7.26.2014

Un atac a Espanya (TONI SOLER, ARA.CAT)

CIMERA. Són dignes d’esment els admirables esforços de la tercera via per generar expectatives sobre la cimeraentre Artur Mas i Mariano Rajoy. La medalla d’or, en qualsevol cas, és per al diari El País, amb el següent titular: “Rajoy acepta negociar la financiación de Cataluña ”. És una visió de les coses que se situa en el punt intermedi entre la ignorància i la imperícia. Ignorància, perquè alguns encara es pensen que la qüestió catalana es resumeix en unes quantes factures impagades, i que l’únic que ha de fer el govern espanyol, després de fer-se pregar molt, és esperar que vengan a por alpiste, com deia Alfonso Guerra. I imperícia, perquè amb titulars com aquests no es pot temperar l’opinió pública catalana i encara menys l’espanyola; més aviat al contrari. La prova és que a Catalunya ningú s’ha molestat ni tan sols a respondre, mentre que a Espanya la iniciativa l’ha pres aquest fantasmagòric grup d’intel·lectuals libres e iguales (d’esquerres i dretes, però iguales ) i el seu manifest en favor de la unitat d’Espanya.
VARGAS LLOSA. El manifest és més aviat un ban militar. Demana obertament la repressió del moviment sobiranista, “ que ninguna infracción quede impune ”, i que es tanqui la porta a qualsevol intent de diàleg. Els firmants són una curiosa coalició de desferres polítiques, pensadors previsibles, feixistes més o menys encoberts, i el pobre Albert Boadella. Hi ha, això sí, un nom de pes, el de Mario Vargas Llosa, que continua enyorant els seus anys de joventut a la Barcelona franquista, quan el català es parlava només a casa per no molestar. Potser alguns devots de l’autor de La guerra del fin del mundo tindran un disgust; però ja comprendran que si Vargas és partidari de l’extinció del quítxua, al seu Perú natal, no hauria de tenir més miraments amb el català, la persecució del qual va observar ben de prop, i sense indignar-se gaire. La indignació li va venir més tard, quan va veure que la Calle San Honorato es deia carrer Sant Honorat. I encara li dura.
CONVÈNCER. L’aparició d’aquest grup d’integristes mostra fins a quin extrem ha arribat la tan comentada desconnexió entre l’opinió pública catalana i el seu equivalent espanyol. Si fóssim en continents o hemisferis diferents no ens sentiríem tan allunyats, tan poc escoltats, tan indesxifrables. L’objectiu d’aquesta Espanya -per sort, n’hi ha d’altres- no és la resolució del conflicte, sinó la victòria pura i dura. A aquestes altures, un venceréis, pero no convenceréis ja no els sembla una mala idea. Els insults i el menyspreu revelen que Catalunya és una realitat enutjosa i hostil que cal conservar només per treure’n tot el profit possible, o simplement per salvar l’honor nacional. Tot plegat fa que els intents de resolució del conflicte per la via de l’ alpiste resultin més aviat patètics, fins i tot ofensius. No vull caure en el regeneracionisme tradicional català (aquest cop, tindrem prou feina regenerant el nostre nou país!), però sí que voldria advertir als espanyolistes inflamats que tot això té un preu, i el preu es pagarà sigui quin sigui el desenllaç d’aquest conflicte. El preu el pagarà certa idea de la convivència i la fraternitat hispànica que hauria pogut ser, fins i tot amb una Catalunya independent al costat. En aquest sentit el manifest dels libres e iguales, per dir-ho ras i curt, és un atac a Espanya.