DE TOT UN POQUET

Ja fa 50 anys del famós discurs de Martin Luther King (1929 - 1968) a l’esplanada  del Lincoln Memorial a Washington, per reclamar treball i llibertat per als afroamericans, que vivien en un règim d’ apartheid. Als EEUU, a la primera meitat del segle XX, haver nascut negre era el principi de totes les altres discriminacions. Mig segle de lluita ha fet que el racisme haja disminuït, fins al punt de tindre un president de color. Aquell discurs de Martin Luther King, el 28 d’agost de 1963, ha fet que totes les persones siguen considerades iguals, independentment del color de la pell. Martin Luther King va ser un polític afroamericà, Premi Nobel de la Pau el 1964 i un dels més importants líders del moviment per la defensa dels Drets Humans i de la resistència pacífica contra la discriminació racial. I la seua vida la va dedicar a la defensa dels drets laborals dels afroamericans. La segregació racial es va instaurar amb les anomenades lleis Jim Crow, del 1876, i vigents ...

La Veu del País Valencià es fa ressò del projecte “Què ens passa valencians!?” i vol col·laborar en la seua difusió en un retrat sociolingüístic del valencià a casa nostra. Un projecte molt interesant i que el nostre diari comparteix. La nostra llengua, la nostra cultura ha d’avançar cap al futur. “Què ens passa valencians!?” és una genial idea que a través d’un documental intenta resoldre algunes qüestions com què passa amb la nostra llengua que no passa amb altres? Per què el valencià no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es prenen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del valencià? Quines dificultats hi trobem? EL PROJECTE El  català  és una llengua parlada per uns 10 milions de persones. Això la fa la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parla...

No és gaire habitual que la intel·ligència i la capacitat de càlcul atribuïdes als jesuïtes s’associïn a la humilitat i la bondat pròpies dels franciscans. Potser en part són tòpics que no responen del tot a la realitat. Tan sols cal tenir en compte, en aquest sentit, la trajectòria dels jesuïtes els darrers decennis, la seva pèrdua d’influència en l’Església pel seu compromís amb la justícia social. La pèrdua ha afavorit, com és ben sabut, l’ascens de l’Opus i d’uns altres moviments situats prop d’un extremisme tan conservador que faria empal·lidir els membres d’aquesta prelatura.Del papa Ratzinger pesen, sobretot, el missatge final, la renúncia i l’encàrrec al seu successor de fer net en la corrupció interna i el deteriorament universal de la imatge del Vaticà i l’Església Catòlica. Ara bé, l’estat de coses denunciat pel papa dimissionari i sobretot el conservadorisme que sembla que es posa en dubte són el resultat directe, planificat i conscient de la seva obra de govern. M...

Aquesta tardor es commemora el cinquantenari de les declaracions (en defensa de la justícia, la llibertat, la democràcia i la identitat catalana) de l'abat Aureli M. Escarré al diari  Le Monde . En l'àmbit global, aquesta commemoració catalana no tindrà el ressò mediàtic d'una altra, la que es fa als Estats Units amb motiu del 50è aniversari del discurs de Martin Luther King contra la segregació i en favor dels drets civils. Així i tot, hi ha un rerefons històric comú entre les declaracions d'Escarré a  Le Monde  i el discurs  I have a dream  de Luther King. Més enllà de les repercussions, sempre m'ha agradat recordar la gènesi de les declaracions d'Escarré i em sembla que convé recordar-la a cada generació de catalans, ja que és un exemple d'iniciativa emprenedora patriòtica des de la base per mitjà de l'aprofitament d'alguna escletxa del poder. Un dia de la tardor del 1963 en què José Antonio Novais –corresponsal a Espanya de  Le Monde – vis...

Perquè sou el President de Catalunya. Perquè la manifestació ha sorgit de la força del poble, no és ni de dretes ni d'esquerres, no és producte de la consigna o designi d'un partit polític sinó de la voluntat del poble català. I vós sou el President d'aquest poble. Perquè la vostra participació a la cadena davant del Palau de la Generalitat, li dóna força i legitimitat institucional. Perquè aquells catalans que discrepen o dubten necessiten saber i veure que el seu President té la decisió ferma de liderar el camí cap a la independència. Perquè quan agafeu de les mans les persones del vostre costat a la cadena ens doneu la mà a tots els catalans sense cap mena de distinció. Perquè esvaireu els dubtes i ambigüitats que els fets i paraules d'en Duran sembren. I, benvolgut President, perquè ja no hi ha marxa enrere en la vostra decisió històric.

