DE TOT UN POQUET

Sí, el Tio Canya, el de la Pobla „que vol dir el de qualsevol ciutat o poble valencians„ el que no tenia les claus de sa casa i hi havia de posar-li un forrellat nou. Sí, aquest tio de cadascun de nosaltres, enguany serà homenatjat. I jo, des de l´emoció que em provoca el sentit que té aquest homenatge col·lectiu, vull transmetre el meu reconeixement més profund als autors i divulgadors de la cançó: Vicent Torrent i tota la gent d´Al Tall. Amb el Tio Canya ens han regalat un símbol, el de la dignitat del nostre poble. I amb el conjunt de tota la seua obra, ens han aportat elements d´autoestima. Perquè, amb paraules i música, al llarg de quaranta anys ens han anat transmetent trossets d´història, de cultura i d´alegria. I també d´indignació i de dol. Per a les persones grans, i també per a les joves, el Tio Canya i Al Tall, són el germans que ens han acompanyat en les reivindicacions i en la festa. Els germans que, amb la bellesa feta música i poema, sempre amb les nostres arrels com b...

( Josep Miquel Bausset ) La campanya “Volem bisbes catalans”, promoguda per un grup de cristians progressistes catalans, va esclatar a Catalunya el febrer de 1966, ara fa cinquanta anys, per mitjà de diverses pintades, i en senyal de protesta pel nomenament del bisbe d’Astorga,  Marcelo González  com a arquebisbe-coadjutor de Barcelona. De retruc, la campanya va ser també una protesta pel règim franquista que, gràcies al Concordat de 1953, permetia a  Franco  tindre el privilegi de presentar al Vaticà una terna de noms (un dret al qual mai no va renunciar el dictador, malgrat les peticions de  Pau VI ) per tal que el papa nomenara bisbe un dels tres que eren proposats. El 22 de febrer de 1966, aquest dilluns fa 50 anys, Ràdio Vaticana anuncià el nomenament del bisbe Marcelo González Martín com a arquebisbe-coadjutor del bisbe Gregorio Modrego , titular de la diòcesi de Barcelona des de 1943.   Abans de la dictadura franquista, i dura...

Sabem que en una societat lliure totes les institucions públiques son subjecte de crítica, més o menys sarcàstica segons l’ocasió, i l’Església no se n’escapa. Ens agradarà més o menys, però avui aquesta no és la qüestió. No és tracta de la llibertat d’expressió o artística. Es tracta que hi ha d’haver algunes línies vermelles de respecte als altres i, a més, quan un acte es fa en un ajuntament que representa a tots els ciutadans. També als catòlics, sra. Ada Colau.  El passat 14 de febrer en un lliurament d’uns premis culturals al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona, una poetessa va utilitzar les paraules sagrades del  Parenostre  per reconvertir-les en una vulgar expressió sexual. I seria igualment lamentable si s’utilitzés qualsevol element sagrat per qualsevol religió.  ¿Permetria aquestes ofenses a altres col·lectius, com als immigrants, als homosexuals o a les dones?. Segur que no. ¿Els catòlics som ciutadans de segona?. Per l’alcaldessa sembla q...

Hace mucho que Aguirre debía haber dimitido por la corrupción. Se va ahora porque le sale barato, porque no le queda otra y para forzar la dimisión de Rajoy   Esperanza Aguirre dimite pero poco.  Deja la presidencia del PP de Madrid –un cargo en el que le quedaban pocos meses de mandato–, pero se queda como concejala en el Ayuntamiento de la capital. La presidenta que llegó al poder con el  tamayazo , que  convirtió el Gobierno autonómico en un lodazal de corrupción , que no se enteró ni de la Púnica ni de la Gürtel ni de la Gestapillo ni del ático ni de Fundescam ni de todo lo que ha pasado en el Canal, ahora dice que “asume su responsabilidad política” por la corrupción. No es así. Aguirre deja el cargo orgánico, pero se aferra al sillón público, como si su responsabilidad fuese con los militantes del PP, en vez de con los votantes. Tampoco se va solo por la corrupción. Esperanza Aguirre dimite poco y tarde. Si sus culpas son "in vigilando" e "in eligendo...

