1.06.2015

Catàleg de malalties que, segons el Papa Francesc, ens ha d’ajudar a viure el Nadal (d'un correu)

En el seu intent de portar l'església per camins de Veritat-Sinceritat, el Papa Francesc ha fet una llista de les "malalties" que veu a l'església, i que la seva reflexió pensa que ens portarà a viure millor el Nadal.
Aquest Papa, veritablement, si no existís l'hauríem d'inventar!

Catàleg de malalties que, segons el Papa Francesc, ens ha d’ajudar a viure el Nadal

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable”. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! 

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). 


3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat. 


4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). 


5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva la seva serenitat, esdevé una orquestra que fa soroll .


6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Són aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: 


7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. 


8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. 

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. 


10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). 


11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes.


13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. 

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. 

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment, quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres.



Així doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l'amor, i creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap.