8.29.2013

Jesuïta i franciscà, Xavier Bru de Sala (EL TEMPS, núm. 1522)


No és gaire habitual que la intel·ligència i la capacitat de càlcul atribuïdes als jesuïtes s’associïn a la humilitat i la bondat pròpies dels franciscans. Potser en part són tòpics que no responen del tot a la realitat. Tan sols cal tenir en compte, en aquest sentit, la trajectòria dels jesuïtes els darrers decennis, la seva pèrdua d’influència en l’Església pel seu compromís amb la justícia social.
La pèrdua ha afavorit, com és ben sabut, l’ascens de l’Opus i d’uns altres moviments situats prop d’un extremisme tan conservador que faria empal·lidir els membres d’aquesta prelatura.Del papa Ratzinger pesen, sobretot, el missatge final, la renúncia i l’encàrrec al seu successor de fer net en la corrupció interna i el deteriorament universal de la imatge del Vaticà i l’Església Catòlica.
Ara bé, l’estat de coses denunciat pel papa dimissionari i sobretot el conservadorisme que sembla que es posa en dubte són el resultat directe, planificat i conscient de la seva obra de govern. Molt abans de ser papa, ja havia estat la persona més influent a l’hora de nomenar bisbes i cardenals, de maner que es pot ben dir que la jerarquia actual i l’eliminació o l’arraconament dels valors i les actituds del Vaticà II obeeixen a la seva obra.
El nou papa Francesc, un jesuïta que abraça el franciscanisme, pot pretendre diverses coses. La primera, canviar les relacions de poder al Vaticà. Que vol manar i fer net pel que fa a la corrupció, sembla clar. La segona, transformar la imatge de l’Església, fer-la més propera, dialogant i, si es permet la paraula, simpàtica. Això explica la política de gestos i declaracions que li han atorgat, d’entrada, un crèdit enorme entre els contraris i reticents. Queda la més difícil: el retorn del, diguem-ne, progressisme catòlic a la palestra.
Segons la meva insignificant i modestíssima opinió –i m’agradaria equivocar-me–, això no s’ho proposa. No ho volen ni ell ni la jerarquia catòlica. Una cosa són els gestos, la imatge i la netedat de l’organització bimil·lenària; una altra, les idees.Per molt proper que resulti, el papa Francesc també és un conservador.