que van poder participar i establir diàleg en tot moment. Durant la segona part de la Jornada, els professors van fer reflexions i propostes per a la Universitat i les van posar en comú. La qüestió de la Veritat, la trobada personal amb Crist, l’acompanyament a les persones i la justícia social són alguns dels temes que els participants van tractar.
El bisbe Taltavull va reproduir les paraules del Papa Francesc durant l’acte, i va convidar a reflexionar als assistents en el l’ambient que es crea a les aules de les universitats: “No a la nova idolatria del diner, no al diner que governa en lloc de servir, no a la desigualtat que genera violència, a les nostres aules, com es respira això?”. La Jornada va cloure amb unes paraules del Bisbe Taltavull i un cant de comiat.
Vídeo de l'esdeveniment:
Font: Església de Barcelona. Periodista: Clara Garí

4.10.2014

MIRANT ÀFRICA, Carme Miquel i Diego (Levante-EMV, 08/04/2014)

I ara hi ha l’epidèmia del virus d’Èbola. Com si per al continent africà no n’hi haguera prou amb ser el que té un index més alt de pobresa de tot el món. Com si la pobresa no portara com a conseqüència la fam i els problemes sanitaris greus que en aquell tros de món es viuen.
Les xifres en donen fe: només a l’Àfrica subsahariana, 180 milions de persones pateixen fam i desnutrició crònica. Una fam i una desnutrició que per elles mateixa provoquen la mort i, alhora, comporten l’agreujament de qualsevol afecció o malaltia que s’hi presente. I una pobresa que fa que no existisquen, o que es minimitzen, els recursos i els tractaments addients a les diferents problemàtiques sanitàries . Tenim l’exemple de la SIDA que en aquella zona, i en aquest moment, afecta uns 30 milions de persones, dels quals un percentatge alt moren. Mentre que a la resta del món la gravetat d’aquesta malaltia s’ha reduït de manera extraordinària i ja no provoca la mort.
I hi ha el problema de l’aigua, perquè 300 milions d’africans no ténen accés a l’aigua potable. I en són 35 els països que no hi arriben a un consum de 50 litres d’aigua potable per persona i dia, que és el mínim establert per l’OMS. Amb una dificultat afegida com és la contamininació produïda per la deficient gestió de les aigües residual.
Val a dir, que contribueixen a agreujar la situació, les accions d’empreses multinacionals i de països del primer món que gasten aigua per a activitats econòmiques que res tenen a veure amb les necessitats bàsiques. Per exemple, només a Etiòpia –espai que es caracteritza pels periodes de sequera extrema-- trenta-dos companyies estrangeres produeixen flors ornamentals per a l’exportació. Pot ser açò aporta ingressos a l’estat, però perpetua la situació de manca d’aigua i no ajuda al desenvolupament social. Allò de “pa per avuí (per a alguns etíops) i fam per a demà” . 
I a més hi ha els conflictes socials i polítics que van desagnant aquell continent: a l’Àfrica subsahariana es produeixen més de la meitat de tots els conflictes armats del món . Molts d’aquells països com ara Angola, Burundi, Txad, Ruanda, Somalia, Sudán i d’altres, han viscut –i viuen- llarguíssimes i cruels guerres civils, amb tot el que això comporta.
Amb aquesta situació, cóm podem pensar que la gent jove i resistent d’aquelles terres, no emigrarà a la part rica del món? Ni les concertines ni res. Hi vindran mentre la situació social, política i econòmica d’aquest continen veí, no canvie. I ací és on haurien d’incidir els nostres països del nord.


4.09.2014

Perillosa apel.lació de Rajoy a la sang, Oriol Domingo (Catalunya Religió)

1. L’apel·lació del president Mariano Rajoy a la sang en el debat sobiranista és perillosa. Molt perillosa. Afecta negativament a la dignitat humana i a la convivència democràtica. També nega la concepció cristiana de la condició humana.

2. "Els catalans i la resta d’espanyols són pobles que comparteixen la mateixa sang”. Aquesta afirmació de Rajoy recorda el que escriu Adolf Hitler en Mein Kampf (La meva lluita). Diu: “L’Àustria germànica ha de tornar al patrimoni comú de la pàtria alemanya (...) Pobles de la mateixa sang corresponen a una pàtria comú”.

3. El president Artur Mas replica al president espanyol. Afirma: “Deixem-nos de la sang, que forma part d’altre tipus de discursos. Ser català no té res a veure amb la sang. Catalunya és construeix per la capacitat d’integració de moltes persones diferents. Nosaltres ens regim pel ius soli, no pel ius sanguinis. Es català tota aquella persona que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne”. També ho adverteix Màrius Serra, domador excel·lent de les paraules: “Que la consanguinitat sigui un argument polític per a la vida en comú exclou milions d’immigrants del projecte espanyol”.

