DE TOT UN POQUET

  He viscut des de ben menut la Setmana Santa com la resta de xativines i xativins. He vist les processons, com tornaré a fer enguany, des de la seu de Compromís. La tenim a un «carrer de volta». Fins i tot, he eixit portant la Columna. Però, com a regidor de Recursos Humans, no m'haureu vist a la processó de la imatge de la Camilla. Com a creient confesse que no m'agrada veure cap polític presidint el que només pot presidir el poble. De la mateixa manera pense que l'Estat no ha d'afavorir cap confessió i que cap confessió ha de buscar el favoritisme de l'Estat pel que això suposa de pèrdua de llibertat. Potser, i també ho dic com a creient, també hauríem de parlar de llibertat i democràcia en l'Església catòlica però això ompliria un altre article i hui del que es tracta és d'explicar perquè vaig declinar l'oferiment de presidir cap processó. Una decisió, per cert, singular. Els darrers dies he observat com tot ha canviat per continuar igual. S'ha ...

A punto de celebrar su 98 cumpleaños merece toda nuestra admiración y respeto quien arriesgó su vida por combatir el monstruo del fascismo. Este veterano miliciano de la guerra civil española reside junto a su mujer en el pueblecito mártir de  Rimont  (Ariege-Francia) – incendiado por los nazis al final de la II Guerra Mundial-  A sus 97 años goza de una salud de hierro que le permite llevar una vida relativamente normal y sin dependencias.  Esto es algo asombroso porque no estamos ante el clásico caso de un  viejo decrépito al que le pesan los años y apenas se sostiene en pie. Es todo lo contrario. Se mantiene firme y con los cinco sentidos alerta. Dotado de una memoria portentosa que no deja escapar hasta el más mínimo detalle. El vigor y la energía de la que hace gala nos dejan estupefactos. Junto a su hermano el brigadista  Josep Almudéver  forman una dupla excepcional que perdurará para siempre en nuestros corazones. Es...

Hui, Dia de la Dona, vull saludar uns homens. Saludar aquells que ens han acompanyat en el nostre caminar cap a la igualtat i la llibertat. Aquells que es despullen de la capa de mascles dominants i es posen la capa de companys. Els qui guisen, els qui quan passen el motxo per la casa que compartim, no pensen que ens ajuden sinó que fan una tasca comuna. Els qui dia a dia, pacten amb nosaltres els espais domèstics de la igualtat. Salude els qui reivindiquen baixes laborals per paternitat i temps per a la criança dels fillets i filletes, que és cosa de dos. Els qui saben acotxar les criatures i murmurar cançons de bressol mentre acompanyen els seus somnis. Els qui, juntament amb les respectives mares, fan costat els fills i filles en el seu creixement educatiu i escolar. Sí, salude els homens que canvien els bolquers dels nadons, i els banyen i els perfumen. I que també canvien els bolquers dels propis pares i mares, quan aquests, en el final de la vida, van tornant-se un poc xiquets...

Sí, el Tio Canya, el de la Pobla „que vol dir el de qualsevol ciutat o poble valencians„ el que no tenia les claus de sa casa i hi havia de posar-li un forrellat nou. Sí, aquest tio de cadascun de nosaltres, enguany serà homenatjat. I jo, des de l´emoció que em provoca el sentit que té aquest homenatge col·lectiu, vull transmetre el meu reconeixement més profund als autors i divulgadors de la cançó: Vicent Torrent i tota la gent d´Al Tall. Amb el Tio Canya ens han regalat un símbol, el de la dignitat del nostre poble. I amb el conjunt de tota la seua obra, ens han aportat elements d´autoestima. Perquè, amb paraules i música, al llarg de quaranta anys ens han anat transmetent trossets d´història, de cultura i d´alegria. I també d´indignació i de dol. Per a les persones grans, i també per a les joves, el Tio Canya i Al Tall, són el germans que ens han acompanyat en les reivindicacions i en la festa. Els germans que, amb la bellesa feta música i poema, sempre amb les nostres arrels com b...

( Josep Miquel Bausset ) La campanya “Volem bisbes catalans”, promoguda per un grup de cristians progressistes catalans, va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses pintades, i en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga,  Marcelo González  com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953, permetia a  Franco  tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de  Pau VI ) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats. El 22 de febrer de 1966, aquest dilluns fa 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià el nomenament del bisbe Marcelo González Martín com a arquebisbe-coadjutor del bisbe Gregorio Modrego , titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.   Abans de la dictadura franquista, i dura...

Sabem que en una societat lliure totes les institucions públiques son subjecte de crítica, més o menys sarcàstica segons l’ocasió, i l’Església no se n’escapa. Ens agradarà més o menys, però avui aquesta no és la qüestió. No és tracta de la llibertat d’expressió o artística. Es tracta que hi ha d’haver algunes línies vermelles de respecte als altres i, a més, quan un acte es fa en un ajuntament que representa a tots els ciutadans. També als catòlics, sra. Ada Colau.  El passat 14 de febrer en un lliurament d’uns premis culturals al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona, una poetessa va utilitzar les paraules sagrades del  Parenostre  per reconvertir-les en una vulgar expressió sexual. I seria igualment lamentable si s’utilitzés qualsevol element sagrat per qualsevol religió.  ¿Permetria aquestes ofenses a altres col·lectius, com als immigrants, als homosexuals o a les dones?. Segur que no. ¿Els catòlics som ciutadans de segona?. Per l’alcaldessa sembla q...