Text de l'Evangeli ( Mt  23,13-22):  En aquell temps, Jesús digué: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l'infern el doble que vosaltres! Ai de vosaltres, guies cecs, que dieu: ‘Si algú fa una prometença jurant pel santuari, no està obligat a res; però si la fa jurant per l'or que hi ha al santuari, queda obligat’! Estúpids i cecs! Què és més important: l'or que hi ha al santuari o el santuari que fa sagrat l'or? I dieu encara: ‘Si algú fa una prometença jurant per l'altar, no està obligat a res, però si la fa jurant per l'ofrena que hi ha damunt l'altar, queda obligat’. Cecs! Què és més important: l'ofrena de damunt l'altar o l'altar que...

Enguany hauria pogut ser l'Any de Joan XXIII. Hi ha tres efemèrides seguides que ens el recorden, però ja han passat. Han passat en silenci, per no molestar el personal. És l'Any de la Fe, segons va declarar Benet XVI abans de dimitir. Va ser com si es curés en salut. La fe és un tema recurrent, però no innocent. És una invitació a tancar els ulls. Amb els ulls tancats es pot ser molt bel·ligerant. L'Any de la Fe, per a mi, va ser com rebre un pal de cec. Per sort, no em va tocar, perquè el vaig veure venir. Vaig aprendre de Joan Fuster a fer-me aquesta senzilla pregunta: “Quan dius no, a què dius sí?” Ratzinger va començar molt aviat a dir no al concili (i amb ell, a Joan XXIII) i va acabar dient sí als lefebvristes, amb els quals va mantenir sempre bones relacions. Primer, en secret i després, obertament. Però, en fi, no ens apartem del tema. Quines són les tres efemèrides que he esmentat al principi? Dites per ordre cronològic, són les següents: 11 d'abril del...

Un alemany assegurant que la grandesa de l'home mataria Déu i en unes planes magistrals de literatura de tant com dóna l'idioma li feia els funerals. Avui dia ningú no parla de Nietzsche, però estem enterrant Déu no per la banda de la nostra grandesa sinó arrapats a les nostres misèries cantant glòries de pollastret. La gent comuna sense pensar-s'hi gaire es deixa estar de moixigangues divines i es mou en un món que, dit sigui amb tots els perdons, sembla un ruc amb els àrguens desclavats on hi cavalquen uns quants pallassos ballant-les totes. Qualsevol criatura d'una escola que s'ho valgui et dirà que és atea amb la mateixa seguretat que allà dies la seva àvia es confessava Filla de Maria. I més que ateu qualsevol trinquelis, empro una paraula que sona grega, agnòstic, confessió acovardida de no saber res de res. M'aturo un moment. No penseu que estigui enrabiat, la criatura humana sempre em farà tendresa. Tot bitxo té un parenostre amagat. Tomba...

Escoltar en àudio Text de l'Evangeli ( Mt  22,34-40):  En aquell temps, quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li digué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos». Comentari:  Mn. Pere CALMELL i Turet (Barcelona) Estima el Senyor... Estima els altres A vui, el mestre de la Llei li pregunta a Jesús «¿Quin és el manament més gran de la Llei?» (Mt 22,36), el més important, el primer. La resposta, en canvi, parla d'un primer manament i d'un segon, que «li és semblant» (Mt 22,39). Dues anelles inseparables que són una sola cosa. Inseparables, per...

L'INDEPENDENTISME té un gran avantatge: no té alternativa. Aquest és també el seu principal inconvenient, perquè si no tens rival no has de ser millor que ningú per avançar. És fàcil confiar-se. Els contraris a la independència, incapaços de construir cap oferta, s'apoderen del discurs de la por amb una cantarella d'amenaces econòmiques, risc de trencament social, expulsió de la Unió Europea, fugues d'inversors i altres plagues. Impotents perquè no saben com seduir, s'erigeixen en defensors de la cohesió social i exigeixen propostes inclusives. A vegades és només una manera desesperada de dilatar el procés, de frenar-lo. El drama és que el sobiranisme no se'ls pren seriosament a ells -lògic- però menysté a més a més els seus arguments. I això és un error gravíssim. S'acaben negant els riscos econòmics o socials reals. El missatger pot ser interessat i manipulador però el missatge potser té base. S'acaba ridiculitzant la idea del diàleg (imprescindib...

