2.23.2006

25 anys del 23-F i quina sort de poder-ho celebrar en democràcia

Aquell dia tan llunyà ja jo era un jovenet de 23 anys i acabava de cursar la carrera de Filologia (especialitat HISPÀNIQUES). Esperava, en tenia moltes ganes, començar a treballar en allò que m'agradava, i encara m'agrada a pesar de tot, fer classe de llengua i literatura. Però aqueixa vesprada uns militar colpistes (com els de l'article del periodista de l'AVUI Iu Forn) entraren al Congrés de Diputats i pogueren acabar amb el que era una inicipient democràcia després de quasi 40 anys de dictadura feixista (sí, amb aqueix senyor anomenat franco -ho pose en minúscula amb tota laq intenció-). Dictadura que, com tot el món sap, i no està de més recordar-ho, fou conseqüència d'una guerra entre germans arran del que aleshores s'anomenà Alzamiento Nacional. Colp d'Estat fet contra la República legítima i elegida pels vots dels espanyols. Perquè no torne a passar mai, i els que sou joves penseu que com la democràcia res, ací teniu dos articles del diari Avui en què podeu veure què haguera pogut ser una dictadura de nou. No sigueu il.lusos i feu.me cas: Ells són aquí entre nosaltres, ho diu Lluís Llach.

25 anys del cop d'Estat
Isabel-Clara Simó

Avui fa vint-i-cinc anys que Tejero i d'altres guàrdies civils van entrar al Congrés de Diputats espanyol i hi van disparar, en una trama per aconseguir el poder i retornar la dictadura feixista a l'Estat espanyol. Segons llegeixo en els amplis reportatges de Carmen del Riego a La Vanguardia, tots ells avui estan en llibertat i viuen tranquil·lament i sense angoixes. I, encara, hi ha qui els entrevista i ells contesten molt convençuts que quina llàstima que fallés aquell cop d'Estat.
Em diuen que la diferència entre aquests terroristes i d'altres és que sobre ells no pesen delictes de sang. D'acord, però si arriben a triomfar és segur que hi hauria hagut una sagnant depuració, com han fet totes les dictadures militars sense excepció des que el món és món. Els seus plans eren els d'uns terroristes. Aquests, però, i això t'ho diuen gent amb qui prendries un cafè sense recança, eren i són uns "patriotes". El patriotisme basc o qualsevol d'altre és "horrible"; el patriotisme espanyol és "simpàtic". Se'm posa pell de gallina quan ho sento.
Hi ha hagut algunes trames polítiques en el que portem de democràcia, com ara la de Mario Conde, o la que revela Amedo, una trama entre Baltasar Garzón, Pedro J. Ramírez, José María Aznar i Francisco Álvarez-Cascos per fer fora Felipe Gónzález. Però cap ha estat un cop militar. Tejero i companyia són un grapat de fatxes, fanàtics i franquistes, terroristes que buscaven intencionadament el terror. Quan els veig somrients només em pregunto si estan neutralitzats, definitivament neutralitzats. O encara hi ha qui els dóna aire. Dubte terrible.