Hace mucho que Aguirre debía haber dimitido por la corrupción. Se va ahora porque le sale barato, porque no le queda otra y para forzar la dimisión de Rajoy   Esperanza Aguirre dimite pero poco.  Deja la presidencia del PP de Madrid –un cargo en el que le quedaban pocos meses de mandato–, pero se queda como concejala en el Ayuntamiento de la capital. La presidenta que llegó al poder con el  tamayazo , que  convirtió el Gobierno autonómico en un lodazal de corrupción , que no se enteró ni de la Púnica ni de la Gürtel ni de la Gestapillo ni del ático ni de Fundescam ni de todo lo que ha pasado en el Canal, ahora dice que “asume su responsabilidad política” por la corrupción. No es así. Aguirre deja el cargo orgánico, pero se aferra al sillón público, como si su responsabilidad fuese con los militantes del PP, en vez de con los votantes. Tampoco se va solo por la corrupción. Esperanza Aguirre dimite poco y tarde. Si sus culpas son "in vigilando" e "in eligendo...

La homofobia goza de muy buena salud. Gays, lesbianas, transexuales, bisexuales en España, a lo ancho y a lo largo del país, habitualmente, sufren palizas, insultos, rechazo. En 2005, gobernando Zapatero y gracias a un movimiento social en el que destacaba muy particularmente Pedro Zerolo, el Congreso de los Diputados aprobó el matrimonio entre personas del mismo sexo; España, a la que se llamó la «reserva de Occidente» se convertía en el tercer país en conquistar este derecho, tras Holanda y Bélgica. Se había recorrido un largo camino, Franco aún vivo, se dieron los primeros pasos en defensa de los derechos de las minorías sexuales; el pionero, en Barcelona, Armand de Fluvia. Un acontecimiento, que repercutió en España, señala un antes y un después: en agosto de 1969, en el ghetto newyorkino, se enfrentó a los policías que pretendían cerrar un bar. Al otro día se repartía una octavilla en el Greenwich Village. En la versión en castellano se puede leer «Demostremos para terminar el hos...

             Los periódicos, las radios, las televisiones, los corros de la petanca en mi pueblo, todos hablan de lo mismo. Las columnas de opinión, los tertulianos, esa persona desconocida que pasa contigo el paso de cebra y a la que no has visto en tu vida, en todas partes se habla y hablan de lo mismo. Los pactos necesarios para formar gobierno. La cosa ya apesta. Parece que la política se ha convertido en un juego cuyas reglas no son comunes sino que cada uno tiene las suyas, como más o menos decía Groucho Marx. Antes de las elecciones del 20D teníamos el bipartidismo. Sólo dos partidos, PP y PSOE, se venían repartiendo el pastel desde 1982. Parece ser que existía un cierto consenso en que eso no era bueno para la democracia. También parece ser que había un cierto consenso en que lo bueno para la democracia era que se ampliara el arco político con opciones de romper -o al menos reformar- la partida en que sólo participaban dos conte...

Una societat educadora, i seria desitjable que la valenciana ho fóra, actua en el present però també fa mirades al passat per posar en valor les accions educatives realitzades i reconéixer les persones que van aportar la seua tasca a la transformació de l´escola. Ho dic a propòsit de la presentació del llibre Mestres de la impremta que tingué lloc la setmana passada a la Universitat de València, l´autor del qual és Alfred Ramos. Començaré per dir que aquest llibre constitueix un treball d´investigació que va meréixer el premi Baldiri Reixac 2015 a la recerca i l´assaig pedagògic, i es refereix a uns mestres, dones i homes, que exerciren durant els anys 30 del segle passat en diferents pobles valencians, amb el compromís de transformar l´escola per canviar la societat. En el seu punt de mira estava formar ciutadans i ciutadanes lliures, solidaris i actius. I això ho van intentar amb l´aplicació d´una pedagogia renovadora, la pedagogia Freinet, que en les primeres dècades del segle XX e...

Dissabte passat tingué lloc una jornada organitzada per la Conselleria d’Educació amb títol EDUSIONA’T. D’aquesta conjunció de les paraules “educació” i “il·lusió”, es desprèn el missatge que s’hi volia transmetre: “és important dedicar-se a la tasca d’educar, amb il·lusió”. I a mi em sembla un bon missatge  Tothom està d’acord a afirmar que l’educació és un dels actius més importants per a un país. I dic educació, no només instrucció, perquè l’educació, a més de l’aprenentatge de matèries, ha d’oferir als educands, la possibilitat de desenrotllar totes les seues capacitats. I això implica incidir en molts aspectes. Per aquest motiu, la tasca d’educar està plena de reptes. Reptes a nivell individual per oferir a cada alumne allò més idoni i reptes a nivell col·lectiu per donar resposta, des de les institucions escolars, a les noves propostes educatives i a les canviants i complicades situacions socials.             Doncs bé,...