DE TOT UN POQUET

VETLLA DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT 2013 Paraules del P. Abat Josep M. Soler 26 d’abril de 2013 La Vetlla de Santa Maria és com un aplec de família; de la família de l’Església que peregrina a  Catalunya i que té com a Patrona la Mare de Déu de Montserrat. Enguany, aquesta família està  constituïda per una assemblea nombrosa i molt representativa. Ens presideix el Sr. Bisbe Agustí,  de la nostra diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, envoltat del Sr. Bisbe Francesc, de Girona, de  molts preveres i diaques així com dels monjos i dels escolans. Tenim entre nosaltres el M. H.  President de la Generalitat i d’altres autoritats, que s’uneixen als nombrosos pelegrins vinguts d’arreu de Catalunya a venerar Santa Maria, entre els quals hi ha molts joves. A més, hi ha d’altra gent que s’uneix a la nostra Vetlla a través del mitjans de comunicació. La Vetlla de Santa Maria a Montserrat és cada any un moment intens de comunió eclesial i de...

Tot i que la festa litúrgica se celebra el 8 de setembre, tant a Montserrat, com a Oriola i a Picanya, el 27 d´abril és la celebració popular en honor a la Moreneta, una imatge que, segons la tradició van trobar uns pastorets el 880, en una cova d´aquesta muntanya serrada. La devoció a la santa imatge, que a Montserrat atrau milers i milers de persones, s´ha escampat per diversos llocs. A la nostra terra també hi havia una gran devoció a la Mare de Déu de Montserrat, com ho testifiquen les ermites que els valencians li van dedicar en altre temps.  Així, entre les ermites del Desert de les Palmes, n´hi havia una a la Tebaida, a prop de l´ermita de Santa Teresa, dedicada a la Moreneta. Fundada el segle XVIII per Andreu de Montserrat, governador de Castelló i important càrrec de l´orde de Montesa, l´ermita de la Mare de Déu de Montserrat era un edifici rectangular, amb teulada a dues aigües. La porta estava a la part dreta de la façana i a l´interior hi havia dormitori, cuina i ca...

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT VETLLA DE SANTA MARIA Montserrat, 26 d’abril de 2013 HOMILIA Mons. Agustí Cortés Soriano, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat Lectures Jud 13,14.17-20; Rut 2,1-2.8-11.4,13-17; Is 11,1-5.10; Gal 4,4-7; Jn 19,25-2) Salutació Estimat germà en l’Episcopat, bisbe de Girona Estimat Pare Abat Germans preveres, diaques, monjos i seminaristes Religioses i religiosos Molt Honorable President de la Generalitat Honorable Sr. Josep Lluis Cleries Director general d’Affers Religiosos Director general d’Acció Cívica Delegat del Govern per a la Catalunya Central Comandaments dels Mossos d’esquadra Germans tots. Ens sentim joiosos de trobar-nos, un cop més, al voltant de la Mare de Déu en la vetlla de la  seva festa. Aquestes breus paraules volen ser una ajuda per a la nostra pregària, com a  contribució a la participació personal i sincera de tots nosaltres, en la celebració. Germans, quin ha estat el motiu pel qual hem puj...

El 26 d'abril del 1998, avui fa quinze anys, a la porxada de l'església de San Sebastián, fou assassinat Juan Gerardi, bisbe auxiliar de la ciutat de Guatemala. Dos dies abans, a la catedral metropolitana i amb més gent que la que cabia al temple, Gerardi havia presentat el projecte d'informe  Recuperación de la Memoria Histórica - Guatemala, Nunca Más , una demostració de les crueltats comeses durant el conflicte armat que durant trenta-sis anys assolà la terra guatemalenca, el noranta per cent d'elles atribuïdes a l'exèrcit regular. Del fet, l'escriptor Eduardo Galeano escrigué (traducció del castellà): “El bisbe Juan Gerardi presidia el grup de treball que va rescatar la història recent del terror a Guatemala. Milers de veus, testimonis aplegats per tot el país, van anar recollint els trossos de quaranta anys de memòria del dolor: cent cinquanta mil morts, cinquanta mil desapareguts, un milió d'exiliats, dos-cents mil orfes, quaranta mil vídues. ...