La homofobia goza de muy buena salud. Gays, lesbianas, transexuales, bisexuales en España, a lo ancho y a lo largo del país, habitualmente, sufren palizas, insultos, rechazo. En 2005, gobernando Zapatero y gracias a un movimiento social en el que destacaba muy particularmente Pedro Zerolo, el Congreso de los Diputados aprobó el matrimonio entre personas del mismo sexo; España, a la que se llamó la «reserva de Occidente» se convertía en el tercer país en conquistar este derecho, tras Holanda y Bélgica. Se había recorrido un largo camino, Franco aún vivo, se dieron los primeros pasos en defensa de los derechos de las minorías sexuales; el pionero, en Barcelona, Armand de Fluvia. Un acontecimiento, que repercutió en España, señala un antes y un después: en agosto de 1969, en el ghetto newyorkino, se enfrentó a los policías que pretendían cerrar un bar. Al otro día se repartía una octavilla en el Greenwich Village. En la versión en castellano se puede leer «Demostremos para terminar el hos...

             Los periódicos, las radios, las televisiones, los corros de la petanca en mi pueblo, todos hablan de lo mismo. Las columnas de opinión, los tertulianos, esa persona desconocida que pasa contigo el paso de cebra y a la que no has visto en tu vida, en todas partes se habla y hablan de lo mismo. Los pactos necesarios para formar gobierno. La cosa ya apesta. Parece que la política se ha convertido en un juego cuyas reglas no son comunes sino que cada uno tiene las suyas, como más o menos decía Groucho Marx. Antes de las elecciones del 20D teníamos el bipartidismo. Sólo dos partidos, PP y PSOE, se venían repartiendo el pastel desde 1982. Parece ser que existía un cierto consenso en que eso no era bueno para la democracia. También parece ser que había un cierto consenso en que lo bueno para la democracia era que se ampliara el arco político con opciones de romper -o al menos reformar- la partida en que sólo participaban dos conte...

Una societat educadora, i seria desitjable que la valenciana ho fóra, actua en el present però també fa mirades al passat per posar en valor les accions educatives realitzades i reconéixer les persones que van aportar la seua tasca a la transformació de l´escola. Ho dic a propòsit de la presentació del llibre Mestres de la impremta que tingué lloc la setmana passada a la Universitat de València, l´autor del qual és Alfred Ramos. Començaré per dir que aquest llibre constitueix un treball d´investigació que va meréixer el premi Baldiri Reixac 2015 a la recerca i l´assaig pedagògic, i es refereix a uns mestres, dones i homes, que exerciren durant els anys 30 del segle passat en diferents pobles valencians, amb el compromís de transformar l´escola per canviar la societat. En el seu punt de mira estava formar ciutadans i ciutadanes lliures, solidaris i actius. I això ho van intentar amb l´aplicació d´una pedagogia renovadora, la pedagogia Freinet, que en les primeres dècades del segle XX e...

Dissabte passat tingué lloc una jornada organitzada per la Conselleria d’Educació amb títol EDUSIONA’T. D’aquesta conjunció de les paraules “educació” i “il·lusió”, es desprèn el missatge que s’hi volia transmetre: “és important dedicar-se a la tasca d’educar, amb il·lusió”. I a mi em sembla un bon missatge  Tothom està d’acord a afirmar que l’educació és un dels actius més importants per a un país. I dic educació, no només instrucció, perquè l’educació, a més de l’aprenentatge de matèries, ha d’oferir als educands, la possibilitat de desenrotllar totes les seues capacitats. I això implica incidir en molts aspectes. Per aquest motiu, la tasca d’educar està plena de reptes. Reptes a nivell individual per oferir a cada alumne allò més idoni i reptes a nivell col·lectiu per donar resposta, des de les institucions escolars, a les noves propostes educatives i a les canviants i complicades situacions socials.             Doncs bé,...