Reflexions polítiques en un 23-f
Els genets de l'espanyolisme

Els quatre genets de l'espanyolisme fa massa temps que cavalquen desbocats sense que ningú hi posi remei. El primer genet és la catalanofòbia, que adjudica als catalans el paper pervers de controlar els diners, professar l'heretgia d'una llengua no castellana i ser de dubtosa lleialtat nacional espanyola. Per això, davant el procés de reforma estatutària promoguda de forma legal i pacífica per un 90 per cent del Parlament de Catalunya sorgeixen respostes virulentes que no es corresponen amb les dinàmiques d'una democràcia avançada.
S'engega un boicot a tots els productes catalans, sense que hi hagi hagut una resposta prou contundent des de les instàncies pertinents -cal remarcar que la Unió Europea amenaça d'emprendre accions legals contra el boicot a productes danesos-. Som extremament curosos en anunciar legalment als mitjans públics una manifestació convocada per centenars d'entitats catalanes, i observem impotents com una campanya publicitària del PP contra Catalunya plena d'insults i mentides pot emetre's arreu. Algú té dubtes que es necessita una profunda regeneració democràtica en aquest Estat?
El segon genet de l'espanyolisme són els poders fàctics que ens mantenen sota un règim de democràcia vigilada. 25 anys després del 23-F alguns militars, acollint-se a l'article 8 de la Constitució, vergonya de tota l'Europa democràtica, com han posat en evidència els principals editorials dels diaris liberals, opinen i amenacen sobre un projecte de llei. Han parlat tots els poders fàctics judicials, dels organismes d'Estat, de la jerarquia religiosa i dels agents socials en contra de la iniciativa de Catalunya.
Un fet certament insòlit en qualsevol democràcia homologable. Cal combatre aquestes pressions amb fermesa democràtica: no podem permetre que, des del sucursalisme, es promogui l'autocensura per por a no despertar la fera. Una autocensura que significa el triomf de la política de l'amenaça i un preocupant empobriment democràtic.
Un empobriment democràtic que acaba suposant una important limitació per a Catalunya i donant una coartada a Zapatero. Un procés que es podria haver corregit si hi hagués hagut gestos més decidits per part de l'Estat: un parell d'arrestos i un cessament no són suficients. I, altra vegada, tornem a viure la paradoxa de l'Espanya actual: el PP ja porta més d'un milió de firmes per a un referèndum il·legal que quan es promou des de les entitats del 0,7% és perseguit per la policia.
El tercer genet de l'espanyolisme és l'espoli fiscal. La població catalana viu durant dos anys amb la sensació de ser rebutjada pels mitjans majoritaris a Madrid i províncies. L'acusació unànime és la d'insolidaris. I a l'hora de donar una solució definitiva a la veritable injustícia en el tractament fiscal, que, per ara, no presenta cap garantia de correcció, qui posa el llistó del nou suposat model de finançament són les administracions més beneficiades amb la continuïtat.
El quart genet de l'espanyolisme és la intolerància i la manca de respecte envers la diversitat nacional. La nació catalana ha acabat al pròleg mentre l'Estatut andalús proclama Andalusia com a nacionalitat històrica i el de València proclama l'existència d'un subjecte polític, el poble valencià, un idioma (escindit) i un Regne. Serà sorprenent constatar com s'acabarà el procés de pacificació d'Euskadi, que molt probablement suposarà el seu reconeixement polític: l'únic que els faltava.
Catalunya, en la primera transició, per mitjà dels seus representants majoritaris, va acceptar renunciar al poder de decidir -la caixa dels impostos-, cosa que van obtenir Euskadi i Navarra, i en el que hauria d'haver estat la segona transició, a Euskadi li reconeixeran el dret a decidir i Catalunya es quedarà, gràcies als mateixos que van pactar la primera transició, sense poder (caixa) i sense el dret a decidir (la nació).
centenars de milers de ciutadans van sortir al carrer pel "dret democràtic a decidir", cansats que els sucursalismes econòmics i polítics de Catalunya continuïn posant el país sota les potes dels cavalls desbocats dels genets del totalitarisme espanyol. Perquè estan farts de catalanofòbia, farts de viure sota l'ombra franquista, com a colònia fiscal i sense dret a decidir. El 18-F marcarà, per sort, l'horitzó de les noves generacions: el dret a una democràcia integral.
Josep Huguet
Conseller de Comerç, Turisme i Consum

2 comentaris:

David ha dit...

segur que algunes persones estan de dol per el que va passar,es a dir fracassà.

per sort vivim en democràcia,i no deixa de ser curiòs que els que més se les donen de demòcrates donen suport a nazis com franco,tejero o aznar.

Valldalbaidí ha dit...

Sí, així és. Però ja s'ho faran. Com que no tenen criteri diuen el que diuen. Bona nit...