Omar Borkan Al Gala i dos homes més han estat declarats "irresistibles" per la comissió que vetlla per la virtut i la prevenció del vici ARA   Barcelona  | Actualitzada el  26/04/2013   21:29 El fotògraf, actor i poeta Omar Borkan Al Gala ha estat expulsat de l'Aràbia Saudita, juntament amb dos homes més, després que la comissió per a la promoció de la virtut i la prevenció del vici els declarés "irresistibles" per a les dones. La comissió considera perillós, segons informa el diari  en àrab 'Elaph'  i recull el britànic  'The independent' , que les dones es puguin sentir atretes per aquests homes, ja que es podrien posar en dubte les normes islàmiques. Els tres homes estaven participant en un festival cultural a la capital saudita, Riad, quan la policia religiosa els va detenir i van ser expulsats del país. La delegació dels Emirats Àrabs Units –d'on és originari l'artista– va explicar en un comunicat que el...

Impresiona e incluso da miedo, que las juventudes del PP de Castellón, secundadas por las de Valencia, hayan decidido instar a los estudiantes a la delación secreta de los profesores que a su juicio opinen políticamente en clase. Se trata de una actuación a la luz pública y su presidente ha llegado a expresar literalmente que «no se puede consentir que el profesor critique en las aulas la reforma educativa o los recortes en educación». He dicho que impresiona e incluso da miedo, pero debe entenderse bien. No se trata de que un grupo más o menos numeroso de jóvenes ultras se reúnan de manera informal para proponer la abolición del sistema democrático que nos hemos dado, no. Esto existe y seguramente existirá mientras haya almas calenturientas descarriadas en el mundo. Lo peligroso se centra en que estos jóvenes están organizados bajo las siglas de un partido (el PP) que, mientras no se demuestre lo contrario, tiene el marchamo indiscutible de democrático. De ahí el peligro, especialme...

El jutge  Castro  ha trigat a imputar l'evidència. L'anomenada per alguns infanta  Cristina , per a mi,  Cristina de Borbó . I ha trigat perquè havia de tenir lligades moltes proves tenint en compte les pressions que estava rebent. Castro és un jutge valent. La infanta Cristina i el seu marit, Iñaki Urdangarin, el 25 de novembre passat, a Madrid. EFE / SERGIO BARRENECHEA Un senador del PP, només de saber-se la notícia, m'ha donat la raó en una cosa. "Si t'haguessin fet cas, si hi hagués hagut llei de transparència, si hi hagués hagut control parlamentari, això no hauria passat. Ara el que s'imposa és que arribi el Príncep o s'acaba la monarquia", em deia disgustat. I aquest senador ha estat un dels que més m'han criticat per les meves denúncies. I quan això succeeix, alguna cosa grossa està passant. El PP i el PSOE són els grans responsables d'aquesta impunitat en 35 anys. Sobretot el PSOE. En el que no estic d'acord és ...

Per què Paco Marhuenda no va voler respondre a una pregunta de Pilar Rahola sobre els criteris editorials de  La Razón  ahir a  El món a RAC1  , de Jordi Basté? Els directors de mitjans assisteixen a les tertúlies també com a representants de les capçaleres de les quals són responsables. Així doncs, per què quan li pregunten a Paco Marhuenda els criteris de  La Razón  es nega a respondre i se'n va? Una vigília de Sant Jordi incòmoda, quan més necessitem conviccions raonades. Per què dilluns que ve no ens argumenta la resposta a la pregunta que ha quedat  posposada  ?

Cada any, en el temps de Pasqua, llegim el passatge de l’evangeli de Sant Joan sobre el Bon Pastor. Geogràficament, la Judea és un altiplà, de terra aspra i pedregosa, més apropiada per als ramats que per a l’agricultura. L’herba és escassa i els ramats han de traslladar-se contínuament d’un lloc a l’altre fent imprescindible la presència física dels pastors. Sant Joan aplica a Jesús la imatge del bon pastor de llarga tradició bíblica. I, tot explicant les funcions del pastor, posa en boca de Jesús aquestes paraules per parlar de la seva missió: “Jo els dono la vida eterna.” El concepte de vida té una gran força en tota la Bíblia i principalment en l’evangeli de Joan. Jesús és el Senyor i autor de la vida, el qui té la vida, el qui dóna la vida i la dóna en abundància i per sempre. Déu va crear la vida quan, en aquella primera massa inorgànica, moguda des de feia milions d’anys per les forces internes de transformació, es donaven les condicions pròpies per haver-hi vida. Amb el ...

