DE TOT UN POQUET

“Maria ha estat enduta al cel”, canta avui l’Església plena de joia (cf. vers de l’al·leluia de la Missa). Tal com deia sant Pau, a la segona lectura, Crist va ressuscitar d’entre els morts com el primer d’entre tots. Ell, germans i germanes estimats, és el primer. I avui celebrem que Maria, la Mare de Jesucrist, el Fill de Déu fet home, al moment que li correspongué, el va seguir en la victòria sobre la mort i en la participació de la resurrecció, de la vida pasqual, gràcies al Crist. Al terme de la seva vida sobre la terra, Maria fou cridada a la glòria, que no és altra cosa el que vol dir l’expressió “Maria ha estat enduta al cel”. Això no significa pas que ella s’hagi allunyat de nosaltres. Al contrari. Mentre vivia a la terra només podia ser present al lloc on físicament es trobava (Natzaret de Galilea, la muntanya de Judea, Betlem, Jerusalem, ...), però un cop ha entrat en la glòria de Jesucrist pot ser espiritualment present arreu, tal com ho mostren tants i tants santuaris...

Germans i germanes estimats: L’evangeli que acabem d’escoltar ens ha presentat tres ensenyaments diferents. Els dos primers relacionats amb els nens i el tercer sobre un propietari de cent ovelles. Endinsem-nos, doncs, una mica en cadascun d’aquests tres ensenyaments per treure’n nodriment per a la  nostra vida de cristians.  En el primer, davant la pregunta sobre ¿qui és el més important en el regne del cel?, Jesús ens ha parlat de tornar-nos com els nens. ¿Què deu voler dir? perquè no ens deu proposar pas que tinguem una actitud infantil. Per poder-ho entendre, serà bo que ens fixem en allò que valora Jesús dels nens. Tinguem en compte que la comparació que Jesús fa no és amb un infant petit, sinó un nen que és capaç de comprendre que el criden i de respondre a la petició de posar-se al mig; la paraula grega de l’evangeli indica un noi de 7 a 14 anys. I no el proposa com un model d’innocència, com potser tendiríem a pensar, sinó com a una persona capaç d’entendre per...

Busquem, atordits pel dolor de les víctimes i la calor d'agost, les raons de l'accident ferroviari de Santiago de Compostel·la. El judici popular i paral·lel ja en va declarar culpable el conductor del tren. Els seus crits desesperats i el cinisme dels seus superiors van donar plena satisfacció a la carnassa que necessitaven aquelles càmeres tontes que van passar 72 hores enfocant un revolt maleït on va passar tot però on no es veia res. Ara, superat l'impacte inicial, el Congrés analitza l'accident, que, no ho oblidem, segueix  sub iudice  malgrat que algun tertulià de guàrdia cita la sentència imaginària a tort i a dret. Els caps del conductor  Garzón  van sortir indemnes de l'interrogatori de ses senyories. No han tingut cap moment  Pilar Manjón , aquella digna mare d'una víctima de l'11-M que els va engegar: «¿De què riuen ses senyories?». Va ser una escena gloriosa, símptoma de la desafecció que ara palpen cada dia els fills de la transició. El...

Però, confessà i combregà Pasionaria abans de morir?, encara, rebé l'extremunció de mans del padre Llanos?; talment unes preguntes sense una clara resposta, en l'ambigüitat que potser calia mantenir al moment de la mort de la líder comunista, quan el partit estava ferit per la multiplicació de les lluites internes, amb crisi de lideratge i expulsions a tord i dret, un panorama no apte per afegir-hi la  conversió  de la icona de l'ortodòxia. Ara, vint-i-quatre anys després, en el seu treball  Azul y rojo  (La esfera de los libros, 2013), Pedro Miguel Lamet, biògraf de José María Llanos, reprèn el tema i reobre, més tranquil·lament, la polèmica. Sense entrar en el mal profund que significà el nacionalcatolicisme ni en la desaforada resposta de la persecució religiosa, tot en els prolegòmens i durant la Guerra Incivil, cal evocar la iniciativa a què es comprometeren tant l'església de base com els partits en la clandestinitat, en un procés de reconciliació que cr...

SAMUEL ARANGO NOS RECOMIENDA QUE PRACTIQUEMOS EL “IMPORTACULISMO”     Algo que todos practicamos y que nadie sabía como se llamaba: El   "IMPORTACULISMO":  EXCELENTE VISIÓN DE ALGO QUE YA HACEMOS. · · LA HORA DE DESAPRENDER Por SAMUEL ARANGO M.  |  Publicado el 8 de octubre de 2012 - El Colombiano   Los hombres maduros de ahora hemos llegado a una edad maravillosa en la que emprendemos el camino del desaprendizaje.   Fuimos criados con la creencia de que debíamos ser los mejores en todo: mejores estudiantes, mejores esposos, mejores profesionales, mejores padres, etc. Fuimos educados con la creencia de que TODO es pecado. Ha llegado la hora del desaprendizaje o lo que mi hija llama graciosamente el importaculismo.("Todo me importa un culo"). Ha llegado la hora de decir NO en muchas ocasiones, de mandar al carajo los compromisos y las obligaciones. Pasó la hora de las responsabilidades desvelantes. Ahora nos gusta ...

Asisto al curso de psicología positiva «La cuina de la felicitat», en la Universitat d´Estiu de Gandia, que imparten Sacra Pinazo, Iolanda Torró y Fanny Palomares. Atención a los datos: tres sabias al frente, 31 matriculadas y cinco despistados en la sala. ¿Será la felicidad asunto de mujeres? ¡Quién sabe! Coincido con una amiga –también psicóloga, pues solo me junto con este gremio– que, como tantos profesores, disfruta de sus merecidas vacaciones. No se paga con dinero la ingente labor de los orientadores en la enseñanza. Causa pesar que el gentío no se acuerde de ellos ni para despellejarlos. Junto a los docentes, los psicólogos también duermen estos días a pierna suelta. Pues eso: no se olviden de los psicólogos aunque solo sea para ponerlos a caldo. El caso es que esta moza acude al curso en estado emocional catatónico. A los hijos adolescentes uno no sabe dónde meterlos. Descartados el asador, la trituradora y el congelador, solo queda el campamento. Considero un imperativo mor...

Dia litúrgic: Dilluns XVIII de durant l'any Escoltar en àudio Text de l'Evangeli ( Mt  14,13-21):  En aquell temps, quan Jesús va rebre la notícia de la mort de Joan Baptista, se n'anà d'allí en una barca tot sol cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber, el seguiren a peu des de les seves poblacions. Quan desembarcà, veié una gran gentada, se'n compadí i va curar els seus malalts. Arribat el capvespre, els deixebles s'acostaren a dir-li: «Aquest lloc és despoblat i ja s'ha fet tard. Acomiada la gent, i que vagin als pobles a comprar-se menjar». Però Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells li diuen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Ell els digué: «Porteu-me'ls aquí». Llavors va manar que la gent s'assegués a l'herba, prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent. To...

ECLESALIA , 31/07/13.- Cada vez sabemos más de la situación social y económica que Jesús conoció en la Galilea de los años treinta. Mientras en las ciudades de Séforis y Tiberíades crecía la riqueza, en las aldeas aumentaba el hambre y la miseria. Los campesinos se quedaban sin tierras y los terratenientes construían silos y graneros cada vez más grandes. En un pequeño relato, conservado por Lucas, Jesús revela qué piensa de aquella situación tan contraria al proyecto querido por Dios, de un mundo más humano para todos. No narra esta parábola para denunciar los abusos y atropellos que cometen los terratenientes, sino para desenmascarar la insensatez en que viven instalados. Un rico terrateniente se ve sorprendido por una gran cosecha. No sabe cómo gestionar tanta abundancia.  “¿Qué haré?” . Su monólogo nos descubre la lógica insensata de los poderosos que solo viven para acaparar riqueza y bienestar, excluyendo de su horizonte a los necesitados. El rico de la parábo...