4. Amb apel·lacions a la sang nacional  s’explica que succeeixin episodis, amb morts i ferits, tant greus com els de Ceuta, i que ningú tingui la dignitat d’assumir responsabilitats i dimitir. S’explica el rebuig a immigrants del sud o dels antics països de l’est. No tenen sang espanyola!

5. Nazisme, racismes i similars estan a les antípodes del cristianisme. Jesús, en la seva actuació i amb les seves paràboles, acull als estrangers, sobretot als més maltractats.  La sang no es determinant en la concepció cristiana de la condició humana. Exemple. Pere reconeix qui és Jesús, aquest personatge tan humà i tan misteriós, camí a Jerusalem segons el relat de Mateu (16, 13-20). Jesús li contesta: “Això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel”. El cristià no discrimina segons la sang de les persones i dels pobles. Un blanc és blanc i un negre és negre però tots són germans i fills de Déu. El cristià respecta les persones sigui quina sigui la seva procedència i la seva comunitat. “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist  (...) Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist”. (Gàlates 3, 26-28). “Ara ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu” (Efesis, 2, 19) 

4.08.2014

PERE-ENRIC BARREDA. Un adéu impossible (del bloc http://imatgies.blogspot.com.es)

Viatjàvem cap a Vinaròs amb el deler de retrobar-nos, per un dia, amb amics de la llengua; gent que, d'arreu del domini ens aportaria, ben segur, alguna lliçó sobre els noms de lloc de qualque terme estimat o sobre els antropònims medievals de la comarca. Com jo, imagine que molts esperarien els mots, sempre clars i apassionats, de Pere-Enric. Alguns, a més, aprofitaríem per preguntar al mestre qualsevol dubte sobre un topònim ancestral o perfilaríem aquell projecte de les Visures de la Setena que el de Benassal volia dur endavant. 


Amb Andreu Beltran, també benassalenc, a la I Jornada d'Onomàstica, a Sant Mateu.
I al dinar, recordaríem la primera Jornada d'Onomàstica, a Sant Mateu...


 i riuríem repassant les anècdotes d'aquella host jaumina que cavalcà dos dies entre Fortanet i Catí.

Amb Salvador Giner (aleshores president de l'IEC), Vicent Pitarch i Carles Salvador (nét)

Pere-Enric, amfitrió de Carles Salvador i de Benassal, explica cada racó que va acollir al poeta i lingüista. 
I heus ací que, en arribar a Vinalab, ens diuen que no vindrà, que ha faltat; un eufemisme que no ho és, perquè ja el trobem a faltar, perifrasi ben nostra per expressar l'enyor. 

Diumenge, mentre Ferran i jo pugem al soterrar, recordem Pere-Enric creuant la Canada d'Ares i les sàvies explicacions amb què enriquia el paisatge d'aquell camí de Jaume I. 

En pujar cap a Benassal, recorrem termes de la Setena, com ara el de Mossén Jesús Miralles (de qui, el 2011, va fer l'edició dels seus escrits) i afirmem que no hi ha arxiu ni poble d'aquestes contrades que no haja estat conreat pel nostre amic.
Davant la casa familiar espera una munió de gent i s'arrengleren les moltes corones de flors vingudes de pobles i institucions   

Amics, molts amics que vénen perquè el sabien amic. 
Amic de la terra, de la llengua, d'un país no tan petit, del seu poble, amb una església gran que no pot donar cabuda a tanta gent.


Entrem al Calvari per la Mare de Déu del Loreto

I no ens estem d'acompanyar-lo entre fragments de Carles Salvador. 
Xiprers: de la Vida símbols vers

En eixir, passem, novament, per l'ermita de Loreto i captem la imatge que ens va prometre Pere-Enric quan tornara al poble, perquè la foto d'aquella entrada (baixada d'internet) desdeia dels encants que ens mostra la realitat. Ara sí. http://goo.gl/EsTjP8

Ha estat un camí massa curt per qui no ha deixat de donar. 
I és per això que ens queda tant de Pere-Enric, a qui no volem dir-li adéu.


I els amics diuen...

A la falsa
I me’l veig a l’arxiu de Castellfort, aquella falsa fosca i freda, farta de paperassa antiga, on poca gent anirà a marejar-lo, escorcollant els rastres de llengües familiars. I pel finestró que mira a ponent, presents se li faran la taca blava de Palomita i els records dels  camins inicials. O pujarà a Sant Pere en dia de vent aclaridor per a que la mar li digue les paraules primeres dels estimats poetes llatins, per a que a les envistes de les línies suaus dels Ports de Tortosa , no enyore la catalana terra, per a que toque amb les puntetes dels dits,  Sant Cristòfol i Sant Roc i, una miqueta  en l’horitzó, el Penyagolosa estimat. Els Port i el Maestrat i tants pobles i tanta gent, pregaran i recordaran i, al finestró de la falsa, una flameta hi viurà encesa.
Ferran Guardiola