Podria ser un dels llibres revelació d'aquest Sant Jordi. Una magnífica proposta per a qui encara no tingui decidit quin llibre regalarà la diada d'enguany.  Ser nazi és fàcil. Pregunti'm com  és un complet recull de mètodes pràctics per aconseguir ser titllat de nacionalsocialista en la pitjor de les seves accepcions. L'obra compta amb testimonis de primera línia que descobreixen les tècniques més eficaces per ser un nacionalsocialista del segle XXI. Entre aquestes veus acreditades hi destaquen eminències en la detecció i denúncia de nazis contemporanis com María Dolores de Cospedal, Jordi Cañas, Pedro J. Ramírez, Sánchez Dragó... sense oblidar aportacions de referents internacionals com Berlusconi, Bush o Nicolás Maduro. A través de les pàgines d'aquest llibre descobrirem que només cal seguir uns senzills passos per esdevenir membre de ple dret de la ideologia política més abominable de tots els temps. Els testimonis recollits desmunten el mite forjat du...

En un any, celebrarem el centenari del naixement del jove alacantí Francesc Castelló i Aleu , nascut a Alacant el 19 d'abril de 1914 i mort afusellat a Lleida el 1936, com a testimoni de Jesucrist. Francesc, malgrat la seua curta vida, va tindre una intensa experiència de fe, de pregària i de donació als altres. Els seus pares, Francesc i Teresa residiren a Lleida fins el 1913. El pare era electricista i la mare, tot i haver fet magisteri, s'ocupava de la casa. A finals d'eixe any, per raó de treball del pare, es van traslladar a Alacant. I va ser a la capital de l'Alacantí on va nàixer Francesc, el tercer dels fills del matrimoni Castelló-Aleu. Quan el juny de 1914 va morir el pare i la mare amb les filles i el menut Francesc, tornen a Lleida.  El 1929 morí la mare i els tres germans foren acollits per una germana de son pare. Amb una beca, Francesc estudià a l'Institut Químic de Sarrià, acabant la llicència a Oviedo, el 1934, quan només tenia 20 anys. E...

Hem anat coneixent, i ben segur que anirem coneixent més, el perfil personal, intel·lectual, teològic i pastoral del Cardenal Jorge Bergoglio. Ens agradaria reflexionar breument sobre una d'aquestes dimensions en la que potser no s’hagi prestat tanta atenció com és la del Bergoglio educador. Ens ha arribat de l'altra banda de l'atlàntic un llibre de Sergio Rubin y Francesca  Ambrogetti publicat el 2010 que es titula “El Jesuïta. Conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, S. J. “. Efectivament, com bé es sap, el Cardenal Bergoglio prové de la Companyia de Jesús, així doncs el component educatiu va ser important en la seva biografia. En el llibre citat, que pren forma de diàleg amb els autors, explica entre altres aspectes les seves experiències educatives que es van iniciar, segons expliquen els autors al Colegio de la Inmaculada Concepción, de la ciudad de Santa Fe i després en el Colegio de El Salvador, de Buenos Aires. D’aquests colegis narra les seves pr...

El clàssic "política vol dir pedagogia" de Rafael Campalans pren, en un context de crisi del sistema com l'actual, una vigència gairebé profètica. Des de la Transició la política s'ha associat sobretot a la lluita pel poder i a la governança, mentre que la cita campalaniana es guardava al bagul dels records. Ara, però, això ha canviat. La política torna a ser pedagogia i, per tant, la forma torna a ser el fons. Les samarretes de Mònica Oltra han estat un eficaç desinfectant de la política valenciana perquè han demostrat que algú podia desafiar el poder establert. I Joan Tardà es va fer expulsar del Congrés de Diputats per parlar en català en un acte que va servir per posar els espanyols davant del mirall de la seva pròpia intolerància a la diversitat lingüística. Aquests dos exemples, que fa poc podíem considerar com a anecdòtics, connecten ara perfectament amb una opinió pública que recela d'una política tradicional que és coresponsable de la situació...

dilluns 15 d’abril de 2013 Coses que no m'agraden No m’agrada que, en un any, trenta mil famílies perden la casa. No m’agrada que, els qui haurien de trobar solucions a aquesta desgràcia, no tinguen cap resposta i, a més, vulguen convertir les víctimes en botxins. No m’agrada que  Felipe González  estiga preocupat pels xiquets dels polítics davant els quals es manifesta el personal indignat i no diga aquesta boca és meua respecte les criatures que s’han quedat sense sostre, sense un lloc segur on poder arrecerar-se d’un temporal que no amaina. No m’agrada l’equip en què sembla que ara juga aquest senyor que es diu socialista. No m’agrada que, els que se n’haurien d’adonar, no hagen caigut encara en el fet que l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat. No m’agrada que encara estiguen pensant en fórmules passades i obsoletes per resoldre la situació. No m’agrada que l’esquerra vaja disgregada i com cagalló per sèquia. No m’agr...