Dissabte passat tingué lloc una jornada organitzada per la Conselleria d´Educació amb títol EDUSIONA´T. D´aquesta conjunció de les paraules «educació» i «il·lusió», es desprèn el missatge que s´hi volia transmetre: «és important dedicar-se a la tasca d´educar, amb il·lusió». I a mi em sembla un bon missatge. Tothom està d´acord a afirmar que l´educació és un dels actius més importants per a un país. I dic educació, no només instrucció, perquè l´educació, a més de l´aprenentatge de matèries, ha d´oferir als educands, la possibilitat de desenrotllar totes les seues capacitats. I això implica incidir en molts aspectes. Per aquest motiu, la tasca d´educar està plena de reptes. Reptes a nivell individual per oferir a cada alumne allò més idoni i reptes a nivell col·lectiu per donar resposta, des de les institucions escolars, a les noves propostes educatives i a les canviants i complicades situacions socials. Doncs bé, des de la meua experiència de mestra, ara jubilada, puc afirmar que ...

Àngel Sanromà / Barcelona   És l’any 1971. Dos homes de trenta-i-pocs es troben d’amagat a la fàbrica d’indústries gràfiques Huecograbados Francino, a Rubí, municipi del Vallès Occidental. Un d’ells és l’hereu de la família de propietaris. “T’adones que a partir d’ara ja som delinqüents?”. Són Armand de Fluvià i Francesc Francino. Estan editant clandestinament el primer magazine de temàtica homosexual de l’Estat espanyol:  Aghois , que, tot i que intencionadament sone com una paraula grega, significa  Agrupación Homófila para la Intergración Social . A tots dos els tremolen les mans i les cames mentre fan girar la maneta de la impremta. Amics, socis i companys de guerra amb pseudònims inclosos: Roger de Gaimon (Fluvià) i Mir Bellgai (Francino). Sobre les seves petjades s’ha construït l’acceptació legal del col·lectiu gai al nostre país.   Quatre dècades i quatre anys més tard, Armand de Fluvià s’amaga darrere les portes del seu castell: un segon pis a la cantona...

Desde este sur sediento hoy parto una lanza por tu soberanía, por tu independencia. Te habla un andaluz asqueado de su patria; si lo piensas, los dos somos carne de cañón. Tú tienes tu “senyera”; yo, mi blanca y verde. Tú tienes represión; yo tengo paro. Tú, al golfo de Pujol; y yo, los EREs. ¡Somos tan distintos y tan iguales, al fin y al cabo! Tú tienes a San Jorge; yo tengo dragones. Tu nobleza es franquista, igual que la mía. Los dos, un parlamento lleno de ladrones. Que la pela es la pela en las autonoMidas. Tú tienes una lengua; yo, un bendito dialecto; pero no nos entienden desde hace siglos en el Congreso. Los dos tenemos cuna romana, el sol fenicio, el paso fronterizo del alma gitana. Pan con aceite matando el hambre. Yo, castillos de arena; y tú, castillos en el aire. Y, aunque te pese, aunque te duela, te corre por las venas mi sangre y mi jornal. Los dos tenemos vagos, y un rey que alimentar. Desde este sur sediento, no es tiempo de envidias. No te diré cobarde si decides m...

Montserrat, 2 de febrer de 2016. Avui s’ha fet públic el nomenament, per part del papa Francesc, del P. Manel Nin, monjo de Montserrat, com a Exarca (bisbe) dels catòlics grecs de ritus bizantí. El P. Nin va néixer a El Vendrell, arxidiòcesi de Tarragona, el 20 d’agost de 1956. Va cursar els estudis primaris i secundaris a El Vendrell i al col·legi La Salle de Reus, i va ingressar al Monestir de Montserrat el 20 de setembre de 1975. Va fer la professió temporal el 26 d’abril de 1977 i la solemne el 18 d’octubre de 1980. El 22 de novembre de 1997 va ser ordenat diaca a Roma i el 18 d’abril de 1998 va rebre l’ordenació presbiteral a Montserrat per part del llavors arquebisbe de Tarragona Mons. Lluís Martínez Sistach. El 14 de novembre de 1999 va ser beneït arximandrita (superior d’una comunitat) de la diòcesi de Akko, Haifa, Natzaret i tota la Galilea per l’arquebisbe melquita d’aquesta eparquia, Mons. Boutros Mouallem. El P. Manel Nin i Güell va fer els estudis de batxillerat en teolo...