Hi ha una  regla d’or  per a tothom, segons la lectura que el teòleg luterà Gerd Theissen fa de les paraules de Jesús en l’Evangeli de Mateu. Jesús planteja  exigències ètiques i el perdó.  Així consta en el llibre  “La fe cristiana”  de Theissen. 1. Les paraules de Jesús s’expressen en cinc grans discursos. Per exemple, en dos d’ells. “El  sermó de la muntanya  és la llei fonamental del Regne de Déu. El  discurs escatològic  anuncia el judici on hauran de comparèixer tots els homes”. 2. Del sermó de la muntanya… ”El regne de Déu pertanyerà a gent fracassada, els humils posseiran la terra, gent insignificant funda la pau…” 3. ”Cal  superar el moralisme  que sigui mesura del valor dels altres. A tothom Déu demana que compleixi almenys dues coses. Cal que  perdonin  els altres si volen que Déu els perdoni. Cal que  ajudin  els altres  a sortir de la necessitat”. 4. “Aixó val per jueus, cristi...

¿Y QUÉ QUIERO, SINO QUE ARDA? Que arda un mundo donde las naciones civilizadas fabrican y venden armas a las naciones no civilizadas... Donde mientras unos niños van a la escuela, otros van a la guerra, a la desnutrición y a la agonía... Donde la gente trabaja en precario doce horas al día para ganar  un poco de dinero que les permita seguir trabajando... Donde mueren hombres, mujeres y niños sin haber sabido lo que era vivir. Que arda con el fuego purificador de una conciencia universal de hermandad, una espiritualidad profunda y descarnada, una apuesta por lo sincero, lo justo, lo bello, lo bueno. Que arda y arda sin merma y sin desánimo, de generación en generación. Y para eso, ¿qué puedo hacer yo? En primer lugar arder. Un cristiano arde con el fuego de Cristo: leyendo el Evangelio, meditándolo, emocionándose con él... hasta transformar poco a poco su corazón (su mente, sus entrañas) en el corazón de Jesús. José Luis Cortés Texto: Lucas 12, 49-53 ...

Cada any acostume a passar uns dies a la Platja de Piles amb els meus pares i les meues germanes. Entre els bons amics que tinc allà, hi ha la família de Gabriel Garcia Frasquet. Ja fa uns anys, en entrar a sa casa, un dels seus fills, l´Andreu, digué: «És el fill de Bausset!» Confesse que ser «el fill de Bausset» sempre m´ha omplert de satisfacció i d´orgull. He tingut la sort de tindre un pare extraordinari, que ens ha inculcat a les meues germanes i a mi el valor de la llibertat, del civisme, de la solidaritat, del respecte a l´adversari, així com l´amor a la nostra llengua i al nostre País. Mon pare ens va ensenyar a estimar el País amb paraules, fets i actituds convincents. Des de la raó i els sentiments! Ja de menut, ens ensenyava a parlar valencià correctament, amb paraules noves que apreníem, com jugant: «Llavis, llenya, aigua, ganivet». A casa era freqüent vore Fuster, Ventura, Estellés, Sanchis Guarner, Burguera, Ferrer Pastor, persones de primera línia en la defe...

Que un fill suspengui alguna matèria preocupa, però l'alarma comença quan ho va suspenent tot. Aquí, si els pares no s'adonen que el veritable problema és més de fons i que els suspensos en són el símptoma, solen entrar en una etapa de veritable patiment. Resposta de l'expert/a   Carme Vilaginés Ortet   En una família, quan un dels fills que sempre havia anat més o menys bé comença a suspendre-ho tot, ens trobem davant d'un símptoma que cal investigar. Però són pocs els pares que ho entenen així. La majoria no s'adonen que els suspensos poden estar expressant un sofriment intern  i ho atribueixen a l'aparició d'una ganduleria sobtada. N'hi ha que, conseqüentment amb això, passen a titllar-lo directament de gandul, de despistat, de "passota" i, fins i tot, arriben a pensar que és poc intel·ligent i que no serveix per estudiar. Hi ha pares que ho viuen com un atac personal contra ells, que precisament fan tants sacrificis per...