El darrer crit en qüestions de política és el manifest constituent que impulsen el senyor Oliveres i sor Forcades, una iniciativa per Catalunya d'unitat popular per articular la resposta d'esquerres que necessita el país per sortir de l'atzucac econòmic i posar fi a la injustícia social i retornar al poble l'harmonia solidària. Desconec quin predicament tindrà i quina fi farà aquesta proposta. Detecto, en canvi, un precedent que es va començar a produir en el món sobiranista fa uns anys, quan l'anquilosament (llegiu CiU) o la incompetència orgànica (llegiu ERC) de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional. Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Dues eleccions al Parlament, una clatellada a l'Estatut i unes quantes manifestacions massives més tard, l'independentis...

Faig una prova... Bona nit

Hablamos una lengua que nos permite matices sutiles. La persona habituada a ellos los percibirá de inmediato. En la frase “hemos llegado hasta aquí” advertirá el grado de esperanza que hay tanto como el recuerdo al camino, seguramente no fácil, que hubimos de recorrer hasta encontrarnos en este punto, algo parecido a esto:¿“Ciertamente lo hemos pasado mal, hemos trabajado, sufrido, peleado, pero nada ni nadie ha conseguido detenernos ni acabar con nosotros, y aquí estamos, aquí seguiremos y, si hemos llegado hasta aquí, nadie tampoco va a detenernos ahora, seguiremos trabajando, peleando, sufriendo, porque la meta que nos hemos señalado merece la pena y todos los esfuerzos, trabajos y penalidades”. Es por tanto una frase esperanzadora, todo lo contrario de esta: “Hasta aquí hemos llegado”. Son las mismas palabras en otro orden, pero qué distinto lo que significan. Es lo que dijo una gran cantidad de españoles en torno al  15-M , hartos de muchos males que aquejaban a este...

Si fos lladre professional, estaria preocupat. Em sorprèn que encara ningú hagi denunciat l'enorme intrusisme laboral que pateix aquest sector. Segur que molts lladres se senten totalment desarmats, sense saber què fer amb el seu futur, víctimes d'una reconversió que els ha agafat per sorpresa. Segur que més d'un no descarta reciclar-se i estudiar Ciències Polítiques. La política pot ser un amagatall ideal per iniciar una nova vida, plena de meravellosos delictes. I amb fabulosos avantatges. ¿Tu has vist alguna vegada un polític en una roda de reconeixement? No m'imagino un poli darrere d'un vidre, amb un micro i deixant anar això a un polític: «Vostè, el número 1, faci un pas endavant... Ara, posi's de perfil... I, ara, posi's d'esquena... a la realitat». Bé, això últim sí que m'ho imagino. Ho brodaria, per descomptat. Doncs si et fas polític, estic convençut que mai més et posaran en una d'aquestes rodes per ser un sospitós habitu...

Aquesta nit canviarem l'hora al rellotge. Se'ns en ha anat el primer trimestre del cinquè any de la Gran Crisi i aquí estem: amb l'atur creixent, amb la classe mitjana més empobrida, amb els estalviadors intentant distingir entre la quitació als dipòsits dels xipriotes i la quitació a les preferents dels espanyols, sense acabar de posar remei als desnonaments, amb la prima de risc nerviosa, el crèdit sense fluir, el pus de la corrupció llargament ignorada rebentant per tots els porus, sense explicacions polítiques, pedagogia ni lideratge... i sense gaires més alegries col·lectives que algun partit de futbol. La verdadera novetat d'aquests llargs cinc anys ha estat la tímida explosió d'una ciutadania amb més por que ira però que ha trobat en la desgràcia comuna forces per oposar-se en grups petits al desastre més pròxim que tenia. El desnonament d'un veí o la pèrdua d'una part dels estalvis propis. Gent que ha sortit al carrer simplement a dir que...